SOS Madagascar

Madagascar, junt amb les Seychelles i Maurici no són només un grup d'illes, sinó tot un món. Situades al sud-est d'Àfrica, a l'oceà Índic, alberguen el 5% de les espècies animals i vegetals de tot el món. D'aquestes, més del 80% són endèmiques d'aquest reservori de biodiversitat, i tot a una superfície que representa el 1.9 % del continent Africà.

Al seu sòl hi creixen set de les vuit espècies de l'arbre Baobab conegudes al llarg del món. S'hi poden trobar 300 espècies d'ocells, de les quals 180 no es troben a cap altre lloc de la Terra. El 90% de les 150 espècies de mamífers que hi habiten només es troben en aquelles contrades i enlloc més, així com el 96 % de les prop de 400 espècies de rèptils. Tot plegat, no és estrany que, per la seva riquesa i biodiversitat, Madagascar s'hagi guanyat el títol de "vuitè continent".



Però darrerament tot això està canviant.

Al Març, una revolta militar va forçar l'abdicació del seu cap d'estat, en Marc Ravalomanana. Segons els colpistes, la població volia un canvi radical a la direcció del país, doncs el 70% de la gent viu amb menys de 2$ al dia. El nou govern de transició, però, no ha fet més que empitjorar les coses. Sembla que el cop d'estat ha causat un nombre indeterminat de morts (es parla de 100 o més víctimes) degut a les protestes i manifestacions, tot i que no ha suposat l'inici d'una guerra civil (de moment). No obstant, l'illa es troba sumida a una inestabilitat política que ha derivat en un complert descontrol a la societat. Les ajudes internacionals han estat retirades, així com els diferents projectes d'investigació.



El 7 d'Octubre, diferents grups conservacionistes com Conservation International, Global Witness, WWF o la Wildlife Conservation Society junt amb altres 11 ONGs, van redactar una carta oberta on denuncien les conseqüències, els "danys col·laterals", de tot aquest pitote: Els animals protegits s'estan caçant com a menjar i per vendre'ls a restaurants, i molts arbres endèmics s'estan talant per exportar la seva valuosa fusta, fet que està portant aquestes espècies vegetals a l'extinció.

Però, evidentment, no es pot culpar a les seves gents, prou pena tenen. L'origen del problema es troba en el cop d'estat en si, doncs la inestabilitat i la manca de seguretat que se'n deriven han fet caure en picat el turisme, principal sustent d'aquell país, de forma que s'han de buscar les garrofes com bonament poden. Però, de seguir dins aquesta dinàmica, els habitants d'aquelles terres continuaran arrasant l'illa, el que pot suposar la pèrdua d'una gran quantitat d'espècies i, sobretot, la fi de la seva major riquesa, la natura, principal reclam pel turisme. Tot plegat, Madagascar és avui l'escenari d'un drama humà i natural que es complica dia rera dia. Un cop més, sembla que el planeta i els humans manifestem certes incompatibilitats i diferències irreconciliables. En aquest cas, però, el divorci és inviable.

la llegenda de la vila del sis

Allà on les muntanyes de Prades s'enfilen cap a l'interior, a 900 metres sobre el nivell del mar, dins la serra de Puigpelat, s'alça la Mussara. Pertany al terme municipal de Vilaplana i s'assenta, com un vigia mut, al damunt d'una paret de roca majestuosa que ofereix unes belles vistes de tot el camp de Tarragona, amb el mar a l'horitzó.

vista del Baix camp des de la Mussara (Foto: Flickr Aitor Escauriaza)

Al 1959 va marxar l'últim habitant d'aquest poble, que ha romàs silenciós des de llavors, desintegrant-se amb el pas dels anys. L'edifici millor conservat és L'església, amb el seu campanar sense campana que encara es projecta cap al cel, en un esforç titànic per no ensorrar-se i arrossegar amb ell la memòria d'aquell indret.

Apareix citat en documents del 1173, tot i que llavors ja estava habitat. De fet, se n'han trobat restes íberes, i el seu nom prové de l'àrab, Almussara, que pot fer referència a un lloc d'arrendament durant l'època sarraïna d'aquelles terres, però també a "lloc de marxa", referit a partença.

Les raons del seu abandonament es desconeixen, però s'apunta a les dures condicions de vida, doncs l'aigua era escassa i no hi arribava l'electricitat o el telèfon, fins al punt que els seus habitants es trobaven aïllats de la resta del món, guanyant-se la fama de desinformats. De fet, es va començar a utilitzar la frase "baixar de la Mussara" com a l'equivalent castellà de "bajar de la parra", sinònim de no enterar-se d'un lluç. I diu la dita popular:

Mare, badejo, badejo,
que la tonyina va cara;
les xiques de la Mussara
no es poden casar per ara.

Mare, si marit em dau,
no me'l deu de la Mussara
que la boira sempre hi jau
i la terra no m'agrada.

La boira sempre hi jau. La boira de la Mussara és llegendària. Deixem-nos envoltar per la boira i entrem a .... "la nave del misterioooo"

(Dale al play pa escuchá la música, mi arma)

El costat fosc .... MUUUAAH HAHAHAHA (foto: flickr SantiMB)

Diuen que per aquells indrets acostuma a posar-s'hi una boira tan densa i freda que desorienta fins i tot als caminants més experimentats. Enmig de la desorientació pots voltar durant hores, tot i que et semblin minuts, i els aparells elèctrics deixen de funcionar. Però sens dubte el moment més misteriós arriba quan cau la nit.

Diuen que s'han vist tota mena de fenòmens estranys allà dalt. Alguns han escoltat cascs de cavalls, o el so de la campana del campanar... que no hi és. N'hi ha que hi han vist ombres estranyes, i d'altres figures etèries, enfundades en túniques transparents, que es reunien a l'interior de l'església. Però fins i tot això pot semblar pueril al costat del més estrany fenomen de la Mussara.

Amagada entre la malesa que ha engolit el poble, deixant-ne només parets i runa, es troba una pedra. T'hi pots pujar al damunt, o saltar-la. Però ves amb compte perquè diu la llegenda que al voltant d'aquesta pedra fluctua una porta dimensional. Una porta que et trasllada a la vila del 6. Què és la vila del 6? Difícil pregunta, doncs ningú n'ha tornat per explicar-ho. Però els més agosarats parlen d'una dimensió paral·lela, d'un món que podria ser tan semblant com diferent al nostre. D'altres, encara més agosarats, diuen que la vila del 6 és l'avantsala del mateix infern .... escalofriannnnte.

Diuen que un bon dia, un dels habitants de la Mussara va aparèixer, de cop, als estats units. Al 1995, diuen, un enginyer alemany va desaparèixer durant tres hores. Quan va reaparèixer no recordava absolutament res. Aquests, al menys, van continuar a aquest món. No va tindre tanta sort l'Enric Martínez Ortiz, que junt a uns amics es va dirigir als voltants de la Mussara a collir bolets. Això era a l'Octubre de 1991. L'Enric va desaparèixer de cop, sense deixar rastre. Es van organitzar batudes a les que va col·laborar l'exèrcit, i on es van utilitzar gossos ensinistrats, però només es va trobar el seu cistell. No se n'ha sabut res més.

Estranyes desaparicions. Portes dimensionals. Dites populars que clamen "que la boira sempre hi jau i la terra no m'agrada". I un nom d'origen àrab que podria significar "lloc de partença", de partença cap a on? ... escalofriannnnnte.

val, val, val. Para la música. La Mussara es troba sobre un terreny calcari, amb força avencs. De fet, una visita a la Mussara es pot complimentar amb una excursioneta cap als avencs de la febró, una escletxa de 100 metres de llarg i gairebé 40 de profunditat a on es pot accedir a peu. Ser-hi a dins és una autèntica meravella. L'Enric podria haver caigut dins un avenc, o d'un pou natural, que s'obrís entre la malesa. De fet, si vas a caçar bolets no et mous sols per camins marcats, i et trobes exposat a caure dins un pou si no vigiles on poses els peus. Potser d'aquí uns anys un grup d'espeleòlegs trobi les seves restes.

Diuen de la Mussara que és un poble maleït. Pot ser ho és per aquells que hi creuen en malediccions. Pels que no, és un indret preciós que bé val una escapada pel seu paisatge i l'encant que té passejar entre els carrers d'un poble abandonat, on la imaginació sembla aflorar amb més força que a cap altre lloc. A banda, la seva història "indocumentada", la llegenda i la vila del sis el fan encara més atractiu si ets d'aquells que diuen que no hi creuen, però que passaria si...

Se m'oblidava. Hi ha una altra llegenda. Diu que aquell indret atreu, que un cop hi has anat es crea un vincle que et crida a tornar-hi. D'aquesta llegenda en dono fe. Des de que hi vaig ser, sovint penso a tronar-hi. De fet, ni tan sols sé per què dimonis m'he posat a buscar informació sobre la Mussara a la xarxa. Haurà caigut sobre mi la maledicció de la vila del sis? Trobaré una forma de viatjar gratis en l'espai i el temps? Em convertiré en turista multidimensional? Ja us ho explicaré quan torni cap a terres catalanes... des de l'altra dimensió.

Top 10 de les espècies descobertes al 2008

Espècies vegetals, animals, ... coses. La vida que alberga el nostre planeta és tan variada que encara avui descobrim espècies noves al llarg i ample del món. Només a la zona del Gran Mekong, compartida per Laos, Burma, Vietnam, Tailàndia i Cambotja, s'han descobert més de 1000 espècies entre el 1997 i el 2007, pràcticament dues noves espècies cada setmana. En total, es calcula que al nostre planeta es troben unes 15000 espècies noves cada any. I com això dona per molt, fa poc, el International Institute for Species Exploration ha publicat un llistat amb les espècies més rares o curioses descobertes durant l'any 2008. Passem a veure-les:





Aquesta enorme palmera, la Tahina spectabilis, fa 18 metres i va ser descoberta a Madagascar. Floreix un únic cop en tota la seva vida de 35-50 anys, i generar les flors li resulta un esforç tan gran que mor poc després de fer-ho. Des del seu descobriment se n'han trobat un centenar d'exemplars.







No, no és un altre vegetal. És un insecte-pal. Concretament l'insecte més llarg trobat fins a l'actualitat i oficialment el més llarg del món: Fa 57 centímetres l'animaaal !. Se'l coneix com a Chan's megastick, literalment "el megapal de'n Chan" (es pot riure, sí), donat que va ser el naturalista Datuk Chan qui va adquirir l'insecte a Borneo.







I esto que é lo que eeeé (que diria Paquirrin). Això és un cavall de mar, alies Hippocampus satomiae, trobat a la costa de Borneo. Passarà al llibre dels rècords com el cavall de mar més petit del món, 13 mil·límetres fa la coseta.








Uiiiix quina coseta més moooooonaaaaaaa. Es tracta de la serp més petita del món (10.4 cm), anomenada Leptotyphlops carlae en honor a l'esposa del decobridor, Carla. Va ser trobada a l'illa de Barbados, i es creu que el seu petit tamany és degut a un llarg procés d'adaptacio de l'espècie a un territori limitat com és una illa.







És una deposició d'ocell? És el que em va sortir l'altre dia a l'esternudar? No! És el llimac fantasma!. I no és només terrorífic pel seu aspecte perquè aquest petit monstre és carnívor, un autèntic i temible depredador: Una filera de dents afilades li permeten caçar i menjar cucs de terra. D'acord, val, una batalla ferotge entre un llimac i un cuc de terra no és el mateix que una lleona caçant un Nyu, però no deixa de fer por. Aquest bitxo va ser descobert a un jardí de Cardiff. Sí, la Cardiff de Gales, de vegades no cal marxar molt lluny per trobar noves espècies.






I ara, què coi tenim al davant? el sifó del lavabo de casa? Un trombó de la Bang and Olufsen? Nop, això és un cargol. Però a diferència de la resta de cargols, que tenen la closca cargolada sobre un sol eix, la closca d'aquest bitxo gira entorn a 4 eixos diferents. Curiós, si més no, el disseny que l'evolució li ha regalat a aquest animal. Això sí, el que veus és la closca, perquè el bitxo que hi viu a dins encara no s'ha pogut veure. Caldrà cantar-li allò de "Cargol treu banya..."





Un peix.





I un altre peix... bé, no ens passem, aquest no és ben bé un peix, tot i que s'assembla. Aquest, però, no l'han trobat viu, sinó fossilitzat. Es tracta d'un fòssil de 380 milions d'anys trobat a Austràlia. Ho bó de la troballa és que el peix va morir mentre paria una cria que també va morir, i es van fossilitzar tots dos, cordó umbilical inclòs. Sí, he dit parir i cordó umbilical per què es tracta del vertebrat més vell del que es té noticia que pareix les cries enlloc de posar ous. Et pots imaginar la rellevància d'aquest fòssil: el nou malson dels creacionistes. Se l'ha anomenat "la mare peix", també conegut com a Materpiscis attenboroughi.






Un Bonsai? Ho podria ser, però es tracta d'una senyora planta amb tots els ets i uts. Una planta de cafè, per donar més pistes. De cafè ... Descafeïnat!. Trobada al Camerun, és la primera planta d'aquest tipus que no sintetitza cafeïna. Farà que no calgui recórrer a processos d'extracció per disposar de cafè descafeïnat. Ara només falta que trobin la vaca que dona llet amb cola-cao.






I per finalitzar... Què cony és això? Vaja, ja està el graciós de l'Asimetrich amb els seus acudits de meeeerda fent-se el graciós. Eeeep, calma, tranquil·litat. L'última de les noves espècies que es presenten és massa petita per poder ser vista, però resulta que la tenim ben aprop... al menys d'aquells que utilitzen esprais pel cabell. Es tracta d'un bacteri, el Microbacterium hatanois, un extremòfil que es troba com a casa als esprais cosmètics. De fet, va ser aïllat d'un pot de laca i es desconeix si pot ser nociu pels humans.

Així que ja ho veus, després de 250 anys classificant i descobrint noves espècies, als humans encara ens queden milions d'éssers vius per conèixer. El nostre planeta, sens dubte, ens guarda encara moltes sorpreses i descobriments asombrosos.

Gotes a l'oceà

Què és una gota d’aigua comparada amb l’oceà? No res, tant sols una partícula enmig d’un univers que sembla infinit. I si enlloc d’una gota d’aigua posem un raspall de dents? Què és un raspall de dents comparat amb l’oceà? No res, una altra partícula insignificant en un altre espai infinit. I així, anem pensant que el mar s’ho traga tot i que les nostres deixalles “es dissolen” enmig de l’oceà. I és per aquesta mentalitat mitjaval pel que després passa el que passa.

La Algalita Marine Research Foundation denuncia que a l’oceà Pacífic sura una gran massa de deixalles de plàstic, atrapades a dues zones de depressió, on els corrents giren en cercles mantenint al seu interior una gran sopa de porqueria plàstica, desde caiacs fins a legos, passant per raspalls de dents o encenedors. Aquests abocadors, de fet, ocupen una extensió que dobla la dels estats units, i es calcula que poden contindre-hi fins a 100 milions de tones d’escombraries. Els plàstics, però, formen una capa translúcida que no es veu desde els satèl·lits i només és detectable navegant-hi pel mig. De fet va ser així com un tal Mr Moore la va descobrir mentre navegava per una zona de l’oceà que normalment eviten els vaixells de pesca i comercials degut als febles corrents. Es va passar uns quants dies veient merda sota el seu iot. I amb els seus diners va fundar Algalita.

Figura (click aquí per veure-la a tamany complert): Esquema de la gran massa de merda. Font: The independent

L’efecte del plàstic sobre l’ecosistema marí te unes conseqüències devastadores. Pot ser és hora de començar a pensar si realment necessitem tants plàstics per viure. I, de ser així, potser comencem a pensar amb una mica de lògica i a reconèixer que els nostres actes, tot i que semblin una gota d’aigua al mig de l’oceà, potser tenen conseqüències. I és que el mar no s’ho traga tot.

Gernikako Bakearen Museoa

Avui et parlaré d’un museu petit, situat a Gernika. És el museu de la Pau, o més aviat s’hauria de dir el museu de perquè cal la Pau. Potser aquesta atracció no és el que més crida l’atenció dins una ciutat amb tants atractius, i potser no és exactament el que s’entén per “atracció turística”, sobretot per que ens parla d’una d’aquestes veritats incòmodes.

L’exposició itinerant d’aquell dia tractava l’atac nuclear a la ciutat d’Iroshima. Era a una sala petita, amb només uns quants panells i un audiovisual. Però n’hi havia prou. Al curt recorregut es donaven xifres, moltes xifres. zeros i més zeros de patiment i angoixa: víctimes, nivells de radiactivitat, quilòmetres de destrucció, anys i generacions que van patir i patiran les conseqüències de les radiacions, ... Tot acompanyat per fotografies explícites, res de tapar les vergonyes, res d’estalviar-te l’horror. Era tant vívid que aquelles imatges en blanc i negre prenien color i moviment. No calia més, n’hi havia prou amb uns pocs metres ... D’allà varem sortir amb els punys tancats de ràbia, l’estómac remogut i una sensació de vergonya enorme per pertànyer a l’espècie més imbècil que ha poblat la terra, l’espècie humana.

Més tard, a un pis superior, et trobes amb possibles “teories per la pau”. Tot un munt de missatges i frases cèlebres, aquelles que la majoria hem llegit o escoltat centenars de vegades, Gandhi, Mandela, La Fontaine, Desmond Tutu. Frases que recobren el sentit i deixen de ser un eslògan més dins aquell museu. És curiós com podem accedir de forma immediata al testimoni de la Guerra, mentre que la Pau es veu relegada a l’àmbit teòric.

A continuació entres a una petita sala. Un cartell adverteix que pot resultar claustrofòbic. Hi entrem uns pocs, deu persones com a molt, és un espai reduït. De cop, et trobes a un menjador, el menjador d’una casa de Gernika de l’any 1937. Al calendari que penja d’una de les parets hi destaca el 26 d’Abril. Tothom seu a uns bancs, amb l’esquena recolzada a la paret. Nosaltres, com havíem deixat passar a la gent ens trobem sense lloc i ens toca seure a terra, al costat d’una finestra per on entren els raigs del sol. Al mig del menjador la típica taula de fusta ben guarnida i quatre cadires. El tic tac d’un rellotge i el rumor de la gent del carrer acompanyen la veu tranquil·la d’una dona madura, que explica la vida quotidiana de Gernika. Després sonen les sirenes, ens ataquen!. El rebombori al carrer precedeix al silenci més absolut, i després... primer el rumor dels avions de la legió Còndor. Després el soroll de les bombes. Sirenes. Primeres explosions, uns quilòmetres més enllà. El terra tremola. El sol s’amaga. El soroll dels motors dels bombarders es barreja amb les explosions. S’apropen. Els tenim a sobre. De cop, la meitat del menjador desapareix (En realitat només ens trobàvem a mig menjador, l’altre meitat era el reflex de la nostra estança a un gran mirall). Estem sepultats, el mirall s’ha il·luminat per darrere, convertint-se en una simple paret de vidre que deixa veure un sostre colapsat que amenaça amb omplir-nos de runa. Les vigues de fusta han cedit, la pedra ens cau a sobre. S’obre una petita porta i tots marxem en silenci, a pas lleuger, quant abans sortim millor.

Estem a una sala atapeïda de fotos i testimonis gràfics sobre el bombardeig de Gernika. Ens haguéssim quedat allà hores i hores. Entre les portades de diari, un cartell d’aquells de la guerra civil, amb aquells dissenys esplèndids que resa “Catalans, ajudem als germans bascos”. Una portada del ABC, diari republicà. Sí, sí, com han canviat les coses no?. Després et vas submergint en la lectura de les notícies sobre el bombardeig que es van escriure llavors. I te n’adones de com és la guerra, del poder de la manipulació de la informació. Tots els diaris del costat Nacional destacaven la notícia “El incendio de Gernika”. Llegeixo i no m’ho puc creure. Volien fer creure que aquella destrucció l’havia provocat el bàndol republicà amb benzina. Deien que havien incendiat la ciutat amb la finalitat d’esperonar els seus propis homes. Com era possible? Em va vindre al cap ... bé ... diguem que només faltava la frase “se barajan dos líneas de investigación”.

Per acabar, a l’últim pis ens esperava una joia, els esbossos de Picasso pel Gernika. Dibuixos a llapis, proves de color (sí sí, hi havia color), anotacions. Esbossos que et transporten al “com es va fer” del Gernika. La intimitat de la immensa obra, tota pels teus ulls.

Varem sortir tard, el dia s’acabava i amenaçava pluja. Ens acompanyava la sensació que les coses no han canviat gens, que sota les runes sempre hi haurà persones, no importa de quin bàndol, i que res no pot justificar la guerra. I mentre xerràvem sobre la visita, tot sortint del museu, segurament no deixava de morir gent a algun lloc del món, com va passar a Gernika o a Hiroshima. És un petit museu, però n’hi ha prou.