dimarts, 7 d’octubre de 2008

La importància de l'estupidesa en recerca científica

A continuació tradueixo íntegrament l'article publicat al Journal of Cell Science que pots veure a la imatge que encapçala el post. Això no deu ser massa legal perquè per accedir a l'article cal pagar. Així que espero que no em denunciis, valennn?



Fa poc em vaig trobar una vella amiga per primer cop en molts anys. Havíem estat estudiants de Doctorat alhora, els dos estudiant ciències, però en àrees diferents. Més tard ella va deixar el doctorat i va marxar a Harvard a cursar dret i ara és Advocada Senior per una gran organització ambiental. En algun punt, la conversa es va dirigir al perquè havia abandonat el doctorat. Per sorpresa meva, va dir que per que li feia sentir estúpida. I després d’un parell d’anys sentint-se estúpida cada dia, estava llesta per fer una altra cosa. Sempre l’havia considerat una de les persones més brillants que mai havia conegut i la seva carrera professional recolza el meu parer. El que em va dir em va preocupar. Vaig continuar donant-li voltes. En algun moment del dia següent hi vaig caure. La ciència també em fa sentir estúpid. Només que ja m’he acostumat. De fet, m’he acostumat tant que busco activament més oportunitats per sentir-me estúpid. I no sé que faria sense aquest sentiment. Inclús penso que se suposa que ha de ser així. Deixi’m explicar-me.


Gairebé per tots nosaltres, una de les raons que ens van fer agradar la ciència a l’institut o a la universitat és que hi érem bons. Però aquesta no pot ser l’única raó- la fascinació per entendre el món físic i una necessitat emocional de descobrir coses noves ha de ser-hi també. Però la ciència de l’institut i la universitat significa rebre lliçons i cursos, i fer-ho bé en aquests cursos significa fer bé els exàmens. Si saps les respostes, ho fas bé i et sents bé.

Un Doctorat, en el que has de desenvolupar un projecte de recerca, és una cosa totalment diferent. Per mi, va ser una tasca molt difícil. Com podia establir les preguntes que em portessin a descobriments significatius; dissenyar i interpretar un experiment de forma que les conclusions fossin absolutament convincents; preveure les dificultats i trobar vies alternatives, o, en el cas de fracasar, poder solventar els problemes? El meu projecte de Doctorat va ser interdisciplinar i, en ocasions, quan em trobava un problema, recorria als experts de la meva facultat de la disciplina de torn. Recordo el dia que Henry Taube (qui va guanyar un premi Nobel dos anys després) em va dir que no sabia com resoldre un problema amb el que jo em barallava, tot i ser de la seva àrea. Jo estava al meu tercer any i pensava que en Taube sabia 1000 vegades més coses que jo (una estimació a la baixa). Si ell no tenia la resposta, ningú la tenia.

Aquí va ser quan em vaig adonar: ningú la tenia. Per això es tractava d’un problema de recerca. I sent el meu problema, em tocava a mi resoldre-ho. Un cop vaig afrontar aquest fet, vaig poder resoldre’l en un parell de dies. (realment no era res tan difícil, només vaig haver de provar un parell de coses). La lliçó realment crucial va ser que l’abast de tot el que no sabia era enorme; era, des d’un punt de vista pràctic, infinit. Aquesta revelació, enlloc de ser desencoratjadora va resultar alliberadora. Si la nostra ignorància és infinita, la millor forma d’actuar es enfrontar-nos-hi el millor que podem.

M’agradaria suggerir que els nostres programes docents normalment fan un mal servei als estudiants en dos sentits. Primer, no crec que els estudiants estiguin preparats per entendre com de dur és investigar. I com de duríssim és portar a terme una investigació important. És molt més dur que assistir als cursos més exigents. El que fa difícil la recerca és la immersió al desconegut. Bàsicament, no sabem el que estem fent. No podem estar segurs de si la pregunta que estem fent és la correcta o si estem fent l’experiment adient fins que tenim la resposta o el resultat. Ademés, la ciència s’ha fet més dura degut a la competició per accedir a fiançament o a publicar en grans revistes. Però, a banda de tot això, fer recerca és intrínsecament difícil, i canviar les polítiques departamentals, institucionals o nacionals no aconseguirà mitigar la seva dificultat inherent.

Segon, No ensenyem prou bé als nostres estudiants com fer-los productivament estúpids- Això és, si no ens sentim estúpids vol dir que no ho estem intentant, que no investiguem bé. No parlo de “estupidesa relativa”, quan els altres assisteixen a classe, estudien i passen l’examen mentre tu no ho fas. Tampoc parlo de la gent brillant que treballa en àrees que no s’adapten al seu talent. La ciència implica afrontar la nostra “estupidesa absoluta”. Aquesta classe d’estupidesa és un fet existencial, inherent a la nostra voluntat d'endinsarnos al desconegut. Els exàmens preliminars o la defensa de la tesis segueixen la idea correcta quan el comitè d’avaluació apreta a l’estudiant fins que dóna una resposta equivocada o ha de passar i dir allò de “No ho sé”. L’objectiu de l’examen no és veure si l’estudiant respon correctament totes les preguntes bé. Si ho fa, és l’examinador qui suspèn. L’objectiu és identificar les debilitats de l’estudiant, en part per veure sobre quins punts ha de millorar, i per altra banda per veure si fracasa a un nivell el suficientment alt que el faci apte per involucrar-lo a un projecte de recerca.

L’estupidesa productiva significa triar ser ignorant. Afrontar qüestions importants ens posa en la incòmoda posició de ser ignorant. Una de les coses meravelloses de la ciència és que ens permet equivocar-nos, un cop rere l’altre, i sentir-nos perfectament bé sempre i quan aprenem alguna cosa. Sens dubte, això ha de ser difícil pels estudiants acostumats a respondre bé totes les preguntes. Sens dubte, un bon nivell de confiança i resistència emocional ajuden, però crec que l’educació científica hauria de fer més per alleugerir el que és una transició enorme: D’estudiar el que altres han descobert a fer els teus propis descobriments. Quant més còmodes ens sentim sent estúpids, millor ens endinsarem en el desconegut i estarem més preparats per fer grans descobriments.

18 comentaris:

la Teresa ha dit...

Un post magnífic. Tens raó en moltes coses.

De totes maneres, crec que realment adonar-se que cal reconèixer que un no sap res per poder trobar el camí que et porti a saber-ho, no és una cosa que es pugui ensenyar a les facultats. O potser sí. Però, de vegades, cal experimentar-ho a la pròpia pell (com tu vas fer a la teva tesi) per poder assumir-ho de debò. Com moltes altres coses importants a la vida. Per més que els pares, els germans grans, els professors... tractin d'inculcar-nos-les, fins que no les vivim i patim, no les assimilem ni ens les acabem de creure.

Jo també vaig fer el doctorat i, com la teva amiga, he acabat treballant en quelcom totalment diferent. Crec, però, que aquesta reflexió que fas també aplica a molts aspectes del món empresarial. Al final, t'adones que hi ha coses que només podràs solucionar tu; que no cal saber-to tot per poder resoldre un problema; que s'han de fixar terminis sabent que mai es compliran al 100%; que algunes persones i algunes coses mai canviaran... I de tot això, per més que t'ho diguin, no te n'adones de debò fins que ho vius.

Ui, quin rotllo...

Asimetrich ha dit...

eeieieieeieiee. Abans de res aclarir que el que hi ha al post NO HO HE ESCRIT JO!!!. És la traducció de l'article del Schwarz.

Un cop fet aquest aclariment, dir-te que estic d'acord amb tu, de fet vaig pensar això mateix en acabar de llegir l'article, que no cal fer un doctorat per adonar-se de tot això, conec gent que no treballa en recerca d'aquest tipus i es troba davant situacions molt similars. Però coincideixo amb l'autor que estaria bé que, per segons quines feines, existís alguna mena de preparació. Com tu dius, Teresa, això és molt difícil, és com si algú proposés ensenyar a l'escola com és de dura la vida en diferents aspectes.

Anna ha dit...

amén.

El trobo un article encertadíssim.

Com diu l'autor, l'escola no ens prepara per una carrera científica real, perquè es basa poc en l'aprendre a aprendre i massa en la memorització de continguts. Coi, si ens venen que els profes tenen la únic veritat, que saben ells i només ells! I això cada vegada és més fals, sobretot amb internet a l'abast. I ja no compto, com diu l'autor, amb tot el que ningú no sap.

Dan ha dit...

Aquest es un article absolutament genial! El passare a tots els meus becaris. Que deixin de llegir buscant repostes que ningú ha trobat encara! sembla evident, però no hi ha manera de que s'ho creguin!

kennen ha dit...

havia llegit l'article i també m'havia semblat molt interessant

bon treball per publicar-lo

cuidat!

Asimetrich ha dit...

Anna, i tant, però com diu la Teresa, aquesta reflexió es pot estendre no només a la recerca, sinó a altres feines a les que no s'anomena recerca, però al cap i ala fi també es tracta d'endisar-se en el desconegut, posem per cas la depuració d'aigües, que es sap més per la seva aplicació que pel que es pugui trobar a un laboratori.

El que dius és veritat, tots ens hi hem trobat. Encara recordo com vaig flipar quan vaig començar a investigar sobre el metabolisme de lipoproteïnes just després d'acabar la carrera, pensant que ja havia estat tot descobert, innocent de mi.

Dan, aquest article l'he descobert perquè al laboratori del costat el tenen penjat a la paret!

kennen, ets un crack, si l'has llegit abans d'acabar la carrera tens molt guanyat. Tens intenció de dedicar-te a la recerca?

la Teresa ha dit...

Quina planxaa! Això demostra que ens hem acostumat (almenys jo) a llegir massa ràpid de la pantalla. En fi, bona traducció!

Asimetrich ha dit...

jajaja, dona és massa bo per ser meu! Això només ho pot escriure algú amb anys d'experiència, jo sóc novatillo ... i mai he conegut cap premi nobel :-)

Vallve ha dit...

Un post genial, gràcies perquè gràcies a tu hem descobert aquest article. Estic completament d'acord en tot, és més, ja firmaria jo l'article ....

Asimetrich ha dit...

clar, i de pas una publicació més per la patilla no? jejeje De res vallve, és d'aquelles coses que troben fàcil difusió per la xarxa

kennen ha dit...

ei artista

pos si, en principi em dedicare a la recerca, de moment, he estat en departaments de fotoquímica i química computacional, les dues coses (ja ho saps) molt interessants pels bio com tu.

i sobre l'aclariment que no l'has escrit tu, només dir-te que gairebé gairebé aquesta boca és teva, podries haver-ho fet tu perfectament.

Asimetrich ha dit...

jejeje, doncs per estrany que et sembli vaig estar així d'interesar-me pel departament de química física (computacional), però la bio que dius ja m'havia enganxat i vaig acabar tirant cap al pis d'abaix (digue'm xaquetero).

I sí, gairebé gairebé jajaja.

Albertinho ha dit...

Aquesta darrera història em sona...i no tenies un profe que et va motivar força a anar cap a QF? A mi també em tirava força i vaig acabar fent lo mateix que tu, com bé saps! ;)

Aquest article crec podria ser un recull de moltes converses que hem tingut en una taula de la Pl de la Font o en un bon pub amb una canyeta a les mans, com l'Scumm!La diferència és que aquest paio vocalitza! ;)

M'agradat molt veure en un text tot aquest recull de sentiments i impressions que al llarg dels anys els que hem fet el doctorat hem anat acumulant. Segons veig pelsm comentaris de la gent, també es pot aplicar a altres arees, i potser fins i tot a la vida!

Asimetrich ha dit...

jejeje. Que bo ho de la vocalitzacio, com he rigut. Profe que em va motivar? i ara XDDD, quin parell de xaqueteros estem fets nen.

Aquest escrit em va agradar perque usa la paraula adient: estupidesa. Tot aquest temps sentint-me estupid i sense saber com definir-ho.

noemi ha dit...

Com a persona forànea al tema dels doctorats, puc recomanar a la gent que el feu, que ho compartiu amb els amics, i sobretot la parella si no està dins al camp, ja que pots entendre una mica més aquelles cares de desesperació, aquelles nits sense dormir, aquells canvis d'humor, suposo que enfrontar-se a lo desconegut, pel que acabo de llegir, ha de ser un veritable repte, un salt al buit, un abisme sense final........

Asimetrich ha dit...

Tu en particular no ets tan forànea com dius, que bé que l'has patit també, malgrat no fer-lo. I això diu molt de tu.

Albertinho ha dit...

Aquesta Noemi ...crec que hauria de fer el doctorat...la veig amb experiència i sensibilitat per fer-lo! ;)

Mireia ha dit...

arribo tard a comentar, ho sé, però m'ha agradat molt el teu post. NO saps la de vegades que m'he sentit massa idiota com per ser científica, però no sé ben bé perquè no he desistit.
Aquest escrit m'ha animat en certa manera ;)