dilluns, 21 de desembre del 2009

quins collons!




-Ep, nen, t'enrecordes de que tens un blog?

-Digues? Un què?

-Un blog, es diu nòmades

-Nòmades? I ara, si fes un blog mai li posaria un nom com aquest

-Sí home sí, que escrius posts molt curtets de divulgació científica.

- "Divulgació científica"? Au va, però tu m'has vist? Però ara que hi penso sí que em sona d'algo.

-Quins collons!

-jijiji sí, dos en tinc per aquí abaix. Per cert, t'has preguntat mai perquè ens pengen els collons a l'entrecuix?

-Perquè si pengessin del front no hi veuríem

-No, no, la pregunta és perquè pengen?

-Au va, ara no canviïs de tema

que no, que no, que avui parlem de collons, testicles, ous o nacasones. Tot i que podem estar més o menys acostumats a veure un parell d'ous penjant i haver-ho assimilat com a quelcom quotidià, molts encara es pregunten perquè es troben tan exposats dins la bossa escrotal. I és que es tracta d'una part de la nostra anatomia que, tot i ser objectivament lletja, és extremadament important, doncs potser no és indispensable per la nostra supervivència, però sí per la supervivència de la nostra espècie. De fet, en aquesta estranya carrera que és la vida al nostre planeta (entenent vida com a conjunt d'espècies, no la vida d'una persona amb els seus objectius, aspiracions, somnis i tot això), l'únic que importa és la reproducció, el manteniment de l'espècie. Vist així, no som més que un aparell reproductiu rodejat de tota una parafernàlia que el permet sobreviure a l'ambient per poder tindre descendència. Llavors perquè collons tenim els mascles un òrgan tan important penjant entre les cames? Perquè està tan exposat, fent-lo vulnerable a tot un munt d'amenaces?






A un article recent publicat al Journal of Psychology, en Gordon Callup fa un repàs a diferents hipòtesis que intenten explicar el perquè d'aquest fet. En general s'accepta que es tracta d'una forma de mantindre la temperatura dels testicles per sota de la temperatura corporal. De fet, mentre que el nostre cos està a una temperatura que ronda els 36 ºC, els testicles humans es troben entre 2.5 i 3 ºC per sota de la temperatura corporal. Això s'aconsegueix gràcies a la separació de la resta del cos que suposa la bossa escrotal, però també perquè les artèries que porten la sang als testicles es troben just al costat de les venes que s'emporten la sang de retorn cap al cor. Així es crea un intercanvi de calor en el que la sang venosa refredarà la sang que va cap als testicles per les artèries. Per altra banda, quan fa fred els testicles pugen, s'apropen cap al cos per mantindre la temperatura i no refredar-se massa gràcies a l'acció del múscul cremasteric.

Però perquè cal aquest manteniment tan exhaustiu de la temperatura? Una de les raons és que l'espermatogènesi, el procés que resulta en la generació d'espermatozous, és molt més eficient a 34 ºC. Tot això vol dir dues coses: primer, que en la situació en la que es troben els testicles produïm esperma amb més eficiència i, segon, que si enxampes la grip no t'has de posar el termòmetre als cataplins per mirar si tens febre.

Però no és només l'espermatogènesi el que determina la temperatura necessària dels testicles, sinó els mateixos espermatozous. Quan aquests capgrossos microscòpics es troben a 36 ºC entren en hiperactivitat i es mouen frenèticament. Això està molt bé si han d'iniciar una carrera cap a l'òvul, però el problema és que aquesta hiperactivitat els dura molt poc temps, entre 50 minuts i 4 hores, curiosament el temps que es triga en viatjar pel tracte reproductiu de la dona i fertilitzar l'òvul. Si es trobessin sempre a 36 ºC gastarien l'energia immediatament i a l'hora de la veritat, al moment de l'ejaculació, sortirien cansats i caurien com a mosques abans d'arribar a l'òvul. No obstant, a temperatures inferiors els espermatozous estan relaxats, fan unes cerveses i xerren de dones, reservant l'energia pel moment de la fecundació.

Així, segons la hipòtesi de l'activació, tindre els ous penjant és necessari per produir l'esperma i mantindre'l inactiu fins al moment de la fecundació...

- Sí, sí, ja. Tu sempre que et fan una pregunta incòmoda te'n vas (tant, però tant) pels "cerros de Úbeda"?

- Sí, pels de Úbeda, els de Baeza, i si m'apures arribo al montseny

- Ja veig ja. Però escolta, es pot saber on collons t'has fotut?

- Has dit collons? Saps perquè els collons ...

- Vols fer el favor de callar?!

- Val, val. Tu diràs

- Que què fas?! Que perquè no hi ets?! Que perquè no respons els comentaris?!

- Aix, és allò que vas de cul, que dius ara després escriuré això i allò i no te n'adones i pam! ha passat un mes.

- És gravíssim

- Ho sé.

- I la cimera de Copenhage? El canvi climàtic? les darreres notícies científiques? el Barça?

- Sí, ja, que m'haig de posar les piles, que sóc un impresentable, si ja m'ho deia la meva professora de tercer d'EGB... Ho sé, no tinc excusa

- Ara vens de víctima? Mira que t'escaldo les orelles ...

- Per cert, tu qui cony ets? Amb qui estic parlant?

- Au xato, pren-te un gelocatil i quan et baixi la febre ho començaràs a veure tot més clar

- Quins collons!




dimecres, 25 de novembre del 2009

INTENCIONS


(imatge del blog INTENCIONS. Agafada sense permís dels autors. Quin morro, no?)

Va que avui et parlaré d'art. No pateixis, que no pretenc donar un gir inesperat a nòmades (estic grillat, però no tant jijiji). Però és que l'ocasió s'ho val, i molt. La qüestió és que un bon dia l'Ignasi i el Xavier van decidir iniciar un projecte comú. L'I posa la paraula, el vers i el X la pintura i la fotografia. Junts fan una simbiosi, l'IiX, on la poesia es mescla amb els colors, les formes i el moviment. El dia 11 de Novembre vaig tindre el plaer i l'honor d'assistir a la inauguració de la seva primera exposició, INTENCIONS, un viatge al·lucinant on dues disciplines artístiques es fonen genialment. INTENCIONS la trobaràs encara a La Vaqueria, un local força conegut de Tarragona, amb bona música i bon beure. I allà estarà fins al 5 de Desembre.

Però això no és tot. INTENCIONS també és un blog a on l'IiX van penjant "mossets" de l'obra per anar obrint boca. I ho fan a poc a poc i postejant en l'ordre i la data en que es van fer les obres. Si vols fer-hi una ullada tens el link aquí i els originals a la Vaqueria. Disfruta-ho!

dimarts, 24 de novembre del 2009




Imagina que arriben a la terra uns éssers alienígenes conduint sofisticades naus espacials. Ens diuen que són genèticament més complexes que nosaltres, que per alimentar-se només els cal una mescla de sals minerals i prendre el sol i que es poden reproduir sense tocar-se. A més, s'ofereixen altruistament a prendre el CO2 en excés de l'atmosfera i transformar-lo en Oxigen. Segurament tots els humans sortiríem al carrer i els rebríem amb admiració i honors, i molts els considerarien "una espècie superior".
El curiós del cas és que ja la tenim aquí des d'uns milions d'anys després del principi de la història de la vida. Són les plantes.

Ara que si les plantes fossin extraterrestres t
ot seria molt maco i de color de rosa fins que els enxampéssim menjant rates vives i planejant la forma d'envair el nostre planeta, esclavitzar-nos, saquejar-nos i sodomitzar-nos fins aconseguir exterminar-nos, com ja sabem gràcies a tot un munt de pelis. Llavors començaria una lluita a mort per la nostra supervivència. Però no pateixis, segur que els americans s'inventarien la manera de vèncer els invasors i salvar l'espècie humana. A més, les plantes no són pas extraterrestres, oi?

Però, a banda d'aquests petits detallets sense importància, d'uns éssers tan i tan evolucionats hom esperaria que tinguessin un llenguatge, una cultura, una vida social,... I les plantes es passen la vida allà, quietes, mudes, "vegetant", i això els fa perdre força "glamour", no fotem. No obstant, a la vista de les darreres investigacions sembla que, potser, les plantes sí que tenen tot això, però a la seva manera. Avui parlem de

La vida social de les plantes



I és que malgrat la imatge passiva que tenim d'aquestes companyes de planeta, últimament s'està observant que presenten "comportaments" similars als dels animals, com afavorir la presència de familiars al seu voltant o foragitar els intrusos. Tindran també clubs exclusius? Faran timbes de Poker? Intentarà lligar el pi pinyoner amb la falguera?

-Ei, nena, mira quines pinyes que em pengen.

Siguem seriosos, per favor.

A un article publicat al Novembre al American Journal of Botany, la Susan Dudley de la McMaster University descriu com una planta anomenada Impatients pallida (pàl·lida impacient?) dedica molta menys energia del normal a fer créixer les arrels si es troba envoltada de parents, entenent com a parent a altres Impatients genèticament properes. No obstant, si una d'aquestes plantes es conrea junt amb Impatients d'una altra família, fa créixer les seves arrels tan ràpid com pot. Semblaria doncs que la planta és capaç de reconèixer als seus familiars i llavors procura repartir l'aliment, ajudant als parents i no només a si mateixa. Aquest mateix comportament portat al regne animal és conegut com a "reconeixement familiar" (tradueixo de kin recognition), responsable de que moltes espècies animals ajudin als seus parents i competeixin contra altres famílies.

El mateix tipus de "comportament" s'ha observat en altres plantes, com la Cakile edentula, que accelera el creixement de les arrels en presència d'estranys i només alenteix el seu desenvolupament si la companya de test és una germana. Si fossin animals no hi hauria cap dubte en afirmar que amb les germanes comparteixen l'aigua i el menjar. De fet, la bibliografia especialitzada en va plena del que s'anomena com a "Self-recognition", podríem dir-li reconeixement mutu, entre plantes. Però com s'ho fan?

El lligam familiar entre animals es troba a molts nivells, des del químic mitjançant olors, al cognitiu, basat en el cervell i els mecanismes de la memòria. I en plantes? És un mecanisme purament químic? Hi ha quelcom equivalent al cervell dels animals? Malauradament el regne vegetal és un gran desconegut i tot just es comença a entendre aquest aspecte de les plantes.

A un article del Communicative and Integrative Biology publicat a l'Octubre per en Harsh Bais de Delaware, van recórrer a la Arabidopsis thaliana, una planta molt utilitzada en biologia vegetal. Cada Arabidopsis estava plantada al seu propi test, soletes i al seu rotllo. A continuació exposaven una planta a les secrecions de les arrels d'altres Arabidopsis. El que van observar fou que el ritme de creixement de la planta responia a les secrecions de les altres depenent de si eren familiars o no, de forma idèntica al que ocorre quan es conreen els vegetals junts. El secret, doncs, es troba a les arrels. Només?

A un altre estudi de la University of California publicat a Ecology Letters, en Richard Karban descriu com l'arbust Artemisa potencia el seu sistema immunitari quan és exposat a un familiar que ha estat malmès mitjançant talls a les branques. En aquest cas semblaria que el parent ferit advertiria als seus de que alguna cosa està passant, i els altres hi respondrien potenciant els mecanismes de defensa pel que pugui passar. Les senyals químiques, doncs, no estarien només a les arrels sinó també a les parts superficials de la planta.

Aquests treballs dels que parlem són molt interessants ja que ens ajuden a entendre el món que ens envolta, això és indiscutible. No obstant, des del noste punt de vista antropocèntric és inevitable preguntar-se de què ens pot servir tot aquest coneixement, o si serveix per alguna cosa. Però més enllà del que es pugui pensar, entendre el regne vegetal pot ser de gran utilitat, sobretot en els temps d'escassetat d'aliment que vivim a molts llocs del món. Portar tot aquest coneixement al sector de l'agricultura pot suposar una optimització dels recursos i una maximització de les collites. I segurament el més espectacular està per arribar, doncs sembla que els vegetals encara tenen moltes coses a dir-nos.

Adaptat de Wired Science

dilluns, 16 de novembre del 2009

més ràpid, més alt, més fort ... més dopat



On està el límit? Serà l'Usain Bolt el darrer recordman dels 100 metres llisos? Arribarà el moment en que els rècords mundials siguin insuperables? Sembla que hagi de ser així, doncs els humans tenim limitacions. Però cada dia que passa es descobreixen formes d'estendre més i més aquests límits. Els avenços tecnològics ens permeten viure més temps, ser més guapos i guapes, patir menys malalties i fins i tot córrer més ràpid. Però en aquest darrer cas tot allò que sigui potenciar el físic amb tècniques farmacològiques enlloc d'entrenament es considera doping... aaaah, mala sort.

Determinar si un esportista ha usat substàncies dopants és d'allò més difícil, més que res perquè per poder trobar restes d'una substància no autoritzada el primer que cal és saber què s'està buscant. I a banda de córrer a la pista, alguns esportistes gamben que se les pelen quan es tracta de trobar noves substàncies dopants desconegudes pels encarregats de determinar si hi ha o no un cas de doping. Existeix un bon ventall de substàncies d'aquest tipus, però falta saber si hi ha alguna que a més de potenciar el físic sigui indetectable. Així que algú va pensar: I si enlloc de fotre'ns coses per la vena ens canviem els gens? El cas és que recentment s'ha obert un debat sobre la possibilitat d'anar més lluny en el dopatge gràcies als nous avenços en genètica. Es tractaria d'alterar els gens de l'esportista utilitzant les eines i estratègies inventades per la teràpia gènica. Aquest és un debat que pot sonar a ciència ficció, però les alarmes s'han disparat recentment perquè cada cop és una possibilitat que es veu més propera. Com es podria dur a terme el doping genètic?


A un treball publicat a la revista Science Translational Medicine, l'equip liderat per en Jerry R Mendell del Nationwide Children’s Hospital ens explica com van aconseguir introduir i sobreexpressar el gen de la Follistatin al múscul d'uns macacos. Pel seu nom es podria pensar que aquest gen té més a veure amb tècniques amatòries que amb qualsevol altra cosa, però deixa de fregar-te les mans que la història no va d'anar fotent claus a tort i a dret. En realitat la Follistatin codifica per una proteïna que reprimeix la myostatin, encarregada d'impedir el desenvolupament massiu dels músculs. Quan la myostatin falla, el resultat són uns músculs sobredimensionats com s'ha vist en animals i a un nen molt especial que vàrem visitar fa un temps. Així, si tenim molta Follistatin, la myostatin estarà reprimida i els nostres músculs creixeran qual Schwarzennagggerrr hipervitaminat.

Per sobreexpressar la Follistatin els investigadors van fer ús d'un virus modificat amb tècniques de biologia molecular que portava al seu interior el gen de la proteïna. Però aquesta tècnica té un petit problema, i és que aquest tipus de virus infecten la majoria de les cèl·lules del cos, de forma que introduirien la Follistatin a tot arreu i això podria causar problemes de molts tipus, com convertir-se en un monstre mutant més lleig que en Jabba the Hut. Per tal de solventar aquest inconvenient es va recórrer a una variant del gen que expressa la proteïna mutada, diferent de la normal. Quan porta aquesta mutació la Follistatin és efectiva al múscul però no a la resta de teixits. D'aquesta manera els macacos van desenvolupar considerablement la massa muscular de la zona on s'havia injectat el virus sense presentar problemes adversos.

Evidentment la finalitat d'aquests experiments no és facilitar el doping genètic sinó contrarestar els efectes atrofiants de diferents malalties degeneratives. No obstant, tot i que l'autoritat antidoping mundial ja ha inclòs el doping genètic com a mètode prohibit, es tem que es pugui començar a utilitzar en breu. Però, la veritat, no tinc ni pajorela idea de qui podria estar interessat en utilitzar aquestes tècniques... ehemmm

dimecres, 11 de novembre del 2009

va sorgir la vida d'una pedra? (part 2)


En episodios anteriores ...

...Parlàvem de com es podia originar la vida. De com algunes hipòtesis apunten al món del RNA i als Ribozymes per intentar apropar-se a com podia ser aquest origen. Però molts us vàreu adonar i vau prendre bona nota de la paraula "atzar". És una paraula problemàtica que incita a la incredulitat i, per molts, a la crítica de qualsevol hipòtesi. D'altres van apuntar que, quan parlem de 2000 a 4000 milions d'anys (temps que s'estima que va aparèixer la vida sobre la terra), de l'atzar es pot dir probabilitat, doncs en tot aquest munt d'anys pot passar de tot, inclòs que s'origini vida a partir de matèria inert.

Hi ha una hipòtesi, però, que deixa el factor sort una mica més de costat. Es basa en una idea diferent que es mira el problema des d'una altra òptica, l'òptica de l'energia. Ja ho vàrem veure al capítol anterior que totes les cèl·lules, siguin animals, vegetals, bacterianes, de fongs, de ministres o de consellers utilitzen energia química coneguda com a ATP. I, parlant a grans trets, la forma d'obtindre-la és sempre la mateixa, fonamentada en les membranes cel·lulars.

Les membranes cel·lulars tenen la capacitat de compartimentalitzar, fent que a una banda de la membrana l'ambient sigui diferent al de l'altre costat. I a on està la diferència? Doncs en la quantitat d'ions. A una banda n'hi ha més que a l'altra. Quan aquests ions són protons (ions d'hidrogen), tendeixen a passar a través de porus de la banda on estan més concentrats al costat on hi ha un dèficit per tal d'arribar a l'equilibri. Aquest és un fenomen conegut com a Quimiosmosis. I quan passen a través de la membrana generen una energia que fa possible la síntesi d'ATP. Així, aquestes membranes transformen l'energia potencial dels protons en la preuada energia química o ATP que utilitza la cèl·lula per dur a terme els seus processos (doncs l'energia ni es crea ni es destrueix, tan sols es transforma, com passa amb la corrupció política).

Tornant a l'origen de la vida, si fa 2000 o 4000 milions d'anys hagués existit alguna forma de produir ATP similar a la que utilitza una membrana actual, la capacitat per sintetitzar biomolècules com el DNA, el RNA o les proteïnes estaria força més garantida que en una situació on tot passés "per atzar". I ho dic perquè una d'aquestes membranes no només produeix ATP de forma constant, sinó que, a més, la reté al seu interior, el que augmentaria molt la probabilitat de que un ribozyma o qualsevol altra unitat catalítica tingués una font d'energia constant i propera per replicar-se o, senzillament, funcionar. Podria haver existit una membrana amb aquestes característiques?

Doncs sí, i de fet encara existeix avui. Per trobar-la cal que ens desplacem al mig de l'oceà Atlantic, a un lloc conegut com The Lost City. Aquesta ciutat perduda és una formació mineral alcalina enorme formada per un tipus de fumeroles o xemeneies hidrotermals que no tenen un origen volcànic sinó químic, descobertes a l'any 2000. Es tracta doncs de pedres, però d'unes pedres molt especials. El seu interior és una xarxa laberíntica amb cavitats microscòpiques i porus encara més petits, en molts casos tan petits com els porus de les membranes cel·lulars actuals. I tenen una característica molt especial, la capacitat de generar espontàniament gradients de protons com els que fan les membranes cel·lulars. I els gradients de protons, amics i amigues, signifiquen energia. Així, ens trobem davant d'unes cavitats microscòpiques formades per parets poroses capaces de generar el fenomen de la Quimiosmosis de protons. No s'assembla molt a una membrana cel·lular?. Finalment, perquè aquesta "membrana mineral" pugui produir energia química només li cal un substracte inorgànic com podria ser el sulfur de metil, comú en aquests sistemes hidrotermals, que podria generar acetyl phosphate, una molècula que alguns bacteris encara avui utilitzen com a energia de forma intercanviable amb l'ATP.

Foto: les xemeneies hidrotermals en qüestió



Però encara hi ha més. En simulacions de laboratori s'ha vist que dins d'aquestes cavitats es creen gradients de temperatura que concentren els nucleòtids, les molècules que formen el RNA i el DNA, en zones concretes del porus. Concentrats d'aquesta manera, ben apretadets, ja se sap ... "el rose hase el carinyu": La formació d'estructures com el DNA i el RNA s'hauria de deixar menys a l'atzar... molt menys. Quelcom similar podria ocórrer amb les proteïnes, la formació de les quals no seria difícil en aquests sistemes minerals.

Tenim compartimentalització gràcies a les estructures poroses minerals, gradient de protons per donar energia, els nucleòtids ben concentradets i en actitud amorosa i la possibilitat de tindre proteïnes. Què falta? Bé, un mineral fent la funció de membrana cel·lular està molt bé, però la primera cèl·lula hauria de tindre la seva pròpia membrana formada per lípids, no? En Jack Szostak, guardonat amb un Nobel, ens donava una pista al juny: Al igual que els nucleòtids, els àcids grassos tendeixen a acumular-se a zones concretes de l'interior d'aquests porus. I un cop acumulats produeixen micel·les, de forma similar a les que forma l'oli a l'aigua. Aquest tipus de micel·les, amb altres components i amb una major complexitat podrien haver acollit a la resta de components (DNA, RNA i proteïnes) al seu interior, creant així la primera cèl·lula totalment orgànica.



Aquesta hipòtesi es un viatge al·lucinant al voltant de la geologia, la química, la física, la bioquímica, .... Tant al·lucinant com devia ser l'aparició de la primera cèl·lula (o les primeres cèl·lules). Segurament no sabrem mai com va ser exactament l'origen de la vida, però cada cop, amb cada nova hipòtesi i cada nova troballa, l'atzar pren un paper més secundari.

vist a New Scientist


dimecres, 4 de novembre del 2009

va sorgir la vida d'una pedra? (part 1)


Si hi ha un misteri insondable i totalment impossible de resoldre, a banda de trobar el sistema nerviós central de la classe política d'aquest país, és l'origen de la vida. Fins i tot si aconseguíssim crear vida dins un matrau que reproduís una hipotètica "sopa primigènia" no podríem tindre mai la certesa de que en realitat fos així. Però és evident que sempre hi haurà algú a qui aquest dilema el cridi com els diners al senyor Millet i es llenci a la recerca d'una explicació plausible . I per això han sortit moltes i diverses hipòtesis al llarg de la història.

La primera fou la més fàcil. Diu que hi havia un paio amb barba i pel blanc que primer va crear la terra i les estrelles i després la vida. No obstant, malgrat el fotimer de gent que ha parlat amb Déu al llarg de tots aquests milions d'anys, no hi ha ningú que hagi aconseguit treure-li la recepta per fer vida del no res. Llàstima.

Una altra hipòtesi és la panspèrmia, que ens explica que la llavor de la vida va arribar a la terra des de l'espai exterior. D'això ... És una bona forma de llençar pilotes fora. De fet no té res de dolent, podria ser, i tant, però el problema és que si bé explica com va poder arribar la vida a la terra, no explica pas l'origen de la vida.



I és que aquest origen no té perquè vindre de l'espai exterior o ser diví, doncs al nostre planeta hi ha prou material com per que es pugui generar vida. De fet, en l'actualitat, la hipòtesi més acceptada és la que situa aquest origen a la Terra, i es basa en el "món del RNA".

El RNA és una de les tres molècules maó de la vida al nostre planeta. Les altres dues són el DNA, que forma els nostres gens, i, per últim, les proteïnes. El DNA emmagatzema la informació genètica. Aquesta informació es transmet i llegeix dins la cèl·lula gràcies al RNA donant lloc a les proteïnes, que fan possible tot un munt de funcions, entre elles la que li dona a les cèl·lules la capacitat de replicar el seu DNA, dividint-se durant generacions i fent que la vida s'hagi mantingut i evolucionat durant tot aquest temps. Es tracta d'un cercle que dóna lloc a la típica pregunta de l'ou i la gallina: Perquè la gallina no menja ous ferrats amb ho bons que estan?. Perdó, és que tinc gana. La pregunta era: Què va ser abans?

Doncs els que en saben diuen que primer fou el RNA. Perquè? Per tres raons. La primera és que, de les tres, és la molècula més senzilla, el que suggereix que dins una "sopa primigènia" seria la que podria sorgir per atzar amb més facilitat. La segona raó per triar el RNA fou que, al igual que el DNA, enmagatzema informació genètica, funció imprescindible per mantindre una espècie al llarg de diverses generacions. I la tercera raó va arribar als 1980s, quan en Tom Cech i en Sydney Altman van descobrir els ribozymes, unes molècules de RNA que, a més de poder codificar informació genètica, tenien activitat catalítica, un fenòmen que abans es pensava exclusiu de les proteïnes. Més tard s'ha comprovat al laboratori que aquest tipus de RNAs tenen la capacitat d'autoreplicar-se, tot i que de forma força limitada. Així, un ribozyma seria una unitat d'informació genètica amb el poder de reproduir i replicar la seva pròpia informació de generació en generació. I a partir d'aquí, què va passar? Com es va formar la primera cèl·lula que donaria origen a la resta d'organismes del planeta?

Diuen que un cop format aquest RNA tan especial, es va embolcallar per atzar d'una capa de lípids, greixos que repelen l'aigua, adquirint així una primigènia "membrana cel·lular" i formant les primeres proto-cèl·lules. Serien com microscòpiques gotes d'oli que contendrien al seu interior RNA amb capacitat d'autoreplicar-se. Després va arribar el DNA, més complex i estable que el RNA, que va prendre la funció de mantindre la informació genètica. I les proteïnes van guanyar la partida catalítica en ser molt més eficients, adoptant diferents funcions cada cop més complexes. Entre les tres biomolècules s'establiria llavors una íntima relació en la que cadascuna tindria unes funcions determinades. Després l'evolució va fer la resta.

Però en tot això hi ha diversos buits. En primer lloc la limitada capacitat del RNA (dels ribozymes) per replicar-se, que no li hauria permès reproduir-se amb la facilitat necessària. I, en segon lloc, que per dur a terme la seva activitat catalítica el RNA necessita energia. Per aquells temps la podria haver obtingut de l'ambient, però calia una font constant que difícilment es trobaria a la "sopa primigènia" a on tot es donava i es trobava per atzar.

L'energia, quin paper pot jugar l'energia en tot aquest misteri? I és que potser per solventar l'enigma de l'origen de la vida no cal centrar-se en quina de les tres biomolècules maó fou la primera en aparèixer, sinó d'on podrien treure l'energia per fer les seves funcions. En l'actualitat les cèl·lules obtenen l'energia gràcies a les seves membranes. Es tracta d'energia química, condensada en una molècula coneguda com ATP (abreviació de adenosine tri-phosphate). Aquest sistema d'obtenció i gestió de l'energia en forma d'ATP és força complex biològicament parlant, però alhora universal, utilitzat per totes les cèl·lules, el que podria voler dir que la primera de les cèl·lules ja funcionava mitjançant aquest sistema. Així, seria possible que l'origen de la vida no es trobés ni al RNA, ni al DNA ni a les proteïnes, sinó a una membrana amb capacitat de generar energia química suficient perquè es formessin totes aquestes molècules. Existeix aquest tipus de membrana? Sembla que sí. I sembla que podria ser una cosa tan senzilla com una simple pedra...

dimecres, 21 d’octubre del 2009

SOS Madagascar



Madagascar, junt amb les Seychelles i Maurici no són només un grup d'illes, sinó tot un món. Situades al sud-est d'Àfrica, a l'oceà Índic, alberguen el 5% de les espècies animals i vegetals de tot el món. D'aquestes, més del 80% són endèmiques d'aquest reservori de biodiversitat, i tot a una superfície que representa el 1.9 % del continent Africà.

Al seu sòl hi creixen set de les vuit espècies de l'arbre Baobab conegudes al llarg del món. S'hi poden trobar 300 espècies d'ocells, de les quals 180 no es troben a cap altre lloc de la Terra. El 90% de les 150 espècies de mamífers que hi habiten només es troben en aquelles contrades i enlloc més, així com el 96 % de les prop de 400 espècies de rèptils. Tot plegat, no és estrany que, per la seva riquesa i biodiversitat, Madagascar s'hagi guanyat el títol de "vuitè continent".



Però darrerament tot això està canviant.

Al Març, una revolta militar va forçar l'abdicació del seu cap d'estat, en Marc Ravalomanana. Segons els colpistes, la població volia un canvi radical a la direcció del país, doncs el 70% de la gent viu amb menys de 2$ al dia. El nou govern de transició, però, no ha fet més que empitjorar les coses. Sembla que el cop d'estat ha causat un nombre indeterminat de morts (es parla de 100 o més víctimes) degut a les protestes i manifestacions, tot i que no ha suposat l'inici d'una guerra civil (de moment). No obstant, l'illa es troba sumida a una inestabilitat política que ha derivat en un complert descontrol a la societat. Les ajudes internacionals han estat retirades, així com els diferents projectes d'investigació.



El 7 d'Octubre, diferents grups conservacionistes com Conservation International, Global Witness, WWF o la Wildlife Conservation Society junt amb altres 11 ONGs, van redactar una carta oberta on denuncien les conseqüències, els "danys col·laterals", de tot aquest pitote: Els animals protegits s'estan caçant com a menjar i per vendre'ls a restaurants, i molts arbres endèmics s'estan talant per exportar la seva valuosa fusta, fet que està portant aquestes espècies vegetals a l'extinció.

Però, evidentment, no es pot culpar a les seves gents, prou pena tenen. L'origen del problema es troba en el cop d'estat en si, doncs la inestabilitat i la manca de seguretat que se'n deriven han fet caure en picat el turisme, principal sustent d'aquell país, de forma que s'han de buscar les garrofes com bonament poden. Però, de seguir dins aquesta dinàmica, els habitants d'aquelles terres continuaran arrasant l'illa, el que pot suposar la pèrdua d'una gran quantitat d'espècies i, sobretot, la fi de la seva major riquesa, la natura, principal reclam pel turisme. Tot plegat, Madagascar és avui l'escenari d'un drama humà i natural que es complica dia rera dia. Un cop més, sembla que el planeta i els humans manifestem certes incompatibilitats i diferències irreconciliables. En aquest cas, però, el divorci és inviable.


dilluns, 19 d’octubre del 2009

no em miris així que m'espanto

(Advertència: el tipus de lletra pot canviar inesperadament. Són capricis de la merda punxada a un pal d'eina d'edició que té Blogger, què hi farem).

Ara farà uns 3 anys em trobava a Houston, Texas. Havia enllestit la feina del dia i era tard. El transport públic ja no circulava, pel que vaig decidir que tornaria a peu fins a l'apartament, aprofitant el passeig d'una hora per fer una ullada a una petita part de la mastodòntica ciutat. Després de plegar els bártulos vaig acomiadar-me d'una de les companyes. Ella, estranyada, em preguntà



-Però a aquestes hores... Com penses anar fins a casa?


-Doncs a peu, així faig una mica de "turisme sobre la marxa"



Ella em va mirar amb ulls com a plats, amb l'expressió gairebé desencaixada


-Però ... Però ... Tu estàs boig?!!!


Jo no entenia res, i així ho vaig deixar entendre aixecant les espatlles


-És que a Espanya no teniu Serial Killers???!!!


Collons! No vaig saber que dir, em va deixar ben bé sense arguments. Algun Serial Killer d'aquests n'hi ha, però acostumen a estar al congrés dels diputats de Madrid, vaig pensar. Total, que tota preocupada em va portar amb el seu cotxe fins l'apartament, no fos cas que acabés desbudellat als carrers de la ciutat Texana. Al matí següent, ella explicava la història a la gent del laboratori que, immediatament, es posava les mans al cap.

-Tu estàs boig?

Em deien. Home, un bull sí que em deu faltar, però d'aquí a considerar-me boig ... Un boig és el que fa bogeries, no deia això el savi d'en Forest Gump? O eren tonteries? Bé, tant fa.

Però què faries si de sobte et trobessis a les garres d'un d'aquests assassins en sèrie? Sempre he pensat que posar cara de por i donar una mica de llàstima podria funcionar ...



Però, pel que sembla, de seguir aquesta estratègia segurament em convertiria en Pudding d'asimetrich. Perquè? Doncs li hauríem de preguntar a la Essi Viding, del University College of London.

Aquesta psicòloga es trobava estudiant una psicòpata amb força víctimes al seu currículum. Per tal de fer-se una idea de la capacitat emocional de la indivídua en qüestió, la psicòloga li va ensenyar una sèrie de fotografies on es mostraven cares amb diverses expressions emocionals. En arribar a les cares que reflexaven la por, l'assassina es va gratar el cap i va dir: " No sé com es diu aquesta expressió, però és exactament la cara que fa la gent abans de que els mati".

Jooooeeeeeer. T'imagines aquesta frase en la boca d'aquest individu?



I d'aquest?

Pel que sembla, el dèficit emocional que presentava la pacient de la Essi Viding no és patrimoni seu, sinó que es tracta de quelcom més usual del que ens pensem. Segons la Abigail Marsh, de la Georgetown University, les persones antisocials tenen serioses dificultats en reconèixer, processar i respondre normalment a les expressions facials. En el cas dels autistes, un dels grups estudiats, s'ha observat una important incapacitat per reconèixer tot tipus d'expressions, ja siguin alegres o tristes, de por o de plaer, d'una forma general. En canvi, aquells individus amb tendències antisocials (o caldria dir-ne no-socials?) que tendeixen a violar els drets i el benestar dels demés (serial killers, per exemple), reconeixen a la perfecció totes les expressions excepte la por i, en algun cas, la tristor.

De fet, segons alguns etòlegs, l'expressió de por va evolucionar en humans i altres animals com una senyal d'estrès, amb la finalitat d'indicar als demés que qui té por no és cap amenaça. Tot per poder dir sense paraules "siusplau, deixa'm en pau, ja marxo". Aquesta mena d'expressions, por o tristor, tenen la capacitat de causar empatia i remordiment en el possible agressor. Vist així, no és cap casualitat que la cara de por ens doni una aparença de nens o nadons: ulls grans, cara arrodonida, celles alçades (veure el gat amb botes d'Shrek). És més, pel que es veu, aquestes expressions són més importants del que ens pensem per l'estabilització de les interaccions socials, ja que aquells individus objectivament antisocials no poden processar-les correctament. Però què ho fa que tinguin aquesta limitació? Quin és el mecanisme neurològic?

Passem de la teoria a la pràctica. A un estudi publicat al American Journal of Psychiatry, la Marsh i col·laboradors van exposar a 36 nens d'entre 7 i 10 anys a una sèrie de de cares neutres, de por i de tristor mentre els seus cervells s'analitzaven amb ressonància magnètica funcional, una tècnica que vàrem veure fa poc temps, utilitzada per "veure" l'activitat cerebral amb molt detall.

D'aquests nens, 12 havien estat diagnosticats clínicament com antisocials, 12 amb dèficit d'atenció i hiperactivitat i la resta, que servien com a controls, no tenien cap desordre psicològic. Davant de les imatges de por o tristor, l'amígdala dels nens control i els hiperactius refulgia d'activitat, mentre que la dels antisocials romania inalterada. El processat d'aquestes emocions al rostre d'altres persones, doncs, sembla que es faci a les neurones de l'amígdala.

Però què s'entén per actituds antisocials en aquest estudi? Un bon exemple és un dels subjectes de l'experiment, un nen de 12 anys. Es tracta d'un crio molt ben acceptat entre els seus companys: té molta determinació, és carismàtic i un bon contador d'històries. En canvi, amb els seus pares es mostra com un autèntic cabró, desafiant, manipulador i intimidant. Es fica en baralles amb freqüència, roba de les botigues assíduament i té certa predilecció per encetar focs allà on no hauria de fer-ho, sense importar-li aparentment les conseqüències. Bé, potser no sigui per tant, de crios com aquests n'hi ha un bon grapat. El preocupant és que, segons els seus pares, aquest angelet mai ha experimentat culpabilitat o empenediment després de les seves aventures. A la seva amígdala se li enrefot les cares de por.

Després de tot aquest rotllo, em venen al cap algunes preguntes. Realment és tan important el poder reconèixer la por a la cara dels altres per mantindre certa cohesió social? Es podrien explicar les conductes antisocials, arribant a extrems com els serial killers, a través de l'amígdala i la incapacitat per reconèixer la por? O aquest dèficit és només un afegit? Està tot al cervell o hi ha altres factors?. El serial killer neix o es fa? Si mai em trobo un d'aquests psicòpates li faré la darrera pregunta. segurament no em sàpiga donar una resposta, però mentre se la pensa aprofitaré per córrer...

Que tingueu una molt bona nit i somieu amb els anyells.

Signat



Asimetrich Lecter.




dimecres, 14 d’octubre del 2009

terra negra

(de taparrabos, ciutats perdudes i estranys enginys II)



Volem en l'espai fins a Sudamèrica i en el temps fins al segle XVI.

Quan Francisco de Orellana es va embarcar en l'expedició que al 1541 organitzava Gonzalo Pizarro a través dels Andes, mai s'hagués imaginat com d'injusta seria la història amb ell.



Un any després de l'inici d'aquella expedició, que tenia la missió de trobar el país de la canyella, Orellana, Pizarro i els seus homes es trobaven extenuats, derrotats pel fracàs, i van decidir construir un veler que els portés riu Coca avall. Temps després les provisions eren escasses i ja havien perdut 140 Espanyols dels 220 inicials i 3000 dels 4000 indis que els acompanyaven. Arribat aquest punt, Orellana va decidir continuar riu avall acompanyat d'una cinquantena d'homes per mirar de trobar provisions.

Va navegar durant 4800 kilòmetres, sent el primer Europeu en solcar les aigües d'un riu que ell mateix va batejar com a Amazones en ser atacats per una tribu de ferotges guerreres que li van recordar a les amazones de la mitologia grega. Quan va arribar a Cubagua, exhaust, es va embarcar cap a Espanya.

Un cop a la cort de Carlos I, Francisco de Orellana va explicar una història fantàstica sobre el que havia vist en la travessia d'aquell enorme riu. Parlà de ribes poblades per multituds d'indígenes, de magnífiques viandes, fruites i conreus. I de grans ciutats al vell mig de la selva, connectades per grans carreteres de molts metres d'amplada guanyades a la vegetació. Una gran civilització s'amagava sota l'espessor de l'amazonia.

Però quan els conqueridors van tornar a aquella zona no van poder trobar res del que l'Orellana havia descrit. I se'l va prendre per un boig fantasiós i exagerat amb ànsies de protagonisme.

I així quedà la seva història durant segles, fins als nostres dies. El que va dir aquell expedicionari no podia ser veritat, doncs no es va trobar ni la més mínima pista de ciutats o vies de comunicació. A més, l'assentament d'una gran civilització en aquelles contrades era impossible per la manca d'aliment. Pot semblar paradòxic, però malgrat ser una selva, la terra de l'amazonia és tremendament ingrata, "infèrtil" per qualsevol tipus de cultiu de consum, limitant-se l'explotació d'aquell sòl al conreu d'un escàs i insuficient número de vegetals.

Però, i si la història d'en Francisco Orellana fos veritat?.

No ha estat fins fa molt poc, quan aquest blog ja existia, que s'han trobat les restes d'una ciutat al cor de l'Amazones. Una ciutat que s'adapta sorprenentment a tot allò que va descriure l'expedicionari en els seus suposats deliris. Però una ciutat no fa civilització. I queda per resoldre el gran enigma: Com s'alimentava aquella gent si l'agricultura era impossible?. Caldria que disposessin d'una tecnologia revolucionària que permetés conrear aquell sòl. Com podria una simple "tribu" amazònica desenvolupar un coneixement que avui seria tota una revolució tecnològica i una solució al creixent problema de la manca de conreus? Doncs no es sap, però el tenien. Es diu Terra Negra.

La coneguda com a Terra Preta, terra negra en portuguès, és un tipus de terra molt especial, excepcionalment fèrtil i que es troba al llarg i ample de la conca de l'Amazones, però de forma discontinua, seguint patrons que recorden als dels assentaments humans. De fet, actualment l'origen més acceptat d'aquest sòl és l'antropogènic, doncs està formada de carbó vegetal, sòl natural, fragments d'objectes de ceràmica, desfetes orgàniques com residus vegetals, fems i espines de peix, i una varietat de microorganismes increïblement elevada.

De fet, la terra negra és com un petit ecosistema en sí mateixa, on la porositat del carbó vegetal reté els nutrients, aporta gran quantitat de carboni i afavoreix el creixement microbià, de forma que 6 mesos després de conrear-la, pot tornar a usar-se. Això contrasta amb els 8 o 10 anys que necessiten els sòls Amazònics per recuperar-se. Fins i tot es coneix un cas en el que aquesta terra ha estat sent conreada contínuament durant més de 40 anys per una població autòctona sense perdre la seva fertilitat. La dada més contundent, però, és que avui en dia la terra negra feta abans de l'arribada dels europeus a Amèrica continua sent igual de fèrtil que llavors.


La terra negra (dreta) comparada amb el sòl normal de l'amazonia (esquerra)


Com s'ho van fer els antics Amazònics per desenvolupar aquesta tecnologia encara es desconeix, així com la importància de cadascun dels seus components en el manteniment de la fertilitat. És important la presència de certs microorganismes? Quin és el paper de la ceràmica que s'hi troba? Quina és la procedència del carbó? Són un munt de misteris que encara resten per resoldre. És curiós, fins i tot sembla que la història ens vulgui donar una cruel lliçó, però potser la solució del major problema al que s'enfronten molts milions de persones avui en dia, el conreu de sols infèrtils, hauria estat en mans d'una antiga civilització exterminada fa segles per l'ànsia de poder dels conqueridors.



Més informació: Wikipedia, Blog del Juan José Ibáñez (CSIC-València)

dilluns, 12 d’octubre del 2009

el misteri de "La Vila del Sis" strikes back




Fa poc repassava alguns posts i vaig anar a topar amb el de La Mussara. I rellegint els comentaris em vaig trobar amb un que no havia vist abans escrit per una visitant anònima, com desat misteriosament per una mà fantasmal i etèria. La seva experiència em va deixar glaçat. Diu així:

Fa poc vaig anar amb una amiga a la Mussara (segons se els pares dels meus vis eran de alla)..vaig fer fotos per tot arreu..li vaig dir a la meva amiga que esperaes devant de la iglesia que jo anava darrera un moment a fer fotos .Just darrera amb vaig asenta de esquena a la igleia i vaig comencar a fer fotos .i havia un silencia que te invitava aa quedarte molta estona .....despres amb vaig gira i vaig fer fotos a la pared de darrera de la iglesia i just on jo havia estat asentada...no se el temps que vaig esta alla ..de sobte vaig senti que amb cridavan amb un to de veu una mica nervioss ,dons es veu que feia molta estona que havia marxt..( la veritat es quella el temps semblaba quiet).
la meva sorpresa va ser quan vaig mira las fotos ni havian dos de elles que tenian un crecle de color blau un blau precioss i si miravas be es veien dintre del cercle una especia de aiguas vermellosas....aquestas fotos van ser just damunt on vaig seure ,damunt una pedra , darrera la esclesia....amb vaig quedar gelada..............



Ho haveu vist?!. Si ja ho diuen que quan el riu sona és perquè al maig cada dia un raig. Una experiència escalofriannnnnnteeeee a on surten tots els elements: l'esglèsia, una pedra, una absència prolongada en el temps i ... serà possible? Proves gràfiques!. Seran aquestes les primeres imatges de la vila del sis?

Així que em dirigeixo a aquesta visitant anònima, en el cas que, per aquelles coses d'intenet, estigui llegint aquest post : Em podries enviar les fotos? vaaaaaaaaa porfaaaaaaaa, estic que em pujo per les parets!.

Què en penses tu d'aquests temes? Els refuses o ets dels qui els dóna el benefici del dubte? Sigui com sigui, no t'agradaria veure les suposades fotos?


dijous, 8 d’octubre del 2009

un món abarrotat



Segons la Wikipedia, el cens mundial de balenes geperudes és d'uns 80000 exemplars. Això podria ser alarmant, doncs és menys que la població humana d'una ciutat mitjana com Tarragona. En canvi, si ens mirem el número de formigues que habiten el nostre planeta segurament els humans ens veuríem a la mateixa inferioritat que les balenes.

Vist així podria semblar que el número ideal d'individus d'una espècie és relatiu. No obstant, per molt que ho relativitzem, diria que si hi ha una cosa que sobra en aquest món són humans. En som uns 7 000 000 000. Que dius, sí, i què? Doncs el principal problema és que fa uns 50 anys erem uns 3 000 000 000 i al 1750 menys de 1000 000 000. El que implica que, mentre en 200 anys la població mundial va créixer en 2000 000 000 d'individus, durant els darrers 50 anys l'increment ha estat d'uns 4000 000 000. Massa números? Doncs anem a pel gràfic:



No és una mica desproporcionat?

Si seguim en aquesta dinàmica, no caldrà que els de Madrid es plantegin organitzar els jocs Olímpics del 2020, a no ser que pretenguin fer una marató on els atletes avancin a base de colzades entre la multitud i els llençadors de pes comptin la distància assolida en número de caps badats. Però deixem de banda les cares agres dels madrilenys i alegrem-nos pels de Rio (Es diran Riusencs?).

De fet, ni Madrid ni Europa, ni tan sols la resta de països industrialitzats no són els responsables ja que aquest augment espectacular de la població es deu al creixement incontrolat dels països en vies de desenvolupament, sobretot asiàtics. La causa d'aquest creixement sembla prou evident: la millora de la qualitat de vida fa que vivim més temps i que la supervivència de la nostra descendència tingui un èxit espectacular si el comparem amb la resta d'animals de la Terra. Però el que també és evident és que aquesta superpoblació representa un gran problema: Calen més aliments i més recursos energètics, el que fa que es sobreexplotin els recursos naturals amb el conseqüent preu mediambiental. I això, junt amb el canvi climàtic, representa un problema de grans dimensions per a la creixent població dels països més pobres, exposada a episodis de sequera i hambrunes.

Sembla doncs que el futur de molta gent , de milions de persones, passa inevitablement per la sostenibilitat. Uuuups, palabro!. Aquesta és una paraula que acostuma a associar-se amb certs grups polítics o/i amb un tipus de tarannà determinat. Això no és res dolent, però és possible que la paraula provoqui cert rebuig per simple associació d'idees. Així que demano un petit esforç per tal de foragitar certs personatges del nostre cap (NNNOOOOOOOOO!).

Pel que fa al desenvolupament i creixement sostenibles, el Consortium for Integration of Population , Health and Environment (CIPHE) està duent a terme una prova pilot a Addis Ababa, Etiòpia, per tal d'aconseguir un desenvolupament que integri la planificació familiar amb tècniques d'agricultura sostenible. La idea és tan simple com donar l'oportunitat d'adaptar el creixement de les famílies als recursos naturals, alhora que s'intenta adaptar aquests recursos a les condicions ambientals. Per fer-ho, s'ha aconseguit transformar els camps estèrils en zones acceptables per l'agricultura a base de nodrir la terra amb compost animal i unes plantes conegudes com a "vetiver grass". Es tracta de vegetals originaris de la Índia, però molt cultivats arreu del món per la seva capacitat de retindre la humitat del sòl. El secret es troba a les seves arrels, que enlloc de crèixer horitzontalment sota la superfície del terra s'enfonsen entre 2 i 4 metres en vertical. D'aquesta manera s'aconsegueix que l'aigua quedi retinguda, permetent el conreu d'altres vegetals. A més, paral·lelament s'està fent una campanya informativa sobre contracepció i planificació familiar per tal que l'esforç dels 14000 habitants de Wichi no quedi en paper mullat si les famílies comencen a créixer gràcies als nous temps de bonança derivats dels nous conreus.

Es tracta d'una iniciativa pionera però, pel que sembla, de conceptes difícils d'assimilar: De 37 països que admeten la dificultat d'alimentar a tota la seva població, només 6, incloent-hi Etiòpia, han desenvolupat estratègies per fomentar la planificació familiar i la contracepció.

Però és clar, tenim nosaltres cap dret per fer una crida per la contenció als països pobres o en vies de desenvolupament i quedar-nos tan amples?. És evident que a Europa o Estats Units no creixem a un ritme tan bèstia, però sí que tenim una enorme responsabilitat en la degradació mediambiental i el consum dels recursos mundials de forma directa i indirecta. Un dels principals problemes del canvi climàtic, del que tenim gran part de culpa els Occidentals i Asiàtics, és l'impacte sobre la població dels països pobres i en vies de desenvolupament. La sostenibilitat i la contenció, doncs, no han de ser exclusives del tercer món, sinó que hauria de ser compartida per tothom.

dimarts, 6 d’octubre del 2009

I'm back ... again






Doncs sí, ja torno a estar aquí. Encara em trobo en procés d'adaptació, doncs no acabo de fer-me a la idea de que Liverpool ja formi part del meu passat. També m'haig de readaptar a les formes de fer d'aquí, com tindre present que els diumenges està tot tancat, que dinar porta el seu temps i que dir bon dia i fer petar la xerradeta són costums molt arrelats i, què coi, molt sans. Però, a banda de tot això, el canvi més notable és que porto un alleugeriment a les esquenes que fa temps que no experimentava.


Aprofito també l'avinentesa per agrair els ànims rebuts als bonics comentaris que em vau deixar al meu últim post Liverpoolenc. Sens dubte són un motiu més per continuar amb nòmades. Per cert, tindrà sentit ara que es continuï dient nòmades aquest blog? Si ha de ser per la meva condició, segurament no, tot i que el futur és incert i no es sap mai què pot passar. Però, a banda del que faci o deixi de fer, crec que amb el temps hem agafat la sana costum de viatjar post a post en l'espai i el temps buscant descobriments, treballs científics i curiositats sobre el món que ens envolta... Som nòmades o no? Jo crec que sí.

Així que continuarem navegant, arriem les veles!

dimarts, 22 de setembre del 2009

fins ara Catosfèrics!

Nens i nenes, petits i grans, senyores i senyors, faig una petita pausa al blog. En aquests dies incerts encamino els meus passos cap a un nou projecte més gran, més interessant, més ambiciós, més de tot. Es tracta d'un gir de 360 graus. Sí sí, de 360, has llegit bé, perquè torno al camp al que vaig començar. Fins i tot torno al mateix lloc on em vaig doctorar, tot i que només de forma provisional, doncs és tan novedós aquest nou repte que ni tan sols s'ha acabat de fer l'edifici i els laboratoris (diga-li novedós, diga-li lentorroooos).

El que no sé és si podré continuar amb nòmades però faré tot el possible, doncs encara em queda molt per aprendre i explicar, tant com curiositat porto a dins. No obstant, aquest nou projecte serà exigent, demanarà més temps i molt esforç. Podria això acabar amb la meva vida virtual de blogger? Pos ves a saber... Tornar tornaré, ja sigui per acomiadar-me o per continuar
aprenent sobre el món que ens envolta fins i tot amb més força. Perquè de força en tinc més que mai!. Aquest és un d'aquells trens que passa un cop a la vida, així que m'hi haig de llençar malgrat que pugui donar amb el cul a les vies.



Goodbye Liverpool!




















(Oi que sembla que m'hagi enganxat els nacasones amb la tapa del vàter? hihihi)


Ens veiem en uns dies, Catosfèrics/es.

diumenge, 20 de setembre del 2009

escoltant les plantes



De teories n'hi ha de molts tipus i colors. I avui en porto una acabada de sortir del forn que ens parla de la possibilitat de que els animals haguem aprés, al llarg de milions d'anys d'evolució, a escoltar les advertències que ens transmeten els nostres companys de planeta, els vegetals. Es diu Xenohormesis


Segons expliquen en Konrad T. Howitz, de BIOMOL International i en David A. sinclair, de la Harvard Medical School, a la revista Cell, els heteròtrofs (animals i fongs) som capaços de sentir les senyals químiques sintetitzades per les plantes quan aquestes es troben en condicions d'estrès. Aquesta capacitat ens permetria als animals preparar-nos per l'adversitat quan les condicions ambientals són encara favorables. Però anem per passos...

I és que les plantes també s'estressen a la seva manera. Posem per cas una vinya, què la pot estressar? Que els seus gutims siguin més petits que els de la veïna? Veure apropar-se el veremador amb les tisores de poda?. No pas, afortunadament el regne vegetal no coneix l'enveja o la por, però es pot estressar quan les condicions ambientals són desfavorables, com és el cas d'una disminució de la irrigació, una infecció o la manca de nutrients. En aquestes situacions excepcionals la planta genera certs metabòlits secundaris, molècules que no es sintetitzen en condicions normals i no formen part de cap metabolisme primari (imprescindible pel dia a dia). En la majoria de casos, però, es desconeix la funció d'aquestes molècules o quina avantatge li donen al vegetal. I com lliguen aquests metabòlits vegetals de resposta a l'estrès amb l'adaptació dels animals a futures condicions desfavorables?

Imaginem què passaria si l'animal fos capaç d'avançar-se a una època d'escassetat gràcies a una advertència. I per il·lustrar-ho recorrerem a un vell amic, en Kagoncete. Imaginem una època en la que les pluges han estat escasses: Els rius han baixat el seu cabal però d'aigua encara n'hi ha. La irrigació de les plantes ha estat minsa però encara fan fruits. En Kagoncete encara podrà beure aigua, disposarà del mateix aliment que a l'estació anterior i no se n'adonarà de que s'apropa una època de vaques flaques on les plantes potser moriran i no disposarà de massa aliment. Així, quan la sequera es faci patent enganxarà al nostre protagonista en calces. No obstant, les plantes sí que han notat aquest canvi i s'han estressat, sintetitzant els metabòlits secundaris. En Kagoncete, en menjar-se la planta estressada ingerirà aquestes molècules que, un cop dins el seu cos, començaran a actuar com si fossin hormones, modificant el metabolisme energètic de l'animal.

D'aquesta forma, quan l'època d'escassetat arribi l'animal haurà patit un canvi (ha guanyat pes o, senzillament, utilitza l'energia del menjar d'una forma diferent) que el fa estar ben adaptat a les noves condicions i li permetrà sobreviure un temps addicional.

Canvi metabòlic dius? Toooooma mecanisme adaptatiu, pallús!


Es tracta d'un tipus de comunicació que no utilitza les paraules, els gestos o les expressions facials, sinó molècules. Dins el nostre cos això ocorre contínuament: Quan ingerim glucosa el pàncrees secreta insulina, una hormona que "comunica" a gran part dels nostres òrgans l'arribada d'aquest nutrient. Tenint en compte aquest concepte de comunicació molecular, la teoria de la Xenohormesis ens diu que no només som capaços de sentir les nostres pròpies hormones, sinó que, amb el temps, hem desenvolupat la capacitat de sentir les molècules d'estrès de les plantes com si fossin les nostres pròpies senyals, com a missatges d'advertiment, una habilitat que ens ha facilitat el llarg camí de l'evolució.

Seria possible aprofitar aquests metabòlits secundaris de les plantes al nostre favor? He parlat d'animals, i nosaltres també ho som, pel que és molt possible que també siguem sensibles a aquestes molècules d'estrès. No en va molts dels fàrmacs basats en productes naturals que utilitzem nosaltres són metabòlits secundaris de plantes. Al seu text, en Howard i en Sinclair ens posen com a exemple els polifenols del raïm, abundants al vi negre, uns metabòlits secundaris amb força propietats beneficioses pel nostre cos. Al grup de Nutrigenòmica de la URV, a Tarragona (no ens cal anar més lluny) ja fa temps que s'investiguen aquests composts, havent-se descrit efectes sobre el metabolisme de lípids, de la glucosa i el sistema inmunitari. Així, la teoria de la Xenohormesis ens parla d'evolució, però entendre-la en profunditat ens obre tot un ventall de possibilitats per poder identificar noves molècules amb diferents propietats. Però, com a totes les noves teories, només el temps i la recerca l'establiran o la refutaran.

dijous, 17 de setembre del 2009

gràcies MacGyver

Recordo aquella època a la que només hi havia una cosa capaç de buidar de nens els carrers del barri. Ja podíem estar al mig d'una jugada clau pel desempat de la gran final d'ataquigol que enfrontava els del bloc número 92 contra els del 90, al vell mig d'una intensa partida del bote o explorant els inhòspits racons de la fàbrica Gior. Sempre hi havia un germà, un pare, un tiet que sortia al balcó per cridar, com si d'una sirena advertint d'un atac aeri es tractés "Que empieza MacGyveeeeer!!!". El que passava a continuació era un caos perfectament ordenat en que tot crio amb els genolls pelats sabia perfectament el que havia de fer: Córrer. En qüestió de segons tot el xivarri i les pilotades a la porta del garatge deixaven pas a un silenci sobrecollidor. I tots davant del televisor ens deixàvem transportar per aquella música.




És ben sabut que tots i cadascun dels trucs i els invents que utilitzava en MacGyver tenien un fonament científic i eren totalment verídics. I qui s'atreveixi a discutir aquest punt se les veurà amb mi a la sortida, perquè aquest bon senyor, barreja d'heroi i font de saviesa, em va salvar la vida fa uns mesos. En un dels seus episodis, en Mac (és que ja és com de la família) havia de fugir d'una habitació a la que l'havien tancat. Però per fer-ho, abans havia d'apagar una bombeta a la que no arribava i l'interruptor era a fora de l'estança. L'únic que tenia a mà era un nebulitzador amb aigua, objecte imprescindible dins un zulo, com és ben sabut. En MacGyver va agafar el nebulitzador, va ruixar la bombeta i aquesta va esclatar, ja tenia via lliure. Com ja he dit abans, ciència en estat pur!. Ens ho demostren els Myth Busters al següent vídeo. I la seva paraula és com la del Senyor nostre que està dalt del sostre (I qui s'atreveixi a discutir aquest punt...)




Fa uns mesos jo mateix estava segrestat, no per malfactors com en MacGyver, sinó pels retortijons del meu intestí, al lavabo. Es tracta d'un bany que no compleix la legislació sobre seguretat al vàter, i la llum la fa una bombeta que no disposa de cap aplic que la protegeixi. Doncs allà estava jo, interpretant la cavalgata de las walkirias en do sostingut (bé, massa no es sostenia) quan sento "psssssssssss". Uix, vaig pensar, qui em crida?. El primer que vaig fer va ser mirar dins la tassa del vàter... ... Sí, què passa? Pos és un pensament com un altre. Després un segon psssssssssssssss. Venia d'adalt. En mirar cap al sostre em va sorprendre una incipient taca d'humitat. Tot seguit els meus ulls es van fixar en una gota d'aigua que es precipitava cap als meus peus. La veïna del segon tenia una fuga al seu lavabo i l'aigua havia seguit el camí més directe cap abaix: el fil de la llum. Pssssssssssssss. El soroll era l'aigua que s'evaporava quan entrava en contacte amb la bombeta calenta. I en aquell moment em va vindre al cap en MacGyver i el nebulitzador.

Vaig reaccionar en qüestió de segons, com fan els herois, i vaig empendre una heroica fugida amb els pantalons a l'alçada dels turmells i corrent com només els grans herois saben fer, que tot i recordar a la salvatge cavalcada d'un pingüí, necessita de tècnica i un dur entrenament realitzat a base d'oblidar-se de canviar el rotllo de paper un cop s'ha acabat. I just quan vaig sortir de sota la bombeta BANG!, va esclatar en 152346 troços. Gràcies MacGyver!.

Però és que aquest personatge no només és un home d'acció. Els seus episodis eren tota una lliçó d'antropologia i història. Què me'n dius si no de la lliçó que ens va donar sobre Euskadi?




I si el MacGyver diu que els bascos són Chicanos amb boina que criden com els apaches mentre fan rapel, ho són. I punto!. I és per tot això, i molt més, que nomeno en MacGiver com a protector, patró i doctor honoris causa d'aquest blog.

dilluns, 14 de setembre del 2009

ho sé però no m'enrecordo


Com es diu la capital d'Arabia Saudí? Què vas dinar el Dissabte? Com es diu l'actor que feia de Mc Gyver? Si has pogut respondre ja pots deixar de llegir, aguafiestes!. Si ets d'aquells que s'han quedat amb la sensació "mmmmhh ... mmmmmh ... ho tinc a la punta de la llengua", t'interessarà saber que segurament saps la resposta, però no la recordes. Aquest record al que no pots accedir segurament no s'ha volatilitzat, potser no ha desaparegut, sinó que continua al teu cervell. Això sí, tancat i barrat entre sinapsis neuronals.

Al menys així ho assegura el neurobiòleg Jeffrey Johnson, que en declaracions a Wired Science assegura que encara que no puguis recordar els detalls del dinar del Dissabte "Podríem extreure informació del que vas menjar de la teva activitat cerebral, encara que tu no hi puguis accedir de forma conscient".

Com és possible? Doncs, un cop més, gràcies a un escànner de ressonància magnètica funcional (fMRI), un trasto del que ja s'ha parlat abans en aquest blog i que serveix per monitoritzar a temps real l'activitat cerebral de forma molt acurada. Per dur a terme aquest estudi publicat a Neuron aquest mes, els investigadors van recórrer a l'ajuda d'onze noies i cinc nois, estudiants tots ells, als qui van posar dins el fMRI. A cadascú se li va ensenyar un llistat de paraules, primer havien de dir-la al revés, i després havien de dir perquè podria ser usada i imaginar com la dibuixaria un artista. Llavors els donaven descans i, vint minuts després, els investigadors els tronaven a ensenyar la llista als joves i els demanaven que recordessin tot el que poguessin del que havien dit anteriorment.

Així, els estudiants havien de bucejar als seus records, desencadenant el que es coneix com a restauració (traducció meva de reinstatement), un procés en el que el cervell torna a repetir el mateix patró d'activitat que en el moment en que es generava el record. I és que, pel que sembla, des del punt de vista de la neurobiologia un record no és més que un patró determinat d'activitat cerebral.

Mentre l'estudiant intentava recordar tot el que havia dit sobre la paraula, al monitor del fMRI es podia veure un patró d'activitat idèntic al generat pel cervell del jove 20 minuts abans, mentre parlava sobre la paraula. La restauració era perfecte en tots els casos. No obstant, n'hi havia que afirmaven no poder recordar el que havien dit. Però al fMRI el record apareixia intacte, estava gravat al cervell, tot i que era inaccessible.

La següent qüestió és durant quant de temps es pot retindre aquest tipus de records. Hores? Dies? Mesos? Anys?!!. T'imagines el que podrien extreure del teu cap amb un fMRI en un futur?. Cada vegada es sap més sobre el cervell i els processos biològics encarregats de la generació dels records i el funcionament de la nostra ment. Es comença a saber tant que pot resultar fins i tot inquietannnnnteeeee.

diumenge, 13 de setembre del 2009

espanya i la lògica



Hi ha una cosa que se m'escapa de la lògica. I aquesta cosa es diu Espanya. Sempre aferrada a la seva constitució, il·legalitza partits polítics amb l'excusa de que no condemnen o tenen vincles amb el terrorisme. En canvi no fa res contra altres partits polítics, com el que s'ha manifestat a Arenys, que mai han condemnat ni condemnen certs genocidis. És més, onegen banderes que deixen ben clar a què donen suport. I només cal veure a alguns dels seus militants per saber a quina mena de terrorisme es dediquen. I és que de terrorisme n'hi ha de molts colors.

Aferrada a la seva constitució, Espanya prohibeix algunes consultes populars, adduint que són il·legals perquè plantegen una realitat alternativa. Un referèndum d'autodeterminació no fa mal a ningú, no roba res a ningú ni coarta la llibertat de ningú. En canvi, Espanya no va tindre cap problema en convocar, en el seu moment, un referèndum per continuar a la OTAN, una organització que legitima la intervenció armada arbitràriament.

Aferrats a la constitució, polítics votats per gairebé mig país clamen al cel com és possible que es permeti el referèndum d'Arenys, com és possible que el govern Espanyol no intervingui "en defensa del resto de los españoles" en una festa feta pel poble i per al poble. En canvi, aquests mateixos polítics, representants del poble i mantinguts per tots, no tenen cap pudor per caure als dolços braços de la corrupció, enriquint-se a costa "del resto de los españoles" i excusant-se en conspiracions absurdes quan els enxampen.


A mi m'agrada la lògica i el sentit comú. I aquesta lògica em diu que la constitució no és una revelació divina escrita per les flames d'un Déu, ni és una llei física fruit de l'observació i l'experimentació. És un simple text que es va signar un dia, fa molt de temps. No és ni més ni menys que un contracte. I el sentit comú em diu que un contracte que no es pot rescindir va contra la llibertat de les persones.

Potser és perquè m'agraden les coses lògiques i el sentit comú que no entenc Espanya. I perquè ho trobo lògic aplaudeixo el referèndum d'Arenys.

I per relaxar els ànims, dedico a Espanya la següent cançó. Es titula Go to Hell.


encara no has votat?


Ja estan obertes les votacions pels premis c@ts. Aquest any, però, no em busquis que no m'hi trobaràs. L'any passat, en ser la primera edició i haver-hi la categoria de divulgació em va anar al pèl i em vaig colar (em van colar, de fet) per allí ... hihihi. Però en aquesta edició les coses s'han posat al seu lloc i ja apareixen autèntics pesos pesants. Per a mi no hi ha cap dubte de que la categoria de blog compromès és la Xampinyons lig d'aquests premis, amb noms com Ara mateix, In varietate concordia i el Com gotes a l'oceà. Una tria difícil. Però no farem campanya ara, oi? jejeje. Hi trobaràs un fotimer de blogs impressionants de tot tipus i colors, pel que et recomano que hi donis una ullada i, si t'animes, enviïs el teu vot. Val molt la pena.

dijous, 10 de setembre del 2009

la brúixola interior



Ja ho saps que aquest blog va ser comentat a RAC1? hihihi. Al comentari deien que, malgrat ser un blog dedicat als joves nòmades del món, no dono massa pistes de com utilitzar la nostra brúixola interior. El tema és Com haig d'explicar com usar-la si jo mateix estic més perdut que el Gimenez-Losantos dins la manifestació de l'11 de Setembre? Però el que sí puc fer és explicar què és la brúixola interior. Així que, voleu brúixola? Pos tindreu brúixola.

Salmons que tornen al riu on van néixer després de tota una vida nedant al mar, tortugues que fan la posta a la mateixa platja on van trencar l'ou, aus que migren cada any als mateixos indrets,... El món animal està ple d'exemples del que s'anomena magnetorecepció, la capacitat de percebre el camp magnètic terrestre per orientar-se al nostre planeta. Com és possible aquesta increïble capacitat?

La darrera teoria per explicar aquest fenomen va ser publicada aquest mes de Juny a la revista Biophysical Journal, formulada pel Klaus Schulten de la University of Illinois at Urbana-Champaign. En Klaus és un pioner en magnetorecepció a les aus, i porta treballant en aquest enigmàtic camp desde finals dels anys 70s. Desde les seves primeres hipòtesis, sempre ha estat convençut de que la resposta es troba al món subatòmic. Així que, per entendre la brúixola interior, primer cal que investiguem com funciona una brúixola de les de tota la vida, d'aquelles que ens hem d'endur d'excursió quan fem un GR (junt amb una lot). No ens queda més remei que submergir-nos a l'apassionant i abstracte món quàntic.

Què és una brúixola? Inventada pels Xinesos, una brúixola no és més que un fil metàl·lic imantat que disposa de lliure rotació sobre un eix o un fluid. I el magnetisme d'aquest fil es deu a la disposició dels seus electrons. Els electrons, per la seva naturalesa, són petits imants gràcies a que tenen moment dipolar magnètic, una propietat quàntica. Però d'electrons n'hi ha a tots els àtoms. I tot el que veiem, inclosos nosaltres mateixos, està format d'àtoms. Com és que nosaltres no som magnètics?

Doncs perquè un material sigui magnètic, els electrons que conté han d'estar orientats en la mateixa direcció. En aquesta excepcional situació, la imperceptible "força magnètica" generada per cada electró es suma a la dels seus companys. És un "todos a una como en Fuente Ovejuna" quàntic. I aquesta força combinada dels petits electrons fa que, finalment, poguem percebre el seu magnetisme microscòpic al nostre món macroscòpic. És a dir, fent que tot el material sigui magnètic. Nosaltres no som imants perquè els nostres electrons campen d'una forma molt diferent a la dels seus companys que habiten als materials metàl·lics.

I, ja que hi som, perquè gira el fil de la brúixola posicionant-se en direcció Nord-Sud? Doncs perquè a la natura qualsevol cosa, qualsevol reacció química, tendeix a un equilibri fonamentat en assolir el mínim estat energètic. Així, com el fil de la brúixola disposa de lliure moviment, res l'impedirà arribar al seu estat ideal d'equilibri amb el camp magnètic terrestre. Són els electrons del fil de la brúixola els que "estiren" per moure'l, usant el magnetisme terrestre com si fos una corda unida a una politja. És aquesta corda invisible el que fa que associem el magnetisme amb moviment.

Electroneeeeees!
Au! Au! Au!


Ara que ja em fet la investigació prèvia de rigor, centrem-nos en les aus migratòries i la seva brúixola interior. Però potser no l'anomeno bé, enlloc de brúixola interior hauria de parlar de brúixola visual, doncs segons en Klaus Schulten, aquests ocells poden veure el camp magnètic terrestre. La brúixola es trobaria als ulls.

I és que als ulls d'aquestes aus s'hi troba una proteïna anomenada cryptochrome. Aquesta proteïna és un fotoreceptor (és sensible a la llum, com altres proteïnes que es troben als ulls i ens permeten veure), i en Klaus, ja a l'any 2000, va suggerir que podria ser la base de la brúixola natural dels ocells. La seva hipòtesi deia que el cryptochrome reacciona amb una altra molècula, que ara ha identificat com l'anió superòxid, de forma que pot generar electrons en un estat quàntic ordenat, com el dels imants. Aquest seria el primer pas.

Llavors entra en joc un segon factor, la naturalesa fotosensible del Cryptochrome. Quan un fotó incideix sobre la proteïna, li transmet energia, fent que els electrons saltin i es reparteixin per tota la molècula. Però en saltar, els electrons es col·loquen a un lloc o un altre de la proteïna en funció de com els influeix el camp magnètic terrestre, fent que el chryptochrome adquireixi un estat químic lleugerament diferent a l'anterior. Aquests dos passos es donen contínuament i de forma molt ràpida, pel que podem imaginar tot el procés com un bucle rapidíssim que va fent canviar la proteïna de forma constant. Així, a mesura que l'ocell es mou pel planeta, el chryptochrome va canviant en funció del camp magnètic terrestre. I aquest canvi continu provoca una alteració al flux de les senyals cel·lulars de l'ull, que fa que l'au pugui veure, literalment parlant, el camp magnètic de la terra.

Però què veu l'ocell exactament? una fletxeta i una X que assenyala el tresor? En això no hi ha un consens. Alguns diuen que podria tractar-se d'un punt fosc que es mou a la perifèria del seu camp visual i d'altres que podria tractar-se de canvis de colors o nitidesa.

Tot i que aquesta novedosa teoria implica una complexitat considerable, diferents grups de recerca han trobat força evidències que assenyalen en la mateixa direcció, proves que van des d'estudis cel·lulars a models informàtics que avalen aquest mecanisme.

I nosaltres? Tenim també una brúixola interior? Ens hem gastat els diners innecessàriament en comprar aquell GPS que ens indica 20 vegades "tome la siguiente salida a la izquierda"? Doncs els humans tenim uns misterioros dipòsits de material magnètic a l'os etmoides del nas. A cas som capaços d'ensumar el camp magnètic terrestre? La olor que sentia aquest matí al laboratori era que m'estava posicionant en direcció Nord-Sud o un pet de la meva jefa? Aix, quins misteris.

Vist a : Wired Science
Fonts: Wikipedia1 , Wikipedia 2, Edufuturo, Superlopez