dijous, 27 de novembre del 2008

l'altra evolució. El llenguatge de les pedres (II)



Quan parlem d'evolució el primer que passa pel cap són tot el munt d'organismes que habiten el nostre planeta, animals i vegetals, i el seu viatge a través del temps creixent o minvant, desenvolupant nous trets per defensar-se o atacar ... evolucionant, vaja. Però existeix un altre tipus d'evolució, una de la que no hem sentit a parlar però a tingut lloc en paral·lel a la dels éssers vius , l'evolució dels minerals.


Al principi, quan el nostre sistema solar era una nebulosa pre-solar, el número de minerals era aproximadament de 12, creats en situacions extremes al cor de les supernoves, com el diamant. Després el sol va fer un pet immens i la intensa calor i canvis de pressió va causar l'aparició de nous minerals, posant el còmput en uns 60. La formació de la terra i els fenòmens geoquímics associats van augmentar el número fins a uns 500. Després la terra va començar a canviar i la seva tectònica i moviment va facilitar l'aparició de 1000 minerals més. A partir de llavors, Què collons ha passat al nostre planeta per que ara el número de minerals es trobi en 5000? La resposta és tu. La vida. Ja ens ho diu la teoria de Gaia, la vida canvia el seu entorn per conservar-se a si mateixa, afecta el clima i els minerals, moldeja la mateixa terra.

Quan la vida va aflorar fa 4000 milions d'anys, tot un seguit d'organismes productors d'Oxigen van començar a escampar-se arreu. La química de l'atmosfera, els mars i la terra va canviar i elements com el Ferro o el Coure, que podien romandre brillants i immaculats fins llavors van començar a oxidar-se, a combinar-se amb l'Oxigen, apareixent nous minerals. 3000 milions d'anys després van aparèixer nous organismes més grans, de cosos durs, que van començar a produir dipòsits de carbonats com l'aragonita als fons marins, un cop morien. Al seu torn, les plantes també van contribuir a l'evolució dels minerals generant carbó i esquist.

Així, segons en Robert Hazen, del Washington's Geophysical Laboratory, l'evolució dels minerals es pot classificar en tres grans èpoques: La primera, aquella en la que els minerals es formaven a una nebulosa pre-solar de forma homogènia. La segona, el moment en que canvis de pressió i temperatura van propiciar la formació d'altres minerals i la tercera, l'aparició d'unes condicions llunyanes a l'equilibri químic gràcies a l'aflorament de vida.

D'aquesta manera, l'evolució dels minerals resulta ser una eina molt adient per la cerca de vida en altres planetes. Depenent de quins tipus de minerals es trobin, podrem situar el seu origen en un dels tres estadis, podent-nos fer una idea de les probabilitats de que al planeta en qüestió hi hagi o hagi hagut vida.

Un cop més les pedres ens parlen amb el seu llenguatge mil·lenari forjat al cor de les nebuloses i moldejat per temperatures impossibles i les condicions més increïbles de l'univers. I fins i tot els minerals seran capaços, al moment precís, de senyalar-nos cap a on cal buscar vida extraterrestre.

vist a: New Scientist

per saber més: Mineral evolution del Washington's Geophysical Laboratory

dimecres, 26 de novembre del 2008

descodificant el canvi climàtic




Ja són uns quants els posts de nòmades relacionats amb el canvi climàtic i l'escalfament global. Si hi ha una cosa que ha quedat clara en tot aquest temps és que aquest problema depèn d'un fotimer de variables, globals i locals, que es troben íntimament interrelacionades. Petits canvis en una d'aquestes variables poden repercutir en tota la xarxa que representa el clima del nostre planeta. Però quines són? Aquesta és la gran pregunta que desconeixem, el problema bàsic per decodificar el canvi climàtic és definir correctament les variables de les que depèn. Fins ara se'n coneixen vàries, com els corrents oceànics que transporten la calor al llarg i ample del planeta; les masses de gel continentals, un reservori d'aigua en estat sòlid que manté el nivell dels oceans; el fitoplàncton, organismes marins que són el pulmó de la terra i poden modificar el clima de forma local; els nivells de CO2, gas amb un alt potencial d'efecte hivernacle, juntament amb el metà.i els òxids nitrosos. N'hi ha més? Estan relacionades entre si?

Intuïtivament podem especular amb la idea que ha d'existir algun lligam entre tots aquests factors. I aquest lligam podria ser o bé una variable desconeguda fins ara o bé una propietat que encara desconeixem d'una d'aquestes variables. Per aquest motiu cal tirar de totes les eines possibles, tindre en compte qualsevol dada per insignificant que sembli, començant per registres minerals i fòssils que ens indiquen què ha passat amb el clima milers d'anys enrere i acabant per models matemàtics capaços de jugar amb muntanyes de dades.

Tot i això, malauradament, en el tema del clima del planeta existeixen grans buits de coneixement que frenen una possible predicció del futur que ens espera. Un dels grans misteris ha estat el perquè de les fluctuacions dels gasos d'efecte hivernacle CO2 i N2O observades durant les eres glacials de la terra. De saber la causa d'aquestes variacions, tindríem una dada vital per saber com pot evolucionar el canvi climàtic a partir del panorama actual i quines mesures es poden prendre. Però, si no som capaços d'explicar el que ha ocorregut al passat, com dimonis hem de poder predir el que passarà al futur?.

Un salt important en aquesta carrera contrarellotge es publica a Nature aquest mes. Es tracta del treball realitzat per Andreas Schmittner i Eric D. Galbraith de les Oregon State University i la Princeton University, dels Estats Units.


Aquests dos investigadors han establert un model en el que acoblen oceà-atmosfera-gel marí i biosfera, incloent-hi els cicles del carboni marí i de la vegetació terrestre i un model de la circulació global de l'oceà en tres dimensions. tot un munt impressionant de variables, amb una finalitat: trobar els factors que podrien estar al darrera de les dades històriques que fins avui no han pogut ser explicades. Per aquests investigadors, el secret roman a la connexió entre les corrents oceàniques i el CO2 i N2O atmosfèric.

Quina pot ser la clau en tot això? Cal alguna cosa que ens pugui lligar aquestes variables. L'oceà és un element essencial en l'eliminació del CO2 de l'aire gràcies al que es coneix com a “bomba biològica”, un procés en el que els organismes marins fixen el CO2 i, en morir, el dipositen als fons oceànics. Tenim una connexió entre CO2 i oceà, la bomba biològica. És possible lligar la bomba biològica amb els corrents oceànics? Sembla que sí, per fer-ho cal tindre en compte un factor molt important per mantindre la vida, els nutrients. La presència de nutrients als oceans és discontinua, hi ha zones més riques i d'altres més empobrides, però es pot transportar mitjançant els corrents oceànics. Ja està, aquí tenim una possible connexió. Per tant, els corrents oceànics transporten nutrients que alimenten els organismes fixadors de CO2, els quals eliminaran el CO2 de l'atmosfera.

Tenint en compte tot això (i molt més) van establir el seu model, reproduint les condicions actuals de la corrent oceànica global, però baixant la temperatura fins a valors de la darrera era glacial. Llavors, quan tot estava al seu lloc, van aplicar una altra variable: aigua freda. Quan, dins la simulació, van posar aigua freda a la zona de groenlàndia, tot va a començar a canviar, però no d'una forma estranya, sinó d'una ben coneguda, doncs el seu model matemàtic va començar a reproduir a la perfecció tots els canvis que s'han observat en registres fòssils durant mil·lenis. D'aquesta manera s'ha pogut donar explicació a les fluctuacions en els nivells de CO2 i N2O que han acompanyat el clima de la terra durant milers d'anys i que, fins ara, restaven com un misteri.

figura: A la dreta els números obtinguts pel model. A l'esquerra les dades fòssils. Es pot veure que la simulació reprodueix a la perfecció les dades reals.


Quina és aquesta explicació?

El secret era l'aigua freda, tan simple com això. Si posem aigua freda a la zona de Groenlàndia, la corrent oceànica global s'atura i el transport de nutrients es veu perjudicat. Aquesta disminució de nutrients dificulta la vida dels organismes fixadors de CO2 i, per tant, la bomba biològica deixa de funcionar correctament, disminuint-se l'eliminació del CO2 de l'atmosfera. Al seu torn, la producció de N2O pels oceans també es veu modificada. La conseqüència és un augment dels nivells de gasos d'efecte hivernacle i tot seguit l'increment de les temperatures.

Així, per fi, es defineix el nexe entre corrents oceàniques i nivells de CO2 i N2O atmosfèrics, donant resposta a tot un munt d'interrogants i establint aquests corrents com el “termostat” del planeta, doncs la seva activitat regula la quantitat de gasos d'efecte hivernacle de l'atmosfera. Ara bé, d'on surt l'aigua freda capaç de parar la corrent oceànica global? Bé, els dos científics puntualitzen que l'ús d'aigua freda és arbitrari, tan sols es tracta d'una forma de poder apagar la corrent oceànica global. Però tal i com estan les coses avui, no es pot deixar de pensar en els icebergs i la fusió del gel del pol nord.

Ja s'ha especulat força sobre l'efecte del descongelament del pol nord, la possibilitat de que aquest fet alenteixi la circulació oceànica. Quina seria la conseqüència d'una cosa així? Es desconeix. Alguns diuen que seria l'inici d'una glaciació a l'hemisferi nord. Segons aquest nou model es podria donar una glaciació, però seria d'aquí a mil anys, justament després d'un increment de temperatures. Però és difícil predir encara, ja que fins ara sembla que havien estat els corrents oceànics els que determinaven els canvis climàtics i no a l'inversa, com està passant avui.


Però no ens desanimem. Sens dubte l'establiment correcte de les variables significa un punt d'inflexió en la comprensió del clima i la possibilitat d'entendre el nostre planeta. Després d'anys de models amb errors inacceptables sembla que per fi comencem a filar prim. Pas a pas ens acostem a la resposta i en un futur inmediat començarem a veure prediccions més encertades i models que cada cop aniran coincidint més entre ells. Ara només falta que aquesta resposta arribi alta i clara a les orelles dels que tenen la possibilitat real de canviar el curs de la història.

dilluns, 24 de novembre del 2008

un quant de paradís




Assegut al seient de l'acompanyant, amb els peus descalços i escoltant el murmur de la ràdio, em delectava amb el paisatge Andalús. Les oliveres passaven fugaces, retallant-se contra el cel del capvespre d'un groc rojenc que perdia força en un degradat perfecte, passant al lila que es fonia amb el blau més amunt, allà on brillava alguna estrella en soledat.




Arribàvem a l'aeroport malagueny una hora després de que la foscor càlida ens envoltés a tots dos. Una abraçada que estreny l'ànima. Llavis que es besen i tasten l'amargdolç, un cop més, un gust que només cal tastar una vegada per romandre sempre a la memòria. El sabor del comiat després de dies que són un quant de paradís nascut i fos en el més ínfim fragment de temps.



L'avió s'eleva i allà queda ella, dins una llacuna de petits llums enmig de la foscor de la nit. Voldria poder parar el temps, tornar enrere i viure els darrers dies contínuament, dins un bucle infinit de l'espai-temps, sense importar-me si l'univers col·lapsa enmig d'un pet descomunal. Però no puc. Passo sobre Madrid, una ameva lluminosa immensa, deforme i congelada en ple moviment. Hores després volem pel fred cel anglès. L'avió inicia el descens i es situa entre dues capes de núvols. La llum de les ciutats il·lumina la cara inferior dels núvols baixos, deixa a les fosques la part superior i es reflexa a la bòveda que formen els núvols alts. És un paratge impossible, on muntanyes negres i amorfes de vapor d'aigua es retallen en un cel roig pàl·lid. Els llums blancs intermitents de la punta de les ales es posen en marxa i amb cada flaix es rebel·len milers de gotes d'aigua només durant un instant, com si fossin espurnes blaves que salten estroboscòpicament.



Han passat tres hores. Quan surto de l'avió una ventada gèlida em colpeja sense pietat i em sembla veure un somriure sàdic a la cara de la nit, donant-me la benvinguda a la realitat. Les gotes de pluja ara no són el plugim agradable de cada dia, sinó les escupitades que s'escapen d'una riallada grotesca i babosa. Passo el control a la una de la nit. No, les dotze, ara de cop és una hora menys. Surto a fora i allà on sol haver-hi taxis no hi ha res, només una gentada fent cua, indignada, trucant per telèfon, enmig de la pluja, demanant taxis per l'amor de Déu (o “for god's sake”). Miro al fons, hi ha un autobús engegat enmig de la foscor, a la llunyania. Segons el rètol és el 80N. 80N? No sabia que existís, de fet jo semblo ser l'únic que el veu, potser és un miratge?. M'apropo. Al seu interior quatre ànimes en pena, no fan res, no diuen res, semblen esperar resignades un destí que coneixen, com si fossin passatgeres d'un autobús cap a l'infern. M'estava esperant a mi? Pregunto al conductor si em deixaria a prop del campus i em diu que sí. Així que m'assec, una ànima condemnada més. Just quan m'acomodo es tanquen les portes i el 80N emprèn la marxa. Sí, m'estaven esperant, segur. Ara és quan l'autobús pren direcció a un túnel obert sobtadament enmig de l'asfalt, direcció l'inframón. Aquí s'ha acabat la meva vida, quina llàstima que no hi hagi testimonis de les meves últimes paraules perquè tenia preparada una frase colpidora que pasaria als anals dels epitafis. Se m'acut preguntar el nom al conductor, segurament es digui Anubis, però és ell qui em crida per dir-me que estem al campus. I té raó, reconec el carrer, així que baixo del bus. Han passat trenta minuts dins el 80N i continuo viu, l'infern pot esperar.



Em pujo la caputxa, encara plou. I enfilo Hardman Street enmig d'una ciutat fantasma quan una rata s'espanta i marxa corrent en apropar-me a un munt d'escombraries que ha acumulat el vent a una cantonada.




Deu minuts després arribo. Dono la volta a la clau. S'obre la porta. La llum ataronjada i pàl·lida del carrer es cola entre les tires de les cortines. El menjador és mort, les franges taronges de llum revelen que tot és al seu lloc, que res no ha passat per aquell tros d'espai, ni el temps, ni la pluja, ni el sol de Sevilla. Només el gust amargdolç, que encara resta als llavis, és testimoni de que tot ha estat real.

divendres, 21 de novembre del 2008

tinc un any

Happy birthdaaayyyy Mister ... Nomade ... Happy birthdayyyyy ... toooo yoooouuuuuuuu


Sembla mentida que l'asimetrich, aquest capullo integral, hagi estat capaç de mantindre alguna cosa durant tot un any. Encara em faig creus. 100 posts m'ha fet el cabró, me'ls ha ben clavat. 100, ni més ni menys. Però, la veritat, he disfrutat i, sobretot, he pogut gaudir de les teves visites i la teva presència. M'has regalat els teus comentaris que de vegades em feien pessigolles, d'altres reflexionar. Però el millor és tot el que he aprés de tu, ja sigui sobre ciència o sobre la vostra vida d'humans dins aquest planeta fascinant anomenat terra, més enllà de la xarxa. M'has obert la porta de casa teva malgrat les distàncies. I tu ja em coneixes el suficient com per saber que sense la teva presència jo no seria Nòmades.

Junts hem viscut situacions divertides, d'altres indignants i fins i tot de ridícules. Hem parlat de ciència, de vegades de forma més eclèctica i d'altres més divertida. Hem viatjat a mons perduts, pel temps, per la història, dins les cèl·lules, fins i tot dins el Guernica. Hem discutit sobre temes tan interessants com la vellesa, el sexe o l'origen de la vostra espècie. També hem vist ho meravellós que és el vostre planeta i com ara vosaltres mateixos l'esteu embrutant fins al punt de posar en perill la vostra pròpia existència. De fet, fins i tot hem vist com són alguns humans de parcials, negant el que sembla evident.

En definitiva, hem disfrutat plegats durant un any. Moltes gràcies per acompanyar-me en aquests viatges. Continuaré gaudint amb tu.

Signat:

Nòmades

(PD. L'asimetrich diu que no està d'acord amb l'inici del post. Que es foti.)

dimecres, 19 de novembre del 2008

amor etern

Aaaiiiiiiix l'amor. Una sola paraula per definir tantes coses. Aquell estat de melangia i eufòria barrejades que no ens deixa dormir ni menjar, com si poguéssim viure de l'aire, flotant en un núvol amb ell o ella dins de somnis, envaint els pensaments i segrestant la raó. Aiiiix, aquell estat gairebé opiàcic. Es diu però que l'amor desapareix la nit de noces. Després venen les baralles, les separacions, l'odi ... el lado oscuro de la fuerza. Però això darrer, és necessàriament així o és possible estar bojament enamorat tota la vida?



Per respondre aquesta pregunta, un grup de recerca liderat per Bianca Acevedo, del Albert Einstein College of Medicine, va fer un experiment per veure si l'amor més romàntic pot perdurar en el temps. Val, per ser exactes cal dir que no van avaluar l'amor en sí sinó la resposta cerebral que aquest indueix.



En primer lloc cal saber si l'enamorament pot relacionar-se amb una àrea concreta del cervell. Al 2005 els mateixos autors van intentar localitzar l'enamorament dins el cervell mitjançant la generació d'imatges per ressonància magnètica funcional (fMRI), trobant que en persones enamorades recentment s'activa una zona anomenada com àrea ventral tegmental quan se'ls mostra una imatge de la seva parella. Curiosament, i segurament no és coincidència, aquesta regió del cervell és la que es veu afectada majoritàriament per la cocaïna i és a on es produeix la dopamina, un fort estimulant natural. Els investigadors van concloure que aquesta zona és la responsable de l'amor més intens, de l'enamorament inicial capaç de deixar KO al més dur.



Què ocorre amb el temps? Doncs en un nou estudi presentat aquest novembre al annual meeting of the Society for Neuroscience expliquen els resultats de l'experiment fet amb un grup de parelles que havien estat juntes per un període superior a 20 anys i continuaven vivint juntes. El que han comprovat ja t'ho pots imaginar: l'activitat de l'àrea ventral tegmental del cervell disminueix amb el temps de relació, és a dir, que l'enamorament boig del principi es va perdent amb el temps donant pas a un tipus d'amor menys malaltís, tot i que no menys important.


Però hi havia alguna excepció, un grup d'outliers que, tot i haver estat durant tots aquells anys amb la mateixa parella, deien estar fins i tot més enamorats que al principi. L'anàlisi dels seus cervells va revelar que les zones actives eren similars a les dels individus recentment enamorats. Hi havia petites diferències, subtils però importants. En els que continuaven bojament enamorats 20 anys després les àrees amb més activitat eren les relacionades amb la calma i la supressió del dolor. En canvi els recent enamorats presentaven més activitat a àrees relacionades amb l'ansietat i l'obsessió.




Així, pel que sembla, l'enamorament recent, aquest que tots/es hem patit algun cop, és força perjudicial, sobretot pels nervis i la salut mental (no ho descobrirem ara). Però si aquest amor es manté durant anys passa a ser una avantatge... una avantatge de la que només uns pocs privilegiats en poden gaudir, és clar. La bona noticia pels romàntics/es és que és possible, que l'amor intens i etern existeix més enllà dels contes de fades.


I per finalitzar uns poemes romàntics




dilluns, 17 de novembre del 2008

coves de cristall


(Nota: A arrel del post el llenguatge de les pedres, la Noemí em va suggerir que fes una ullada a unes coves molt especials. Moltes gràcieeeees!!)

Avui et proposo un altre viatge. Ens anem a Mèxic, a l'estat de Chiuaua, situat al nord del país. Si ens endinsem a la zona coneguda com a Naica ens trobarem amb un paratge desèrtic emplaçat al costat d'una gran serralada on vivien els indis Apache fa molts anys. A primer cop d'ull no hi veurem res especial, i si parem l'orella potser encara podrem sentir els ecos de temps passats on les diligències dels primers colons eren assaltades pels indis. Però no és a la superfície on hem de buscar, sinó a les profunditats. A centenars de metres sota l'àrid desert hi trobarem un escenari increïble, que traspassa les barreres de la ciència ficció per anar més enllà dels somnis. Una meravella només concebible per la natura, que guarda gelosament els seus secrets protegint-se amb temperatures de 50 graus i una humitat del 100% que ens matarà si ens hi endinsem només durant uns minuts. Són les coves Naica.


Durant milions d'anys les aigües termals de les profunditats van estar arrossegant diferents composts sulfurats i carbonats que en fer contacte amb aigua freda procedent de la superfície cristal·litzaren molt lentament. Temps després els nivells freàtics van patir una davallada (es creu que degut a l'activitat minera de la zona), buidant l'aigua de les cavitats subterrànies, però els cristalls van romandre-hi. Es tracta dels majors cristalls mai descrits, que poden arribar a fer fins a 12 metres d'alt emplaçats a 300 metres de profunditat. Milers de cristalls immensos, tan grans que poden sostindre una persona damunt seu, entrecreuant-se i formant un paratge en el que és impossible distingir que és dalt i que és abaix, com a un d'aquells quadres impossibles d'Escher.


Va ser a l'any 2000 quan dos miners, en intentar obrir un nou túnel, van descobrir amb perplexitat aquell mar de cristalls gegants. Des de llavors qualssevol expedició a l'interior no ha durat més d'uns pocs minuts doncs les altes temperatures properes als 50 graus combinades amb una humitat del 100% fa que qualsevol humà s'exposi a un cop de calor. Les primeres visites es feien amb la menor quantitat de roba possible, però posteriorment es va optar per tot el contrari, l'ús de roba per fred extrem, ja que l'aïllament serveix tan pel fred com per la calor. L'últim avenç per explorar aquestes coves són uns tratges especials dins els que es posen barres refrigerants. Tot i així, la cova dels cristalls gegants encara es resisteix a mostrar els seus tresors als nostres ulls curiosos.




dijous, 13 de novembre del 2008

bolets supervitamínics

És època de caçar bolets, d'anar pel bosc com les cabres buscant a cada racó aquests fongs deliciosos que després ens cruspirem de mil maneres diferents, ja sigui a la planxa amb una mica d'all i julibert, acompanyant un bon tall estofat, dins una truita o fins i tot com a entrepà. Aaaammmhhh quina salivera per favoooorrrr.




Però per si el seu gust, la seva textura i la recompensa que significa endrapar-los fos poc, els bolets encara ens reserven algunes sorpreses. Pel que sembla poden ser una bona font de vitamina D. De la importància de la vitamina D vaig parlar fa ben poc, sobretot en relació amb el winter-time blues, tot i que també és molt important pel manteniment del teixit ossi. Ja saps que es tracta d'una vitamina que sintetitzem a la pell quan ens exposem a radiació UV. Doncs resulta que no som els únics que utilitzen la llum per obtindre aquesta vitamina, els bolets també ho poden fer.



En un recent estudi, investigadors de la USDA (United States Department of Agriculture) de San Francisco i Albany, California, van fer un curiós experiment. Van collir una sèrie de bolets i els van exposar 18 minuts a radiació UV. Si bé no es van bronzejar, els bolets van sintetitzar fins a 4 micrograms de Vitamina D per gram de teixit. Això no està gens malament si tenim en compte que els requeriments diaris d'aquesta vitamina són d'entre 5 i 15 micrograms, i pren especial rellevància si tenim en compte que acostumem a tindre una ingesta més aviat escassa. És més, es creu que hi ha molta gent que en necessita força més que aquestes quantitats. També cal tenir en compte que les fonts de Vitamina D es redueixen a uns pocs aliments animals, com alguns peixos, tot i que en l'actualitat hi ha aliments dels anomenats funcionals que també l'inclouen com ara llets o sucs. Així, un platet (o una bona perola, què collons) de bolets podria satisfer la dosi diària.



A banda de tot el que suposa el ritual de la caça i posterior engullició amb llagrimeta de plaer que rodola per la galta inclosa, potser hi ha més motius que ens fan estimar tant aquests petits mossos de paler. Creixen a la tardor, estació en la que les hores de llum solar disminueixen, minvant la nostra síntesi de Vitamina D amb el conseqüent risc de caure al winter-time blues. I allà tenim els bolets, una font gens menyspreable d'aquesta vitamina i una possible solució natural d'aquest estat de decaïment. Hi ha un però



I es que aquest estudi ha estat fet amb tres varietats de bolets, i aquí és on caldrà l'ajuda d'algun expert boletaire, perquè jo amb això dels bolets sóc un negat sense remei. Els autors els anomenen i jo he anat a caçar bolets virtualment al bosc del Google i us els presento aquí per si algú sap posar-lis el nom català en cas de que als nostres boscos també en creixin, és clar:



1. White Mushroom (que vindrien a ser xampinyons, no?)


2. Brown mushroom



i 3. Portobello mushroom



dimarts, 11 de novembre del 2008

El llenguatge de les pedres


L'espeleologia sempre ha estat un esport íntimament lligat a la ciència. Començant per una cosa tan vital com és l'obtenció de llum dins un lloc tan fosc com una cova, tot un desplegament de reaccions químiques més pròpies d'un vell laboratori d'alquímia que d'un esport. Actualment suposo que les noves llums de LEDs proporcionen tot el necessari perque un espeleòleg pugui veure-hi, però fa pocs anys encara s'utilitzaven les llums de carbur. Havies de portar una mena de cantimplora penjada de l'arnès que es dividia en dos espais. Al superior hi posaves aigua i a l'inferior carbur. L'aigua gotejava sobre les pedres de carbur generant el gas acetilè que pujava per un tub fins al casc, on s'inflamava produint una flama extraordinàriament brillant, molt més que la llum elèctrica, tot i que sempre portàvem una lot a piles sobre el casc per casos d'emergència. Evidentment l'ús d'acetilè no estava exempt de risc donada la inflamabilitat del gas que a més d'un va arribar a cremar fins les celles. Per no parlar de la quantitat de merda negra que treus de les fosses nassals, producte de la combustió continuada d'acetilè que vas tragant tota l'estona.

Una altra disciplina importantíssima dins aquest esport és la cartografia. Calia saber llegir mapes si no volies perdre't per l'interior dels laberíntics passadissos. I no només en dos dimensions, sinó en tres, donada la freqüent presència de pous i diversos nivells dins la cova que calia sortejar amb tècniques de ràpel que impliquen fer canvis de corda mentre estàs suspès al buit envoltat per la negror més absoluta.
De no haver anat amb gent experta encara donaria voltes dins alguna cova.


I tot això perquè? Fas esport, però sobretot per l'espectacularitat dels paratge que visites. A la superfície no hi ha res que s'hi assembli. Des de passos estrets per on has de passar reptant i fent postures impossibles per anar obrin-te pas (prohibit totalment als claustrofòbics) fins a voltes immenses que no pots arribar a il·luminar completament amb la potent llum de cabur. Llacs d'aigües immutables i totalment transparents amb formacions cristal·lines al seu interior que es desfarien si les toquessis, o els anomenats “sifons”, passos coberts d'aigua que s'han de buidar abans d'entrar-hi (si són petits, sinó cal bussejar) i tornen a omplir-se lentament mentre t'hi arrossegues (divertidíssim). Però el més espectacular dins una cova són les formacions rocoses, de milers de colors diferents, minerals cristal·litzats lentament durant segles que de vegades creixen suaus i opacs i d'altres punxeguts i lluents. Un lloc genial per un geòleg, una altra disciplina que es pot barrejar dins aquest esport. Però la ciència que podem trobar dins una cova no acaba aquí, ni molt menys.

Sens dubte les formacions més característiques d'aquests bells buits de l'interior de la terra són les estalactites (les que pengen, és fàcil de recordar si penses que acaba en “tita” i totes les tites pengen) i les estalagmites (les que creixen sobre el terra, aquestes són fàcils de recordar ... per eliminació, és clar).

Aquests elements triguen molt de temps a fer-se. L'aigua que es filtra de la superfície arrossega minerals fins que arriba a la cova. Allà, aquesta aigua pot caure a terra, com si fos una gotera, i dipositar-hi els minerals que porta. Quan l'aigua s'evapora hi resten els minerals, que s'aniran acumulant donant lloc a una estalagmita. Si l'aigua, enlloc de caure, queda suspesa del sostre el que es forma és una estalactita. Amb el temps, molt de temps, aquestes formacions aniran creixent alhora que l'aigua va lliscant i dipositant els minerals per la superfície de l'estalagmita.
Així es van fent capes i capes.



És ben bé com l'escorça d'un arbre. I ja saps que es pot saber la història d'un arbre llegint els cercles concèntrics de l'interior del seu tronc, les diferents capes d'escorça. Passa el mateix amb les estalactites i estalagmites?


Sembla que sí. Aquestes pedres són un registre del que ha passat a la superfície, metres i metres per damunt seu. Així ho va entendre en Larry Edwards, paleoclimatòleg de la University of Minnesota. El bo d'en Larry va estudiar la secció d'una estalagmita obtinguda a l'interior d'una cova Xinesa. Es van dedicar a llegir la història continguda dins aquella pedra determinant els nivells de l'isòtop Oxigen-18. Aquest isòtop es troba en grans quantitats dins una capa de l'estalagmita si aquesta ha cristal·litzat durant un període de pluges abundants, i els seus nivells disminueixen proporcionalment si les precipitacions mimben. Alhora van utilitzar el Thori 230 per fer la datació de cada capa. Així, determinant l'Oxigen-18 i el Thori 230, han pogut establir la història publiomètrica de la zona desde l'any 190 (quan va començar a créixer aquesta pedra) fins al 2003. Gairebé 2000 anys d'història registrats dins una pedra.

Aquest ja és tot un avanç, però la sorpresa va arribar quan van comparar les dades obtingudes amb la història coneguda de la Xina. S'han adonat que la caiguda de les dinasties Tang, Yuan i Ming als segles 9, 14 i 16 respectivament coincideixen amb períodes d'importants sequeres, el que suggereix revoltes populars per la manca d'aliment que haurien causat el desgast del poder. Per altra banda, es dona resposta a la causa de l'explosió demogràfica que es va donar en aquell país al segle 10, que sembla que va coincidir amb un període de pluges abundants i, per tant, d'una excepcional època de bonança agrícola.

Ja hem vist amb anterioritat com la nostra història està escrita als gens, o com la història de les corrents oceàniques es troba dipositada a les profunditats marines. Ara també sembla que les roques ens puguin parlar, testimonis silenciosos del més remot. I sembla ben bé que tot estigui enregistrat, però cada passatge escrit en diferents codis, ja sigui genètic, isotòpic, biològic o mineral. Cal aprendre els llenguatges de la natura, alguns melòdics com el cant dels ocells, d'altres durs i freds com el de les pedres. Així podrem entendre el nostre món i, per tant, a nosaltres mateixos. A la història, al passat, moltes vegades també hi ha escrit el nostre futur.

dimecres, 5 de novembre del 2008