dijous, 20 de desembre del 2007

UUUUUUUUUUPS!!!

Dedicat a la nova doctora (Tot i que al principi et soni a xinès).

La revista New Scientist es fa resó d’un recent descobriment que obre noves vies pel tractament d’infeccions degudes a bacteris resistents a antibiòtics. Investigadors de la universitat de Wisconsin han descobert que certes barreges de polímers són altament efectives per aniquilar bacteris, sense ésser necessari recórrer als cada cop menys efectius antibiòtics. És un avenç realment important, però què fa que hagi aixecat tant rebombori com per sortir a New Scientist? Doncs la xamba, ni més ni menys.


Resulta que aquests investigadors intentaven reproduir l’acció de certes proteïnes naturals del nostre sistema immune, les “host-defence peptides”. Es creu que aquestes actuen adherint-se a la membrana dels bacteris i obrint-hi porus, matant així al germen. El problema amb les host-defence peptides, és que maten tot allò al que s’enganxen, incloent-hi glòbuls vermells.
Així, La Shannon Stahl i el Samuel Gellman van dissenyar uns biopolímers ultrasofisticats que haurien d’imitar l’acció dels host-defence peptides, però amb major efectivitat sobre bacteris i menor efecte sobre els glòbus vermells. Per tant, aquests nous biopolímers van ser testats sobre bacteris i glòbuls vermells (evidentment, no els testarem sobre cacahuets).


Però, és clar, necessitaven incloure al seu experiment un control negatiu, és a dir, un tractament similar al dels biopolímers però que resultés innocu, per estar segurs que l’efecte dels biopolímers no és degut a la seva naturalesa polimèrica -i per tant gens selectiu-, sinó al seu efecte exclusiu sobre la membrana dels bacteris. I per fer aquest control negatiu van escollir una barreja de polímers qualssevol.


La seva sorpresa va arribar en constatar que els nous biopolímers ultrasofisticats eren ... bé ... una merda punxada a un pal, incapaços de matar una mosca, mentre que els usats com a control negatiu presentaven una eficàcia sorprenent matant bacteris i no afectaven als glòbuls vermells, eren fins i tot millors que els host-defence peptides!. Sclinc!

I és que el món de la ciència està plagat d’exemples del que ja es coneix com a Serendipia, que ve de Serendipity en anglès, llengua en la que tampoc vol dir res. Però és el terme utilitzat per la capacitat de fer descobriments afortunats.

Ara sí. Mentre escric això em ve al cap una estada al Baylor College of Medicine. Recordo la meva cara d’estupor mentre observava els valors de luminometria d’un experiment. El primer que vaig pensar va ser algo així com “Merda, l’he tornat a cagar...”. D’aquesta manera tant “serendipitesca” varem començar a estudiar si certs compostos naturals interaccionen amb receptors nuclears. Poc després, la flamant nova Doctora Vaqué, a un treball inclós a la seva tesis sense precedents i ensense aturador, ha tret l’entrellat del que jo vaig considerar un error.

Es diu que l'autèntic mèrit de la serendipia és tindre la capacitat de parar-se davant l'aparent error, estudiar-ho, formular hipòtesis i finalment demostrar que allò que inicialment semblava impossible és una realitat. Jo no vaig tindre aquesta capacitat, només vaig obtindre les dades i li vaig plantejar el problema. Ella va acceptar el repte, el va estudiar i finalment ha pogut explicar de la forma més elegant el que jo mai m'hauria imaginat. Has resolt el problema. Tot en un temps rècord i sotmesa a la pressió més absoluta. És per això que des d'aquí vull mostra-te la meva admiració. Gràcies pel teu treball, estaré sempre en deute.

diumenge, 16 de desembre del 2007

via fora!


Amb el crit que servia per convocar l'host de Barcelona per defensar la seva terra, us convido a un via fora contra els enemics

Tot navegant em trobo amb un interessant article de acción patriótica de Sevilla. Un any més, ens trobem davant la farsa del boicot als productes Catalans. El teniu a continuació: i podeu accedir al text complert aquí.

“Reproducimos este post que puede leerse en numerosos blogs.

Dales a los nacionalistas donde mas les duele: deja de comprar productos catalanes y vascos

No se trata de “nacionalismo” espanol ni madrileño. Pedimos que compres cosas de tu zona o del resto de Espana. Revisa bien las etiquetas.

Ya esta bien de que nos tomen el pelo. Despertemos ya de la anestesia nacionalista. Esto no es del PSOE o del PP, sino de ciudadanos cabreados con lo que se nos viene encima

Funcionan como el niño gamberro al que se le consiente todo y se termina convirtiendo en un delincuente, egoista y cada vez mas descarado.”

Molt bé. Anem a veure les seves raons i si et sembla les comentem:

“BASTA YA DE AFRENTAS:

1. “Ellos” boicotean a Pascual por no tragar con las leyes hipernacionalistas de etiquetado y publicidad, al vino de la Rioja, etc.”

Resposta: L’únic boicot que recordo és el de Pascual, no en se de cap contra la Rioja i molt menys contra l'empresa etc. El boicot a Pascual no va ser degut a l’etiquetat sinó a la decisió presa per aquesta empresa de no comprar productes làctics dels ramaders catalans. I va funcionar, és el que tenen les iniciatives portades a terme per una societat unida.

2. Ganan entre un 30 y un 50 % más que en el resto de Espana (policias autonomas, profesores, medicos, etc.)

Resposta: Sóm els tercers empatats amb Euskadi i Balears en sou (per sota de Madrid i Navarra) i els últims quan el sou es corregeix pel preu de la vivenda (veure entrada “estudis...seriosos?” d’aquest Bloc)

3. “Ellos” se pueden presentar a las oposiciones en nuestras comunidades y nosotros no en las suyas por la lengua propia. Además les ponen nuestras oposiciones en años distintos a las suyas, para que puedan presentarse también.

Resposta: Som una societat bilingüe. Aquesta és una avantatja inherent davant altres societats monolingües. Els Anglesos poden voltar per tot el món perquè l’Anglès és l’idioma intenacional i no fem boicot als productes Anglesos per aquest “monopoli”. Jo treballo a Anglaterra, i he hagut d'apendre Anglès per teballar aquí.

4. Negocios, locutores, tertulias en radios y TV con sus comisarios nacionalistas catalanes y vascos, ya vale de la invasion de todo lo nuestro a cambio de un odio creciente a todo lo espanol (a los ciudadanos de a pie). Locutores: Igartiburu, Gabilondo…; Cocineros: Arguinano, Arzak, Subiñana, Adria…

Resposta: Al menys la televisió autonòmica Catalana és clarament imparcial si es compara amb la resta de televisions autonòmiques (posem per cas, Telemadrid). Els serveis informatius de Televisió de Catalunya han estat distingits en diverses ocasions per la seva imparcialitat informativa. Mai hem assistit a cap comentari que fomenti l’odi vers Espanya, però sí ens han arribat exemples anticatalans d’altres televisions. A Catalunya tenim dret a veure televisió en Català, doncs és la nostra llengua.

5. Y ademas, su nivel de vida e industrializacion se ha conseguido a costa de la desindustrializacion de Andalucia y del resto de regiones espanolas en el siglo XIX y durante el franquismo.

Resposta: A banda de la iniciativa de la burgesia Catalana, molts Andalusos van emigrar a Catalunya per treballar-hi, i van ser ben acollits. Si Andalusia no ha estat capaç d’engegar malgrat la contribució econòmica dels Catalans (via impostos) durant els darrers 20 anys, haurien de plantejar-se un canvi de model. Abans de donar les culpes a tercers, plantejeu-vos si heu fet alguna cosa malament.

6. Los vascos y catalanes solo meten su dinero en sus bancos y cajas, y nosotros nos dejamos utilizar como borregos.

Resposta: en general, el punt 6 no té cap mena de fonament. Degut al sentiment anticatalà, organismes com La Caixa fan tractes preferents als seus clients a fora de Catalunya. És un fenòmen que també ha fet CajaMadrid: ha atorgat impressionants avantatges (targetes sense costos de manteniment, fons d’elevada rentabilitat) als seus clients Catalans per tal de captar clientela.

7. El boicot nacionalista a la candidatura de Madrid a las Olimpiadas, cuando Espana entera se volco con Barceloba 92.

Resposta: Cert. Va ser un error reconegut immediatament. Va ser una proposta desafortunada d’en Carod, que no va anar més enllà. Es va demanar perdó. Encara més, els artífex de Barcelona 92 van estar treballant amb Madrid per preparar la seva candidatura.

8. Pero lo que ya es intolerable es que encima que se rien de nosotros, nos obliguen a beber cava catalán en lugar de champán en Navidad. Por Dios, nos toman por imbéciles.

Resposta: Ningú obliga a ningú a consumir res. El mercat Espanyol és prou ampli com per poder escollir el producte que més t’agradi. I sí, us prenem per imbecils... a tots aquells que promoveu aquesta farsa, aquest odi i aquest separatisme.

Des d’aquí us convido a aportar més arguments per poder deixar un bonic comentari al Bloc de Acción patriótica de Sevilla, i a tots aquells Blocs que reprodueixin entrades com aquesta.

Gràcies per avançat

dijous, 13 de desembre del 2007

Gernikako Bakearen Museoa



Avui et parlaré d’un museu petit, situat a Gernika. És el museu de la Pau, o més aviat s’hauria de dir el museu de perquè cal la Pau. Potser aquesta atracció no és el que més crida l’atenció dins una ciutat amb tants atractius, i potser no és exactament el que s’entén per “atracció turística”, sobretot per que ens parla d’una d’aquestes veritats incòmodes.

L’exposició itinerant d’aquell dia tractava l’atac nuclear a la ciutat d’Iroshima. Era a una sala petita, amb només uns quants panells i un audiovisual. Però n’hi havia prou. Al curt recorregut es donaven xifres, moltes xifres. zeros i més zeros de patiment i angoixa: víctimes, nivells de radiactivitat, quilòmetres de destrucció, anys i generacions que van patir i patiran les conseqüències de les radiacions, ... Tot acompanyat per fotografies explícites, res de tapar les vergonyes, res d’estalviar-te l’horror. Era tant vívid que aquelles imatges en blanc i negre prenien color i moviment. No calia més, n’hi havia prou amb uns pocs metres ... D’allà varem sortir amb els punys tancats de ràbia, l’estómac remogut i una sensació de vergonya enorme per pertànyer a l’espècie més imbècil que ha poblat la terra, l’espècie humana.

Més tard, a un pis superior, et trobes amb possibles “teories per la pau”. Tot un munt de missatges i frases cèlebres, aquelles que la majoria hem llegit o escoltat centenars de vegades, Gandhi, Mandela, La Fontaine, Desmond Tutu. Frases que recobren el sentit i deixen de ser un eslògan més dins aquell museu. És curiós com podem accedir de forma immediata al testimoni de la Guerra, mentre que la Pau es veu relegada a l’àmbit teòric.

A continuació entres a una petita sala. Un cartell adverteix que pot resultar claustrofòbic. Hi entrem uns pocs, deu persones com a molt, és un espai reduït. De cop, et trobes a un menjador, el menjador d’una casa de Gernika de l’any 1937. Al calendari que penja d’una de les parets hi destaca el 26 d’Abril. Tothom seu a uns bancs, amb l’esquena recolzada a la paret. Nosaltres, com havíem deixat passar a la gent ens trobem sense lloc i ens toca seure a terra, al costat d’una finestra per on entren els raigs del sol. Al mig del menjador la típica taula de fusta ben guarnida i quatre cadires. El tic tac d’un rellotge i el rumor de la gent del carrer acompanyen la veu tranquil·la d’una dona madura, que explica la vida quotidiana de Gernika. Després sonen les sirenes, ens ataquen!. El rebombori al carrer precedeix al silenci més absolut, i després... primer el rumor dels avions de la legió Còndor. Després el soroll de les bombes. Sirenes. Primeres explosions, uns quilòmetres més enllà. El terra tremola. El sol s’amaga. El soroll dels motors dels bombarders es barreja amb les explosions. S’apropen. Els tenim a sobre. De cop, la meitat del menjador desapareix (En realitat només ens trobàvem a mig menjador, l’altre meitat era el reflex de la nostra estança a un gran mirall). Estem sepultats, el mirall s’ha il·luminat per darrere, convertint-se en una simple paret de vidre que deixa veure un sostre colapsat que amenaça amb omplir-nos de runa. Les vigues de fusta han cedit, la pedra ens cau a sobre. S’obre una petita porta i tots marxem en silenci, a pas lleuger, quant abans sortim millor.

Estem a una sala atapeïda de fotos i testimonis gràfics sobre el bombardeig de Gernika. Ens haguéssim quedat allà hores i hores. Entre les portades de diari, un cartell d’aquells de la guerra civil, amb aquells dissenys esplèndids que resa “Catalans, ajudem als germans bascos”. Una portada del ABC, diari republicà. Sí, sí, com han canviat les coses no?. Després et vas submergint en la lectura de les notícies sobre el bombardeig que es van escriure llavors. I te n’adones de com és la guerra, del poder de la manipulació de la informació. Tots els diaris del costat Nacional destacaven la notícia “El incendio de Gernika”. Llegeixo i no m’ho puc creure. Volien fer creure que aquella destrucció l’havia provocat el bàndol republicà amb benzina. Deien que havien incendiat la ciutat amb la finalitat d’esperonar els seus propis homes. Com era possible? Em va vindre al cap ... bé ... diguem que només faltava la frase “se barajan dos líneas de investigación”.

Per acabar, a l’últim pis ens esperava una joia, els esbossos de Picasso pel Gernika. Dibuixos a llapis, proves de color (sí sí, hi havia color), anotacions. Esbossos que et transporten al “com es va fer” del Gernika. La intimitat de la immensa obra, tota pels teus ulls.

Varem sortir tard, el dia s’acabava i amenaçava pluja. Ens acompanyava la sensació que les coses no han canviat gens, que sota les runes sempre hi haurà persones, no importa de quin bàndol, i que res no pot justificar la guerra. I mentre xerràvem sobre la visita, tot sortint del museu, segurament no deixava de morir gent a algun lloc del món, com va passar a Gernika o a Hiroshima. És un petit museu, però n’hi ha prou.



dimarts, 11 de desembre del 2007

què te a dir un cacahuet d'en Cristòfol Colom?



Diuen que Colom va descobrir Amèrica, al menys sudamèrica, doncs les evidències arqueològiques han arribat a tal punt que ja és ben acceptada la hipòtesis de que els Vikings van fer unes quantes incursions a nord-amèrica abans que el senyor Colom fes el gran descobriment al 1492. però fins i tot el “descobriment” de sud-amèrica per part dels Espanyols es pot posar en dubte.

No fa massa, un mapa Xinés (Figura 1) va causar gran rebombori. En un principi es tractava d’una còpia feta al 1763 d’un mapa original del 1418. Aquesta podia haver estat la proba definitiva del descobriment d’Amèrica per part dels Xinesos... de no ser per que és fals. O així ho dictaminen els experts, entre altres coses per que en aquest mapa suposadament Xinés i suposadament de 1418 es reprodueixen de forma calcada errors de molts mapes Europeus del nou continent fets al segle XVII... apuntant a que és una falsificació que s'ha intentat colar com del 1418.

figura 1. Mapa xinès del món mundial

De totes maneres, no són pocs els acadèmics que defensen la hipòtesis de que Amèrica no va estar descoberta mai, per que sempre es va saber de la seva existència. Però, desafortunadament, les probes en forma de mapa revelador no ens les portarà Indiana Jones després d’arriscar la vida contra els nazis, sinó que cal buscar-les a altres llocs. Per que, com diria Jose M Aznar (ara que parlem d’Indiana Jones i els seus enemics), las pruebas “no se encuentran en desiertos lejanos, no,no,no”. Les probes, les tenim per tot arreu.

Segons el professor emèrit de la Brigham Young University, John L.Sorenson, hi ha centenars de pistes. Ens explica el doctor Sorenson que la presència de molts organismes (entre ells el cacahuet, d’aquí el títol) a ambdós continents en èpoques anteriors al 1492 només es pot explicar per una exportació no natural, que podria dir-se comerç entre els habitants de sudamèrica i els d'altres llocs del món. Entre aquests organismes, objecte d'intercanvi, hi ha una gran quantitat de plantes, o fruits d’aquestes, que es consumien tant al vell com al nou continent, tot i que majoritàriament estem parlant de la India i altres països asiàtics. A la llista d'aquest professor també hi figuren alguns patògens, documentats a texts molt antics, comuns a tots dos continents segurament degut a l'intercanvi entre americans i asiàtics. Però també sobta trobar-s’hi certes races de gossos, i fins i tot de pollastres, que eren presents tant a Àsia com a Amèrica en períodes molt anteriors a l’arribada dels Espanyols al nou continent, segons indiquen diferents estudis arqueològics. Així, si bé en el cas de les plantes pot vindre al cap el transport de les llavors per aus migratòries, és força improbable pensar en una migració del pollastre de granja a través de l’oceà, enfrontant-se a la tempesta mentre maneja un bot de vela.

No són probes indiscutibles, per descomptat, i queda molt per investigar (paraules del doctor Sorenson), sobretot des de un punt de vista multidisciplinar (aquesta última és la meva opinió). No obstant, tot apunta a que Colom no va ser ni el primer en res, i el descobridor de poca cosa. Els homes de l’antiguitat eren tant intel·ligents com nosaltres, i hi han molts aspectes desconeguts de les antigues civilitzacions. I es que la història antiga és massa antiga. Va haver-hi una època en la qual el món occidental va estar sumit en la foscor acadèmica i intel·lectual més absoluta, assetjat pel fonamentalisme eclesiàstic, l’autoritarisme feudal i la tirania monàrquica. Aquella època va ser sens dubte el punt de tall entre la història antiga i la modernitat. A l’edat mitjana es va voler reinventar el món... i ho van aconseguir. Potser Colom no va ser més que un oportunista a qui li va arribar un mapa antic d’unes terres que havien caigut en l’oblit després de segles de documents cremats a la foguera per heretgia. O, segurament, era un tio molt llest que va dedicar anys d’estudi a fer un recull de pistes que el van dur fins a Amèrica. Qui sap?

Ah, podeu visitar el treball d'en Sorenson a:

http://maxwellinstitute.byu.edu/display.php?table=transcripts&id=154




dijous, 6 de desembre del 2007

the pink and white terraces

Deixa’m explicar-te una història. Parla del poder de la natura, de la terra. No és una història feliç, però tampoc es pot dir que sigui trista. És, més aviat, tot el contrari. Deixa’m explicar-te la història de les terrasses roses i blanques. Estaven a la illa anomenada Arotearoa (la terra de l’etern núvol blanc) pels seus habitants, avui coneguda com a Nova Zelanda. Al costat del llac Rotomahana, de la terra brollava aigua amb un alt contingut en carbonats. Durant mil•lenis aquella aigua havia lliscat suament per la falda de la muntanya, dipositant els minerals i formant petites terrasses on l’aigua quedava atrapada, tranquil•la.

A un costat hi havia les terrasses blanques, formant llacunes d’aigua calmada que semblaven grans miralls emmarcats en marbre, l’un sobre l’altre. A l’altra banda, la mateixa construcció però de color rosa. Era tal l’ordre i l’harmonia de les terrasses que no semblaven obra de la natura. Però eren massa belles com per haver estat concebudes per la imaginació humana. Tal era l’atracció que exercien, que ja a principis dels 1880s hi arribaven turistes Europeus per contemplar-les, malgrat el difícil accés per la gent del vell continent a aquelles terres llunyanes. I es va dir d’elles que eren la vuitena meravella natural del món, títols només atorgats al Grand Canyon, a Arizona o a Milford Sound, a la illa sud de Nova Zelanda.

Però la natura és capritxosa, de vegades deliciosa i d’altres cruel. Tal és així que el 10 de Juny de 1886 el volcà Tarawera, cinc quilòmetres al nord de les terrasses, va esclatar enmig de violents terratrèmols. Va ser tal l’erupció que va desprendre dos quilòmetres cúbics de magma i es va poder veure a 800 kilòmetres. Les terrasses van quedar sepultades. Aquest va ser el tràgic final de la vuitena meravella del món.

Però Arotearoa sembla destinada a ser la terra de les meravelles. L’erupció del Tarawera va arrasar una extensió de sis quilòmetres. Res no va quedar viu, sols quilòmetres de negra pedra erma. Després van arribar els bacteris i els líquens, que van colonitzar el territori verge. Més tard hi van fer cap els petits vegetals. I després els grans arbres i falgueres... Així, per primer cop en la història de la ciència, es va poder fer el seguiment complert del naixement i establiment d’un ecosistema. Avui, la vall del Tarawera és una reserva plena de vida, l’únic lloc a la terra on es poden observar, en només sis quilòmetres, tots els fenòmens geotèrmics coneguts. La terra ens va prendre una de les seves obres d’art més perfectes, les terrasses, i després, com si en fos conscient i vulgues compensar-nos, es va despullar davant nostre regalant-nos els seus secrets més íntims.

divendres, 30 de novembre del 2007

Estudis ... seriosos?

Noticia a el País:

"El índice de pobreza en Extremadura es cuatro veces mayor que en Navarra y País Vasco"

La notícia descriu les principals troballes de l’informe “Encuesta de Condiciones de Vida (ECV)” de l’any 2006 realitzat per l’Instituto Nacional de Estadística. Realment els ingressos d’una família a extremadura o Andalusia són molt inferiors als de les regions tradicionalment riques, que acostumen a ser les del nord. També els índex de pobresa relativa són superiors en aquestes dues comunitats. Això no és res que no sapiguem. Però és una noticia que suscita certs comentaris, com el de Juan:

Y las infraestructuras son mucho peores en Extremadura y Andalucía. Sin embargo sólo protestan en Cataluña y País Vasco. Tal vez sea verdad aquello de que el que no llora no mama. Las comunidades más pobres deben de decir ¡BASTA YA! Existe una deuda histórica con ellas que fueron discriminadas durante 40 años.”

O el de Pedro:

“Vergüenza les debería dar a los Nordicos y Catalanes que viven tan bien mientras se nos debe una deuda inmensa. Ayudadnos a salir para alante, y no penseis en una independencia cuando la mayoría de vuestras familias en Andalucia y Extremadura viven en la pobreza. Recordad que todos fuimos pobres años atrás y que muchos perteneceis a esta pobreza aunque no queráis reconocerlo.”

Sembla gent que “per fi” sent el que feia temps que volia sentir. Catalans, Bascos, “nòrdicos” en general, separatistas todos ... usureroooss!!! Insolidarioooooos... A la hoguera con ellos.

Ja hi som.

Aquest informe es fonamenta en el sou mitjà de les families, i el desglosa en comunitats autònomes. Al gràfic 1 trobareu una selecció de comunitats (les “problemàtiques”).


Gràfic 1. Representació dels sous promig per familia en cada comunitat autònoma

Fins aquí tot correcte. Però després pots pensar. Sí, sí,però que hi ha del preu de la vida?. Doncs llegint en l’informe del INE, em trobo una cosa que sembla engrescadora, secció “gastos por vivienda”. I busco, però no trobo, res relacionat amb el preu de la vivenda o de la vida desglossat per comunitats autònomes.... sospitós. Mozzilla Firefox. Google. Buscar “precio vivienda comunidades autonomas”. Primera entrada:

“http://www.bolsacinco.com/060630162718B5_precio_vivienda_comunidades_autonomas_provincias.htm”.

A demés són els preus de 2006, perfecte!. Agafo els preus promig per metre quadrat de la vivenda a cada comunitat autònoma. Aquest valor l’utilitzo per corregir el sou mitjà de les famílies mostrat a la figura 1 i n’obtinc la figura 2.


Gràfic 2. Que demostra al senyor Juan i Pedro com som d' "insolidaris" a cada comunitat autònoma.

Què tindrien a dir els senyors Juan i Pedro si veiessin això? Com s'ha fet aquest estudi? Que entenen a l'INE per "pobreza relativa"? Doncs conceptes com "participación social" o "problemas relacionados con la vivienda" entre els que destaquen "Luz insuficiente" o "ruidos causados por vecinos o de la calle" i brillen per la seva absència conceptes com "precio de la vivienda", però total, aquest no és tant important. Podrien incloure-hi conceptes com "tiempo de espera hasta el próximo tren ... que a lo mejor viene a lo mejor no", "aguante a los insultos de los Españoles a la mínima ocasión" o "sensación de gilipollismo extremo por pagar el doble de lo que recibes y aguantar encima que te llamen insolidario cada día de tu perra vida" . Per favooooooooooor.

diumenge, 25 de novembre del 2007

les noves stem cells

(Atenció, et disposes a llegir un rotllo immens. Així que et recomano que t’ho prenguis amb calma. Ves a fer un riuet si s’escau i a buscar un cafetó si en tens ganes. Apaaaa)

Recentment dos grups de recerca diferents han publicat paral·lelament a Cell i Science l’obtenció de cèl·lules mare a partir de cèl·lules totalment diferenciades, fet que ha aixecat gran rebombori (i perquè no dir-ho, l’estupor) en la comunitat científica. Per una banda, per les implicacions ètiques que te aquest descobriment, que dona per tancat el debat sobre l’ús –i abús- de cèl·lules embrionàries i en segon lloc per la simplicitat del seu disseny.

En tots dos casos, l’èxit ha estat obtingut per la introducció, mitjançant retrovirus, de quatre – només quatre – gens dins de cèl·lules diferenciades. En el cas del grup d’en Yanamaka (Cell) els escollits van ser OCT3/4, SOX2, KLF4, i c-MYC, mentre que el grup de Thompson (Science) va optar per OCT3, SOX2, NANOG i LIN28. En tots dos casos, quatre gens han estat capaços de “revertir” la cèl·lula diferenciada a cèl·lula pluripotencial (veure la figura 1), aconseguint així una cèl·lula pluripotencial induïda (iPSs).

Figura 1. Una cèl·lula pluripotencial natural (en aquest cas embrionària) pot ser diferenciada a diferents tipus celulars

És al·lucinant com és possible revertir tota la “vida” d’una cèl·lula usant un número irrisori de gens. Sobretot després del que ha hagut de patir la cèl·lula per passar de mare a totalment diferenciada. Aquest camí no és difícil d’imaginar si tenim en compte els canvis que ens ha suposat a cadascun de nosaltres el pas de cèl·lula al que som avui. Des de que érem un cigot a l’úter de la mare marona fins ara (quan la mare ja no és marona, sinó que adopta altres qualificatius, tema en el que no entraré), hem nascut i durant un temps hem engordit i crescut. Ens han sortit dents. Després pèl a les aixelles, al pubis, a alguns al pit i fins i tot a l’esquena. I a tots a la cara –si nenes, també a vosaltres, tot i que ho vulgueu dissimular a base de cera -. Fins i tot se’ns ha deformat el rostre per adoptar el semblant adult – però només als nens, noies tranquil·les que vosaltres continueu tant boniques com sempre – i se’ns desenvolupen els músculs –a uns més que a d’altres, eh fondoncetes?- .

Tota aquesta transmutació es deu als canvis en el patró d’expressió gènica dins les nostres cèl·lules, o el que és el mateix, als gens que s’activen i es desactiven a un moment o a un altre. Per nosaltres com a individu, tot aquest procés resulta irreversible –encara no en se de cap que hagi passat a ser cigot als 30 anys – però si agafem una cèl·lula diferenciada (a cèl·lula epitelial en el cas de Yanamaka) i li activem quatre gens que romanien adormits, patapam! La retornem al seu estadi més primigeni. És increïblement senzill...

... o no?. Encara s’ha de veure que passa amb aquestes cèl·lules. Hem de tenir present que gens que en una cèl·lula mare natural romanen adormits, en aquestes iPSs podrien continuar ben desperts.

(Atenció: seguidament arriba un raonament de ment malaltissa, et recomano anar a buscar un altre cafè)


Per exemple, imaginem que agafem una cèl·lula epitelial i en fem una IPS. Ara, aquesta IPS podrà ser diferenciada a altres tipus cel·lulars. La pregunta és, els gens que en el seu moment van ser activats per fer d’aquesta cèl·lula un epiteli continuen “desperts” (quan en una cèl·lula mare natural romandrien “adormits”)?. Seguidament, agafem la IPS i la diferenciem a hepatòcit. Aquest nou hepatòcit tindrà gens d’epiteli “desperts” que en un hepatòcit normal haurien d’estar fent nones?. Què passarà llavors? Es crearà un conflicte? Esclatarà una batalla campal de gens pel domini de la cèl·lula? Serà el primer cas de “personalitat múltiple” cel·lular?.

Perquè em faig aquestes preguntes?. Remuntem-nos al cas de l’ovella Dolly. Tots la recordem (tu fes que sí amb el cap). Això és indicatiu de la importància que va tindre el primer clon animal. Tot semblava perfecte, com amb les iPSs. No obstant, Dolly va morir als sis anys, quan l’esperança de vida d’una ovella és de 10-14 anys. Perquè? (diria la Mònica Terribes) Doncs per que per obtenir Dolly es va usar la cèl·lula d’una ovella de 6 anys ... una cèl·lula que ja havia patit tots els canvis, que ja tenia gens activats que en un xai haurien d’estar adormits. Quan Dolly tenia 1 any, el seu programa genètic en tenia 6. El resultat va ser l’envelliment accelerat. El bitxo va viure 6 anys, però pels seus gens van ser 12, l’esperança de vida normal d’una ovella. Podríem trobar-nos davant una situació similar en el cas de les IPSs? Un conflicte genètic que fes aquestes cèl·lules inservibles a la llarga?.

En tot cas, es tracta d’un avenç ennnsense aturador que ens fa avançar enormement cap a un horitzó d’humans immortals.



divendres, 23 de novembre del 2007

nòmades

De petit vaig aprendre que la humanitat, en els seus inicis, era una societat nòmada. Vivien en funció de les estacions i buscaven les latituds que més els hi convenia depenent del clima i l’aliment que hi podien trobar. Aquesta situació, considerada poc avançada, va canviar amb el domini de l’agricultura, la ramaderia i la tècnica, que van permetre el sedentarisme i l’establiment de les tribus i famílies. Més tard, i com a conseqüència d’aquest sedentarisme, van emergir les grans civilitzacions, ciutats, religions. I molt més tard la tecnologia, la revolució industrial, la guerra freda, la cursa armamentística, la carrera espacial, la biotecnologia i els peus de porc a la brasa. I ara jo, com una partícula insignificant en tot aquest univers d’història, em pregunto si mai hem deixat de ser nòmades.

Curiosament, em trobo envoltat de nòmades, i jo en sóc un més. Tots joves, aquells que durant un temps van passar de generació X a JASP, i que busquem alguna cosa, però pocs saben què és. Milers de persones creuen oceans en aquesta cerca, la cerca d’allò que ens fa nòmades. I arrosseguen o deixen enrere als seus amics, famílies i estimats, els quals només poden fer un acte de fe i amor immens, confiant que el nòmada sap a on va i perquè hi va -que vagin confiant... -. És ben curiós que en aquest temps, tants segles, què dic segles, mil·lennis després de començar a ser sedentaris, per nosaltres no hagi canviat res. Ens veiem arrossegats per aquesta cerca del grial, de ítaca, com hipnotitzats pels cants de sirena que van seduir als argonautes. Feia temps que em preguntava què busco amb tot això, perquè m’obligo sistemàticament a complicar la meva vida i la dels que m’envolten. Fins que un bon dia va arribar a les meves mans un llibre, “into thin air”, de Jon Krakauer. El llibre comença així:

“Intentar escalar l’Everest és un acte intrínsicament irracional, un triomf del desig sobre la sensatesa. Cap persona que ho considerés seriosament es trobaria, casi per definició, sota l’influx d’un argument raonable.”

Així vaig deixar de preguntar-me què dimonis estic buscant, per que és una pregunta sense resposta. Si et preguntes què busquem, busquem el mateix que els alpinistes quan intenten escalar l’Everest. Alguns diran que l’alpinista vol batre rècords, altres que busca reconeixement, molts dirien que és addicte al risc i estan també els que creuen que darrere un acte així hi ha la superació personal. Jo crec que només l’alpinista ho sap o, més aviat, ho sent.

Cada cop som més, i em pregunto si aquest serà el principi de la involució de l’ésser humà. Si el sedentarisme ens va permetre evolucionar fins avui, que passarà ara que les generacions joves tornem, per voluntat pròpia, al nomadisme?.