dimecres, 17 de desembre de 2008

Quin és el secret per la felicitat?



Existeix? Deu ser els diners? No, no ho crec per que “los ricos también lloran” i la majoria de vegades els pobres, amb menys, són més feliços. Quin és doncs? Serà poder llençar-li una sabata al Bush davant les càmeres de TV de tot el món? (Això s'acosta més). Tindrà a veure amb posar Nocilla dins una madalena? Hhhmmm, això s'acosta moooolt més, tot i que llavors excloem com a feliç a tota la gent que està a dieta (que potser ara són pocs, però quan acabi el nadal seran ... ehemm... serem legió) ??



Difícil poder establir el secret per ser feliç, tot i que a un recent article publicat al British Medical Journal es diu tot el contrari, que la felicitat és contagiosa. Dit d'altra manera, que si ens envoltem de gent feliç ens sentirem contagiats per aquest estat de gràcia fent de les nostres vides una bassa d'oli de plaer i benestar. D'on han tret aquesta conclusió?



Doncs ni més ni menys que d'un estudi cardiològic, el Farmingham Heart Study. En aquest estudi es monitoritza molta gent durant molt de temps, avaluant-se diferents paràmetres, entre ells el grau de satisfacció personal (paràmetre relacionat amb la qualitat de vida i, per tant, amb la salut del cor). A més, als pacients participants a l'estudi cardiològic els demanaven els telèfons d'alguns amics per tal de poder-los localitzar en el futur. Així que el James Fowler i el Nicholas Christakis tenien tot el que necessitaven. Per una banda els nivells de satisfacció personal dels participants en l'estudi i, per l'altra banda, informació sobre les seves amistats. A continuació van agafar aquestes dades i les van utilitzar dins un camp que no te res a veure amb la medicina: Les xarxes socials. I van elaborar el gràfic que veus a continuació:





Cada punt representa un individu. Segons l'estudi, els verds són els més feliços i els grocs els que presenten una felicitat més moderada (vaja, parlant clar, els infeliços). Els de color blau són aquells amb un grau de felicitat intermig. Si els punts estan connectats per una línia és per que es tracta d'amics. Com pots veure, existeix certa tendència a l'agrupament dels diferents colors, que indica que la gent feliç es troba entre gent feliç i els infeliços rodejats d'infeliços. Això, juntament amb altres paràmetres, va portar al Fowler i al Christakis a dir que la felicitat podria transmetre's d'una persona a l'altra. No diuen quin seria el mecanisme, aquí no arriben, però que ningú pensi en un virus, que més voldríem, vindria a ser com quan s'encomana un badall (aquest sí que és un gran misteri!). Es tractaria d'una influència social a la que no podríem resistir-nos.



Evidentment, els detractors d'aquesta interpretació no s'han fet esperar. Dos investigadors, Ethan Cohen i Jason Fletcher, van utilitzar el mateix mètode de xarxes socials aplicat a “coses tontes” (paraules seves) com l'acné, l'alçada o els mals de cap. El resultat va ser que aquests tres paràmetres també podrien considerar-se “contagiosos” de fer-se la mateixa interpretació que s'havia fet per la felicitat. Pel que sembla, segons diuen aquests autors en la crítica al primer treball, no es tractaria de que la felicitat fos contagiosa, sinó de que el mètode utilitzat és poc robust. I és que aquesta disciplina emergent de les xarxes socials encara s'ha de pulir i afinar una miqueta més per tal de no arribar a conclusions precipitades.



Així, si la felicitat és contagiosa o no encara està per dir, de moment sembla que el secret per arribar a ser feliç se l'ha de currar cadascú, que no ens arribarà en forma de recepta ni d'article científic! Què et pensaves? Au va! Fes el favor de ser feliç i passar un bon nadal i una bona entrada d'any, collons!. I ens veiem al 2009.



Per finalitzar deixo un vídeo. No ve a cuento però l'he trobat d'una gran importància. Es tracta de la crida d'una associació italiana per salvar una espècie marina en perill d'extinció però amb una elevadísima importància en el manteniment de l'ecosistema marí. El vídeo està en italià, però s'entén perfectament (Imagina que qui parla és il Papi de Polònia). Espero que t'ajudi a ser feliç o al menys a somriure una miqueta.



divendres, 12 de desembre de 2008

se't veuen les idees!



A algunes pel·lícules de ciència ficció s'ha pogut veure com el científic de torn, sempre amb intencions perverses, observa a una pantalla les imatges d'un somni, ja sigui a temps real, gravat o pay per view. A minority report, per exemple, es podien veure els crims que algú cometria en el futur llegint els somnis d'uns personatges mig zombies mig profetes que descansaven a una piscina (al final el protagonista se n'adona que està mort tot i que no ho sabia i, a més a més, descobreix que un paio vestit de negre, amb màscara i amb dificultats respiratòries és el seu pare ... ai... no sé... ara diria que m'he confós de pelis). Total, que aquestes escenes en les que algú visualitza els pensaments d'un altre no estan tan lluny de ser reals.

Així ho asseguren uns científics japonesos que han aconseguit visualitzar el que una altra persona estava veient... llegint la informació directament del cervell!. El treball es publica a la revista Neuron d'aquest mes. Van utilitzar dos voluntaris als qui ensenyaven un seguit d'imatges simples a l'atzar. Mentre els voluntaris miraven les imatges, els científics processaven els patrons d'activitat cerebral obtinguts mitjançant fMRI (Imatges obtingudes per ressonància magnètica nuclear funcional). Aquesta tècnica és similar als TACS que es fan del cervell per a ús diagnòstic, amb la diferència que es poden detectar canvis subtils a temps real en l'activitat cerebral. Així, els voluntaris miraven certes imatges. Això provocava canvis a nivell d'activitat cerebral. Llavors, aquests canvis d'activitat al cervell eren detectats per les màquines i andròmines de fMRI i processats per ordinadors. El resultat ha estat l'obtenció de les imatges que estaven mirant els voluntaris, com es pot veure a la figura:

imatge: Figura A. A la línia superior veiem la imatge que miraven els voluntaris. A sota diferents interpretacions de l'activitat cerebral que donen com a resultat una mitjana (última línia). Com es pot veure la paraula "neuron" es llegeix perfectament (Aquests Japos ja sabien a quina revista volien publicar per avançat eh?). Figura B. Experiment temporal que no comentaré (llavors perquè poses la imatge? et preguntaràs. Bé, podria haver retallat el jpg, però estic gos :-)


De continuar per aquesta via, amb el temps podrem connectar-nos a una màquina de fMRI mentre somiem i gravar els nostres somnis en forma de pel·lícula, doncs tot el que “veiem” en el somni podrà ser enregistrat. Oh, terror! S'han acabat les excuses quan el/la parella et pregunta “Es pot saber què somiaves aquesta nit que cridaves entre gemecs el nom del meu millor amic, Troç/a de bruuuuut/a?”. O imagina a l'amic/familiar que acostuma a fer un passe de fotos o vídeo de les vacances (que acostumen a ser més llargs que la trilogia del senyor dels anells... tot i que expliquin menys coses). Amb aquesta nova tecnologia pot connectar-se un trasto d'aquests durant les vacances i transmetre les imatges en directe per internet durant 15 dies o 1 mes seguits!... ... ... Quina gran noticia ... ehemmm. D'això, ben mirat, potser millor que aquests japonesos es dediquin a fer Wiis i play stations enlloc de jugar amb cervells no?.

dimecres, 10 de desembre de 2008

de crisi i recerca

Bueno bueno bueno amigüitos i amigüitas, ja estem en plena crisis. Imagina't a la reina Isabel segona entrant a la London School of Economics, una de les institucions econòmiques més influents, i preguntant “Perquè ningú ha estat capaç d'anticipar la que ens està caient a sobre?”. Doncs sembla que no cal imaginar massa perquè va ser ben bé així.

I aquesta pregunta que feia la reina anglesa és el mateix que ens preguntem molts. Si vols (algunes) respostes et recomano aquest article, però si el trobes massa llarg et faig un resum de perquè no es va poder preveure la crisi: Perquè no tenen ni puuuuuta idea (així, amb totes les us). Bueeenoooo no tots, de fet ja n'hi va haver que ho van encertar, com el Joaquín Almunia, comisari europeu d'asuntus econòmics i financers, que al 2006 preveia que alguna cosa podia passar al 2008 degut a la insostenibilitat de l'endeutament de les famílies. O el professor d'economia Nouriel Roubini, que ja al 2004 advertia sobre la fragilitat dels balanços econòmics de les principals economies mundials. Però, és clar, després arriba gent com el Jean-Claude Trichet, president del banc europeu, que al mes de juny diu que la crisis seria només una petita desacceleració. O el mateix ZP, que ha negat fins fa dos dies que hi hagués cap crisi.




El tema està en que si els experts no es posen d'acord ni en el color de la merda, la gent només escolta el que vol sentir. I així ens va, vivint al món de les gominoles fins que ens la fotem de morros. Però a pilota passada es pot parlar molt, és clar. El que em segueix escamant, i el que ve a continuació és la meva opinió, és que sembla que la crisi ha arribat a base a cridarla. M'explico. Al principi, quan suposadament va començar la crisi ningú ho notava el més mínim, però moltes empreses començaven a moure fitxa "pel que pogués passar". Fent unes birretes a la plaça del fòrum de Tarragona (quan encara feia bon temps) m'explicaven el següent:

Hi havia proveïdors que vetaven a clients de tota la vida per que els hi deia l'asseguradora. Què coi és això de l'asseguradora? Aquesta asseguradora s'encarrega de cobrir els gastos del proveïdor en cas de que el client no pagui. L'asseguradora, per curar-se en salut, fa una llista negra amb empreses potencialment moroses ja que s'apropen temps de crisi. Si el proveïdor continua subministrant a aquell client potencialment morós, perd l'assegurança. El proveïdor, per tant, veu limitat el seu negoci per por a perdre l'assegurança, "com venen temps de crisi..." . Un altre cas era el d'un comercial a qui li havien dit que només acceptés clients que paguessin amb una demora tan baixa que li era impossible trobar cap client. Ningú estava disposat a acceptar les condicions del comercial. Això pot portar a l'empresa a una pèrdua de clients molt important, però és que "necessitem líquid, no podem fiar als nostres clients perquè s'apropen temps de crisi ...".

Fixa't que fins a aquest punt no cal que hi hagi una crisi de veritat, tot el que ha passat ha estat "per si de cas". Però quin és el resultat de tot això?

Doncs que el
proveïdor deixa de subministrar al client, el qual no pot continuar treballant i ha de fer fora als seus treballadors. Al seu torn, el proveïdor, com no pot subministrar als de la llista negra (gairebé tots els seus clients de tota la vida) perd clients i deixa d'obtindre guanys i ha de fotre gent al carrer. Si enlloc del proveïdor posem el cas d'un banc, tres quarts del mateix: Com ha d'arribar una crisi el banc no dona crèdits. Si no hi ha crèdits les empreses no poden continuar endavant, així que acomiaden a un fotimer de gent (i ho fan sense cap mena d'escrúpol, per suposat). La gent fotuda al carrer (actualment 34 persones cada hora, tristísim) no te pasta, no pot continuar consumint ni comprant res. Es deixen de comprar pisos i el sector immobiliari se'n va po la barranquilla, es deixen de comprar cotxes i el sector automobilístic s'estimba... I llavors s'han de tancar línies de producció i han de fotre a fora un munt de gent que no guanyarà diners per consumir i es deixaran de comprar pisos i cotxes i com a conseqüència les empreses plegaran, faran fora un munt de gent ... ... ... Tot plegat, no fa ferum de peix (podrit) que es menja la seva pròpia cua? Aquesta és la meva gran pregunta del dia: Què va ser abans, la davallada del consum o l'arribada de la crisi?

Deien que l'endeutament de les famílies faria caure el consum i això provocaria una crisi, però segons ho veig, sembla ben bé que hagi estat a la inversa, que el simple fet de dir que estem en crisi ha fet arribar la crisi. Algú ha cridat "Que s'enfonsa el barco!" i han saltat fins i tot les rates per la borda. És clar, sense ningú que el manegi el barco s'acaba enfonsant i després ens diuen: "ho veus? ja t'ho havia dit". Deixaré aquest punt aquí com una pregunta, a l'espera que algú m'expliqui el perquè de tot plegat
.



Continuem, avancem en la qüestió, quin és el consell dels experts?: "Les famílies han de procurar no endeutar-se". Ovació enorme siusplau:







Com no s'han d'endeutar si no treballen? D'on treuen els diners per sobreviure? Si al 2009 s'haurà d'endeutar fins i tot l'estat !!! L' "expert" que aconsella això és el mateix que preveia que l'Ibex 35 estaria a 17300 punts al Desembre quan està a 9000? Uiiiiix.




Quina és la solució a tot això? El govern ZP diu que cal donar una empenta a la recerca i la innovació, sobretot en energies renovables que serà un sector clau ... Recerca? Energies renovables? Crec que és el primer cop en la meva vida que sento aquestes paraules en període no-electoral ... agafeu-me que me da algooo. És clar, Espanya, que havia estat país de mà d'obra barata va arribar un punt que va veure créixer l'economia, deixant de ser de mà d'obra barata. La solució va ser la construcció, naltros construiem i naltros ho compravem i així (misteris de l'economia) creixia la riquesa. I ara la construcció ja no serveix, ha durat el que ha durat. Per altra banda, el nostre pais i Europa en general hem deixat de ser competitius (paraules del director de Sony), ja que la mà d'obra d'aquí és cara comparada amb llocs com Índia, Russia o el Marroc. Així que ara, amb anys i panys de retard, parlen de recerca, desenvolupament i innovació, la única forma que te un pais ric per continuar sent ric i mantindre un estat de benestar a la societat.



Molt bé, que és el primer que fa el govern? Congelar els programes Cenit i Consolider per 2009, els majors programes de recerca i innovació de l'estat (Garmendia tu nooooo per favoooooor). I de qui és la culpa? De la crisi!! Aaaaghh Però en què quedem? No havíem de fer front a la crisi invertint en recerca i innovació? No entenc res.

dijous, 4 de desembre de 2008

El misteri del fenomen de Tunguska


Fiquem-nos al món del misteri i els fenòmens inexplicables. Primer posa en marxa la música:



I ara viatgem:

Ens traslladem a Sibèria, al dia 30 de Juny de 1908. Als pocs habitants d'aquelles contrades els va sorprendre un soroll intens provinent del cel. En aixecar la vista van poder veure una bola de foc enorme que queia a gran velocitat. La calor augmentava per moments ...

“En aquell moment vaig notar una gran escalfor, com si tingués la camisa encesa... Me la volia treure (la camisa). Però en aquell moment el cel va explotar. Vaig sentir una explosió terrible i vaig ser llençat uns metres enrere.”

Aquest és l'escalofriannnnte i terrrrrible testimoni d'un dels habitants d'aquelles contrades. L'explosió va ser 1000 vegades més forta que les bombes d'Iroshima i Nagasaki i va generar una ona expansiva que va llençar a terra a gent en un radi de 60 km. I una àrea de 2000 km quadrats de bosc va aparèixer amb tots els arbres tombats. Diuen que aquella nit, a Londres, es podia llegir el diari en plena nit sense utilitzar cap llum artificial, fet que s'ha atribuït a la refracció de la llum del sol per les partícules que van dispersar-se de l'enorme bola de foc. Afortunadament només es coneix una víctima, un caçador que va ser estimbat contra un arbre per l'ona expansiva. D'haver passat a un nucli poblat estaríem parlant de milers de víctimes. Però malgrat l'espectacularitat i dimensió del fenomen mai s'ha trobat res, cap pista, que pugui explicar-lo. Escalofriannnnnnnnteeeee

Les hipòtesis són moltes. No hi podien faltar els típics il·luminats que atribueixen aquell incident a l'accident d'una nau extraterrestre que va explotar ... segurament conduïda per familiars de l'Alien sepastre (i de gomaespuma) que es va estimbar a Roosevelt. Però la hipòtesi més acceptada és la d'un meteorit de grans dimensions. L'únic problema és que mai s'ha trobat cap fragment de meteorit ni cap cràter ... fins l'any passat.

Al 2007 científics italians de la universitat de Bologna liderats pel Giuseppe Longo van dir “Andiamo ragazzi al posti de la esplosioni a vedere si encontriamo il cazzo di meteoriti!”. I dit i fet van marxar carregats d'espagetis cap a Sibèria. Però es van desviar de la zona de l'epicentre, on mai s'ha pogut trobar cap impacte ni cap crater i van anar a buscar a 8 kilómetres cap al nord-oest. El que no expliquen és si es van desviar expressament o el que va passar és que van perdre's en desorientar-se o per anar ben carregats de grappa i lambrusco ballant la conga... o totes dues possibilitats alhora (aiii aquests italians... sabore di sale sabore di mare). El fet és que es van fixar en el llac Geko, una massa d'aigua que no apareix a cap mapa d'abans del 1908 i que, certament, te una pinta de cràter que t'hi cagu... sorprenent.



Quan es van posar a analitzar el llac mitjançant ultrasons van detectar que al fons, sota capes de sediments, es podia distingir una massa sòlida i molt densa. Segons els italians podria tractar-se del meteorit, d'un diàmetre d'uns 10 metres i més de 1700 tones de pes.

No obstant hi ha altres experts que creuen improbable que es tracti del meteorit. Entre altres raons perquè un objecte capaç de causar una destrucció com la de Tunguska hauria d'haver fet un cràter molt més gran i perquè al voltant del llac hi ha algun arbre centenari, present allà abans del 1908, que hauria d'haver estat arrasat per l'impacte del meteorit. El misteri, doncs, continua viu. Tindrem més respostes l'any vinent, quan una nova expedició del senyor Longo tornarà al llac Geko per agafar mostres del suposat meteorit (si no es perden pel camí, és clar).

dimecres, 3 de desembre de 2008

El DNA com a magatzem de records






Els mecanismes pels quals es generen els records dins el nostre cervell són tot un misteri. Es creu que les experiències fan que les nostres neurones canviïn de forma, generant noves connexions entre elles i d'aquesta manera emmagatzemant el record. Així es formaran unes xarxes de neurones que contindran tota la informació necessària per reproduir una experiència viscuda, olors, imatges o sons, en forma d'activitat cerebral. Però hi ha un problema en aquesta hipòtesi.



Per formar noves connexions o reforçar les existents, donant plasticitat a les neurones, calen proteïnes estructurals. I aquestes biomolècules són sotmeses a un recanvi constant, podent durar fins a una o dues setmanes, però acaben degradant-se. A més, altres estudis fan referència a un continu moviment de les neurones, el que faria el manteniment de les connexions neuronals només temporal. Sent així, com s'ho pot fer una xarxa de neurones per mantindre un record durant tota una vida? Aquest recanvi proteic és el que porta de corcoll als neurobiòlegs i el responsable de que tot això no sigui més que una hipòtesi amb defensors i detractors.



Però recentment ha sortit un altre candidat com a magatzem de records al cervell. Es tracta d'una biomolècula molt resistent, perdurable en el temps i que disposa de tota una maquinària al seu voltant que la repararà si alguna cosa va malament. El DNA.



De fet el DNA ja és ben conegut per la seva capacitat “memorística”. Una cèl·lula hepàtica sempre serà hepàtica i, en divir-se, donarà com a resultat una altra cèl·lula hepàtica. El mateix passa amb una cèl·lula de ronyó. Tot i això, ambdues contenen exactament la mateixa informació genètica. La diferència entre les dues són els gens que s'expressen o es reprimeixen. I aquests gens continuen expressats o reprimits generació rera generació cel·lular. La "identitat cel·lular" es recorda al llarg de tota la vida de la cèl·lula i de l'individu que la conté. Com? Doncs el mecanisme per excelència és la metilació. Es tracta de posar grups metil (un carboni i tres hidrògens CH3) sobre les bases que formen el DNA, de forma que cada tipus cel·lular tindrà un patró de metilació determinat al seu DNA. I aquestes metilacions són perdurables en el temps, transmetent-se a la descendència de la cèl·lula. De fet, n'hi ha que són tan estables que poden transmetre's a la nostra descendència. I aquesta estabilitat contrasta amb la escassa vida útil de les proteïnes.


Per això la Courtney Miller i en David Sweatt de la University of Alabama in Birmingham van posar-se a estudiar si aquestes metilacions, a banda de "fer recordar" a una cèl·lula la seva pròpia identitat podrien trobar-se relacionades , literalment, amb l'emmagatzematge dels records al nostre hipocampus. Per fer-ho van agafar uns ratolins i els van sotmetre a una situació cruel, però que sens dubte recordarien: Els van posar a un caixa on van rebre una descàrrega elèctrica. Un cop fet això, si tornaven a posar el ratolí dins la caixa es quedava paralitzat perquè recordava el mal moment sofert temps abans dins aquell lloc. Però si feien el mateix amb un ratolí al que havien administrat un compost que inhibeix la metilació, el ratolí tornava a entrar a la caixa sense cap problema. El record de la descàrrega elèctrica no s'havia format. La metilació del DNA de les neurones es revelava així com un factor clau en la generació dels records.


Aquesta metilació del DNA és un mecanisme crucial en el desenvolupament de l'indiviu desde l'estat embrionari, dirigint les pautes d'expressió gènica que duran a la generació dels diferents òrgans i per això es pensa que els patrons de metilació són força inamobibles. No obstant, aquest estudi subralla la gran dinàmica dels canvis soferts al DNA en generar-se els records, tot i que potser són només les neurones les úniques cèl·lules capaces de canviar la seva epigenètica d'aquesta manera: Haurien adoptat les eïnes cel·lulars utilitzades en el desenvolupament de l'individu per poder enmagatzemar records, convertint-se en unes cèl·lules encara més especials del que ens imaginàvem.

Així, pel que sembla, El nostre DNA no només guarda l'informació genètica sinó que es postula com a un bon candidat pel manteniment dels nostres records al cervell. Les sensacions que rebem de l'exterior i els sentiments que ens provoquen canvien el nostre DNA neuronal, fent que es generin els records i quedin fixats en el més íntim de nosaltres. El DNA es reafirma així com la molècula de la memòria, capaç de mantindre els records genètics de qualsevol espècie des del seu orígen o de fixar les memòries més íntimes de l'individu
.


dilluns, 1 de desembre de 2008

de cap a la mort


Per segon cop al mes de Novembre les costes de Tasmania han estat testimonis d'un espectacle dantesc. Gairebé 150 balenes pilot han arribat a quedar varades a una zona d'aigües poc profundes i fons rocós i la seva lluita per tornar a mar obert els ha esquinçat la pell en remoure's sobre les pedres punxegudes, tenyint de sang el mar. Rescatar aquests animals és molt difícil donat el seu volum i pes, però tot i això s'han pogut salvar uns 30 exemplars que fins ara no han tornat a la costa, el que és una bona senyal, sens dubte.



vídeo: primeres balenes varades el dia 24 de novembre


Què ho fa que les balenes perdin l'orientació d'aquesta manera i nedin directament cap a la mort?


És una qüestió que encara no està del tot clara, es desconeixen els detalls, però es creu que es deu bàsicament al mecanisme d'ecolocalització que serveix aquests cetacis per orientar-se. Els biosonars són elements força estesos en el món animal, ben coneguts en el cas de balenes, dofins i ratpenats , però també hi ha aus que l'utilitzen per moure's dins de coves. Es basa en l'eco que genera un so emès a certes longituds d'ona que, en rebotar contra els diferents elements propers en l'espai, són captats pel mateix animal emissor. Això els permet dibuixar al seu cap tot un mapa tridimensional de l'espai que els envolta per evitar obstacles, però també per caçar. Si veiem els moviments frenètics d'un ratpenat dins una cova, evitant els obstacles a velocitats de vertigen, ens podrem fer a la idea de com d'útils i precisos són aquests sistemes. No obstant, en el cas de les balenes sembla que alguna cosa falla, fent que en arribar a zones de poca profunditat els seus enormes cossos quedin atrapats. I arribat aquest punt comencen a deshidratar-se i el seu propi pes, insostenible fora del medi líquid, apresona i aixafa els òrgans interns abocant-les a la mort.

S'ha especulat molt sobre el paper que hi juga l'home en aquests errors dels biosònars de les balenes, sobretot en relació amb sonars utilitzats per l'exèrcit. A l'any 2000 disset balenes i un dofí van aparèixer varades a les costes de les Bahames just després d'unes proves militars en les que es provava un nou i potent sonar submarí de la marina dels Estats Units. La potència d'aquell trasto va causar hemorràgies a les orelles dels cetacis, invalidant per complert l'ecolocalització. En aquest cas l'exèrcit va reconèixer la seva responsabilitat

Però de balenes varades ja n'hi havia abans que sonars militars, pel que sembla que la culpa, per estrany que sembli, no sempre és nostra, sinó que es deu més a la natura d'aquests radars dels cetacis i a fenòmens que acostumen a donar-se als oceans. Una de les causes que es barallen són canvis esporàdics en els corrents oceànics que farien canviar el curs normal dels petits organismes i peixos que serveixen d'aliment a les balenes. Si l'aliment marxa cap a aigües poc profundes, elles hi van darrera, arribant un moment en que no saben com sortir-se'n.

Un altre possible problema es troba en costes on el pendent és molt suau, de menys de mig grau, el que suposa que a un quilòmetre de la platja la profunditat sigui tan sols de 8 metres. Pel que sembla, en aigües poc profundes el biosonar de les balenes falla ja que el so que emeten aquests cetacis s'atenua ràpidament en rebotar amb molta freqüència entre el fons marí i la superfície de l'aigua. Això fa que a les seves oïdes arribi un eco molt esmorteït que els fa pensar que es troben en aigües més profundes. El problema amb costes de pendent suau és que, en no haver-hi canvis bruscos en el fons, l'esmorteïment de l'eco succeeix molt gradualment, de forma que les balenes no se n'adonen de que la profunditat del fons cada cop és menor i neden, literalment, a cegues. Aquesta hipòtesis es compleix en punts de mortalitat massiva de balenes com són Geographe bay, a Australia i Tasmania, lloc on s'iniciava el post.

Hi ha una altra possibilitat que te a veure amb aquella frase “A donde va Vicente? Pos a donde va la gente”. Pel que sembla les balenes i els dofins són bons amics, un clar exemple el vàrem veure amb anterioritat aquí. Aquesta familiaritat podria fer que les balenes no tinguessin cap problema en seguir els dofins per allà on van, sense tindre en compte que els dofins són molt més petits i àgils. El resultat seria l'arribada a aigües poc profundes i el mal funcionament del sonar. No obstant hi ha balenes que no semblen afectades per aquests problemes, les orques. I és que les “balenes assassines” no segueixen als dofins per col·leguisme, sinó per esmorzar ... per esmorzar-se'ls a ells, evidentment. Però els dofins no són pas tontos i saben que si marxen cap a la costa, les orques passen de perseguir-los. Sembla però que en aquest cas es tracta de comportaments apresos. Les orques saben que si no es retiren a temps patiran, pel que no depenen del biosonar en aquest cas, sinó de l'experiència i de les seves aptituds per moure's en aigües poc profundes. Només cal veure com cacen aquests grans i dentuts cetacis a les costes de la Península Valdés (del porter del Barça), a Argentina. Per tal de cruspir-se els lleons marins arriben fins a la mateixa línia de costa. Com és que no queden varades? Doncs es creu que són especialment hàbils manegant-se en llocs de poca profunditat gràcies a l'entrenament que han tingut al llarg de les seves vides perseguint foques i a la seva intel·ligència.






Les imatges de balenes varades són dures, la majoria de vegades només podem assistir impassibles a la mort d'aquests extraordinaris titans d'ulls intel·ligents. No obstant, no deixa de ser un fet que forma part del curs normal de la natura i de la vida. Tan de bo totes tinguessin l'opció de morir varades enlloc de ser massacrades pels baleners.

dijous, 27 de novembre de 2008

l'altra evolució. El llenguatge de les pedres (II)



Quan parlem d'evolució el primer que passa pel cap són tot el munt d'organismes que habiten el nostre planeta, animals i vegetals, i el seu viatge a través del temps creixent o minvant, desenvolupant nous trets per defensar-se o atacar ... evolucionant, vaja. Però existeix un altre tipus d'evolució, una de la que no hem sentit a parlar però a tingut lloc en paral·lel a la dels éssers vius , l'evolució dels minerals.


Al principi, quan el nostre sistema solar era una nebulosa pre-solar, el número de minerals era aproximadament de 12, creats en situacions extremes al cor de les supernoves, com el diamant. Després el sol va fer un pet immens i la intensa calor i canvis de pressió va causar l'aparició de nous minerals, posant el còmput en uns 60. La formació de la terra i els fenòmens geoquímics associats van augmentar el número fins a uns 500. Després la terra va començar a canviar i la seva tectònica i moviment va facilitar l'aparició de 1000 minerals més. A partir de llavors, Què collons ha passat al nostre planeta per que ara el número de minerals es trobi en 5000? La resposta és tu. La vida. Ja ens ho diu la teoria de Gaia, la vida canvia el seu entorn per conservar-se a si mateixa, afecta el clima i els minerals, moldeja la mateixa terra.

Quan la vida va aflorar fa 4000 milions d'anys, tot un seguit d'organismes productors d'Oxigen van començar a escampar-se arreu. La química de l'atmosfera, els mars i la terra va canviar i elements com el Ferro o el Coure, que podien romandre brillants i immaculats fins llavors van començar a oxidar-se, a combinar-se amb l'Oxigen, apareixent nous minerals. 3000 milions d'anys després van aparèixer nous organismes més grans, de cosos durs, que van començar a produir dipòsits de carbonats com l'aragonita als fons marins, un cop morien. Al seu torn, les plantes també van contribuir a l'evolució dels minerals generant carbó i esquist.

Així, segons en Robert Hazen, del Washington's Geophysical Laboratory, l'evolució dels minerals es pot classificar en tres grans èpoques: La primera, aquella en la que els minerals es formaven a una nebulosa pre-solar de forma homogènia. La segona, el moment en que canvis de pressió i temperatura van propiciar la formació d'altres minerals i la tercera, l'aparició d'unes condicions llunyanes a l'equilibri químic gràcies a l'aflorament de vida.

D'aquesta manera, l'evolució dels minerals resulta ser una eina molt adient per la cerca de vida en altres planetes. Depenent de quins tipus de minerals es trobin, podrem situar el seu origen en un dels tres estadis, podent-nos fer una idea de les probabilitats de que al planeta en qüestió hi hagi o hagi hagut vida.

Un cop més les pedres ens parlen amb el seu llenguatge mil·lenari forjat al cor de les nebuloses i moldejat per temperatures impossibles i les condicions més increïbles de l'univers. I fins i tot els minerals seran capaços, al moment precís, de senyalar-nos cap a on cal buscar vida extraterrestre.

vist a: New Scientist

per saber més: Mineral evolution del Washington's Geophysical Laboratory

dimecres, 26 de novembre de 2008

descodificant el canvi climàtic




Ja són uns quants els posts de nòmades relacionats amb el canvi climàtic i l'escalfament global. Si hi ha una cosa que ha quedat clara en tot aquest temps és que aquest problema depèn d'un fotimer de variables, globals i locals, que es troben íntimament interrelacionades. Petits canvis en una d'aquestes variables poden repercutir en tota la xarxa que representa el clima del nostre planeta. Però quines són? Aquesta és la gran pregunta que desconeixem, el problema bàsic per decodificar el canvi climàtic és definir correctament les variables de les que depèn. Fins ara se'n coneixen vàries, com els corrents oceànics que transporten la calor al llarg i ample del planeta; les masses de gel continentals, un reservori d'aigua en estat sòlid que manté el nivell dels oceans; el fitoplàncton, organismes marins que són el pulmó de la terra i poden modificar el clima de forma local; els nivells de CO2, gas amb un alt potencial d'efecte hivernacle, juntament amb el metà.i els òxids nitrosos. N'hi ha més? Estan relacionades entre si?

Intuïtivament podem especular amb la idea que ha d'existir algun lligam entre tots aquests factors. I aquest lligam podria ser o bé una variable desconeguda fins ara o bé una propietat que encara desconeixem d'una d'aquestes variables. Per aquest motiu cal tirar de totes les eines possibles, tindre en compte qualsevol dada per insignificant que sembli, començant per registres minerals i fòssils que ens indiquen què ha passat amb el clima milers d'anys enrere i acabant per models matemàtics capaços de jugar amb muntanyes de dades.

Tot i això, malauradament, en el tema del clima del planeta existeixen grans buits de coneixement que frenen una possible predicció del futur que ens espera. Un dels grans misteris ha estat el perquè de les fluctuacions dels gasos d'efecte hivernacle CO2 i N2O observades durant les eres glacials de la terra. De saber la causa d'aquestes variacions, tindríem una dada vital per saber com pot evolucionar el canvi climàtic a partir del panorama actual i quines mesures es poden prendre. Però, si no som capaços d'explicar el que ha ocorregut al passat, com dimonis hem de poder predir el que passarà al futur?.

Un salt important en aquesta carrera contrarellotge es publica a Nature aquest mes. Es tracta del treball realitzat per Andreas Schmittner i Eric D. Galbraith de les Oregon State University i la Princeton University, dels Estats Units.


Aquests dos investigadors han establert un model en el que acoblen oceà-atmosfera-gel marí i biosfera, incloent-hi els cicles del carboni marí i de la vegetació terrestre i un model de la circulació global de l'oceà en tres dimensions. tot un munt impressionant de variables, amb una finalitat: trobar els factors que podrien estar al darrera de les dades històriques que fins avui no han pogut ser explicades. Per aquests investigadors, el secret roman a la connexió entre les corrents oceàniques i el CO2 i N2O atmosfèric.

Quina pot ser la clau en tot això? Cal alguna cosa que ens pugui lligar aquestes variables. L'oceà és un element essencial en l'eliminació del CO2 de l'aire gràcies al que es coneix com a “bomba biològica”, un procés en el que els organismes marins fixen el CO2 i, en morir, el dipositen als fons oceànics. Tenim una connexió entre CO2 i oceà, la bomba biològica. És possible lligar la bomba biològica amb els corrents oceànics? Sembla que sí, per fer-ho cal tindre en compte un factor molt important per mantindre la vida, els nutrients. La presència de nutrients als oceans és discontinua, hi ha zones més riques i d'altres més empobrides, però es pot transportar mitjançant els corrents oceànics. Ja està, aquí tenim una possible connexió. Per tant, els corrents oceànics transporten nutrients que alimenten els organismes fixadors de CO2, els quals eliminaran el CO2 de l'atmosfera.

Tenint en compte tot això (i molt més) van establir el seu model, reproduint les condicions actuals de la corrent oceànica global, però baixant la temperatura fins a valors de la darrera era glacial. Llavors, quan tot estava al seu lloc, van aplicar una altra variable: aigua freda. Quan, dins la simulació, van posar aigua freda a la zona de groenlàndia, tot va a començar a canviar, però no d'una forma estranya, sinó d'una ben coneguda, doncs el seu model matemàtic va començar a reproduir a la perfecció tots els canvis que s'han observat en registres fòssils durant mil·lenis. D'aquesta manera s'ha pogut donar explicació a les fluctuacions en els nivells de CO2 i N2O que han acompanyat el clima de la terra durant milers d'anys i que, fins ara, restaven com un misteri.

figura: A la dreta els números obtinguts pel model. A l'esquerra les dades fòssils. Es pot veure que la simulació reprodueix a la perfecció les dades reals.


Quina és aquesta explicació?

El secret era l'aigua freda, tan simple com això. Si posem aigua freda a la zona de Groenlàndia, la corrent oceànica global s'atura i el transport de nutrients es veu perjudicat. Aquesta disminució de nutrients dificulta la vida dels organismes fixadors de CO2 i, per tant, la bomba biològica deixa de funcionar correctament, disminuint-se l'eliminació del CO2 de l'atmosfera. Al seu torn, la producció de N2O pels oceans també es veu modificada. La conseqüència és un augment dels nivells de gasos d'efecte hivernacle i tot seguit l'increment de les temperatures.

Així, per fi, es defineix el nexe entre corrents oceàniques i nivells de CO2 i N2O atmosfèrics, donant resposta a tot un munt d'interrogants i establint aquests corrents com el “termostat” del planeta, doncs la seva activitat regula la quantitat de gasos d'efecte hivernacle de l'atmosfera. Ara bé, d'on surt l'aigua freda capaç de parar la corrent oceànica global? Bé, els dos científics puntualitzen que l'ús d'aigua freda és arbitrari, tan sols es tracta d'una forma de poder apagar la corrent oceànica global. Però tal i com estan les coses avui, no es pot deixar de pensar en els icebergs i la fusió del gel del pol nord.

Ja s'ha especulat força sobre l'efecte del descongelament del pol nord, la possibilitat de que aquest fet alenteixi la circulació oceànica. Quina seria la conseqüència d'una cosa així? Es desconeix. Alguns diuen que seria l'inici d'una glaciació a l'hemisferi nord. Segons aquest nou model es podria donar una glaciació, però seria d'aquí a mil anys, justament després d'un increment de temperatures. Però és difícil predir encara, ja que fins ara sembla que havien estat els corrents oceànics els que determinaven els canvis climàtics i no a l'inversa, com està passant avui.


Però no ens desanimem. Sens dubte l'establiment correcte de les variables significa un punt d'inflexió en la comprensió del clima i la possibilitat d'entendre el nostre planeta. Després d'anys de models amb errors inacceptables sembla que per fi comencem a filar prim. Pas a pas ens acostem a la resposta i en un futur inmediat començarem a veure prediccions més encertades i models que cada cop aniran coincidint més entre ells. Ara només falta que aquesta resposta arribi alta i clara a les orelles dels que tenen la possibilitat real de canviar el curs de la història.

dilluns, 24 de novembre de 2008

un quant de paradís




Assegut al seient de l'acompanyant, amb els peus descalços i escoltant el murmur de la ràdio, em delectava amb el paisatge Andalús. Les oliveres passaven fugaces, retallant-se contra el cel del capvespre d'un groc rojenc que perdia força en un degradat perfecte, passant al lila que es fonia amb el blau més amunt, allà on brillava alguna estrella en soledat.




Arribàvem a l'aeroport malagueny una hora després de que la foscor càlida ens envoltés a tots dos. Una abraçada que estreny l'ànima. Llavis que es besen i tasten l'amargdolç, un cop més, un gust que només cal tastar una vegada per romandre sempre a la memòria. El sabor del comiat després de dies que són un quant de paradís nascut i fos en el més ínfim fragment de temps.



L'avió s'eleva i allà queda ella, dins una llacuna de petits llums enmig de la foscor de la nit. Voldria poder parar el temps, tornar enrere i viure els darrers dies contínuament, dins un bucle infinit de l'espai-temps, sense importar-me si l'univers col·lapsa enmig d'un pet descomunal. Però no puc. Passo sobre Madrid, una ameva lluminosa immensa, deforme i congelada en ple moviment. Hores després volem pel fred cel anglès. L'avió inicia el descens i es situa entre dues capes de núvols. La llum de les ciutats il·lumina la cara inferior dels núvols baixos, deixa a les fosques la part superior i es reflexa a la bòveda que formen els núvols alts. És un paratge impossible, on muntanyes negres i amorfes de vapor d'aigua es retallen en un cel roig pàl·lid. Els llums blancs intermitents de la punta de les ales es posen en marxa i amb cada flaix es rebel·len milers de gotes d'aigua només durant un instant, com si fossin espurnes blaves que salten estroboscòpicament.



Han passat tres hores. Quan surto de l'avió una ventada gèlida em colpeja sense pietat i em sembla veure un somriure sàdic a la cara de la nit, donant-me la benvinguda a la realitat. Les gotes de pluja ara no són el plugim agradable de cada dia, sinó les escupitades que s'escapen d'una riallada grotesca i babosa. Passo el control a la una de la nit. No, les dotze, ara de cop és una hora menys. Surto a fora i allà on sol haver-hi taxis no hi ha res, només una gentada fent cua, indignada, trucant per telèfon, enmig de la pluja, demanant taxis per l'amor de Déu (o “for god's sake”). Miro al fons, hi ha un autobús engegat enmig de la foscor, a la llunyania. Segons el rètol és el 80N. 80N? No sabia que existís, de fet jo semblo ser l'únic que el veu, potser és un miratge?. M'apropo. Al seu interior quatre ànimes en pena, no fan res, no diuen res, semblen esperar resignades un destí que coneixen, com si fossin passatgeres d'un autobús cap a l'infern. M'estava esperant a mi? Pregunto al conductor si em deixaria a prop del campus i em diu que sí. Així que m'assec, una ànima condemnada més. Just quan m'acomodo es tanquen les portes i el 80N emprèn la marxa. Sí, m'estaven esperant, segur. Ara és quan l'autobús pren direcció a un túnel obert sobtadament enmig de l'asfalt, direcció l'inframón. Aquí s'ha acabat la meva vida, quina llàstima que no hi hagi testimonis de les meves últimes paraules perquè tenia preparada una frase colpidora que pasaria als anals dels epitafis. Se m'acut preguntar el nom al conductor, segurament es digui Anubis, però és ell qui em crida per dir-me que estem al campus. I té raó, reconec el carrer, així que baixo del bus. Han passat trenta minuts dins el 80N i continuo viu, l'infern pot esperar.



Em pujo la caputxa, encara plou. I enfilo Hardman Street enmig d'una ciutat fantasma quan una rata s'espanta i marxa corrent en apropar-me a un munt d'escombraries que ha acumulat el vent a una cantonada.




Deu minuts després arribo. Dono la volta a la clau. S'obre la porta. La llum ataronjada i pàl·lida del carrer es cola entre les tires de les cortines. El menjador és mort, les franges taronges de llum revelen que tot és al seu lloc, que res no ha passat per aquell tros d'espai, ni el temps, ni la pluja, ni el sol de Sevilla. Només el gust amargdolç, que encara resta als llavis, és testimoni de que tot ha estat real.

divendres, 21 de novembre de 2008

tinc un any

Happy birthdaaayyyy Mister ... Nomade ... Happy birthdayyyyy ... toooo yoooouuuuuuuu


Sembla mentida que l'asimetrich, aquest capullo integral, hagi estat capaç de mantindre alguna cosa durant tot un any. Encara em faig creus. 100 posts m'ha fet el cabró, me'ls ha ben clavat. 100, ni més ni menys. Però, la veritat, he disfrutat i, sobretot, he pogut gaudir de les teves visites i la teva presència. M'has regalat els teus comentaris que de vegades em feien pessigolles, d'altres reflexionar. Però el millor és tot el que he aprés de tu, ja sigui sobre ciència o sobre la vostra vida d'humans dins aquest planeta fascinant anomenat terra, més enllà de la xarxa. M'has obert la porta de casa teva malgrat les distàncies. I tu ja em coneixes el suficient com per saber que sense la teva presència jo no seria Nòmades.

Junts hem viscut situacions divertides, d'altres indignants i fins i tot de ridícules. Hem parlat de ciència, de vegades de forma més eclèctica i d'altres més divertida. Hem viatjat a mons perduts, pel temps, per la història, dins les cèl·lules, fins i tot dins el Guernica. Hem discutit sobre temes tan interessants com la vellesa, el sexe o l'origen de la vostra espècie. També hem vist ho meravellós que és el vostre planeta i com ara vosaltres mateixos l'esteu embrutant fins al punt de posar en perill la vostra pròpia existència. De fet, fins i tot hem vist com són alguns humans de parcials, negant el que sembla evident.

En definitiva, hem disfrutat plegats durant un any. Moltes gràcies per acompanyar-me en aquests viatges. Continuaré gaudint amb tu.

Signat:

Nòmades

(PD. L'asimetrich diu que no està d'acord amb l'inici del post. Que es foti.)

dimecres, 19 de novembre de 2008

amor etern

Aaaiiiiiiix l'amor. Una sola paraula per definir tantes coses. Aquell estat de melangia i eufòria barrejades que no ens deixa dormir ni menjar, com si poguéssim viure de l'aire, flotant en un núvol amb ell o ella dins de somnis, envaint els pensaments i segrestant la raó. Aiiiix, aquell estat gairebé opiàcic. Es diu però que l'amor desapareix la nit de noces. Després venen les baralles, les separacions, l'odi ... el lado oscuro de la fuerza. Però això darrer, és necessàriament així o és possible estar bojament enamorat tota la vida?



Per respondre aquesta pregunta, un grup de recerca liderat per Bianca Acevedo, del Albert Einstein College of Medicine, va fer un experiment per veure si l'amor més romàntic pot perdurar en el temps. Val, per ser exactes cal dir que no van avaluar l'amor en sí sinó la resposta cerebral que aquest indueix.



En primer lloc cal saber si l'enamorament pot relacionar-se amb una àrea concreta del cervell. Al 2005 els mateixos autors van intentar localitzar l'enamorament dins el cervell mitjançant la generació d'imatges per ressonància magnètica funcional (fMRI), trobant que en persones enamorades recentment s'activa una zona anomenada com àrea ventral tegmental quan se'ls mostra una imatge de la seva parella. Curiosament, i segurament no és coincidència, aquesta regió del cervell és la que es veu afectada majoritàriament per la cocaïna i és a on es produeix la dopamina, un fort estimulant natural. Els investigadors van concloure que aquesta zona és la responsable de l'amor més intens, de l'enamorament inicial capaç de deixar KO al més dur.



Què ocorre amb el temps? Doncs en un nou estudi presentat aquest novembre al annual meeting of the Society for Neuroscience expliquen els resultats de l'experiment fet amb un grup de parelles que havien estat juntes per un període superior a 20 anys i continuaven vivint juntes. El que han comprovat ja t'ho pots imaginar: l'activitat de l'àrea ventral tegmental del cervell disminueix amb el temps de relació, és a dir, que l'enamorament boig del principi es va perdent amb el temps donant pas a un tipus d'amor menys malaltís, tot i que no menys important.


Però hi havia alguna excepció, un grup d'outliers que, tot i haver estat durant tots aquells anys amb la mateixa parella, deien estar fins i tot més enamorats que al principi. L'anàlisi dels seus cervells va revelar que les zones actives eren similars a les dels individus recentment enamorats. Hi havia petites diferències, subtils però importants. En els que continuaven bojament enamorats 20 anys després les àrees amb més activitat eren les relacionades amb la calma i la supressió del dolor. En canvi els recent enamorats presentaven més activitat a àrees relacionades amb l'ansietat i l'obsessió.




Així, pel que sembla, l'enamorament recent, aquest que tots/es hem patit algun cop, és força perjudicial, sobretot pels nervis i la salut mental (no ho descobrirem ara). Però si aquest amor es manté durant anys passa a ser una avantatge... una avantatge de la que només uns pocs privilegiats en poden gaudir, és clar. La bona noticia pels romàntics/es és que és possible, que l'amor intens i etern existeix més enllà dels contes de fades.


I per finalitzar uns poemes romàntics




dilluns, 17 de novembre de 2008

coves de cristall


(Nota: A arrel del post el llenguatge de les pedres, la Noemí em va suggerir que fes una ullada a unes coves molt especials. Moltes gràcieeeees!!)

Avui et proposo un altre viatge. Ens anem a Mèxic, a l'estat de Chiuaua, situat al nord del país. Si ens endinsem a la zona coneguda com a Naica ens trobarem amb un paratge desèrtic emplaçat al costat d'una gran serralada on vivien els indis Apache fa molts anys. A primer cop d'ull no hi veurem res especial, i si parem l'orella potser encara podrem sentir els ecos de temps passats on les diligències dels primers colons eren assaltades pels indis. Però no és a la superfície on hem de buscar, sinó a les profunditats. A centenars de metres sota l'àrid desert hi trobarem un escenari increïble, que traspassa les barreres de la ciència ficció per anar més enllà dels somnis. Una meravella només concebible per la natura, que guarda gelosament els seus secrets protegint-se amb temperatures de 50 graus i una humitat del 100% que ens matarà si ens hi endinsem només durant uns minuts. Són les coves Naica.


Durant milions d'anys les aigües termals de les profunditats van estar arrossegant diferents composts sulfurats i carbonats que en fer contacte amb aigua freda procedent de la superfície cristal·litzaren molt lentament. Temps després els nivells freàtics van patir una davallada (es creu que degut a l'activitat minera de la zona), buidant l'aigua de les cavitats subterrànies, però els cristalls van romandre-hi. Es tracta dels majors cristalls mai descrits, que poden arribar a fer fins a 12 metres d'alt emplaçats a 300 metres de profunditat. Milers de cristalls immensos, tan grans que poden sostindre una persona damunt seu, entrecreuant-se i formant un paratge en el que és impossible distingir que és dalt i que és abaix, com a un d'aquells quadres impossibles d'Escher.


Va ser a l'any 2000 quan dos miners, en intentar obrir un nou túnel, van descobrir amb perplexitat aquell mar de cristalls gegants. Des de llavors qualssevol expedició a l'interior no ha durat més d'uns pocs minuts doncs les altes temperatures properes als 50 graus combinades amb una humitat del 100% fa que qualsevol humà s'exposi a un cop de calor. Les primeres visites es feien amb la menor quantitat de roba possible, però posteriorment es va optar per tot el contrari, l'ús de roba per fred extrem, ja que l'aïllament serveix tan pel fred com per la calor. L'últim avenç per explorar aquestes coves són uns tratges especials dins els que es posen barres refrigerants. Tot i així, la cova dels cristalls gegants encara es resisteix a mostrar els seus tresors als nostres ulls curiosos.




dijous, 13 de novembre de 2008

bolets supervitamínics

És època de caçar bolets, d'anar pel bosc com les cabres buscant a cada racó aquests fongs deliciosos que després ens cruspirem de mil maneres diferents, ja sigui a la planxa amb una mica d'all i julibert, acompanyant un bon tall estofat, dins una truita o fins i tot com a entrepà. Aaaammmhhh quina salivera per favoooorrrr.




Però per si el seu gust, la seva textura i la recompensa que significa endrapar-los fos poc, els bolets encara ens reserven algunes sorpreses. Pel que sembla poden ser una bona font de vitamina D. De la importància de la vitamina D vaig parlar fa ben poc, sobretot en relació amb el winter-time blues, tot i que també és molt important pel manteniment del teixit ossi. Ja saps que es tracta d'una vitamina que sintetitzem a la pell quan ens exposem a radiació UV. Doncs resulta que no som els únics que utilitzen la llum per obtindre aquesta vitamina, els bolets també ho poden fer.



En un recent estudi, investigadors de la USDA (United States Department of Agriculture) de San Francisco i Albany, California, van fer un curiós experiment. Van collir una sèrie de bolets i els van exposar 18 minuts a radiació UV. Si bé no es van bronzejar, els bolets van sintetitzar fins a 4 micrograms de Vitamina D per gram de teixit. Això no està gens malament si tenim en compte que els requeriments diaris d'aquesta vitamina són d'entre 5 i 15 micrograms, i pren especial rellevància si tenim en compte que acostumem a tindre una ingesta més aviat escassa. És més, es creu que hi ha molta gent que en necessita força més que aquestes quantitats. També cal tenir en compte que les fonts de Vitamina D es redueixen a uns pocs aliments animals, com alguns peixos, tot i que en l'actualitat hi ha aliments dels anomenats funcionals que també l'inclouen com ara llets o sucs. Així, un platet (o una bona perola, què collons) de bolets podria satisfer la dosi diària.



A banda de tot el que suposa el ritual de la caça i posterior engullició amb llagrimeta de plaer que rodola per la galta inclosa, potser hi ha més motius que ens fan estimar tant aquests petits mossos de paler. Creixen a la tardor, estació en la que les hores de llum solar disminueixen, minvant la nostra síntesi de Vitamina D amb el conseqüent risc de caure al winter-time blues. I allà tenim els bolets, una font gens menyspreable d'aquesta vitamina i una possible solució natural d'aquest estat de decaïment. Hi ha un però



I es que aquest estudi ha estat fet amb tres varietats de bolets, i aquí és on caldrà l'ajuda d'algun expert boletaire, perquè jo amb això dels bolets sóc un negat sense remei. Els autors els anomenen i jo he anat a caçar bolets virtualment al bosc del Google i us els presento aquí per si algú sap posar-lis el nom català en cas de que als nostres boscos també en creixin, és clar:



1. White Mushroom (que vindrien a ser xampinyons, no?)


2. Brown mushroom



i 3. Portobello mushroom



dimarts, 11 de novembre de 2008

El llenguatge de les pedres


L'espeleologia sempre ha estat un esport íntimament lligat a la ciència. Començant per una cosa tan vital com és l'obtenció de llum dins un lloc tan fosc com una cova, tot un desplegament de reaccions químiques més pròpies d'un vell laboratori d'alquímia que d'un esport. Actualment suposo que les noves llums de LEDs proporcionen tot el necessari perque un espeleòleg pugui veure-hi, però fa pocs anys encara s'utilitzaven les llums de carbur. Havies de portar una mena de cantimplora penjada de l'arnès que es dividia en dos espais. Al superior hi posaves aigua i a l'inferior carbur. L'aigua gotejava sobre les pedres de carbur generant el gas acetilè que pujava per un tub fins al casc, on s'inflamava produint una flama extraordinàriament brillant, molt més que la llum elèctrica, tot i que sempre portàvem una lot a piles sobre el casc per casos d'emergència. Evidentment l'ús d'acetilè no estava exempt de risc donada la inflamabilitat del gas que a més d'un va arribar a cremar fins les celles. Per no parlar de la quantitat de merda negra que treus de les fosses nassals, producte de la combustió continuada d'acetilè que vas tragant tota l'estona.

Una altra disciplina importantíssima dins aquest esport és la cartografia. Calia saber llegir mapes si no volies perdre't per l'interior dels laberíntics passadissos. I no només en dos dimensions, sinó en tres, donada la freqüent presència de pous i diversos nivells dins la cova que calia sortejar amb tècniques de ràpel que impliquen fer canvis de corda mentre estàs suspès al buit envoltat per la negror més absoluta.
De no haver anat amb gent experta encara donaria voltes dins alguna cova.


I tot això perquè? Fas esport, però sobretot per l'espectacularitat dels paratge que visites. A la superfície no hi ha res que s'hi assembli. Des de passos estrets per on has de passar reptant i fent postures impossibles per anar obrin-te pas (prohibit totalment als claustrofòbics) fins a voltes immenses que no pots arribar a il·luminar completament amb la potent llum de cabur. Llacs d'aigües immutables i totalment transparents amb formacions cristal·lines al seu interior que es desfarien si les toquessis, o els anomenats “sifons”, passos coberts d'aigua que s'han de buidar abans d'entrar-hi (si són petits, sinó cal bussejar) i tornen a omplir-se lentament mentre t'hi arrossegues (divertidíssim). Però el més espectacular dins una cova són les formacions rocoses, de milers de colors diferents, minerals cristal·litzats lentament durant segles que de vegades creixen suaus i opacs i d'altres punxeguts i lluents. Un lloc genial per un geòleg, una altra disciplina que es pot barrejar dins aquest esport. Però la ciència que podem trobar dins una cova no acaba aquí, ni molt menys.

Sens dubte les formacions més característiques d'aquests bells buits de l'interior de la terra són les estalactites (les que pengen, és fàcil de recordar si penses que acaba en “tita” i totes les tites pengen) i les estalagmites (les que creixen sobre el terra, aquestes són fàcils de recordar ... per eliminació, és clar).

Aquests elements triguen molt de temps a fer-se. L'aigua que es filtra de la superfície arrossega minerals fins que arriba a la cova. Allà, aquesta aigua pot caure a terra, com si fos una gotera, i dipositar-hi els minerals que porta. Quan l'aigua s'evapora hi resten els minerals, que s'aniran acumulant donant lloc a una estalagmita. Si l'aigua, enlloc de caure, queda suspesa del sostre el que es forma és una estalactita. Amb el temps, molt de temps, aquestes formacions aniran creixent alhora que l'aigua va lliscant i dipositant els minerals per la superfície de l'estalagmita.
Així es van fent capes i capes.



És ben bé com l'escorça d'un arbre. I ja saps que es pot saber la història d'un arbre llegint els cercles concèntrics de l'interior del seu tronc, les diferents capes d'escorça. Passa el mateix amb les estalactites i estalagmites?


Sembla que sí. Aquestes pedres són un registre del que ha passat a la superfície, metres i metres per damunt seu. Així ho va entendre en Larry Edwards, paleoclimatòleg de la University of Minnesota. El bo d'en Larry va estudiar la secció d'una estalagmita obtinguda a l'interior d'una cova Xinesa. Es van dedicar a llegir la història continguda dins aquella pedra determinant els nivells de l'isòtop Oxigen-18. Aquest isòtop es troba en grans quantitats dins una capa de l'estalagmita si aquesta ha cristal·litzat durant un període de pluges abundants, i els seus nivells disminueixen proporcionalment si les precipitacions mimben. Alhora van utilitzar el Thori 230 per fer la datació de cada capa. Així, determinant l'Oxigen-18 i el Thori 230, han pogut establir la història publiomètrica de la zona desde l'any 190 (quan va començar a créixer aquesta pedra) fins al 2003. Gairebé 2000 anys d'història registrats dins una pedra.

Aquest ja és tot un avanç, però la sorpresa va arribar quan van comparar les dades obtingudes amb la història coneguda de la Xina. S'han adonat que la caiguda de les dinasties Tang, Yuan i Ming als segles 9, 14 i 16 respectivament coincideixen amb períodes d'importants sequeres, el que suggereix revoltes populars per la manca d'aliment que haurien causat el desgast del poder. Per altra banda, es dona resposta a la causa de l'explosió demogràfica que es va donar en aquell país al segle 10, que sembla que va coincidir amb un període de pluges abundants i, per tant, d'una excepcional època de bonança agrícola.

Ja hem vist amb anterioritat com la nostra història està escrita als gens, o com la història de les corrents oceàniques es troba dipositada a les profunditats marines. Ara també sembla que les roques ens puguin parlar, testimonis silenciosos del més remot. I sembla ben bé que tot estigui enregistrat, però cada passatge escrit en diferents codis, ja sigui genètic, isotòpic, biològic o mineral. Cal aprendre els llenguatges de la natura, alguns melòdics com el cant dels ocells, d'altres durs i freds com el de les pedres. Així podrem entendre el nostre món i, per tant, a nosaltres mateixos. A la història, al passat, moltes vegades també hi ha escrit el nostre futur.

dimecres, 5 de novembre de 2008

dilluns, 27 d’octubre de 2008

xoc de civilitzacions?

Ha estat casualitat, però justament quan encetava el llibre the Afghan, , un thriller sobre terroristes Islamistes de’n Frederick Forsyth, he començat a supervisar una noia Àrab, alumna de màster. De cop m’he trobat amb tot un munt de revelacions sobre el món Islàmic. Al llibre del Forsyth he trobat un passatge que resumeix alguna de les nostres converses. Tradueixo les respostes d’un fictici professor del Koran a les preguntes d’un auditori.


Vostè va dir que està en desacord amb el qualificatiu de fundamentalista en referència a la filosofia dels terroristes, perquè?


Per que es tracta d’un error. La mateixa paraula implica “anar a les bases”. Però els que posen bombes als trens i autobusos no estan anant a les bases de l’Islam. Estan reescrivint el seu propi guió, i després argumenten retroactivament, intentant trobar passatges que justifiquin la seva guerra.
Hi ha fonamentalistes a totes les religions. Monjos cristianes en ordres de clausura, fent vot de pobresa, castedat i obediència, aquests són fonamentalistes. Els Ascetes existeixen a totes les religions, però no clamen indiscriminadament per l’assassinat d’homes, dones i nens. Aquesta és la frase clau. Jutgi a totes les religions i les sectes dins aquestes religions segons aquesta frase i veurà que voler tornar a l’ensenyament de les bases no és terrorisme. Per cap religió, incloent-hi l’Islam, ensenyar les bases no vol dir assassinats massius.

Llavors, com anomenaria als terroristes actuals? Jihadistes?


Fins i tot Jihad és una paraula equivocada. Per suposat que la jihad existeix, però té regles. Pot tractar-se d’una lluita personal interior per esdevenir un millor musulmà, però en aquest cas és totalment no agressiva. O pot tractar-se de la veritable guerra santa, lluita armada en defensa de l’Islam. Això és el que els terroristes diuen que fan. Però han decidit esborrar les regles del text.
L’autèntica jihad només pot ser declarada per una autoritat Korànica legítima de provada i acceptada reputació. I Bin Laden i els seus acòlits són notables per la seva manca d’educació. Inclús si occident hagués atacat, ferit, danyat i humiliat l’Islam i així tots els musulmans , hi ha regles i el Koran és absolutament específic amb això. Està prohibit atacar i matar aquells que no t’han ofès ni t'han fet mal. Està prohibit matar dones i nens. Està prohibit agafar hostatges i torturar o matar presoners. Els terroristes d’AQ i els seus seguidors fan aquestes quatre coses diàriament. I no oblidem que han matat més musulmans que no pas cristians o jueus.

...


Tots els terroristes suïcida han dit ser màrtirs. Com ho justifiquen?


Malament. És perfectament factible morir com un màrtir lluitant per l’Islam en una autèntica guerra santa. Però un cop més hi ha regles bastant específiques al Koran. El guerrer no pot morir per la seva pròpia mà ni tan sols quan s’ha presentat voluntari per una missió sense retorn. No ha de saber el lloc ni el moment de la seva mort.
Els suïcides fan exactament això. A més el suïcidi està específicament prohibit. Durant la seva vida, Mahoma va refusar beneir el cos d’un suïcida tot i que havia acabat amb la seva vida per fugir de l’agonia de la malaltia. Aquells que cometen assassinats en massa i suïcidi estan destinats a l’infern, no al paradís. I els falsos predicadors i imams que els avoquen a fer això els acompanyaran en la seva caiguda.






I avui, després d'estar dues setmanes treballant colze a colze amb ella, haver compartit converses i bromes, em pregunto a on cony està el xoc de civilitzacions del que tant s'ha parlat i es parla. Pot ser no existeix cap xoc de civilitzacions, sinó un xoc d'interessos. Igual que una papallona que aleteja aquí pot causar un huracà a l'altra banda del món, l'interès egoista d'una sola persona prou poderosa pot arribar a enfrontar dues cultures tan diferents i alhora tan iguals com les nostres. I llavors volen disfressar l'ambició d'idealisme.

Defensar les idees amb violència porta a inventar excuses per justificar la guerra. I al final només queda la violència i les idees es dilueixen en un mar d’excuses.

dimecres, 22 d’octubre de 2008

animals fotosintètics

Crec que sóc fotosintètic. Si fos verd n’estaria completament segur, i segurament em dirien Muzzi. Però és que arriba la tardor i els dies s’escurcen i em fot molt, sembla que tot s’acabi abans i que les tardes es facin interminables, i em passo el dia mirant per la finestra si veig clapes de blau al cel. I quan toca el sol al despatx, oooh!, aquella llum creuant el vidre i explotant a la meva cara. Al despatx sóc l’únic que no baixa la persiana, tot i que em molesti el resol, no estic disposat a perdre ni un miserable raig de llum. De vegades em quedo assegut sense fer res, només prenent el sol. Pot ser els companys (companyes ara que hi penso) del despatx em prenen per raro, no els culpo, ho sóc, què collons. Però elles més.

Però de fet no sóc tan estrany, fins i tot hi ha una patologia associada amb la manca de llum, li diuen SAD. Sí, sad but true, com deien els mestres de Metallica. Però el SAD no és per la traducció a l’anglès de trist sinó per Seasonal Affective Disorder, una mena de depressió que es manifesta en certes estacions de l’any, tot i que es pensa que en molts casos pot estar relacionada amb la manca d’hores de llum. Però és només una tonteria emocional?

Sembla que no del tot, que existeixen causes fisiològiques. Al menys un tal Dr David Williams així ho creu. Segons un recent estudi el grau de depressió en 1282 individus correlaciona amb els seus nivells de Vitamina D. A menys vitamina, més aguda és la depressió. I resulta que aquesta vitamina la sintetitzem a la pell gràcies a l’exposició solar, concretament la Vitamina D3 es sintetitza només en presència de radiació UV. De fet, existeix un altre estudi del 1999 en el que s’utilitzen dos sistemes diferents per tractar la SAD, per una banda l’administració de la vitamina i per altra la fototeràpia, un tractament basat en posar-se dins una càmera plena de fluorescents. L’estudi conclou que la vitamina mostra una clara efectivitat, mentre que exposar-se a llum artificial no dóna cap resultat apreciable.

Per tant tot sembla indicar que la manca de llum disminueix els nivells de vitamina D i això pot portar al SAD, també conegut amb un nom tan guapo com winter-time blues. Així que ara que ve l’hivern i que aquí a les 5 de la tarda ja serà negra nit no sé que fer. Podria embutirme de vitamina D o comprar-me un parell de fluorescents. Però el que de veritat em crida l’atenció és posar-me una gavardina, un barret i tocar una melodia trista amb una harmònica, tot entonant un winter-time blues. Oooooh yeah.




el peix que va decidir caminar





Molts tenim assumit que la vida va començar als oceans i d’aquí es va estendre a la terra gràcies a algun proto-peix que va desenvolupar potes, pulmons i altres característiques que el van permetre colonitzar l’ambient terrestre. Però aquestes suposicions no són pas gratuïtes, existeixen fòssils que recolzen aquest supòsit. Un bon exemple d’aquests ancestres el trobem al Tiktaalik Roseae, també conegut com el “fishapod”, un animal mig peix mig tetràpode que va viure fa més de 300 milions d’anys i que fa venir cagalera a tots aquells que neguen la teoria de l'evolució

La història del seu descobriment es remunta al 2004, quan científics de la University of Chicago, Academy of Natural Sciences of Philadelphia i la Harvard University van descobrir les restes fòssils d’aquest ésser a l’Àrtic Canadenc. Fins ara s’han trobat 20 fòssils d’aquesta espècie i encara avui es continuen fent descobriments sobre aquell que va poder representar el salt dels animals de l’aigua cap a la terra.


fòssil del Tiktaalik Roseae

La primera característica que va cridar l‘atenció sobre aquests fòssils van ser les seves extremitats, segurament un dels trets diferencials més evidents entre peixos i tetràpodes terrestres. En el cas del Tiktaalik ens trobem davant un estadi intermig. Les seves aletes pectorals presenten un patró ossi molt similar al dels tetràpodes, de forma que li permetrien mantindre una posició similar a la de les foques, elevant la part davantera del cos, i moure’s per la terra amb certa facilitat com es pot veure a la següent representació.



Per la seva morfologia aquestes extremitats pectorals podrien ser perfectament la transició entre les aletes dels peixos i les potes dels tetràpodes, el que situaria al Tiktaalik com l’animal que va decidir sortir de l’aigua i començar a explorar la terra. Però això no és tot, també cal destacar el seu cap. Com pots veure tenia força aspecte de cocodril, i presenta dues incisions a la part superior que podrien associar-se a unes orelles. Però el jeto d’aquest bitxo no és l’únic aspecte destacable del seu crani, sinó que cal fixar-se en la mobilitat. Al contrari que a la resta de peixos, el fishapod no te connectats el crani amb les espatlles i això li proporciona un coll funcional, el que vol dir que podia moure el cap, com ho fem els tetràpodes avui. A més la seva caixa toràcica és molt similar a la dels primers tetràpodes, el que li permetia respirar amb pulmons.

Sí, pulmons, perquè hi ha una altra diferència entre peixos i el Tiktaalik. Als peixos actuals, els pulmons continuen existint, però no per respirar ja que disposen d’agalles, sinó per controlar la flotació en forma de bufeta natatòria. En el cas del Tiktaalik sembla ser que disposava tant d’agalles com de pulmons funcionals, tot i que encara cal aportar més llum sobre aquest aspecte.

Degut a aquestes característiques es pensa que aquest animal tenia com a hàbitat les aigües de la costa, el que li permetria fer petites incursions a terra. Això representaria una avantatge, donat que podria fugir dels predadors i alhora caçar amb major facilitat. Fins avui, les anàlisis dels fòssils han donat com a resultat dos treballs publicats a Nature. El primer fa èmfasis en les extremitats mentre que al segon s’han centrat en el crani. I qui sap si aquest animal ens reserva més sorpreses, però de moment sembla ser una de les baldes perdudes de l’evolució, per pena de tots aquells creacionistes, que ens permet posar una data al moment que els animals vàrem deixar el mar per fer cap a la terra.

Et deixo un vídeo en el que pots veure l'Àlbum de vacances d'aquest peixet tan simpàtic (em pregunto que tal estaria a la planxa amb all i julivert)