viatge al voltant del món

Aquest any toca aguantar sense vacances. I és que la recerca és qüestió de sort... però quant més curres, més sort tens. No obstant, no em puc estar de voltar una mica pels puestos. Així que vaig començar a recopilar llocs que hem visitat plegats, agafadets de la maneta i fent saltirons, en l'any i escaig que portem de nòmades. El resultat és el següent mapa interactiu. Pots moure't (arrossegant o amb les fletxes), fer-hi zoom (botons + i -) i clickar als marcadors, fet que desencadenarà una reacció informàtica desconeguda (per mi) que et permetrà veure el títol del post i visitar-lo (i en algun cas algun missatget introductori). Ah, i clicant al link sota el mapa et portarà a una finestra nova on podràs gaudir-hi en tot el seu esplendor... Completito completito señoraaaa.

Ver Nòmades en un mapa más grande

Cada marcador es correspon amb un post del blog. En la seva majoria són llocs descrits al mateix post, tot i que també hi ha marcadors que es corresponen amb la situació del grup de recerca que ha dut a terme la investigació de la que es parla. Alguns dels marcadors estan lligats amb línies blaves. En aquests casos es tracta de llocs que han estat visitats d'una tacada al mateix post. Això sí, no estan tots els que són ni són tots els que estan.

Sé que és un acte d'onanisme blocaire desfermat i, per tant, qui més gaudirà amb aquesta joguina sóc jo mateix... Però no m'he pogut estar!. Així que aquí queda el mapa de nòmades. Si vols jugar-hi una estona, fes-ho sota la teva responsabilitat, i no oblidis consultar un psicòleg desprès de fer-ho.

Ah, i per acabar-ho d'adobar, et deixo una musiquilla que s'escau d'allò més per l'ocasió:

la mort d'un mar

Fa un temps vaig publicar un post anomenat el naixement d'un oceà. El cas d'avui és tot el contrari.

Unes dècades enrere, el mar d'Aral, a l'Àsia central, era el quart major reservori d'aigua continental sobre el planeta, però el desviament dels seus afluents per ús agrícola han fet mimbar el nivell de l'aigua al llarg dels anys. L'únic que s'ha salvat, gràcies a la construcció de dics a Kazakhstan, han estat algunes parts de la zona nord que ara semblen tolls esquitxant el terra.

A continuació pots veure una seqüència de fotografies que van de l'any 1998 fins avui:

Del 1989 al 2003

Del 2006 al 2009:

Font: NASA earth Observatory

La desaparició del mar d'Aral té un problema afegit a més de la pèrdua de línia de costa, i és el que ha quedat al seu lloc: El desert d'Aral Karakum, una extensió salada i erma propícia a les tempestes de sorra, que mouen prop de 150000 tones mètriques de sal anualment i deixen escenes tan paradòxiques com aquestes:

Font: D&T

Font: Flickr

Va ser a la dècada dels 60s quan l'antiga unió Soviètica va iniciar una sèrie de projectes de regadiu que feien ús de l'aigua dels rius Abu Darya i Sir Darya. Aquests eren els principals afluents del mar d'Aral. Des de llavors, els 68000 kilòmetres quadrats que formaven aquest ecosistema han anat reduint-se irremeiablement. Al 2004, el seu volum arribava a un 25% de l'original i, com a conseqüència, la salinitat havia augmentat de tal forma que cap animal hi podia viure. Avui ja no hi ha mar, i el que abans era una zona pròspera basada en la pesca, avui és un indret erm on les enormes quantitats de sal causen problemes constants a la salut dels habitants d'aquelles contrades. La poca aigua que queda està contaminada per la quantitat de proves armamentístiques realitzades a la zona i ara els estius són més secs i calorosos i els hiverns més llargs i freds. D'aquesta manera, per donar prosperitat a una zona, portant-hi aigua, es va enfonsar la vida d'altra gent.

El mar d'Aral i la trista història que el rodeja és un clar exemple de creixement insostenible. I és que, com va dir Víctor Penyas i recull en Carles Sampietro al seu blog, "L'ús principal d'un riu és precisament el de ser un riu".

Informació: Scientific American, Wikipedia, Gotes d'aigua

Doctor, m'han Hackejat el cervell

I et preguntaràs si és per això que sóc tan capullo. Doncs no, no és que m'hagin hackejat la neurona, ser així és només mèrit meu. Però no parlem de mi que em ruboritzo, sinó d'una nova qüestió que preocupa a certs científics: És possible que els Hackers que tafanegen ordinadors aliens avui, el dia de demà tinguin accés directe als nostres cervells.

L'afirmació pot semblar sorgida d'una pel·lícula de ciència ficció de sèrie B, però l'expert en seguretat informàtica Tadayosji Kohno de la University of Washington està severament preocupat per aquesta possibilitat. I el perquè l'ha publicat a la revista Neurosurgical Focus a principis de mes.

I és que durant els darrers anys s'han desenvolupat tecnologies que permeten utilitzar el pensament per dirigir un ordinador, maniobrar una cadira de rodes o, fins i tot, utilitzar Twitter. Són els anomenats dispositius neurals, autèntics prodigis de la tecnologia. És clar que el fet que puguem dirigir ordinadors o altres enginys amb el pensament, no vol dir que des d'aquests mateixos ordinadors se'ns pugui dirigir la ment ... o si?

Avui en dia existeixen certs dispositius neurals que, de ser malmesos, podrien fer molt de mal als seus propietaris. Un exemple el trobem als estimuladors cerebrals utilitzats per tractar el parkinson o certes depressions. Fins i tot a sistemes d'elèctrodes utilitzats per dirigir extremitats protètiques. Si bé no es podria arribar a controlar l'individu putinejant el software d'aquests dispositius, sí que se li podria causar un bon problema. Actualment, però, la seguretat informàtica d'aquests enginys cerebrals no representa pas un obstacle.

No obstant, la preocupació per la seva seguretat front atacs de l'exterior creix a mida que aquestes tecnologies es desenvolupen, doncs és molt probable que les noves generacions d'implants neurals es facin amb connexions wireless per tal de facilitar la tasca dels metges si han d'ajustar algun paràmetre de la màquina. Però, és clar, a una connexió sense cables hi pot tindre accés qualsevol que es trobi el suficientment aprop. Si el disseny d'aquests enginys no es fa tenint en compte certes mesures de seguretat, algú amb no massa bones intencions podria fer-se amb el control de l'extremitat protètica d'algú, per exemple, i controlar-la a voluntat.


Però quin interès pot tindre algú a prendre el control d'un dispositiu neural per fer mal? Aquesta seria una pregunta sense sentit si no fos per que el món està ple de cabronets. Que algú faci mal per que sí no és res sorprenent, i menys en aquesta era d'internet, on els Hackers amb males intencions tenen via lliure a través de la xarxa. Sense anar més lluny, al Novembre de 2007 i Març de 2008, uns programadors amb molta mala llet van hackejar pàgines web de suport a epilèptics amb animacions que feien pampallugues, causant atacs a pacients fotosensibles. Com diu un amic, al món hi ha gent que està per a que hi hagi de tot.

Si hi ha una cosa segura és que tots els sistemes complexes tenen "bugs" o forats de seguretat (que li preguntin a Bill Gates si no). I, malgrat el risc que suposen aquestes noves tecnologies, escriu Kohno, la majoria de dispositius neurals són creats sense pensar en la seguretat. I si no es fa de bon principi, amb el pas del temps i l'augment en la seva complexitat, cada cop serà més difícil implementar mesures anti-hacker (una altra sentència a la que assentiria el senyor Gates).

-Senyor, li hem implantat un dispositiu neural. A partir d'ara caldrà actualitzar l'antivirus, l'anti-phising i el firewall cada dia. I no oblidi prendre una actualisasión de seguridad cada vuit hores. I si comença a veure llumetes de colors ja ho sap: Ctrl+Alt+Del

-Gràcies doctor, molt ... amable?

Si ara els nostres ordinadors són una presa suculenta per intrusos a la cerca de números de targetes de crèdit, dades personals o documents confidencials; en un futur a on podrem connectar els nostres cervells a les màquines, què pot arribar a passar? T'imagines hackejar la ment dels dirigents de l'estat espanyol per convencer-los de que Catanlunya ha de ser independent? Serà hackejar el cervell d'algun dirigent del PP l'única opció per que dimiteixi quan el porten davant els tribunals per corrupció? I si tu fossis un hacker maligggggno ... A qui manipularies el cervell? Escalofirannnnnteeee.



via wiredscience

el secret per viure més i millor: de 76 macacos a l'illa de Pascua

(o Buscant els secrets de l'eterna joventut. Part 2)

Què cal per allargar la vida? Cremites antiedad? iogurts amb bitxitos bons per activar les defenses? Cirurgia estètica? Res de tot això. Aconseguir viure molts anys amb bona qualitat de vida és tan senzill com menjar menys, però equilibrat.

El que s'anomena restricció calòrica ha donat resultats espectaculars en tots els models experimentals, des de llevats fins a ratolins, passant per cucs, aranyes i tot bitxo que et puguis imaginar. I els darrers resultats experimentals sobre la restricció calòrica arriben ben fresquets des de la revista Science, que publica el dia 10 d'aquest mes un treball dut a terme per un equip d'investigadors de la University of Wisconsin-Madison. Es tracta del primer estudi d'aquest tipus que es fa amb primats, i fou iniciat al 1989 amb 76 Macacos Rhesus i dut a terme fins avui. Els simis es van dividir en dos grups: Al primer se li va deixar lliure accés al menjar mentre que el segon grup ha viscut amb una dieta controlada, a on s'ha reduït un 30% la ingesta de calories. Què pensarien els del primer grup respecte els micos del segon? Segurament quelcom semblant a "Pringaoooooos". Però ja ho diu la dita: "Quien ríe el último ... patada en los huevos".

El que han observat és un augment significatiu en el temps de vida dels animals sotmesos a restricció calòrica respecte els animals amb lliure accés al menjar . Però el més espectacular han estat les millores de la qualitat de vida: La incidència de tumors cancerosos i malaltia cardiovascular als primats sotmesos a una dieta restrictiva ha estat de menys de la meitat. I encara més, el desenvolupament de diabetis o la desregulació del control de la glucosa plasmàtica encara està per aparèixer als simis sotmesos a restricció calòrica, mentre que als micos amb lliure accés al menjar la incidència d'aquestes afeccions és quelcom usual. De fet, aquest tipus de simis, vivint en captivitat, acostumen a desenvolupar diabetis, el que fa encara més meritoris els resultats associats a la restricció calòrica.

Però això no és tot, encara hi ha més. La salut del cervell dels macacos sota dieta restrictiva és millor que la dels seus veïns amb buffet lliure. No en general, però sí en àrees relacionades amb les capacitats motores i la velocitat mental. Així que ... Qui és el mico que riu ara? eeeeeh? Vaaaah, xulooooo zampabollooooos

I penso, sí, sí, tot això està molt bé. Però vols dir que cal estar d'"operación Bikini" tota la vida? Vols dir que no hi ha alguna cosa que pugui fer aquests efectes sense renunciar al tiberi del Diumenge? Doncs una possible resposta ens la donen investigadors del University of Texas Health Science Center, de San Antonio, a un treball publicat a Nature el 8 de Juliol.

I la substància miraculosa que ens podria fer allargar la vida arriba, ni més ni menys, que de l'illa de Pascua. Allà, al mig del pacífic, entre els mil·lenaris Moais es troba una substància anomenada Rapamycin en referència al nom de l'illa, Rapa-Nui. I no es tracta d'un compost vegetal ni animal, és un tipus d'antibiòtic d'origen bacterià que, de moment, sembla ser endèmic de l'illa de Pascua.




El curiós del cas és que la Rapamycin (o Rapamicina, suposo, en català) es coneix des del 1970, i ha estat utilitzada com a antifúngic i com a immunosupressor en trasplant d'òrgans. Però no ha estat fins ara que a aquest grup de recerca li ha donat per assajar-la per allargar la vida. I els resultats no poden ser més encoratjadors.

Van donar aquest compost a ratolins amb una edat equivalent a uns 60 anys humans. I, per sorpresa de tots, la vida d'aquests ratolins es va allargar entre un 28 i un 38 percent més que la dels companys que no prenien la Rapamycin. Aquests efectes longevitzants sembla que es deuen a la modulació d'una proteïna anomenada mTOR, la qual controla un fotimer de processos del metabolisme cel·lular i de resposta a l'estrés. I resulta que, per ritzar el ritz, fa una dècada el Dr Z. Dave Sharp va proposar que la mTOR podria estar estretament relacionada amb la restricció calòrica.

Així que, d'alguna manera, el secret per allargar i augmentar la qualitat de la vida es troba en una dieta baixa en calories o en prendre quelcom que la pugui simular, enganyant el nostre cos a nivell mol·lecular.

Però com pot ser que la restricció alimentària allargui la vida? No és tan estrany. Sens dubte la situació actual al primer món, pel que fa al menjar, és anòmala per l'espècie humana. Mai hem tingut tan accés a tan menjar com avui en dia. El problema deu ser que el nostre cos ha estat moldejat durant milers d'anys d'evolució per viure a la cerca de teca, havent-nos de guanyar el pa amb la suor del nostre front (bé això ho va dir Déu i no pas l'evolució, però pel cas tan fa). El que vol dir que, per la nostra pròpia naturalesa, estem dissenyats per funcionar millor amb poc menjar que amb l'excés amb el que vivim avui en dia.

Així que ja ho saps, si vols viure més i millor, menja poc (però equilibrat) ... o passa't per l'illa de Pascua a fer-li uns bons lametons als Moais.

l'estat del clima: Crida al canvi des de Copenhage

El dia 18 de juny es va fer públic l'informe amb les conclusions del congrés més important sobre el clima de l'any 2009, dut a terme a Copenhage. Hi van assistir 2500 participants de 80 països, i es van fer 1400 presentacions científiques. Aquest congrés està organitzat per les institucions de recerca més importants al camp de la climatologia, incloent-hi noms d'Universitats com Yale, Berkeley, Oxford, Cambridge, Tokio, Beijing i un llarg etcètera. Aquest text és, doncs, l'actualització més important sobre l'estat del clima des de l'informe de l'IPCC del 2007.

L'informe recull els nous coneixements i dades presentades al congrés, que portà per títol "Climate change: Global Risks, Challenges & Decisions". Incloc, a continuació, els 6 missatges claus extrets (bàsicament traduïts) de l'informe:



Missatge 1: Tendències climàtiques



Les observacions més recents indiquen que les emissions de gasos d'efecte hivernacle estan canviant fregant el límit superior de les prediccions del IPCC. Molts indicadors climàtics s'estan movent més enllà dels patrons de variabilitat natural dins els que s'han desenvolupat les societats i economies actuals. Aquests indicadors inclouen temperatura mitja global de la superfície oceànica, augment del nivell del mar, temperatura oceànica global, disminució del gel àrtic, acidificació dels oceans, i fenòmens climàtics extrems. Si no s'aturen les emissions, aquestes tendències probablement s'acceleraran, portant a l'increment del risc d'un canvi climàtic irreversible.




Figura 1. Com es pot veure en aquest gràgic, les dades reals (línies sòlides) s'aproximen als valors més alts de la forquilla prevista per l'IPCC, (línies discontinues) complint les prediccions més pessimistes.



Missatge 2: Disrupció Social i Mediambiental (límit: 2ºC)



La comunitat científica proveeix molta informació apuntant a la idea d'un canvi climàtic perillós. Les observacions recents mostren que les societats i els ecosistemes són molt vulnerables, fins i tot, a nivells subtils de canvi climàtic, posant en un particular risc a les nacions i comunitats més empobrides, ecosistemes i biodiversitat. Les societats contemporànies no podran resistir un augment de la temperatura de més de 2 ºC.



Missatge 3: Estratègia a llarg termini - Objectius globals i calendari.



Es requereix una mitigació ràpida, sostinguda i efectiva basada en accions globals i regionals per evitar el "canvi climàtic perillós". Si es retallen els objectius per 2020 augmentarà el risc d'impactes seriosos, fent que els objectius pel 2050 siguin més costosos i difícils. Per mitigar els efectes del canvi climàtic és vital establir un preu sensat per les emissions de carboni a llarg termini i l'adopció de polítiques que promoguin l'energia eficient i les tecnologies amb baixa emissió de carboni.



Missatge 4: Dimensions equitatives



El canvi climàtic està tenint, i tindrà, greus efectes diferenciadors sobre les persones dins i entre països i regions, durant aquesta generació i les futures, i sobre les societats humanes i del món natural. Cal una xarxa de seguretat i adaptació ben finançada per aquelles persones més desprotegides davant l'impacte del canvi climàtic. L'aturament del canvi climàtic hauria d'integrar-se dins de projectes més amplis destinats a millorar el desenvolupament socioeconòmic i l'equitat al llarg del món.



Missatge 5: La manca d'acció és inexcusable



La societat ja té moltes eines i aproximacions -econòmiques, tecnològiques, socials i de gestió - per afrontar eficientment el repte del canvi climàtic. Si aquestes eines no són implementades de forma vigorosa i amplia, serà impossible l'adaptació al canvi climàtic i les transformacions socials requerides per descarbonitzar les economies. Això inclou el creixement del treball relacionat amb les energies sostenibles; la reducció dels costos socials, econòmics i de salut del canvi climàtic; i la reparació i revitalització d'ecosistemes.



Missatge 6: Afrontant el repte



Si es donen les transformacions socials requerides per afrontar el canvi climàtic, es podran superar molts impediments i apareixeran oportunitats. Aquestes inclouen la reducció de la inèrcia dels sistemes socio-econòmics; l'augment del desig dels governs per actuar contra el canvi climàtic; la reducció de les activitats que incrementen les emissions de gasos d'efecte hivernacle; i propiciar un canvi en les institucions que porti de la feblesa cap a un lideratge innovador als governs, al sector privat i a la societat civil. Lligar el canvi climàtic amb un consum i una producció sostenibles, amb els drets humans i els valors democràtics és crucial per redreçar les societats cap un desenvolupament sostenible.



En definitiva, sembla que donat que el canvi climàtic és irreversible, cal preparar-se per evitar els desastres socials que pot comportar. Ja no es tracta d'aturar-lo, sinó de mitigar els seus efectes. I no pel que fa tan sols al medi ambient, sinó pel que fa a nosaltres mateixos: Els canvis al clima afectaran a països, a societats i a l'ordre global. Les economies són fràgils, ho estem veient amb l'actual crisi, i poden sucumbir de forma desastrosa als efectes socio-econòmics del canvi climàtic.



Per tant, des de Copenhage es demana allò que els governs, les societats, l'ésser humà no ha sabut fer en tota la seva existència: un canvi radical en els costums i en la forma d'entendre i plantejar-se la vida. Aquest comunicat no és una advertència, no és només un informe. És una crida al món, a les persones, a tu, a mi. Una crida al microactivisme, si em permets l'expressió, que fa que cadascú de nosaltres es transformi en altaveu dels petits aspectes de la vida que poden ser canviats. Un "actua local, pensa global" que, ara més que mai, ha de deixar d'associar-se amb colors, amb partits polítics, amb idealismes o amb dogmes i que hauria de passar a ser un crit unànime.



És possible? No sé que en penses. Jo, veient com està el pati, no ho crec.

pots accedir al text original aquí

l'autòpsia d'un alienígena (the making of)

Si ets un amant de les teories conspiranoiques sens dubte sabràs de què parlo si dic Roswell 1947. Si no ho ets, segurament hagis sentit a parlar alguna vegada del suposat accident d'una nau espacial extraterrestre a aquesta localitat de New Mexico. Segons els informes, l'OVNI va ser portat a l'arxisecreta àrea 51, una base de l'exèrcit nord americà que no apareix a cap mapa i que ningú, excepte uns pocs privilegiats, sap on para.



La història de l'accident de Roswell va donar un gir inesperat al 1995, quan en Ray Santilli i el Gary Shoefield, dos negociants londinencs dedicats al "trapitxeo", van fer públic un vídeo. Es tractava d'una cinta que havien aconseguit de mans d'un militar, ara ja retirat, que va ser l'encarregat de gravar l'autòpsia de l'àlien que tripulava l'OVNI accidentat al 1947. El vídeo en qüestió el pots veure a continuació



(ADVERTÈNCIA: Les imatges poden ferir la sensibilitat de l'espectador)







Aquest vídeo el van veure 1200 milions de persones i, per molts, era la prova irrefutable de que hi ha vida extraterrestre intel·ligent que, a més, ens visita de tan en quant. Però les imatges que s'hi veuen són reals o una patranya? Es va discutir sobre el tema, i no van ser pocs els "experts", desde ufòlegs fins a forenses de prestigi, que van apuntar la veracitat de la gravació.



Però a l'any 2005 es va posar punt i final a la història. I no van ser pas experts en identificació de fraus els qui van treure'n l'entrallat, sinó els mateixos Ray i Gary. Tot havia estat un muntatge realitzat a Londres, a la casa d'un familiar. Van preparar la sala d'autòpsies al menjador i es van enfundar als vestits blancs de forense d'alienígenes.



I què hi ha de l'autèntic protagonista d'aquesta gravació, l'àlien?. Per aconseguir-lo van recòrrer a un altre amic, en John Humphreys. Per aquells temps, en John començava a fer els seus pinitos com escultor d'efectes especials. Amb posterioritat ha treballat per pel·lícules com Underworld, Alexander i Charlie y la fábrica de chocolate, i sèries de televisió com Dr Who. Aquí pots accedir a la seva pàgina web. Per portar a la vida a l'ésser extraterrestre, en John va fer una tasca de documentació basada en la literatura i filmografia de ciència ficció. Un cop fet l'esquema del que seria el protagonista, va començar a esculpir. I li va costar tres setmanes i mitja d'intens treball aconseguir el que es convertiria en l'extraterrestre més famós de la història després d'E.T. i Leo Messi.

John Humphreys, el creador de la bèstia.

Van fer un primer vídeo amb una antiga càmera de mà per cinema amateur i la primera versió de l'alienígena, a on el nino apareixia sense cap ferida. Però no els va convèncer, així que van decidir fer un segon intent. Aquest cop però, per donar més credibilitat, se'ls va ocórrer incloure una enorme ferida a la cuixa dreta del maltractat visitant de l'espai.



Però encara calia més realisme, feien falta vísceres i sang. Així que en John Humphreys va fer una visita al carnisser del barri. Va comprar sang, ossos d'una pota de xai, un cervell, també de xai, i vísceres de pollastres. Els ossos de la cuixa els va utilitzar per simular la ferida oberta de l'alienígena, les vísceres es van posar a l'interior del tors de cautxú i el cervell al cap. Tot ruixat amb sang. L'olor del muntatge te la pots imaginar ... brrrrrrr.



Si hi ha una cosa que s'ha d'admetre del vídeo és que van prendre cura dels detalls: La ferida oberta a la cama i el braç malmès pel suposat accident, els sis dits a les extremitats, la membrana negra que cobria els ulls de l'extraterrestre.... Les eines forenses i la sala d'autòpsies s'adaptaven a les existents al 1947. I, a més, van tindre la idea de posar a un tercer científic que, darrera d'un vidre, prenia notes sobre tot el que es feia a l'altra banda. Aquest tercer personatge era en Gareth Watson, company de feina d'en Gary.



Amb el vídeo ja editat, van decidir fer una primera prova i el van passar a una sala de cinema londinenca, totalment convençuts que havien fet una xapussa majúscula que no colaria de cap manera. Però el blanc i negre granulat de la pel·lícula, la manca de so i els efectes especials d'en John Humphreys van deixar astorats als assistents, que van sortir del cinema amb la boca oberta mentre en Ray i en Gary es fregaven les mans.

Gary Shoefield (esquerra) i Ray Santilli (dreta)

El següent pas era vendre la pel·lícula. I ho van fer. I tant que ho van fer!. La gravació va donar la volta al món, rebentant índex d'audiència per allà on passava i creant un rebombori enorme entorn els OVNIs, Roswell i la vida extraterrestre. En Ray Santilli va ser entrevistat a multitud de mitjans, sempre assessorat pel seu company inseparable Gary.



Però quedava una qüestió no resolta: la suposada font dels dos nois anglesos, el militar retirat que els havia venut la cinta original. On parava? La gent volia saber qui era l'autèntic responsable d'aquella revelació. Així que, davant la negativa d'en Gary i en Ray de presentar-lo als mitjans per tal de mantindre el seu desitjat anonimat, els periodistes van començar a indagar. Vist el panorama, el parell d'anglesos van decidir avançar-se als mitjans, no fos cas que es descobrís el percal per aquest petit detall. Van volar fins a Estats units i es van fer amb els serveis d'un ancià indigent a canvi de 500 dòlars i una nit d'hotel. El van rentar, afaitar i fer aprendre un cuidat guió. I a l'endemà, el fals garganta profunda apareixia a un munt de mitjans confessant l'autoria de la gravació mentre, per altra banda, en Gary i el Ray s'embutxacaven encara més diners per l'exclusiva.



L'assumpte de l'autòpsia a l'alienígena va continuar omplint columnes, llibres i espais televisius fins al 2005, quan es va revelar el muntatge mitjançant una pel·lícula produïda pels dos cervells de la patranya que va ser estrenada al 2006 (vinga, més diners). D'aquesta manera, els dos anglesos van prendre el pèl a mig món i es van forrar a costa de la cerca desesperada d'audiència i dels amants del desconegut i l'ufologia. Però això no és tot.



Tots dos sostenen que, si bé la cinta que van distribuir fou un engany, estava basada en imatges reals que en Ray va veure a la casa de l'autèntic exmilitar de l'exèrcit dels estats units que li va vendre l'autèntica pel·lícula. Segons el mateix Ray, la negociació per adquirir la cinta es va allargar durant dos anys, temps que va dedicar a recaptar fons per comprar-la. En aquest període, el síndrome del vinagre va afectar la pel·lícula original, destruint gran part de les imatges. Així, quan en Ray va aconseguir comprar la pel·lícula va descobrir, amb sorpresa, que allò que havia vist dos anys abans ara només era una cinta en blanc. I va ser per aquest motiu que van decidir fer aquesta reconstrucció casolana i així "restaurar la gravació original" (paraules textuals d'en Gary) d'aquesta forma tan ... professional? ètica?. Era evident que la humanitat havia de conèixer aquest document, doncs donava l'ansiada resposta a l'eterna pregunta de si estem sols a l'univers. Aquest era el seu propòsit final (els calerons que es van embutxacar és ho de menys, és clar). Així que, encara avui, tots dos sostenen que existeix la gravació de l'autòpsia a un alienígena realitzada a l'àrea 51 al 1947.



Per què és tan fàcil fer-nos creure el que volem escoltar? Ray Santilli i Gary Shoefield, benefactors de la humanitat o genis amb molt de morro?


informació extreta del reportatge d'Skythree i la pel·lícula alien autopsy

onades lluminoses

És Juliol, època de vacances, de birretes fredes i sortides a la platja. Així que allà vas, cap a la platgeta més propera a prendre el sol i fer uns banyets a la mar salada. Arribes i desplegues la tovallola, deixes la bossa i les xancles i t'estires. De cop passen corrent al teu costat dos nens i t'omplen la tovallola de sorra. La mare els crida desde la llunyania

-Yesssiiicaaaa, Keeeeeeviiiiing! Vení p'acá que os pongo la cremaaaa!

Aiiix. Quina escena tan bucòlica. A la teva dreta, la parella d'avis cuidant dels nets. La neta es dedica a fer castells de sorra il·lusionada mentre el net es dedica a xafar-los i sortir corrents pixant-se de riure. El més petit xapoteja dins una piscineta de plàstic plena d'una aigua tan recalentada que s'hi podria fer un ou escaldat. I ja fa estona que insisteix en el seu missatge "caca... caca". Els avis, aliens a l'advertència del més petit de la família, resten sota el parasol. Ell, l'home-pardal: dues cametes esquàlides, braços igual de prims però un panxot prominent i rodó. Assegut a una cadireta baixa, llegeix el diari. Al seu costat l'àvia, o dona-pardala, igual que el marit però amb dos pits que li arriben al melic, sombreret de roba i una revista entre les mans que llegeix tot concentrada. De cop, aixeca la vista pensativa. Es dirigeix a l'avi

-Paco
-...
-Paaaaaco
-Qué quieeeeeres
-Que significa "sufragio"?
-Pues cuando se hunde un barco, mujeeeeeer.

I ella continua la lectura, convençuda, gràcies al marit, que Europa s'ha enfonsat al mar durant les darreres eleccions.

Tombes cap a l'altra banda. Assegut a una cadireta plegable hi ha un noi. Ulleres de sol amb un troç de plàstic blanc penjant del pont per protegir el nas de les radiacions, barret de roba, samarreta de tirants amb el lema "I'm a nerd", moreno de coll en amunt i meitat del braç cap avall. Banyador de floretes a lo Hawaiano, xancles i mitjons. Sobre els genolls descansa un portàtil amb el que escriu un text que porta per títol "onades lluminoses" .

Uff, com està el pati, penses mentre t'estires panxa per avall i et disposes a veure la final del Roland Garros modalitat "pales de fusta amb dibuix ortera" que s'està disputant entre una parelleta d'enamorats a dins de l'aigua. Serveix ell:

clic ... clac ... clic ... Xof!

Ella -Aiiii carinyuuuu, es que me les envies massa forteeees.
Somriure d'enamorat d'ell

clic ... clac ... clic ... Xof!

Ella -Aiiiii carinyuuuu, tan fluixeta no hi arribo.
Somriure forçat d'enamorat d'ell.

clic ... Xof!

Ella- Aiiiiiiii
Ell ja no somriu, està fins les pilotes del joc.

clic ... clac ... Zasca! a tomar por culo la pelotita!


I tu que penses "Mare meva, quin panorama!. És que no hi ha ningú normal en aquesta platja a banda de jo?" . Això ho penses mentre intentes posar-te crema a l'esquena rebregant els braços com un contorsionista i traient la llengua en senyal de concentració.

Passen les hores. El sol ja està baix i la gent desplega la paradeta. Penses que faràs un últim banyet abans de donar per finalitzada la jornada platgera i allà vas ... Xooooof! oooooh que boooooonaaaaaaa. Et deixes acaronar per l'aigua sedosa i emportar per les suaus onades. Quan ja en tens prou, aixeques la vista per dirigir-te cap a la teva tovallola i llavors és quan ho veus: El paio de l'ordinador, la samarreta de tirants i el banyador Hawaiano surt corrents amb la teva bossa entre les mans i un riure de hiena que es sent a tota la platja.

- (introdueixi aquí el seu insult favorit) !!!! - li crides mentre corres cap a la sorra perseguint-lo. Però és massa tard.

La cartera ...buf ... la visa oro ...Aiiiii. Les claus de casa ... Ostiaaaaa. Les claus del cotxe!!! Noooooooooooooo!

cabroooooooo

Allà estàs. Amb les úniques pertenences que t'ha deixat el blocaire cabró: les xancles, la tovallola i el tanga rosa que portes posat. No et quedarà cap altre remei que passar la nit a la platja. Què hi farem. I aquí és on comença el post de veritat

Onades lluminoses

I allà estàs, a la platja, negra nit, escoltant la remor de les onades. Però t'hi fixes bé i veus quelcom sorprenent. Llum! A l'aigua!





Un espectacle fascinant. Podries pensar que es tracta d'un abocament provinent de la central nuclear d'Springfield. De fet, aquest fenomen ha estat conegut desde sempre, però no la seva causa, el que ha portat a tota mena d'interpretacions fantasmagòriques i extraterrestres. Res més lluny de la realitat, es tracta d'uns organismes unicel·lulars anomenats dinoflagelats. Aquests microorganismes es classifiquen com a algues, tot i que també es poden trobar dins el regne dels protistes depenent de la font que es consulti, és quelcom que els experts encara no han aclarit. El que sembla clar és que aquests dinoflagelats són les úniques algues capaces de generar el que es coneix com a Bioluminiscència.

Dinoflagelats en plena acció

La llum que emeten prové d'una reacció enzimàtica que es dona lloc al seu interior, a unes vacuoles anomenades Scintillions. Dins aquests orgànuls subcel·lular es troba l'enzim Luciferasa, capaç d'oxidar una molècula que rep el nom de Luciferina. Quan entren en contacte l'enzim i el substrat (la luciferina) es produeix una reacció química que dona com a resultat un producte anomenat oxiluciferina (o luciferina oxidada). Però, a més, aquesta reacció porta associada una emissió d'energia en forma de llum, amb una longitud d'ona perceptible pels nostres ulls.

Aquests microorganismes només emeten llum durant la nit, doncs es tracta d'un comportament controlat pel seu rellotge biològic o "ritme circadià" . Però el moment del dia no és l'únic factor determinant d'aquest espectacle lluminós. S'han identificat dues situacions en les quals els dinoflagelats poden il·luminar d'aquesta manera. La primera és per estrès químic: una disminució del pH del seu medi desencadena l'emissió de lllum. La segona situació és la que hem vist al vídeo: l'estrès mecànic. Quan aquestes algues són agitades, també emeten llum. Per això, al vídeo, la llum només es veu a l'escuma, allà on l'onada s'escalaixa, provocant aquest estrès mecànic que provoca la bioluminiscència. Així, si agafes una ampolla d'aigua amb dinoflagelats i l'agites et servirà de llanterna. I, entre la foscor de la nit, descobriràs amb astorament que el nerd cabró que t'ha pres la bossa mentre et banyaves s'ha deixat l'ordinador a la platja.

el forat torna a l'atac

Recordes el forat a la capa d'Ozó? Ara fa temps que no es sent a parlar, tot i que continua al seu lloc, sobre L'Antàrtida. La capa d'Ozó es troba a l'estratosfera, contenint el 91% de l'Ozó (O3) del planeta, i absorbeix entre un 93 i un 99% de les radiacions ultravioleta que arriben a la terra. De no ser per aquesta capa, estaríem literalment fregits. Però sembla que la de parasol no és l'única funció que fa l'Ozó estratosfèric, també podria tindre el seu paper en l'escalfament global.

Però comencem pel principi. Al 2007 es va observar un fet preocupant: els oceans no estaven absorbint tant CO2 atmosfèric com a les dècades anteriors. De fet, els oceans són un dipòsit de CO2 molt important, a on va a parar gran quantitat d'aquest gas d'efecte hivernacle. De tot el CO2 que es genera només la meitat resta a l'atmosfera, l'altra meitat és fixada entre la biosfera (plantes i terra) i els oceans, a on el gas s'hi solubilitza o és "segrestat" pels organismes que hi habiten. Per això que els oceans redueixin la seva capacitat d'absorció de CO2 és força preocupant en un moment on els necessitem més que mai.


La gran pregunta és per què els oceans estan absorbint menys CO2. A cas s'han saturat?És possible que aquesta disminució de la capacitat de retindre CO2 sigui deguda al mateix canvi climàtic? Es tracta d'un cicle natural dels mars? O...és un pla extraterrestre per envair la terra? Per si de cas, no donem idees als amants de les teories conspiranoiques alienígenes.


Per aportar una mica de llum sobre aquest fenomen, l'Andrew Lenton, del CNRS (centre nacional per la recerca científica) Francès, va recórrer a models matemàtics, simuladors de la terra en els que s'apliquen tot un munt de variables de l'oceà i l'atmosfera per intentar reproduir les condicions de la terra amb la major fiabilitat possible. Així, es pot arribar a predir (bé, de fet ho intenten) el comportament de certs paràmetres com podria ser la temperatura o, en el nostre cas, l'absorció de CO2 a l'oceà.


Aquests simuladors terrestres cada cop són més sofisticats i inclouen més i més variables (corrents oceàniques, salinitat, biomassa, etc...), el que els hauria de fer més fiables. Però per incloure-hi variables, primer cal saber quines. I en l'estudi que l'Andrew Lenton i col·laboradors han publicat a la revista Geophysical Research Letters, ens expliquen que se'ls va ocórrer afegir al seu model el forat de la capa d'Ozó. No fos caaaaaas que l'afebliment de la capa d'Ozó tingui altres conseqüències més enllà de deixar als guiris de la platja com gambes a la planxa.


Els investigadors van estudiar què passaria al seu simulador si hi posaven el foradot actual de la capa d'Ozó. Després van comparar el resultat amb la simulació d'una situació fictícia a la que la capa d'Ozó es trobava inalterada. I van trobar la resposta al problema. A on? La resposta, amic meu, tan sols la sap el vent ... Sí, el vent.


En algunes àrees de l'oceà, el forat de la capa d'Ozó ha provocat un extraordinari augment de la velocitat del vent. Segons les seves simulacions, actualment el vent és un 60% més fort que en una situació (fictícia) on la capa d'Ozó continués inalterada. Ho pots veure a la següent imatge

figura 1: Al voltant del forat de la capa d'Ozó la velocitat dels vents augmenta (groc) comparat amb una situació en que la capa d'Ozó no s'altera.

Però què dimonis té a veure la velocitat del vent amb la capacitat d'absorció de CO2 de l'oceà?


Bé, anem a la platja un dia de sol i sense vent (ole oleeee). Les onades arribaran lleugeres i fines, l'aigua serà transparent i nítida, excepte si el petroler de torn s'ha anat potes avall. Ara canvia el temps, al cel arriben núvols de tempesta i comença a bufar el vent a elevada velocitat. Què passa a l'aigua? Les onades són més grans, fins i tot violentes, i l'aigua deixa de ser cristal·lina ja que arrossega la sorra del fons.


A l'oceà ocorre el mateix quan la velocitat del vent augmenta: les Aigües es remouen, el que empeny l'aigua del fons cap a la superfície. Resulta que a les aigües profundes és on s'acumula gran part del CO2, de fet són aigües força saturades. De trobar-se en condicions normals, el CO2 d'aquestes capes més profundes s'acabaria dipositant plàcidament al fons oceànic en forma de carbonats o dins els organismes que moren i cauen cap al fons, treient el gas de circulació (veure figura 2). Però si removem les aigües el CO2 no es diposita i torna a emergir. Evidentment, si no deixem que el CO2 es dipositi a les profunditats, "fent lloc" pel nou gas que arriba de l'atmosfera, l'aigua perdrà la capacitat d'absorbir-ne més, i perdrem un dels mecanismes més efectius per segrestar el gas atmosfèric.

figura 2: Cicle oceànic del CO2 (Wikipedia)

Així que fem un forat a la capa d'Ozó, això fa augmentar la velocitat dels vents, fet que remou l'aigua impedint la sedimentació del CO2, el que causa, finalment, una disminució de la capacitat dels oceans per extreure el gas d'efecte hivernacle de l'atmosfera. D'aquesta manera s'inclou una variable més dins el puzle del canvi climàtic: el gruix de la capa d'Ozó. La imatge que es comença a veure, un cop es van ajuntant les peces, és la d'un entramat de paràmetres variables lligats els uns amb els altres. Una teranyina on si s'estira un dels petits nodes que la formen, tot el complex s'hi veu arrossegat.

hivern volcànic

La casualitat va voler que el passat 12 de juny l'estació espacial internacional passés per sobre les illes Kuriles, al mar del Japó, en el moment que el volcà Sarychev entrava en erupció. A més de 350 kilòmetres d'alçada, els astronautes que flotaven per allí van agafar una càmera Nikon D2XS i van immortalitzar el moment:





Seria possible que aquesta erupció ens afectés a nosaltres, havent-se produït a un indret tan remot? Per respondre aquesta pregunta haurem de fer un salt en l'espai i el temps (per variar) i dirigir-nos cap al París del 1783. Pels carrers de la romàntica ciutat voltava el senyor Benjamin Franklin, que es trobava allà com a primer representant diplomàtic dels Estats Units. Mentre mirava al cel, feia una intel·ligent observació:

"Cony, quin fred que fot!"

De fet mai sabrem si va dir aquestes paraules exactes (que va a ser que no), però devia pensar quelcom molt semblant, donat que va escriure un article sobre aquell hivern, el de 1783-1784, en el que es va batre el rècord de temperatures mínimes als estats units. A Europa, les temperatures van ser gèlides i durant tot l'hivern una densa boira va establir-se a gran part del vell continent. A què es devia aquell canvi tan abrupte?

La resposta al descens de les temperatures la va donar el mateix Franklin al seu article, atribuint el fenomen a l'erupció del sistema de fissures Laki, a Islàndia. Les erupcions d'aquell sistema van expulsar 14 kilòmetres cúbics de lava durant més de vuit mesos. La cendra i els compostos sulfurats que van ser llençats a l'atmosfera van causar desenes de milers de morts a tota Europa. I els registres tèrmics indiquen que la temperatura mitja de tot l'hemisferi nord del planeta va caure 1 grau. És clar que 1 grau pot semblar una nimietat, però cal tindre en compte que la temperatura global durant l'era glacial més recent era "només" 6 graus inferior a l'actual.

Donats aquests números, sembla que l'activitat volcànica podria afectar el clima global provocant un refredament. Com pot ser? Què causa el que avui es denomina com a hivern volcànic?


En un principi es creia que la responsabilitat de l'hivern volcànic havia de recaure sobre les cendres provinents dels volcans. Un cop a l'estratosfera, podien actuar de parasol. Però va haver-hi un fet que va canviar aquesta visió. Al 1980, el Mont St Helens va entrar en erupció. Va ser un pet com un aglà, una gran erupció. Tant bèstia que la temperatura del planeta va disminuir 0.1 graus. Tot seguit, tan sols dos anys després, entrava en erupció el volcà El Chichón a Mèxic. Aquesta erupció, però, va ser petita comparada amb la del volcà St Helens, la quantitat de cendres que va arribar a l'atmosfera no va ser comparable ni de bon troç. No obstant, la temperatura global va caure entre 3 i 5 vegades més que en el cas del Mont St Helens. Com podia ser? En comparar ambdues erupcions es va veure que El Chichón, tot i ser de menor magnitud, va emetre 40 vegades més gasos sulfurats que el St Helens. Vet aquí la gran diferència. No eren les cendres volcàniques les causants dels hiverns volcànics, la resposta podia trobar-se als gasos rics en sofre.

Aquesta hipòtesi va ser confirmada al 1991, amb l'erupció del Mont Pinatubo, a les Filipines. El plomall d'aquell volcà va enlairar-se 40 kilòmetres a l'atmosfera, introduint-hi 17 milions de tones d'Òxid de Sofre, el doble que El Chichón. Els aerosols sulfurats van donar la volta al planeta en tres setmanes, i l'hemisferi nord va refredar-se fins a 0.6 graus durant el 1992 i el 1993.

Es creu que aquest efecte refrigerant del sofre volcànic és degut a la combinació dels composts sulfurats amb l'aigua de l'atmosfera. L'amalgama dóna com a resultat un aerosol acídic que absorveix la radiació solar i la retorna cap a l'espai, una funció similar a la que fa la capa d'ozó. Un cop formats els aerosols, els fluxes atmosfèrics els reparteixen ràpidament al voltant del planeta en qüestió de setmanes. I, malgrat la seva ràpida propagació, poden perdurar anys a l'atmosfera, estenent els seus efectes durant un període gens menyspreable.

El següent gràfic és extret de l'agència Anglesa Hadley Center for Climate Prediction and Research, i no fa referència a la temperatura en termes absoluts, sinó a les variacions respecte la mitjana 1960-2005 (anàleg als gràfics de la IPPC, però més clar). Es mostra un extracte que va del 1980 fins al 2005, on s'han assenyalat els moments de les 3 erupcions en que es centra aquest post. Tot i que no es pot veure l'efecte sobre la temperatura en termes absoluts, sí que s'aprecia com l'activitat volcànica va esmorteir la tendència alcista (línia vermella) de les temperatures.





Vet aquí com un fenomen que emet lava a 1200 graus Celsius, que associem al calor més intens sorgit de les entranyes del planeta, provoca, en realitat, un descens acusat de les temperatures. Vist això, no és estrany que molts estudiosos del clima afirmin que, de no ser per l'activitat volcànica, l'escalfament global derivat de l'activitat humana podria ser, avui dia, pitjor del que ja és. Així, malgrat que es tracti d'un fenomen local, l'erupció d'un volcà pot tindre efectes globals. Anàlogament, cadascun dels nostres actes poden tindre conseqüències al llarg i ample del planeta (Be a volcano, my friend).

Vist a Scientific American

la llegenda de la vila del sis

Allà on les muntanyes de Prades s'enfilen cap a l'interior, a 900 metres sobre el nivell del mar, dins la serra de Puigpelat, s'alça la Mussara. Pertany al terme municipal de Vilaplana i s'assenta, com un vigia mut, al damunt d'una paret de roca majestuosa que ofereix unes belles vistes de tot el camp de Tarragona, amb el mar a l'horitzó.

vista del Baix camp des de la Mussara (Foto: Flickr Aitor Escauriaza)

Al 1959 va marxar l'últim habitant d'aquest poble, que ha romàs silenciós des de llavors, desintegrant-se amb el pas dels anys. L'edifici millor conservat és L'església, amb el seu campanar sense campana que encara es projecta cap al cel, en un esforç titànic per no ensorrar-se i arrossegar amb ell la memòria d'aquell indret.

Apareix citat en documents del 1173, tot i que llavors ja estava habitat. De fet, se n'han trobat restes íberes, i el seu nom prové de l'àrab, Almussara, que pot fer referència a un lloc d'arrendament durant l'època sarraïna d'aquelles terres, però també a "lloc de marxa", referit a partença.

Les raons del seu abandonament es desconeixen, però s'apunta a les dures condicions de vida, doncs l'aigua era escassa i no hi arribava l'electricitat o el telèfon, fins al punt que els seus habitants es trobaven aïllats de la resta del món, guanyant-se la fama de desinformats. De fet, es va començar a utilitzar la frase "baixar de la Mussara" com a l'equivalent castellà de "bajar de la parra", sinònim de no enterar-se d'un lluç. I diu la dita popular:

Mare, badejo, badejo,
que la tonyina va cara;
les xiques de la Mussara
no es poden casar per ara.

Mare, si marit em dau,
no me'l deu de la Mussara
que la boira sempre hi jau
i la terra no m'agrada.

La boira sempre hi jau. La boira de la Mussara és llegendària. Deixem-nos envoltar per la boira i entrem a .... "la nave del misterioooo"

(Dale al play pa escuchá la música, mi arma)

El costat fosc .... MUUUAAH HAHAHAHA (foto: flickr SantiMB)

Diuen que per aquells indrets acostuma a posar-s'hi una boira tan densa i freda que desorienta fins i tot als caminants més experimentats. Enmig de la desorientació pots voltar durant hores, tot i que et semblin minuts, i els aparells elèctrics deixen de funcionar. Però sens dubte el moment més misteriós arriba quan cau la nit.

Diuen que s'han vist tota mena de fenòmens estranys allà dalt. Alguns han escoltat cascs de cavalls, o el so de la campana del campanar... que no hi és. N'hi ha que hi han vist ombres estranyes, i d'altres figures etèries, enfundades en túniques transparents, que es reunien a l'interior de l'església. Però fins i tot això pot semblar pueril al costat del més estrany fenomen de la Mussara.

Amagada entre la malesa que ha engolit el poble, deixant-ne només parets i runa, es troba una pedra. T'hi pots pujar al damunt, o saltar-la. Però ves amb compte perquè diu la llegenda que al voltant d'aquesta pedra fluctua una porta dimensional. Una porta que et trasllada a la vila del 6. Què és la vila del 6? Difícil pregunta, doncs ningú n'ha tornat per explicar-ho. Però els més agosarats parlen d'una dimensió paral·lela, d'un món que podria ser tan semblant com diferent al nostre. D'altres, encara més agosarats, diuen que la vila del 6 és l'avantsala del mateix infern .... escalofriannnnte.

Diuen que un bon dia, un dels habitants de la Mussara va aparèixer, de cop, als estats units. Al 1995, diuen, un enginyer alemany va desaparèixer durant tres hores. Quan va reaparèixer no recordava absolutament res. Aquests, al menys, van continuar a aquest món. No va tindre tanta sort l'Enric Martínez Ortiz, que junt a uns amics es va dirigir als voltants de la Mussara a collir bolets. Això era a l'Octubre de 1991. L'Enric va desaparèixer de cop, sense deixar rastre. Es van organitzar batudes a les que va col·laborar l'exèrcit, i on es van utilitzar gossos ensinistrats, però només es va trobar el seu cistell. No se n'ha sabut res més.

Estranyes desaparicions. Portes dimensionals. Dites populars que clamen "que la boira sempre hi jau i la terra no m'agrada". I un nom d'origen àrab que podria significar "lloc de partença", de partença cap a on? ... escalofriannnnnte.

val, val, val. Para la música. La Mussara es troba sobre un terreny calcari, amb força avencs. De fet, una visita a la Mussara es pot complimentar amb una excursioneta cap als avencs de la febró, una escletxa de 100 metres de llarg i gairebé 40 de profunditat a on es pot accedir a peu. Ser-hi a dins és una autèntica meravella. L'Enric podria haver caigut dins un avenc, o d'un pou natural, que s'obrís entre la malesa. De fet, si vas a caçar bolets no et mous sols per camins marcats, i et trobes exposat a caure dins un pou si no vigiles on poses els peus. Potser d'aquí uns anys un grup d'espeleòlegs trobi les seves restes.

Diuen de la Mussara que és un poble maleït. Pot ser ho és per aquells que hi creuen en malediccions. Pels que no, és un indret preciós que bé val una escapada pel seu paisatge i l'encant que té passejar entre els carrers d'un poble abandonat, on la imaginació sembla aflorar amb més força que a cap altre lloc. A banda, la seva història "indocumentada", la llegenda i la vila del sis el fan encara més atractiu si ets d'aquells que diuen que no hi creuen, però que passaria si...

Se m'oblidava. Hi ha una altra llegenda. Diu que aquell indret atreu, que un cop hi has anat es crea un vincle que et crida a tornar-hi. D'aquesta llegenda en dono fe. Des de que hi vaig ser, sovint penso a tronar-hi. De fet, ni tan sols sé per què dimonis m'he posat a buscar informació sobre la Mussara a la xarxa. Haurà caigut sobre mi la maledicció de la vila del sis? Trobaré una forma de viatjar gratis en l'espai i el temps? Em convertiré en turista multidimensional? Ja us ho explicaré quan torni cap a terres catalanes... des de l'altra dimensió.

La vida dins d'una gota d'aigua ... bruta

Quan estirem la cadena, rentem els plats o ens dutxem, veiem com els nostres residus desapareixen, gairebé miraculosament, canonada avall. Però a on van a parar les nostres aigües residuals? Si anessin a la rambla més propera els nostres rius serien torrents de llot. I si anessin al mar, la carabela portuguesa no seria l'únic que hauríem de témer que aparegués surant al nostre costat mentre ens banyem a la platja. No, van a parar a una EDAR, acrònim d'Estació Depuradora d'Aigües Residuals.

d'EDARs n'hi ha de petites, de grans i d'enormes, depenent del volum d'aigua que han de depurar abans de tornar-la, un cop neta, a torrents o rius. O, dit d'una altra manera, depenent de la grandària de la població. Però el que tenen en comú totes les EDARs és el lloc a on es du a terme la neteja de l'aigua bruta, el reactor. És clar que quan parlem d'un reactor hom s'imagina un continent metàlic i fumejant en el que s'hi aboquen tones de productes químics mitjançant enormes i rebregades canonades. Res més lluny de la realitat. Majoritàriament la depuració de les nostres aigües residuals no la fan màquines ni reactius químics, sinó microorganismes.

El reactor biològic d'una EDAR és un enorme ecosistema on els nostres residus alimenten tot un món d'organismes microscòpics que processen la brutícia (matèria orgànica, fosfats, nitrats, nitrits, ...), resultant una aigua cristal·lina. El realment curiós d'aquests reactors és que cadascun és diferent de l'altre, poblat per diverses espècies i en quantitats variables. Els microorganismes que hi habiten són autòctons de la zona on es troba l'EDAR, i la seva presència o absència depèn de les condicions geogràfiques i climatològiques. Així, el cap de planta ha de dedicar-se a conèixer el seu reactor i aprendre a treure'n la màxima eficiència, controlant diferents paràmetres com l'aireació, fonamental per aportar oxígen, el pH, la concentració de sòlids i un llarg etcètera. Tots aquests paràmetres ajuden a conèixer l'estat del reactor, però també hi juga un paper molt important la identificació dels diferents microorganismes que hi creixen, que són indicadors de la qualitat i eficiència del procés de depuració.

Tot plegat es tracta d'un treball multidisciplinar, basat sobretot en observacions empíriques, però també en l'aplicació de models matemàtics derivats de l'enginyeria química i industrial, en la química i en el coneixement extret de la biologia. Però, a banda de la ciència que implica depurar els nostres residus, posar una gota del reactor sota el microscopi és apropar-nos a un món increïblement divers. De microorganismes en trobarem de molts tipus, bacteris, algues, o uns organismes molt especials, els protistes. Tot i el nom, els protistes no són seguidors d'una religió estranya, són éssers eucariotes que no encaixen ni al regne dels fongs, ni al de les plantes ni al dels animals. I també trobem uns animals molt especials, els més petits del món.

Amb la Noemí, cap de planta de la depuradora Nord de Sevilla, ens hem dedicat a anar de safari microscòpic pel Youtube (ves quines coses a fer), i ens hem trobat amb vells coneguts. Aquí et deixo una mostra dels "seus bitxets"

En primer lloc veiem una Vorticella, un protista unicel·lular. Són "enormes" boques amb estructures ciliades al voltant dels "llavis". Amb aquests cilis remouen l'aigua constantment provocant vòrtex que fan arribar l'aliment al seu interior. Acostumen a estar ancorades a filaments, formant autèntics boscos microscòpics. Fixa't al minut 1:10, com la vorticella "s'espanta" en contactar amb un grumoll i, poc després, torna a desplegar-se, mostrant-se en tot el seu esplendor.






A continuació, les bèsties de la depuració (de 0.1-0.5 mil·límetres ... ehemmm), els rotífers, els animals més petits del planeta. Però també el bitxo més gros que es pot trobar dins el reactor (ja se sap, al país dels cecs, el borni és el rei). Neden i presenten diferents parts al seu cos, la més evident és la boca, però tenen intestí i glàndules digestives.






Un altre rotífer, el "cap de drac" (alias que li ha posat la Noemí), conegut com a BRACHIONUS ROTIFERO. Cap al minut 1:00 es tomba, i podràs fer-te una idea del seu aspecte en 3 dimensions. De rotífers n'hi ha unes 1800 espècies, el que vol dir que sempre te'n pots trobar de ben curiosos.







Els rotífers es reprodueixen asexualment (pobrets), mitjançant la generació d'una cèl·lula sexual que es desenvolupa sense necessitat de fecundació. Algunes espècies tenen un petit cervell i un rudimentari sistema nerviós. Serà suficient per desenvolupar algun vincle mare-fill? Veient el següent vídeo podria semblar que sí.

Com et pots imaginar, un reactor biològic es basa en un equilibri extremadament sensible. Per tant, hi ha multitud de factors que poden arruïnar tot el procés, però majoritàriament l'amenaça arriba de vertits incontrolats i prohibits, provinents d'empreses o tallers. No obstant, tu també pots afectar-lo quan llences l'oli usat per la pica. Una depuradora amb els bitxets morts és una depuradora inútil, que no pot processar la ingent quantitat d'aigua que hi arriba.

Malauradament, quan es sent a parlar d'una depuradora a les notícies és per un vertit d'aigua no processada. Però has de tindre una cosa clara: Quan ocorre una cosa així, normalment la culpa no l'hem de buscar a l'EDAR en si mateixa. Tot i que se'ls puguin atribuir responsabilitats penals, els treballadors d'una depuradora estan indefensos davant d'abocaments incontrolats de diferents productes, ja siguin reactius químics, greixos o olis. En aquests casos, els caps de planta, juntament amb les autoritats ambientals, emprenen un tasca detectivesca per tal de trobar els responsables. No obstant, determinar i demostrar la procedència d'un vertit és una tasca molt complexa, i amb força freqüència queda impune. Així que, si algun dia et trobes amb un vertit d'aigues residuals, potser a la platja on et banyes, pensa que hi ha tot un equip humà al darrera que s'està deixant la pell cada dia i que ha estat putejat per algú, segurament una sola persona, que només s'ha limitat a llençar un residu per la pica.

Informació: Wikipedia, cultivo de rotíferos (FAO), Youtube, NCBI, i la Noemí, of course.

un cos paradisíac

L'aire de la muntanya, pur, oxigenat. És tan maco anar d'excursió que es canta allò de "la merda de la muntanya no fa pudor encara que la remenis amb un bastó". I allà el tenim, el protagonista d'una escena bucólico-pastoril: el petit pixapins de torn remenant amb un pal una tifa recent pastada. Evidentment, la mare apareix pel darrera: "Keeeeeviiiing, no toques esooo que está lleno de bacteriaaaaas". Indignada, la tifa es gira i li diu a la dona: "I vosté senyora, què potser es creu millor que jo?".


Quina diferència hi ha entre tu i una tifa de vaca?. Val, d'acord, tens més consistència i si t'axafen no deixes rastre, però les diferències depenen del punt de vista. Des de l'òptica d'un bacteri, tu pots ser tan apetitós com una bona tifa. T'has preguntat mai quants bacteris viuen sobre (i de) nosaltres? I el que és més, quin tipus de bacteris portem al damunt?

Sabem que convivim amb bacteris, que n'estem plens, en tenim al llarg del tub digestiu i també a la pell. Però... no seran tants, no? Doncs no, no tants, només superen el número de les nostres pròpies cèl·lules en una relació 10 a 1. El cens bacterià del nostre cos puja a 100 mil milions d'individus que campen al llarg i ample. Sent així, no es pot negar que identificar els bacteris que resideixen a la nostra pell té cert interès ... coi, estan vivint de nosaltres, els gorrons, i ni tan sols es presenten.

Per això la Julie Segre, del NIH d'Estats Units, es va proposar fer un cens de les espècies bacterianes que habiten la nostra pell. I per fer-ho va decidir utilitzar una tècnica basada en l'anàlisi del RNA microbià, concretament del provinent dels ribosomes (el 16S, per a més informació). I és que cada espècie de bacteri conté un RNA ribosòmic diferent que li dona una empremta única. Però, sens dubte, el gran avantatge d'utilitzar aquesta tècnica és que no calen cultius en plaques petri, i permet identificar un major número d'espècies que les tècniques convencionals .

Utilitzant aquesta tècnica s'han arribat a identificar més de 100 espècies diferents poblant els nostres cossos (Nota: A algunes webs parlen de 1000 espècies, però crec que a algú se li va colar un 0 de més pel camí). A més, sembla que les espècies que ens habiten no són massa diferents entre persones. Però aquí no acaba tot, perquè resulta que aquesta gran diversitat no és homogènia. La zona menys poblada es troba al darrera de l'orella, on habiten unes 15 espècies diferents, mentre que l'avantbraç a resultat la zona més "cosmopolita", amb una mitjana de 44 espècies. A què es deu la poca homogeneïtat de la diversitat entre les diferents zones del nostre cos? Doncs aquesta és una pregunta que queda sense resposta de moment, però s'hipotetitza amb una raó multifactorial, on jugui un paper important variables com el pèl, greix, exposició a l'exterior i un llarg etcètera. Hi ha una altra dada ben curiosa: Sembla que la localització de cada tipus de bacteri no depén de l'individu, sinó que sempre tendeix a crèixer al mateix lloc a tots els humans analitzats. Per explicar aquesta observació els investigadors apunten que segurament la localització de cada espècie té un motiu concret, podria ser que atorgués algún avantatge tant pels humans com pels propis bacteris, una relació simbiòtica.

Així que, pel que sembla, portem al damunt ... perdó... SOM un ecosistema que camina per un altre ecosistema que camina per un altre ecosistema que camina per un altre ecosistema ...


vist a ScienceNow

l'estat del món en gràfics (2)

carreteres

New scientist


trànsit marí New scientist



ferrocarril New scientist



trànsit aeri





El món si atorguem a cada país una superfície proporcional a la quantitat de gasos d'efecte hivernacle que genera
Images of the social and economic world




vegetació (clik per ampliar) New scientist



Desintegració de la placa Wilkins (Antàrtida)

Denverpost

on és el cul del món?

"Què petit és el món!" s'acostuma a dir quan et trobes un conegut a un indret remot. De fet, no crec que sigui per que el món sigui petit, sinó perquè gent semblant es mou per llocs semblants. És possible que a Nova Zelanda et trobis un veí del barri, però difícilment et trobaràs un Sherpa del Nepal visitant la torre Eiffel.

No obstant, el que sí és cert és que viatjar pel planeta cada cop és menys difícil. Les xarxes de carreteres, vies fluvials i ferrocarril existents fan que més del 90% de la terra estigui a menys de 48 hores de camí de la ciutat més propera. Fins i tot àrees considerades com inaccessibles ho són menys del que ens pensem, com l'Amazones. Allà, tan sols un 20% del terreny és accessible en més de 48 hores desde una ciutat. La raó es troba en les extenses vies fluvials que poden utilitzar-se per navegar al llarg d'aquelles contrades.

A la següent imatge pots veure un mapa del planeta on es representa per colors el temps que es triga en arribar a una ciutat fent ús de vies terrestres i fluvials. Quant més groc, més ràpid.

clik sobre la imatge per ampliar

Com pots comprovar perdre's és difícil, sempre i quan tinguem el mitjà de transport adient a cada moment. I, tot i així, més d'un necessitaríem un bon GPS.

I, és clar, davant un mapa d'aquestes característiques, es impossible no fer-se una pregunta vital per la comunitat cristiana i la teologia en general: A on va perdre crist l'espardenya? O, en paraules més profanes: On és el cul del món? Si fem un zoom al mapa, a la zona del Tibet, ho descobrirem:

Doncs sí, oficialment el lloc més remot del planeta es troba al Tibet (amb permís de l'Antàrtida), i les coordenades exactes són 34.7°N, 85.7°E. Des d'aquí, arribar a la ciutat més propera (Lhasa o Korla) costa ni més ni menys que tres setmanes, 20 dies caminant i 1 dia en cotxe. Tot per fer uns 600-800 km, com pots comprovar amb el google maps.


Això sí, quan li planteges trobar la ruta per anar del punt A a Lhasa, el servei et respon que no la pot calcular. Google serà poderós, però no tant.

I per finalitzar, vist això i conya a banda, aquest mapa i el fet que el lloc més inaccessible del món es trobi a 600-800 Km de la ciutat més propera ens dona una idea de l'impacte de l'home al planeta. Dona per pensar, no trobes?

vist a New scientist

la màquina som nosaltres

La web 2.0. Contingut fet per usuaris pels usuaris. Escrivim als nostres blogs, les nostres webs, hi posem imatges, vídeos, música. Indexem informació i la relacionem. I, encara més, ens relacionem entre nosaltres. Donem informació, aparentment irrellevant, dins un espai dinàmic i de forma constant. Tots formem una enorme xarxa d'informació sobre nosaltres mateixos. Si la web tingués consciència podria aprendre en un instant qui som i què som. De fet, ja ho sap. Nosaltres som la xarxa i alhora ens utilitza.