dimarts, 1 d’abril de 2008

negant el canvi climàtic

Acabo de llegir el llibre “state of fear” de Michael Crichton. Sí, sí, ja sé que és un best-seller i tal, però el llenguatge planer i la quotidianitat de les converses el fan molt recomanable per aprendre anglès.

El protagonista és un tal Evans, un advocat que treballa per una organització que lluita contra el canvi climàtic. L’Evans actua com una tabula rasa, i comença la història convençut de l’existència del canvi climàtic i de que la causa és l’home gràcies als clams i eslògans “pancartistes” d’activistes radicals. El prota es trobarà involucrat en una sèrie d’intents dels ecologistes radicals de causar tres grans desastres climàtics usant ultimíssima tecnologia... sí, sí, com ho sents ... amb quina finalitat? Doncs convèncer a la gent de l’existència del canvi climàtic sumint-nos en un “state of fear”. L’Evans es veu acompanyat pel Kenner, un científic estudiós del canvi climàtic que es va deixar la feina per convertir-se en una mena de super-agent secret del govern. Durant la lectura, el Kenner anirà alliçonant a l’Evans sobre la feblesa de les dades que suporten el concepte de canvi climàtic, l'explica que l'escalfament global és una farsa i el protagonista canvia d’opinió. De fet,l’únic científic amb un paper rellevant al relat és en Kenner i aquells que donen suport al canvi climàtic són poc més que passerells sense una sola i miserable besllum de lucidesa per rebatre els arguments del Kenner.

M’ha convençut en Crichton? En quant als arguments que dona, no estan malament ... però m’han deixat un cert regust ... mmmmh... de que falten cosetes, la sensació de que no ho explica tot i matxaca amb allò que l'interessa.

Bé, anem a veure que passa amb el canvi climàtic amb dades. Una de les premisses que clama el Crichton és que els models matemàtics per predir el clima no serveixen, que entre tots presenten errors del 400 % en les seves prediccions. Molt bé, oblidem les dades dels models i simulacions i anem a veure dades enregistrades. Vaig a la web de la NASA, a la pàgina del Goddard institute for space studies.

El primer que em trobo és la figura 1.


Figura1. Variacions de la temperatura al planeta durant el 2007 en relació a la temperatura mitjana del període del 1951 al 1980.

A la figura 1 podem veure increments de entre 0.2 i 4 graus celsius a l'hemisferi nord del planeta, mentre que l'hemisferi sud les temperatures no pateixen canvis tan dramàtics i en algun cas baixen 1 grau. Quin és l'efecte net d'aquestes variacions? Veiem-ho a la figura 2:

Figura 2. canvi global de les temperatures. Es representa el canvi que han patit les temperatures cada any en relació a la mitjana del període 1901-2000

Veiem que entre el 1880 i el 1930 les temperatures tendien a baixar uns 0.2 graus cada any respecte la mitjana del període de referència. Però a partir del 1980 l'increment anual de la temperatura ha anat creixent. Així, al 1990 la temperatura global es va incrementar en 0.2 graus respecte la mitjana de referència i al 2007 l'increment ja va arribar 0.6 graus.

Què diu el Crichton d'un gràfic com aquest? Doncs que no és vàlid. Explica que això es deu a que les dades per generar aquests gràfics han estat preses d'estacions meteorològiques. I que la majoria d'estacions meteorològiques es troben a zones altament poblades. És ben conegut que a les grans ciutats la temperatura augmenta de forma constant degut al creixement, pol·lució etc. Llavors en Crichton ens ensenya uns gràfics de temperatures de grans ciutats com Nova York: hi ha escalfament. Però si apliquem una correcció per estimar l'impacte urbanístic sobre la temperatura, no s'aprecia cap canvi.

Ooooh. Vale. D'acord. Però ... estan tots els observatoris meteorològics a grans ciutats? Mirem els observatoris des de els que han estat preses les dades:


figura 3. Localització de les estacions meteorològiques que han contribuït a l'estudi de l'escalfament global.


Bé, sembla que hi ha moltes estacions a zones poblades. Però fixem-nos en l'àrtic. Quantes ciutats hi coneixeu allà? Cap? Però hi ha estacions per la presa de dades. I on és on més ha pujat la temperatura si mirem la figura 1? ... Doncs sí, a l'àrtic. I jo em pregunto: Quin factor de correcció apliquem aquí ... senyor Crichton?. Però podem demanar un "segon diagnòstic", podem recórrer a un altre índex per determinar l'escalfament global, la temperatura oceànica. En aquest cas és ben clar que no podem atribuir a cap mena de gran ciutat les variacions... i en Crichton, curiosament, s'ha oblidat dels oceans ... hey mate, you have had almost 700 pages for showing us what is going on with oceanic temperatures! Ho veiem?


Figura 4. Evolució de la temperatura oceànica global des de 1900 fins avui, representats els canvis respecte la mitajana del període 1961-1990).

A la figura es pot veure com l'oceà ha patit un lleuger escalfament progressiu des del 1990 fins ara. Tot i que al 2007 sembla haver-hi un descens a valors normals, la tendència és cap a l'augment i, a més, el perfil és gairebé calcat al que s'ha mostrat pel cas de la temperatura atmosfèrica
(a la figura 2). Un cop més tot sembla indicar que la temperatura del planeta està augmentant. Hi ha o no escalfament global?. A mi em sembla que sí. No obstant, sembla que sigui poca cosa, unes dècimes de grau en uns 200 anys ... a nivell global. Però pot ser el més preocupant no són les mitjanes a nivell global sinó els detalls més locals. Si ens mirem de nou la figura 1 veurem que els augments de temperatura més notables es troben a ambdós pols, els reservoris de gel amb una elevada importància en la contingència de l'augment del nivell dels oceans. Així, mentre l'increment de temperatures a nivell global al 2007 és d'uns 0.6 graus (figura 2) a l'àrtic i a l'antàrtida veiem increments d'entre 1 i 4 graus (figura 1).

Estem assistint en directe al desapareixement del pol nord i veiem com l'antàrtida, malgrat que les temperatures no han augmentat a l'interior continental, pateix pèrdues importants del gel de les costes. Mentre que la causa està clara en el cas de l'àrtic, el que està passant a l'antàrtida continua sent motiu de discussió. Amb les dades a la mà, tots ens podem fer una idea de si existeix o no l'escalfament global.


6 comentaris:

Albertinho ha dit...

Doncs aquest paio per lo que ha escrit seria millor que es dediqués a fer novel·les tipo Jurassic Park. A crear ilusions enlloc de voler fer campanya contra coses que són prou evidents i amés que es deixa la meitat de dades pel camí, suposo per afavorir el seu discurs. Potser algun interés ocult té aquest paio amb tot això, sinó no ho acabo d'entendre.

Asimetrich ha dit...

Sí ves a saber. De fet jo interpreto Jurassic park és una crítica des del punt de vista de la bioètica: ojo amb el que feu a veure si després no ho sabreu controlar. També te un altre "next" on posa de volta i mitja tot el tema de l'enginyeria genètica i les seves conseqüències, així com el negoci que s'ha generat al voltant. A "next", però, es transmet un missatge potser més realista. No se ... sembla que estigui contra tot. Potser és d'alguna secta d'aquestes jejeje ves a saber!

la Teresa ha dit...

Doncs sí, no sé pas quins interessos hi deu tenir en Crichton negant el canvi climàtic. La veritat és que els informes del IPPC només fan que confirmar la tendència de la temperatura mitjana de la Terra a pujar. I la realitat, més aviat ens diu que aquests informes pequen d'optimistes (Ex: la placa de gel de l'Àrtic que fa poc es va desprendre)

P.D. Jo també em compro tots els best-sellers en anglès.

Asimetrich ha dit...

He trobat això:

"En Estado de miedo del año 2004, Crichton pone de manifiesto su actual activismo escéptico, orientado a denunciar lo que el considera el componente sensacionalista y religioso del ecologismo, así como la incursión de la política en el campo de la ciencia. Es, por ejemplo, muy crítico con el consenso científico que se supone que existe en torno a la actual teoría del calentamiento global.

Como excepción al estilo habitual de Crichton, esta novela sin dejar de ser una novela, podría considerarse incluso un ensayo del autor con un gran volumen de información adicional y contrastada.
Así, Crichton advierte que los pies de página son todos verdaderos y los acompaña con:

* un largo "Mensaje del Autor" de 6 páginas, englobando los puntos más importantes de su opinión al respecto.
* un apéndice de 8 páginas, sobre su opinión respecto de la "Politización de la ciencia".
* un segundo apéndice de bibliografía con 15 páginas de citas a revistas especializadas, estudios y gráficos científicos."

Parcialment d'acord. Però no pots fer una crítica sobre demagògia fent demagògia ... no trobeu?

Edu ha dit...

Després d'un post tan currat, no tinc més remei que clavar-te un dardo, concretament el Premi Dardo 2008. Més info al meu blog ;)

Salut!

Asimetrich ha dit...

UUUUOOOOOAAAAAAAAALlllllllaaaaaaa un premiiiiiiii.

Moltes gràcies!