mantinguem la distància, siusplau

Un dia vaig conèixer un paio peculiar. No és que fos peculiarment guapo o lleig, alt o baix, prim o gras. És un paio que s'apropa. Parles amb ell i tot sembla normal, però a poc a poc va apropant la seva cara cap a tu mentre et xerra. I quanta més complicitat busca a les seves paraules, més s'apropa. Fins que arriba un punt que mirar-lo als ulls es converteix en un exercici de funambulisme ocular. Estic segur que si traguessis la llengua li tocaries la punta del nas. Llavors comences a tirar-te enrere dissimuladament, però ell continua apropant-se fins que la curvatura de la teva esquena amenaça amb una fractura de columna. No queda més remei que fer un pas enrere. I ell, pam, un endavant. I pas enrera i pas endavant, enlloc d'una conversa sembla que ballis un tango. Sens dubte té un problema en l'apreciació del que coneixem com a espai interpersonal o espai vital.

Però què ho fa que aquest individu es senti còmode apropant-se tant mentre que a mi em sembla tan incòmode? Si això ho fes només amb mi, ho entendria, doncs la meva extraordinària bellesa i atractiu són un imant per la resta de la humanitat, però és que ho fa amb tothom!. Somnis a banda, el com i el perquè de l'existència universal d'un espai de confort és un fet ben curiós dins de l'estudi de les interaccions socials humanes. De fet, els psicòlegs han estat estudiant l'espai interpersonal des dels anys 60s.

Pel que sembla, tant Americans com Nord-europeus prefereixen espais majors que els Europeus del sud, mentre que la gent amb autisme tendeixen a envair l'espai personal sense cap problema. Es tracta doncs d'un fet purament cultural o és quelcom més arrelat a la nostra natura?

Fa 15 anys, neurocientífics del California Institute of Technology es van fixar en una dona de 42 anys amb un estrany desordre genètic que li va destruir ambdues parts de la seva amígdala, una regió del cervell imprescindible per reconèixer quan alguna cosa representa una amenaça. Aquesta dona, anomenada SM, no podia reconèixer la por a la cara dels demés, confiava de tothom i el seu comportament no semblava massa normal, doncs només conèixer una persona envaïa el seu espai personal i li tocava les mans i la panxa sense cap mena de rubor mentre hi conversava. Tot això anant sòbria, s'entén.

Recentment, en Daniel Kennedy, del mateix California Institute of Technology, va tornar a recórrer a la SM per aprofundir als mecanismes fisiològics que determinen l'espai personal. A l'estudi publicat a Nature Neuroscience el mes passat, els investigadors van comparar les preferències de la SM amb les de 20 voluntaris amb l'amígdala intacta. El que van observar és que la distància mínima a la que es podien apropar a un desconegut sense fer-lo sentir incòmode era de 64 centímetres, mentre que la SM tolerava perfectament una distància de 34 centímetres, i fins i tot es sentia bé tenint a un dels experimentadors nas contra nas.

En un segon experiment van posar a tots els voluntaris dins un scanner de ressonància magnètica funcional, que permet enregistrar l'activitat del cervell de forma molt detallada. L'investigador estava a 4.5 metres del voluntari i s'anava apropant a poc a poc. El que van veure als monitors és que quan la distància personal era violada, l'amígdala s'il·luminava com una bombeta.

Així, sembla que l'espai interpersonal està determinat per la mateixa regió del cervell que utilitzem per reconèixer la por i les amenaces. Es tracta, per tant, d'un mecanisme de defensa més. No obstant, el fet que diferents cultures tinguin diferents preferències pel que fa a l'espai vital, pot indicar que avaluem les amenaces de forma diferent depenent dels nostres costums i tarannà?.

Sigui com sigui, ara ja sé que aquell paio no m'estava tocant les pilotes, sinó l'amígdala, ves per on.

homes de palla

Avui parlarem de fal·làcies i dialèctica. De la fal·làcia de l'home de palla. Repassem conceptes.

fal·làcia (segons la Wikipedia): Un raonament aparentment lògic en el que el resultat és independent de la veritat de les premises. En sentit estricte, una fal·làcia lògica és l'aplicació incorrecta d'un principi lògic vàlid, o l'aplicació d'un principi inexistent.

fal·làcia (segons l'Enciclopèdia Catalana): [s. XIV; del ll. fallacia, íd.]

f 1 Disposició a enganyar.

2 Qualitat de fal·laç.

3 Conjunt de paraules o qualsevol altra cosa disposada per a enganyar.

4 LÒG Forma d'argument defectuosa.



Home de palla: Ninot fet de palla del paller (allà on hi ha l'agulla que ningú ha trobat). És a dir, un nino fofo que no pensa i podem apallissar sense por a que ens torni la clatellada.

Ara ja estem preparats i hipervitaminats per enfrontar-nos al concepte de la fal·làcia de l'home de palla, un terme inventat per en Douglas Walton al 1996 i difós gràcies a la seva obra «The straw man fallacy», Logic and Argumentation. És un terme conegut al camp de la dialèctica que consisteix en posar a la boca de l'interlocutor un argument que aquest mai ha esmentat. Posteriorment es rebat l'argument inventat donant la sensació de que s'ha guanyat la discussió.

Per exemple:

Sentencia: Crec que Catalunya hauria de ser independent

Rèplica: Ah, claaaro claaaaro, eres un defensor del independentismo como los de la izquierda radical basca, que apoyan el terrorismo, eh?.

El primer interlocutor no ha dit absolutament res de terrorisme. En aquest cas, el terrorisme és un home de palla a qui és fàcil derrotar, i així s'evita parlar d'independentisme. La fal·làcia de l'home de palla estableix així una analogia entre el combat dialèctic i el combat real, a on apallissar a un home de palla és tan sols una pantomima.

Veiem un segon exemple:

Un partit polític nacionalista, el principal partit de l'oposició d'una república monarquia bananera, és sotmès a investigació per corrupció. Algun dels seus membres és imputat. I fins i tot algun dels implicats a la trama han de passar un temps a la presó. Arribat aquest punt la societat espera explicacions d'aquest partit polític però...

...però llavors el principal partit de l'oposició de la república monarquia bananera contesta que tot plegat és una conspiració del govern per tacar el seu impecable nom, que el govern està utilitzant l'estat de dret per perseguir-los i que fins i tot un ministre ha ordenat dur a terme un seguit d'escoltes il·legals. Tot sense una miserable prova.

D'aquesta manera les escoltes il·legals i la conspiració es converteixen en un home de palla a qui derrotar sense haver de parlar de corrupció i finançament il·legal. Fa-ci-lí-si-mooo.


Vivim a un país dirigit per uns personatges que disten molt del concepte de polític que necessita una societat democràtica en ple segle XXI. Vivim a un país dirigit, o més aviat manegat, per homes de palla.

elles els prefereixen casats

Al saber popular masculí hi ha un tema recurrent que ens ha portat de corcoll els darrers mil·lenis sense poder arribar encara a una conclusió lògica: les dones. I diu aquest saber transmès per tradició oral de generació en generació, a la intimitat de bordells i cantines sota els eteris vapors de l'alcohol, que quan l'home s'emparella sembla que desprengui uns efluvis als quals les femelles no es poden resistir. Segons aquesta teoria de la vida, és quan un home troba parella que li surten pretendentes fins i tot de sota de les pedres. Alguns diuen que no és cosa de les dones, sinó dels mateixos mascles: Un cop emparellats, creix la nostra auto-confiança, ens sentim més segurs i això ens dona cert sex appeal. Però hi ha una segona teoria (sí, senyores, els homes també tenim tendències d'opinió en aquest tema més enllà del tamany dels glutis i les glàndules mamàries) que apunta directament a les dones.

Aclarir aquest darrer punt és d'una importància cabdal per la nostra espècie, pel planeta i per l'univers en general (notis la ironia). I per això un grup de investigadors ha destinat els diners i el temps a estudiar si aquest saber popular té un fonament científic, segurament pensant en guanyar el proper premi Nobel.

Per fer aquest estudi, la Melissa Burkley i la Jessica Parker, de la Oklahoma State University a Stillwater, van reclutar 148 estudiants de la universitat, 74 homes i 74 dones, als qui van dir que l'ordinador els seleccionaria una parella basant-se en les preferències de cadascú. Així que tots es van esforçar en descriure com havia de ser la seva parella ideal. El que no sabien és que la fotografia i el perfil que els va proposar l'ordinador era el mateix mascle fictici per totes les dones i la mateixa dona fictícia per tots els homes.

Totes les parelles ofertes per l'ordinador eren la mateixa, excepte per un petit detall. A la meitat de les dones els van dir que l'home de la foto estava compromès i a l'altra meitat que era solter (i el mateix van fer amb els homes). Després la pregunta: t'interessaria mantenir una relació amb aquesta parella?

La resposta dels homes no donà cap sorpresa, alguns van respondre afirmativament i d'altres negativament. Els percentatges els desconec, però segur que la gran majoria d'homes va dir que no, doncs som extremadament selectius, això ho sap tothom i totdon.

Però la sorpresa va arribar amb les dones, concretament amb les solteres. Quan el que s'oferia era l'home solter, el 59 % de les dones va respondre que els interessaria iniciar una relació. Però quan el mateix home estava compromès, el percentatge de respostes afirmatives va créixer fins a un espectacular 90% (!!!!).

Pel que fa a les dones compromeses, si bé es va observar una tendència similar a la de les solteres, no fou tan espectacular ni estadísticament significativa.

Pel que es veu, doncs, per una dona soltera l'atractiu d'un home augmenta quan està emparellat. Però quins són els mecanismes psicològics i/o culturals responsables d'això? Per trobar la resposta caldrà esperar un temps, doncs les autores d'aquest estudi continuaran gastant els diners i el temps en indagar sobre aquesta qüestió. Es barallen algunes hipòtesis, però. Una d'elles és que un home compromès ja ha estat prèviament avaluat per una dona, el que dóna certa seguretat de que és vàlid per mantenir una relació. La segona hipòtesi és, fins i tot, més interessant. La Melissa Burkley apunta que a una societat com la dels US, les dones són socialitzades per a ser competitives, i prendre-li la parella a una altra dona representaria tot un repte en un ambient d'aquestes característiques, ves quines coses de pensar.

Així que senyors, si esteu al darrere d'aquella senyoreta que us fa vindre papallones a L'estómac (i he dit estómac, no vulgueu anar més avall, bruts!), mentiu com a cosacos si sou solters i digueu que teniu parella (a la guerra i a l'amor...). I senyores, què voleu que us digui? Entre l'estudi que us assenyala com a autèntiques catxondes i ara aquest, jo ja no sé que pensar. El que sí és cert és que la saviesa popular masculina no estava tan errada com vosaltres, senyores dones, ens volíeu fer creure. Ens ha costat milers, què dic milers, milions de generacions d'homes amb pèl als ous arribar a certes conclusions i ara podem cridar al vent amb orgull: Llibertaaa ... ehemmm, podem clamar que el sacrifici i el treball dur dels nostres avantpassats ens ha portat pel camí correcte, i que ara sabem de les dones exactament el mateix que ells: res.

imatge: alberto montt

super humans

En sentir la paraula "mutant" hom (i don) tendeix a pensar en éssers grotescs d'intel·ligència limitada que es dediquen a perseguir als humans per exterminar-los de la forma més horrible possible. Però deixem de parlar d'en Jiménez-Losantos, perquè també podem trobar un altre tipus de mutants als que la natura ha fet un regal, enlloc d'una miserable clatellada.

De mutacions n'hi ha de molts tipus i es donen amb freqüència a tots els genomes. De fet són un dels motors de l'evolució, doncs una mutació pot aportar una nova característica a un organisme que el faci més adaptable a l'entorn, més dessitjable sexualment (serà ella una mutant?), etcètera. Aquests avantatges faran al portador de la mutació més dominant i susceptible de reproduir-se, tenint més descendència i transmetent la mutació de generació en generació. Amb el temps, els que en un principi eren mutants acabaran sent el nou pas en l'evolució de l'espècie.

Per tant, una mutació no té perquè donar com a resultat un engendre del diable, sinó que pot suposar un avantatge, la consecució d'un superhumà. D'exemples d'aquestes mutacions n'hi ha alguns. Així que, si et sembla bé, comencem a viatjar per conèixer-los.

El primer cas el trobem a Alemanya, i ja en vaig parlar fa un bon temps, és el super nen. Actualment deu tindre uns 9-10 anys i uns músculs espectaculars. Aquest nen va néixer amb una mutació a la proteïna myostatin (als dos al·lels) que la fa no funcional. El resultat és un augment brutal de la massa muscular acompanyat per una manca de greix que dona als portadors d'aquesta mutació l'aspecte d'un Arnold Swartzenenrgggggrer hipervitaminat. Però aquesta mutació no és exclusiva dels humans, hi ha diferents animals als que s'hi ha trobat de forma espontània i, normalment, són masses de músculs:



Deixem al supernen (si en vols saber més pots llegir el post al que s'hi parla) i viatgem fins a terres Italianes, al petit poble de Limone sul Garda, situat al nord del país, a prop de Milà. En aquest poble, un 3.5% (com a mínim) de la població són mutants. Van ser descoberts als finals del anys 70s, quan investigadors de la universitat de Milà es van fixar en un individu de força edat que presentava uns paràmetres de lípids plasmàtics (triglicèrids i colesterol) extremadament alterats. Van pensar que era un miracle que continués viu, i encara més que no hagués tingut cap problema d'aterosclerosis (l'obstrucció de vasos sanguinis causada pels alts nivells de colesterol i triglicèrids) a la seva vida. Però es van començar a mosquejar una mica quan van observar que altres veïns de l'individu d'estudi també presentaven les mateixes característiques. Així, van identificar un grup de la població resistent al desenvolupament d'aterosclerosis.

La causa és una mutació a l'apolipoproteïna A1(apoA1), involucrada al metabolisme del colesterol. A la nova variant d'apoA1 la van batejar com ApoA1Milano, i ha contribuït al desenvolupament de fàrmacs contra l'aterosclerosis. Però el més curiós és que s'ha pogut traçar l'origen d'aquesta mutació fins a un avantpassat comú de tots els portadors que va viure al 1700, un home que es podia afartar de botifarres sense témer pels seus nivells de colesterol.



Per conèixer als següents mutants no cal que viatgem massa, doncs es troben entre nosaltres, a Europa. S'estima que un 10% de la població europea és resistent a la infecció per HIV, el virus causant de la SIDA. Això es deu a la mutació d'una proteïna que resulta imprescindible per a que el virus pugui entrar dins la cèl·lula (pots repassar el post sobre virus de fa uns dies), anomenada CCR5.

Però aquesta elevada prevalença de la CCR5 mutada a la població europea, sobretot a països escandinaus, no és gratuïta, sinó que es deu a l'exposició a diverses plagues que van afrontar els nostres ancestres. Al 2004, el professor Christopher Duncan i la Dra Susan Scott van publicar el llibre Return of the Black Death, on apuntaven que entre el 1347 i el 1660 Europa va ser arrasada per una sèrie d'epidèmies d'un virus letal causant de febres hemorràgiques, responsable d'unes morts que en un principi havien estat atribuïdes a la pesta bubònica. Aquest virus utilitzava el mateix mecanisme que el HIV per infectar les cèl·lules, basat en la proteïna CCR5. Per tant, aquells individus amb la mutació eren resistents al virus hemorràgic letal. Però eren només uns pocs, tan sols 1 de cada 20000 europeus, segons les estimacions dels mateixos investigadors. L'arribada del virus va fer estralls. Amb una mortalitat del 100% va eliminar a gran part de la població del vell continent excepte als portadors de la CCR5 mutada. De forma que, un cop passades les epidèmies, la prevalença de la mutació havia augmentat fins a 1 de cada 10 individus.

Vet aquí com els humans hem estat sotmesos a selecció natural mitjançant un virus. I vet aquí com uns mutants que representaven un 0.005% de la població a l'edat mitjana ara són el 10%. I si el HIV no hagués estat identificat, fàcilment haguessin pujat al 20%, o al 50% en un futur immediat.

Així que, qui sap, potser tu mateix/a ets un/a mutant. Potser ets tu el proper graó de l'evolució de l'espècie humana i encara no ho saps. Sigui com sigui, per si de cas... cuida't molt!.

Fonts: The TalksOrigin Archive, ScienceDaily

arquitectura natural

Estem tan acostumats a viure rodejats de comoditats que ja ni tan sols en som conscients. Parlo de coses com l'aigua corrent, l'electricitat o els sistemes de clavegueram que fan desaparèixer els nostres residus "per art de màgia". Tots aquests "luxes" els devem a la imaginació dels nostres ancestres, que generació rera generació han anat transmetent els coneixements necessaris perquè avui visquem aïllats de la natura a pobles i ciutats. Però va haver-hi un temps en que es convivia en harmonia amb el medi, tot i que no per consciència ecològica, sinó per necessitat. I és que viure al vell mig de la natura sona molt maco, però implica una vida molt dura que la majoria de les societats desenvolupades no aguantaríem.

Avui, però, encara queden reductes al llarg i ample del món a on es pot veure què vol dir viure dels recursos de l'entorn. Un d'aquests exemples el trobem a la riba Peruana del llac Titicaca, a un assentament humà molt especial fet per l'ètnia dels Uros, o "fills de l'alba" com es fan dir. Les arrels d'aquest poble es remunten a èpoques pre-Incaiques, temps en el que vivien als voltants del llac Uro-Uro. Però les ànsies conqueridores dels Inques van acabar amb la vida pacífica dels Uros. Empaitats per les guerres, van fer cap al llac Titicaca i s'hi van instal·lar. Ho curiós del cas és que es van instal·lar al llac literalment, a sobre del llac, a l'aigua. Com ho van fer?

Doncs a base d'imaginació. Els únics recursos que tenien a l'abast era el mateix llac i l'escassa vegetació del costat, entre la que es pot trobar la totora, una mena de canya. I amb aquestes canyes van començar a construir petites illes flotants sobre les que aixecar les seves vivendes. I avui, encara hi viuen i construeixen aquestes illes, d'entre 10 i 30 metres, que es poden observar, per exemple, amb el Google maps:





El disseny d'aquestes illes artificials és tota una lliçó de d'arquitectura natural, doncs cal aprofitar les diferents parts de la planta per construir les estructures. Així, amb les arrels, que són resistents a l'aigua i floten, es fa la base que s'ancora al fons amb cordes, mentre que la tija s'utilitza per les capes superficials, el terra sobre el que viuen els Uro.

Però la vida d'aquesta ètnia del Perù no és pas paradisíaca malgrat viure a unes illes, doncs aquestes s'han d'anar mantenint constantment, posant-hi canyes sovint per tapar les àrees podrides o malmeses i no caure a l'aigua. I a aquesta feina constant cal afegir-hi el fet de viure sobre l'aigua d'un llac a 4000 metres d'alçada, on el fred i la humitat fan de les condicions de vida una autèntica prova de resistència. No obstant, és casa seva.

Volem ara fins a la Índia, als frondosos boscos de Meghalaya...





Si anèssim caminant per allí i ens trobéssim un riu que creuar, què faríem? Jo, sens dubte, agafaria una destral i em posaria a tallar arbres com un descosit, faria un pont amb la fusta i ala, a córrer (la veritat és que després de tallar el primer arbre estaria tan "deslomao" que ens quedaríem sense pont i hauríem de girar cua), però als habitants d'aquells boscos se'ls va ocórrer una forma més original de construir ponts.

A les ribes dels rius hi creix una espècie d'arbre del cautxú conegut com a Ficus elastica, que presenta una sèrie d'arrels secundàries que surten directament del tronc. Els War-Khasis, l'ètnia que habita aquelles contrades, es va fixar que aquestes arrels són molt flexibles i moldeables i creixen fortes i gruixudes. Així que van pensar a utilitzar-les per fer els ponts sobre els rius. Guiant aquestes arrels al llarg dels anys, les han dirigit des del tronc de l'arbre cap a la riba oposada del riu, aconseguint autèntics ponts vivents.



Per l'interior de les arrels que formen aquests ponts hi continua circulant la sàvia, i les construccions s'enforteixen any rera any (poden suportar fàcilment el pes de més de 50 persones), al contrari del que passaria amb un pont fet de fusta morta.

Al següent vídeo veiem un d'aquests ponts. La noia ha batejat l'arbre com a Álvaro, no sé perquè



Són dos exemples d'arquitectura natural, d'utilització dels recursos locals i de convivència amb la natura.

Però...Ahir mentre llegia sobre els Uro i les Ficus elastica va passar sota els meus peus una aranya grossa com mig dit gros i peluda, corrent que se les pelava. Què va ser el primer que em va passar pel cap? Matar matar mataaaaaaar!!!!!.

Hola. Me llamo Álvar... Íñigo... Asimetrich Montoya. Tu me has dao un susto de muerte, araña. Prepárate a morir

A continuació em va vindre al cap què seria de nosaltres al mig d'un bosc com els de Meghalaya, on anar a cagar deu ser com ajupir-se al mig d'un terrari del zoo amb el cul a l'aire, i què vols que et digui... Em caldria cert temps per adaptar-me (als dos dies correria cridant com una nena). Ah, i l'aranya grossa i peluda encara corre, però fora de casa, que a jugar s'ha d'anar al carrer.

Fonts: Retiario, Wikipedia, Living Root Bridges, Maikelnai's Blog, La princesa prometida

Què tal ens aniria amb caps de setmana de 3 dies?

Un dia algú va dir "Treballem de Dilluns a Divendres?" . Pel que es veu va haver-hi molta gent que va dir "Sí, i tant". I des de llavors la majoria segueix aquest costum. Si bé és cert que hi ha força feines o sectors professionals que es troben desacoblats d'aquest sistema, normalment per requeriments o necessitats particulars, en general el treball de Dilluns a Divendres és el que impera. Però fins fa poc ningú s'havia preguntat si aquest model és el més òptim fins que a l'estat de Utah van tindre una idea: Què passaria si enlloc de 5 dies a la setmana en treballem 4?

En aquest estat es va dur a treme una prova pilot amb 17000 treballadors estatals, als quals se'ls va proposar fer les 40 hores setmanals de feina en 4 dies, de Dilluns a Dijous, obtenint a canvi caps de setmana de 3 dies. D'aquesta manera no es reduïen les hores de feina, però sí la setmana laboral.

Quin era l'objectiu d'aquesta prova? Doncs es tractava de veure si aquest canvi d'hàbits presentava algun tipus d'impacte econòmic i/o mediambiental significatiu. Així que el mes d'Agost de l'any passat, els Utahlians ... Utahlins ... Utahlencs ... els fills de Utah, vaja, van iniciar l'experiment.

El primer balanç es va fer el darrer mes de Maig, quan es va constatar, amb sorpresa, que l'estat s'havia estalviat 1.8 milions de dòlars. Com podia ser? Doncs era el resultat d'una disminució espectacular de la factura elèctrica: durant el divendres no s'encenien els llums, ni els ordinadors, tampoc s'utilitzaven els ascensors i molt menys els aparells d'aire acondicionat.

Però a banda del benefici econòmic, també es va observar un benefici mediambiental: Al Febrer, el govern de l'estat de Utah va fer una projecció que indica una disminució mínima de 6000 tones mètriques de les emissions de CO2, tot i que és possible que la xifra arribi fins a les 12000, l'equivalent a retirar prop de 2300 cotxes de la carretera.

Sí, sí, deus pensar. Però condensar les 40 hores setmanals en 4 dies suposa treballar 10 hores al dia enlloc de les 8 de rigor. No podria suposar una davallada en la qualitat de vida del treballador? Doncs no deu ser així quan prop del 82% dels que es van sotmetre al canvi d'hàbits diuen voler continuar amb aquest sistema. A més, s'ha vist que entre els treballadors han disminuït les queixes i els dies de baixa.

Així, l'èxit d'aquest estudi, anomenat Working 4 Utah (Treballant per Utah, fent un joc de paraules entre el número four i la paraula for... que originaaaaaals), ha fet que sorgeixin més iniciatives d'aquest tipus, altres proves pilot que es duran a terme a altres ciutats dels US i, fins i tot, a la planta d ela General Motors d'Ohio. Però tindria èxit a llocs com Catalunya o Espanya, per exemple?

L'avantatge del món anglosaxó respecte al nostre és que el seu horari laboral típic és de 9 a 5 o, dit d'altra forma, en torns de 8 hores sense interrupció. I això vol dir que dinen a la feina????? Po zí. I és que tenim costums diferents, ells mengen poc però més sovint que nosaltres. Així poden dinar sobre la marxa, en qüestió de 15 30 minuts, i no necessiten 1 hora o 30 minuts per esmorzar i 1 o 2 hores per jalar. I no et pensis pas que no fan cafès o no fan petar la xerradeta, hi ha temps per tot. Al seu torn, això els permet sortir de la feina a les 5 de la tarda i els queda tot un munt d'hores per fer el que vulguin. Treballar 2 hores més al dia els suposaria sortir a les 7 de la tarda, que no és cap trauma, però tindre 3 dies de festa a la setmana. Nosaltres, en canvi, hauríem de sortir a les 9 o les 10 de la nit si haguéssim d'allargar la jornada d'aquesta manera.

Però bé, a banda de les particularitats de cada societat, si hi ha una cosa clara és que els models als que estem acostumats de tota la vida no tenen perquè ser els millors ni els més òptims i, tot i això, ens hi continuem aferrant com si fossin l'única opció vàlida. La vida ha canviat molt en els darrers anys. Avui en dia resulta estrany que només treballi un sol membre de la família mentre l'altre pren cura dels fills, i conciliar la vida laboral amb la familiar cada dia és més difícil. Davant aquest panorama segurament no anirien malament certs canvis.

El sistema Utah no té perquè ser el millor, tampoc és aplicable a tots els sectors i de ben segur que aixecaria ampolles a la nostra societat, però ens demostra que fins i tot els hàbits més arrelats poden ser canviats i acceptats amb més facilitat de la que ens pensem. Només cal una mica d'imaginació i atrevir-nos a experimentar. Afortunadament cada cop hi ha més empresaris, sobretot de la petita i mitjana empresa, que entenen que la flexibilitat laboral no va en contra de la productivitat, sinó tot el contrari.

Font: Scientific American

viatge al voltant del món

Aquest any toca aguantar sense vacances. I és que la recerca és qüestió de sort... però quant més curres, més sort tens. No obstant, no em puc estar de voltar una mica pels puestos. Així que vaig començar a recopilar llocs que hem visitat plegats, agafadets de la maneta i fent saltirons, en l'any i escaig que portem de nòmades. El resultat és el següent mapa interactiu. Pots moure't (arrossegant o amb les fletxes), fer-hi zoom (botons + i -) i clickar als marcadors, fet que desencadenarà una reacció informàtica desconeguda (per mi) que et permetrà veure el títol del post i visitar-lo (i en algun cas algun missatget introductori). Ah, i clicant al link sota el mapa et portarà a una finestra nova on podràs gaudir-hi en tot el seu esplendor... Completito completito señoraaaa.

Ver Nòmades en un mapa más grande

Cada marcador es correspon amb un post del blog. En la seva majoria són llocs descrits al mateix post, tot i que també hi ha marcadors que es corresponen amb la situació del grup de recerca que ha dut a terme la investigació de la que es parla. Alguns dels marcadors estan lligats amb línies blaves. En aquests casos es tracta de llocs que han estat visitats d'una tacada al mateix post. Això sí, no estan tots els que són ni són tots els que estan.

Sé que és un acte d'onanisme blocaire desfermat i, per tant, qui més gaudirà amb aquesta joguina sóc jo mateix... Però no m'he pogut estar!. Així que aquí queda el mapa de nòmades. Si vols jugar-hi una estona, fes-ho sota la teva responsabilitat, i no oblidis consultar un psicòleg desprès de fer-ho.

Ah, i per acabar-ho d'adobar, et deixo una musiquilla que s'escau d'allò més per l'ocasió:

Doctor, m'han Hackejat el cervell

I et preguntaràs si és per això que sóc tan capullo. Doncs no, no és que m'hagin hackejat la neurona, ser així és només mèrit meu. Però no parlem de mi que em ruboritzo, sinó d'una nova qüestió que preocupa a certs científics: És possible que els Hackers que tafanegen ordinadors aliens avui, el dia de demà tinguin accés directe als nostres cervells.

L'afirmació pot semblar sorgida d'una pel·lícula de ciència ficció de sèrie B, però l'expert en seguretat informàtica Tadayosji Kohno de la University of Washington està severament preocupat per aquesta possibilitat. I el perquè l'ha publicat a la revista Neurosurgical Focus a principis de mes.

I és que durant els darrers anys s'han desenvolupat tecnologies que permeten utilitzar el pensament per dirigir un ordinador, maniobrar una cadira de rodes o, fins i tot, utilitzar Twitter. Són els anomenats dispositius neurals, autèntics prodigis de la tecnologia. És clar que el fet que puguem dirigir ordinadors o altres enginys amb el pensament, no vol dir que des d'aquests mateixos ordinadors se'ns pugui dirigir la ment ... o si?

Avui en dia existeixen certs dispositius neurals que, de ser malmesos, podrien fer molt de mal als seus propietaris. Un exemple el trobem als estimuladors cerebrals utilitzats per tractar el parkinson o certes depressions. Fins i tot a sistemes d'elèctrodes utilitzats per dirigir extremitats protètiques. Si bé no es podria arribar a controlar l'individu putinejant el software d'aquests dispositius, sí que se li podria causar un bon problema. Actualment, però, la seguretat informàtica d'aquests enginys cerebrals no representa pas un obstacle.

No obstant, la preocupació per la seva seguretat front atacs de l'exterior creix a mida que aquestes tecnologies es desenvolupen, doncs és molt probable que les noves generacions d'implants neurals es facin amb connexions wireless per tal de facilitar la tasca dels metges si han d'ajustar algun paràmetre de la màquina. Però, és clar, a una connexió sense cables hi pot tindre accés qualsevol que es trobi el suficientment aprop. Si el disseny d'aquests enginys no es fa tenint en compte certes mesures de seguretat, algú amb no massa bones intencions podria fer-se amb el control de l'extremitat protètica d'algú, per exemple, i controlar-la a voluntat.


Però quin interès pot tindre algú a prendre el control d'un dispositiu neural per fer mal? Aquesta seria una pregunta sense sentit si no fos per que el món està ple de cabronets. Que algú faci mal per que sí no és res sorprenent, i menys en aquesta era d'internet, on els Hackers amb males intencions tenen via lliure a través de la xarxa. Sense anar més lluny, al Novembre de 2007 i Març de 2008, uns programadors amb molta mala llet van hackejar pàgines web de suport a epilèptics amb animacions que feien pampallugues, causant atacs a pacients fotosensibles. Com diu un amic, al món hi ha gent que està per a que hi hagi de tot.

Si hi ha una cosa segura és que tots els sistemes complexes tenen "bugs" o forats de seguretat (que li preguntin a Bill Gates si no). I, malgrat el risc que suposen aquestes noves tecnologies, escriu Kohno, la majoria de dispositius neurals són creats sense pensar en la seguretat. I si no es fa de bon principi, amb el pas del temps i l'augment en la seva complexitat, cada cop serà més difícil implementar mesures anti-hacker (una altra sentència a la que assentiria el senyor Gates).

-Senyor, li hem implantat un dispositiu neural. A partir d'ara caldrà actualitzar l'antivirus, l'anti-phising i el firewall cada dia. I no oblidi prendre una actualisasión de seguridad cada vuit hores. I si comença a veure llumetes de colors ja ho sap: Ctrl+Alt+Del

-Gràcies doctor, molt ... amable?

Si ara els nostres ordinadors són una presa suculenta per intrusos a la cerca de números de targetes de crèdit, dades personals o documents confidencials; en un futur a on podrem connectar els nostres cervells a les màquines, què pot arribar a passar? T'imagines hackejar la ment dels dirigents de l'estat espanyol per convencer-los de que Catanlunya ha de ser independent? Serà hackejar el cervell d'algun dirigent del PP l'única opció per que dimiteixi quan el porten davant els tribunals per corrupció? I si tu fossis un hacker maligggggno ... A qui manipularies el cervell? Escalofirannnnnteeee.



via wiredscience

l'autòpsia d'un alienígena (the making of)

Si ets un amant de les teories conspiranoiques sens dubte sabràs de què parlo si dic Roswell 1947. Si no ho ets, segurament hagis sentit a parlar alguna vegada del suposat accident d'una nau espacial extraterrestre a aquesta localitat de New Mexico. Segons els informes, l'OVNI va ser portat a l'arxisecreta àrea 51, una base de l'exèrcit nord americà que no apareix a cap mapa i que ningú, excepte uns pocs privilegiats, sap on para.



La història de l'accident de Roswell va donar un gir inesperat al 1995, quan en Ray Santilli i el Gary Shoefield, dos negociants londinencs dedicats al "trapitxeo", van fer públic un vídeo. Es tractava d'una cinta que havien aconseguit de mans d'un militar, ara ja retirat, que va ser l'encarregat de gravar l'autòpsia de l'àlien que tripulava l'OVNI accidentat al 1947. El vídeo en qüestió el pots veure a continuació



(ADVERTÈNCIA: Les imatges poden ferir la sensibilitat de l'espectador)







Aquest vídeo el van veure 1200 milions de persones i, per molts, era la prova irrefutable de que hi ha vida extraterrestre intel·ligent que, a més, ens visita de tan en quant. Però les imatges que s'hi veuen són reals o una patranya? Es va discutir sobre el tema, i no van ser pocs els "experts", desde ufòlegs fins a forenses de prestigi, que van apuntar la veracitat de la gravació.



Però a l'any 2005 es va posar punt i final a la història. I no van ser pas experts en identificació de fraus els qui van treure'n l'entrallat, sinó els mateixos Ray i Gary. Tot havia estat un muntatge realitzat a Londres, a la casa d'un familiar. Van preparar la sala d'autòpsies al menjador i es van enfundar als vestits blancs de forense d'alienígenes.



I què hi ha de l'autèntic protagonista d'aquesta gravació, l'àlien?. Per aconseguir-lo van recòrrer a un altre amic, en John Humphreys. Per aquells temps, en John començava a fer els seus pinitos com escultor d'efectes especials. Amb posterioritat ha treballat per pel·lícules com Underworld, Alexander i Charlie y la fábrica de chocolate, i sèries de televisió com Dr Who. Aquí pots accedir a la seva pàgina web. Per portar a la vida a l'ésser extraterrestre, en John va fer una tasca de documentació basada en la literatura i filmografia de ciència ficció. Un cop fet l'esquema del que seria el protagonista, va començar a esculpir. I li va costar tres setmanes i mitja d'intens treball aconseguir el que es convertiria en l'extraterrestre més famós de la història després d'E.T. i Leo Messi.

John Humphreys, el creador de la bèstia.

Van fer un primer vídeo amb una antiga càmera de mà per cinema amateur i la primera versió de l'alienígena, a on el nino apareixia sense cap ferida. Però no els va convèncer, així que van decidir fer un segon intent. Aquest cop però, per donar més credibilitat, se'ls va ocórrer incloure una enorme ferida a la cuixa dreta del maltractat visitant de l'espai.



Però encara calia més realisme, feien falta vísceres i sang. Així que en John Humphreys va fer una visita al carnisser del barri. Va comprar sang, ossos d'una pota de xai, un cervell, també de xai, i vísceres de pollastres. Els ossos de la cuixa els va utilitzar per simular la ferida oberta de l'alienígena, les vísceres es van posar a l'interior del tors de cautxú i el cervell al cap. Tot ruixat amb sang. L'olor del muntatge te la pots imaginar ... brrrrrrr.



Si hi ha una cosa que s'ha d'admetre del vídeo és que van prendre cura dels detalls: La ferida oberta a la cama i el braç malmès pel suposat accident, els sis dits a les extremitats, la membrana negra que cobria els ulls de l'extraterrestre.... Les eines forenses i la sala d'autòpsies s'adaptaven a les existents al 1947. I, a més, van tindre la idea de posar a un tercer científic que, darrera d'un vidre, prenia notes sobre tot el que es feia a l'altra banda. Aquest tercer personatge era en Gareth Watson, company de feina d'en Gary.



Amb el vídeo ja editat, van decidir fer una primera prova i el van passar a una sala de cinema londinenca, totalment convençuts que havien fet una xapussa majúscula que no colaria de cap manera. Però el blanc i negre granulat de la pel·lícula, la manca de so i els efectes especials d'en John Humphreys van deixar astorats als assistents, que van sortir del cinema amb la boca oberta mentre en Ray i en Gary es fregaven les mans.

Gary Shoefield (esquerra) i Ray Santilli (dreta)

El següent pas era vendre la pel·lícula. I ho van fer. I tant que ho van fer!. La gravació va donar la volta al món, rebentant índex d'audiència per allà on passava i creant un rebombori enorme entorn els OVNIs, Roswell i la vida extraterrestre. En Ray Santilli va ser entrevistat a multitud de mitjans, sempre assessorat pel seu company inseparable Gary.



Però quedava una qüestió no resolta: la suposada font dels dos nois anglesos, el militar retirat que els havia venut la cinta original. On parava? La gent volia saber qui era l'autèntic responsable d'aquella revelació. Així que, davant la negativa d'en Gary i en Ray de presentar-lo als mitjans per tal de mantindre el seu desitjat anonimat, els periodistes van començar a indagar. Vist el panorama, el parell d'anglesos van decidir avançar-se als mitjans, no fos cas que es descobrís el percal per aquest petit detall. Van volar fins a Estats units i es van fer amb els serveis d'un ancià indigent a canvi de 500 dòlars i una nit d'hotel. El van rentar, afaitar i fer aprendre un cuidat guió. I a l'endemà, el fals garganta profunda apareixia a un munt de mitjans confessant l'autoria de la gravació mentre, per altra banda, en Gary i el Ray s'embutxacaven encara més diners per l'exclusiva.



L'assumpte de l'autòpsia a l'alienígena va continuar omplint columnes, llibres i espais televisius fins al 2005, quan es va revelar el muntatge mitjançant una pel·lícula produïda pels dos cervells de la patranya que va ser estrenada al 2006 (vinga, més diners). D'aquesta manera, els dos anglesos van prendre el pèl a mig món i es van forrar a costa de la cerca desesperada d'audiència i dels amants del desconegut i l'ufologia. Però això no és tot.



Tots dos sostenen que, si bé la cinta que van distribuir fou un engany, estava basada en imatges reals que en Ray va veure a la casa de l'autèntic exmilitar de l'exèrcit dels estats units que li va vendre l'autèntica pel·lícula. Segons el mateix Ray, la negociació per adquirir la cinta es va allargar durant dos anys, temps que va dedicar a recaptar fons per comprar-la. En aquest període, el síndrome del vinagre va afectar la pel·lícula original, destruint gran part de les imatges. Així, quan en Ray va aconseguir comprar la pel·lícula va descobrir, amb sorpresa, que allò que havia vist dos anys abans ara només era una cinta en blanc. I va ser per aquest motiu que van decidir fer aquesta reconstrucció casolana i així "restaurar la gravació original" (paraules textuals d'en Gary) d'aquesta forma tan ... professional? ètica?. Era evident que la humanitat havia de conèixer aquest document, doncs donava l'ansiada resposta a l'eterna pregunta de si estem sols a l'univers. Aquest era el seu propòsit final (els calerons que es van embutxacar és ho de menys, és clar). Així que, encara avui, tots dos sostenen que existeix la gravació de l'autòpsia a un alienígena realitzada a l'àrea 51 al 1947.



Per què és tan fàcil fer-nos creure el que volem escoltar? Ray Santilli i Gary Shoefield, benefactors de la humanitat o genis amb molt de morro?


informació extreta del reportatge d'Skythree i la pel·lícula alien autopsy

onades lluminoses

És Juliol, època de vacances, de birretes fredes i sortides a la platja. Així que allà vas, cap a la platgeta més propera a prendre el sol i fer uns banyets a la mar salada. Arribes i desplegues la tovallola, deixes la bossa i les xancles i t'estires. De cop passen corrent al teu costat dos nens i t'omplen la tovallola de sorra. La mare els crida desde la llunyania

-Yesssiiicaaaa, Keeeeeeviiiiing! Vení p'acá que os pongo la cremaaaa!

Aiiix. Quina escena tan bucòlica. A la teva dreta, la parella d'avis cuidant dels nets. La neta es dedica a fer castells de sorra il·lusionada mentre el net es dedica a xafar-los i sortir corrents pixant-se de riure. El més petit xapoteja dins una piscineta de plàstic plena d'una aigua tan recalentada que s'hi podria fer un ou escaldat. I ja fa estona que insisteix en el seu missatge "caca... caca". Els avis, aliens a l'advertència del més petit de la família, resten sota el parasol. Ell, l'home-pardal: dues cametes esquàlides, braços igual de prims però un panxot prominent i rodó. Assegut a una cadireta baixa, llegeix el diari. Al seu costat l'àvia, o dona-pardala, igual que el marit però amb dos pits que li arriben al melic, sombreret de roba i una revista entre les mans que llegeix tot concentrada. De cop, aixeca la vista pensativa. Es dirigeix a l'avi

-Paco
-...
-Paaaaaco
-Qué quieeeeeres
-Que significa "sufragio"?
-Pues cuando se hunde un barco, mujeeeeeer.

I ella continua la lectura, convençuda, gràcies al marit, que Europa s'ha enfonsat al mar durant les darreres eleccions.

Tombes cap a l'altra banda. Assegut a una cadireta plegable hi ha un noi. Ulleres de sol amb un troç de plàstic blanc penjant del pont per protegir el nas de les radiacions, barret de roba, samarreta de tirants amb el lema "I'm a nerd", moreno de coll en amunt i meitat del braç cap avall. Banyador de floretes a lo Hawaiano, xancles i mitjons. Sobre els genolls descansa un portàtil amb el que escriu un text que porta per títol "onades lluminoses" .

Uff, com està el pati, penses mentre t'estires panxa per avall i et disposes a veure la final del Roland Garros modalitat "pales de fusta amb dibuix ortera" que s'està disputant entre una parelleta d'enamorats a dins de l'aigua. Serveix ell:

clic ... clac ... clic ... Xof!

Ella -Aiiii carinyuuuu, es que me les envies massa forteeees.
Somriure d'enamorat d'ell

clic ... clac ... clic ... Xof!

Ella -Aiiiii carinyuuuu, tan fluixeta no hi arribo.
Somriure forçat d'enamorat d'ell.

clic ... Xof!

Ella- Aiiiiiiii
Ell ja no somriu, està fins les pilotes del joc.

clic ... clac ... Zasca! a tomar por culo la pelotita!


I tu que penses "Mare meva, quin panorama!. És que no hi ha ningú normal en aquesta platja a banda de jo?" . Això ho penses mentre intentes posar-te crema a l'esquena rebregant els braços com un contorsionista i traient la llengua en senyal de concentració.

Passen les hores. El sol ja està baix i la gent desplega la paradeta. Penses que faràs un últim banyet abans de donar per finalitzada la jornada platgera i allà vas ... Xooooof! oooooh que boooooonaaaaaaa. Et deixes acaronar per l'aigua sedosa i emportar per les suaus onades. Quan ja en tens prou, aixeques la vista per dirigir-te cap a la teva tovallola i llavors és quan ho veus: El paio de l'ordinador, la samarreta de tirants i el banyador Hawaiano surt corrents amb la teva bossa entre les mans i un riure de hiena que es sent a tota la platja.

- (introdueixi aquí el seu insult favorit) !!!! - li crides mentre corres cap a la sorra perseguint-lo. Però és massa tard.

La cartera ...buf ... la visa oro ...Aiiiii. Les claus de casa ... Ostiaaaaa. Les claus del cotxe!!! Noooooooooooooo!

cabroooooooo

Allà estàs. Amb les úniques pertenences que t'ha deixat el blocaire cabró: les xancles, la tovallola i el tanga rosa que portes posat. No et quedarà cap altre remei que passar la nit a la platja. Què hi farem. I aquí és on comença el post de veritat

Onades lluminoses

I allà estàs, a la platja, negra nit, escoltant la remor de les onades. Però t'hi fixes bé i veus quelcom sorprenent. Llum! A l'aigua!





Un espectacle fascinant. Podries pensar que es tracta d'un abocament provinent de la central nuclear d'Springfield. De fet, aquest fenomen ha estat conegut desde sempre, però no la seva causa, el que ha portat a tota mena d'interpretacions fantasmagòriques i extraterrestres. Res més lluny de la realitat, es tracta d'uns organismes unicel·lulars anomenats dinoflagelats. Aquests microorganismes es classifiquen com a algues, tot i que també es poden trobar dins el regne dels protistes depenent de la font que es consulti, és quelcom que els experts encara no han aclarit. El que sembla clar és que aquests dinoflagelats són les úniques algues capaces de generar el que es coneix com a Bioluminiscència.

Dinoflagelats en plena acció

La llum que emeten prové d'una reacció enzimàtica que es dona lloc al seu interior, a unes vacuoles anomenades Scintillions. Dins aquests orgànuls subcel·lular es troba l'enzim Luciferasa, capaç d'oxidar una molècula que rep el nom de Luciferina. Quan entren en contacte l'enzim i el substrat (la luciferina) es produeix una reacció química que dona com a resultat un producte anomenat oxiluciferina (o luciferina oxidada). Però, a més, aquesta reacció porta associada una emissió d'energia en forma de llum, amb una longitud d'ona perceptible pels nostres ulls.

Aquests microorganismes només emeten llum durant la nit, doncs es tracta d'un comportament controlat pel seu rellotge biològic o "ritme circadià" . Però el moment del dia no és l'únic factor determinant d'aquest espectacle lluminós. S'han identificat dues situacions en les quals els dinoflagelats poden il·luminar d'aquesta manera. La primera és per estrès químic: una disminució del pH del seu medi desencadena l'emissió de lllum. La segona situació és la que hem vist al vídeo: l'estrès mecànic. Quan aquestes algues són agitades, també emeten llum. Per això, al vídeo, la llum només es veu a l'escuma, allà on l'onada s'escalaixa, provocant aquest estrès mecànic que provoca la bioluminiscència. Així, si agafes una ampolla d'aigua amb dinoflagelats i l'agites et servirà de llanterna. I, entre la foscor de la nit, descobriràs amb astorament que el nerd cabró que t'ha pres la bossa mentre et banyaves s'ha deixat l'ordinador a la platja.

la llegenda de la vila del sis

Allà on les muntanyes de Prades s'enfilen cap a l'interior, a 900 metres sobre el nivell del mar, dins la serra de Puigpelat, s'alça la Mussara. Pertany al terme municipal de Vilaplana i s'assenta, com un vigia mut, al damunt d'una paret de roca majestuosa que ofereix unes belles vistes de tot el camp de Tarragona, amb el mar a l'horitzó.

vista del Baix camp des de la Mussara (Foto: Flickr Aitor Escauriaza)

Al 1959 va marxar l'últim habitant d'aquest poble, que ha romàs silenciós des de llavors, desintegrant-se amb el pas dels anys. L'edifici millor conservat és L'església, amb el seu campanar sense campana que encara es projecta cap al cel, en un esforç titànic per no ensorrar-se i arrossegar amb ell la memòria d'aquell indret.

Apareix citat en documents del 1173, tot i que llavors ja estava habitat. De fet, se n'han trobat restes íberes, i el seu nom prové de l'àrab, Almussara, que pot fer referència a un lloc d'arrendament durant l'època sarraïna d'aquelles terres, però també a "lloc de marxa", referit a partença.

Les raons del seu abandonament es desconeixen, però s'apunta a les dures condicions de vida, doncs l'aigua era escassa i no hi arribava l'electricitat o el telèfon, fins al punt que els seus habitants es trobaven aïllats de la resta del món, guanyant-se la fama de desinformats. De fet, es va començar a utilitzar la frase "baixar de la Mussara" com a l'equivalent castellà de "bajar de la parra", sinònim de no enterar-se d'un lluç. I diu la dita popular:

Mare, badejo, badejo,
que la tonyina va cara;
les xiques de la Mussara
no es poden casar per ara.

Mare, si marit em dau,
no me'l deu de la Mussara
que la boira sempre hi jau
i la terra no m'agrada.

La boira sempre hi jau. La boira de la Mussara és llegendària. Deixem-nos envoltar per la boira i entrem a .... "la nave del misterioooo"

(Dale al play pa escuchá la música, mi arma)

El costat fosc .... MUUUAAH HAHAHAHA (foto: flickr SantiMB)

Diuen que per aquells indrets acostuma a posar-s'hi una boira tan densa i freda que desorienta fins i tot als caminants més experimentats. Enmig de la desorientació pots voltar durant hores, tot i que et semblin minuts, i els aparells elèctrics deixen de funcionar. Però sens dubte el moment més misteriós arriba quan cau la nit.

Diuen que s'han vist tota mena de fenòmens estranys allà dalt. Alguns han escoltat cascs de cavalls, o el so de la campana del campanar... que no hi és. N'hi ha que hi han vist ombres estranyes, i d'altres figures etèries, enfundades en túniques transparents, que es reunien a l'interior de l'església. Però fins i tot això pot semblar pueril al costat del més estrany fenomen de la Mussara.

Amagada entre la malesa que ha engolit el poble, deixant-ne només parets i runa, es troba una pedra. T'hi pots pujar al damunt, o saltar-la. Però ves amb compte perquè diu la llegenda que al voltant d'aquesta pedra fluctua una porta dimensional. Una porta que et trasllada a la vila del 6. Què és la vila del 6? Difícil pregunta, doncs ningú n'ha tornat per explicar-ho. Però els més agosarats parlen d'una dimensió paral·lela, d'un món que podria ser tan semblant com diferent al nostre. D'altres, encara més agosarats, diuen que la vila del 6 és l'avantsala del mateix infern .... escalofriannnnte.

Diuen que un bon dia, un dels habitants de la Mussara va aparèixer, de cop, als estats units. Al 1995, diuen, un enginyer alemany va desaparèixer durant tres hores. Quan va reaparèixer no recordava absolutament res. Aquests, al menys, van continuar a aquest món. No va tindre tanta sort l'Enric Martínez Ortiz, que junt a uns amics es va dirigir als voltants de la Mussara a collir bolets. Això era a l'Octubre de 1991. L'Enric va desaparèixer de cop, sense deixar rastre. Es van organitzar batudes a les que va col·laborar l'exèrcit, i on es van utilitzar gossos ensinistrats, però només es va trobar el seu cistell. No se n'ha sabut res més.

Estranyes desaparicions. Portes dimensionals. Dites populars que clamen "que la boira sempre hi jau i la terra no m'agrada". I un nom d'origen àrab que podria significar "lloc de partença", de partença cap a on? ... escalofriannnnnte.

val, val, val. Para la música. La Mussara es troba sobre un terreny calcari, amb força avencs. De fet, una visita a la Mussara es pot complimentar amb una excursioneta cap als avencs de la febró, una escletxa de 100 metres de llarg i gairebé 40 de profunditat a on es pot accedir a peu. Ser-hi a dins és una autèntica meravella. L'Enric podria haver caigut dins un avenc, o d'un pou natural, que s'obrís entre la malesa. De fet, si vas a caçar bolets no et mous sols per camins marcats, i et trobes exposat a caure dins un pou si no vigiles on poses els peus. Potser d'aquí uns anys un grup d'espeleòlegs trobi les seves restes.

Diuen de la Mussara que és un poble maleït. Pot ser ho és per aquells que hi creuen en malediccions. Pels que no, és un indret preciós que bé val una escapada pel seu paisatge i l'encant que té passejar entre els carrers d'un poble abandonat, on la imaginació sembla aflorar amb més força que a cap altre lloc. A banda, la seva història "indocumentada", la llegenda i la vila del sis el fan encara més atractiu si ets d'aquells que diuen que no hi creuen, però que passaria si...

Se m'oblidava. Hi ha una altra llegenda. Diu que aquell indret atreu, que un cop hi has anat es crea un vincle que et crida a tornar-hi. D'aquesta llegenda en dono fe. Des de que hi vaig ser, sovint penso a tronar-hi. De fet, ni tan sols sé per què dimonis m'he posat a buscar informació sobre la Mussara a la xarxa. Haurà caigut sobre mi la maledicció de la vila del sis? Trobaré una forma de viatjar gratis en l'espai i el temps? Em convertiré en turista multidimensional? Ja us ho explicaré quan torni cap a terres catalanes... des de l'altra dimensió.

La vida dins d'una gota d'aigua ... bruta

Quan estirem la cadena, rentem els plats o ens dutxem, veiem com els nostres residus desapareixen, gairebé miraculosament, canonada avall. Però a on van a parar les nostres aigües residuals? Si anessin a la rambla més propera els nostres rius serien torrents de llot. I si anessin al mar, la carabela portuguesa no seria l'únic que hauríem de témer que aparegués surant al nostre costat mentre ens banyem a la platja. No, van a parar a una EDAR, acrònim d'Estació Depuradora d'Aigües Residuals.

d'EDARs n'hi ha de petites, de grans i d'enormes, depenent del volum d'aigua que han de depurar abans de tornar-la, un cop neta, a torrents o rius. O, dit d'una altra manera, depenent de la grandària de la població. Però el que tenen en comú totes les EDARs és el lloc a on es du a terme la neteja de l'aigua bruta, el reactor. És clar que quan parlem d'un reactor hom s'imagina un continent metàlic i fumejant en el que s'hi aboquen tones de productes químics mitjançant enormes i rebregades canonades. Res més lluny de la realitat. Majoritàriament la depuració de les nostres aigües residuals no la fan màquines ni reactius químics, sinó microorganismes.

El reactor biològic d'una EDAR és un enorme ecosistema on els nostres residus alimenten tot un món d'organismes microscòpics que processen la brutícia (matèria orgànica, fosfats, nitrats, nitrits, ...), resultant una aigua cristal·lina. El realment curiós d'aquests reactors és que cadascun és diferent de l'altre, poblat per diverses espècies i en quantitats variables. Els microorganismes que hi habiten són autòctons de la zona on es troba l'EDAR, i la seva presència o absència depèn de les condicions geogràfiques i climatològiques. Així, el cap de planta ha de dedicar-se a conèixer el seu reactor i aprendre a treure'n la màxima eficiència, controlant diferents paràmetres com l'aireació, fonamental per aportar oxígen, el pH, la concentració de sòlids i un llarg etcètera. Tots aquests paràmetres ajuden a conèixer l'estat del reactor, però també hi juga un paper molt important la identificació dels diferents microorganismes que hi creixen, que són indicadors de la qualitat i eficiència del procés de depuració.

Tot plegat es tracta d'un treball multidisciplinar, basat sobretot en observacions empíriques, però també en l'aplicació de models matemàtics derivats de l'enginyeria química i industrial, en la química i en el coneixement extret de la biologia. Però, a banda de la ciència que implica depurar els nostres residus, posar una gota del reactor sota el microscopi és apropar-nos a un món increïblement divers. De microorganismes en trobarem de molts tipus, bacteris, algues, o uns organismes molt especials, els protistes. Tot i el nom, els protistes no són seguidors d'una religió estranya, són éssers eucariotes que no encaixen ni al regne dels fongs, ni al de les plantes ni al dels animals. I també trobem uns animals molt especials, els més petits del món.

Amb la Noemí, cap de planta de la depuradora Nord de Sevilla, ens hem dedicat a anar de safari microscòpic pel Youtube (ves quines coses a fer), i ens hem trobat amb vells coneguts. Aquí et deixo una mostra dels "seus bitxets"

En primer lloc veiem una Vorticella, un protista unicel·lular. Són "enormes" boques amb estructures ciliades al voltant dels "llavis". Amb aquests cilis remouen l'aigua constantment provocant vòrtex que fan arribar l'aliment al seu interior. Acostumen a estar ancorades a filaments, formant autèntics boscos microscòpics. Fixa't al minut 1:10, com la vorticella "s'espanta" en contactar amb un grumoll i, poc després, torna a desplegar-se, mostrant-se en tot el seu esplendor.






A continuació, les bèsties de la depuració (de 0.1-0.5 mil·límetres ... ehemmm), els rotífers, els animals més petits del planeta. Però també el bitxo més gros que es pot trobar dins el reactor (ja se sap, al país dels cecs, el borni és el rei). Neden i presenten diferents parts al seu cos, la més evident és la boca, però tenen intestí i glàndules digestives.






Un altre rotífer, el "cap de drac" (alias que li ha posat la Noemí), conegut com a BRACHIONUS ROTIFERO. Cap al minut 1:00 es tomba, i podràs fer-te una idea del seu aspecte en 3 dimensions. De rotífers n'hi ha unes 1800 espècies, el que vol dir que sempre te'n pots trobar de ben curiosos.







Els rotífers es reprodueixen asexualment (pobrets), mitjançant la generació d'una cèl·lula sexual que es desenvolupa sense necessitat de fecundació. Algunes espècies tenen un petit cervell i un rudimentari sistema nerviós. Serà suficient per desenvolupar algun vincle mare-fill? Veient el següent vídeo podria semblar que sí.

Com et pots imaginar, un reactor biològic es basa en un equilibri extremadament sensible. Per tant, hi ha multitud de factors que poden arruïnar tot el procés, però majoritàriament l'amenaça arriba de vertits incontrolats i prohibits, provinents d'empreses o tallers. No obstant, tu també pots afectar-lo quan llences l'oli usat per la pica. Una depuradora amb els bitxets morts és una depuradora inútil, que no pot processar la ingent quantitat d'aigua que hi arriba.

Malauradament, quan es sent a parlar d'una depuradora a les notícies és per un vertit d'aigua no processada. Però has de tindre una cosa clara: Quan ocorre una cosa així, normalment la culpa no l'hem de buscar a l'EDAR en si mateixa. Tot i que se'ls puguin atribuir responsabilitats penals, els treballadors d'una depuradora estan indefensos davant d'abocaments incontrolats de diferents productes, ja siguin reactius químics, greixos o olis. En aquests casos, els caps de planta, juntament amb les autoritats ambientals, emprenen un tasca detectivesca per tal de trobar els responsables. No obstant, determinar i demostrar la procedència d'un vertit és una tasca molt complexa, i amb força freqüència queda impune. Així que, si algun dia et trobes amb un vertit d'aigues residuals, potser a la platja on et banyes, pensa que hi ha tot un equip humà al darrera que s'està deixant la pell cada dia i que ha estat putejat per algú, segurament una sola persona, que només s'ha limitat a llençar un residu per la pica.

Informació: Wikipedia, cultivo de rotíferos (FAO), Youtube, NCBI, i la Noemí, of course.

un cos paradisíac

L'aire de la muntanya, pur, oxigenat. És tan maco anar d'excursió que es canta allò de "la merda de la muntanya no fa pudor encara que la remenis amb un bastó". I allà el tenim, el protagonista d'una escena bucólico-pastoril: el petit pixapins de torn remenant amb un pal una tifa recent pastada. Evidentment, la mare apareix pel darrera: "Keeeeeviiiing, no toques esooo que está lleno de bacteriaaaaas". Indignada, la tifa es gira i li diu a la dona: "I vosté senyora, què potser es creu millor que jo?".


Quina diferència hi ha entre tu i una tifa de vaca?. Val, d'acord, tens més consistència i si t'axafen no deixes rastre, però les diferències depenen del punt de vista. Des de l'òptica d'un bacteri, tu pots ser tan apetitós com una bona tifa. T'has preguntat mai quants bacteris viuen sobre (i de) nosaltres? I el que és més, quin tipus de bacteris portem al damunt?

Sabem que convivim amb bacteris, que n'estem plens, en tenim al llarg del tub digestiu i també a la pell. Però... no seran tants, no? Doncs no, no tants, només superen el número de les nostres pròpies cèl·lules en una relació 10 a 1. El cens bacterià del nostre cos puja a 100 mil milions d'individus que campen al llarg i ample. Sent així, no es pot negar que identificar els bacteris que resideixen a la nostra pell té cert interès ... coi, estan vivint de nosaltres, els gorrons, i ni tan sols es presenten.

Per això la Julie Segre, del NIH d'Estats Units, es va proposar fer un cens de les espècies bacterianes que habiten la nostra pell. I per fer-ho va decidir utilitzar una tècnica basada en l'anàlisi del RNA microbià, concretament del provinent dels ribosomes (el 16S, per a més informació). I és que cada espècie de bacteri conté un RNA ribosòmic diferent que li dona una empremta única. Però, sens dubte, el gran avantatge d'utilitzar aquesta tècnica és que no calen cultius en plaques petri, i permet identificar un major número d'espècies que les tècniques convencionals .

Utilitzant aquesta tècnica s'han arribat a identificar més de 100 espècies diferents poblant els nostres cossos (Nota: A algunes webs parlen de 1000 espècies, però crec que a algú se li va colar un 0 de més pel camí). A més, sembla que les espècies que ens habiten no són massa diferents entre persones. Però aquí no acaba tot, perquè resulta que aquesta gran diversitat no és homogènia. La zona menys poblada es troba al darrera de l'orella, on habiten unes 15 espècies diferents, mentre que l'avantbraç a resultat la zona més "cosmopolita", amb una mitjana de 44 espècies. A què es deu la poca homogeneïtat de la diversitat entre les diferents zones del nostre cos? Doncs aquesta és una pregunta que queda sense resposta de moment, però s'hipotetitza amb una raó multifactorial, on jugui un paper important variables com el pèl, greix, exposició a l'exterior i un llarg etcètera. Hi ha una altra dada ben curiosa: Sembla que la localització de cada tipus de bacteri no depén de l'individu, sinó que sempre tendeix a crèixer al mateix lloc a tots els humans analitzats. Per explicar aquesta observació els investigadors apunten que segurament la localització de cada espècie té un motiu concret, podria ser que atorgués algún avantatge tant pels humans com pels propis bacteris, una relació simbiòtica.

Així que, pel que sembla, portem al damunt ... perdó... SOM un ecosistema que camina per un altre ecosistema que camina per un altre ecosistema que camina per un altre ecosistema ...


vist a ScienceNow

on és el cul del món?

"Què petit és el món!" s'acostuma a dir quan et trobes un conegut a un indret remot. De fet, no crec que sigui per que el món sigui petit, sinó perquè gent semblant es mou per llocs semblants. És possible que a Nova Zelanda et trobis un veí del barri, però difícilment et trobaràs un Sherpa del Nepal visitant la torre Eiffel.

No obstant, el que sí és cert és que viatjar pel planeta cada cop és menys difícil. Les xarxes de carreteres, vies fluvials i ferrocarril existents fan que més del 90% de la terra estigui a menys de 48 hores de camí de la ciutat més propera. Fins i tot àrees considerades com inaccessibles ho són menys del que ens pensem, com l'Amazones. Allà, tan sols un 20% del terreny és accessible en més de 48 hores desde una ciutat. La raó es troba en les extenses vies fluvials que poden utilitzar-se per navegar al llarg d'aquelles contrades.

A la següent imatge pots veure un mapa del planeta on es representa per colors el temps que es triga en arribar a una ciutat fent ús de vies terrestres i fluvials. Quant més groc, més ràpid.

clik sobre la imatge per ampliar

Com pots comprovar perdre's és difícil, sempre i quan tinguem el mitjà de transport adient a cada moment. I, tot i així, més d'un necessitaríem un bon GPS.

I, és clar, davant un mapa d'aquestes característiques, es impossible no fer-se una pregunta vital per la comunitat cristiana i la teologia en general: A on va perdre crist l'espardenya? O, en paraules més profanes: On és el cul del món? Si fem un zoom al mapa, a la zona del Tibet, ho descobrirem:

Doncs sí, oficialment el lloc més remot del planeta es troba al Tibet (amb permís de l'Antàrtida), i les coordenades exactes són 34.7°N, 85.7°E. Des d'aquí, arribar a la ciutat més propera (Lhasa o Korla) costa ni més ni menys que tres setmanes, 20 dies caminant i 1 dia en cotxe. Tot per fer uns 600-800 km, com pots comprovar amb el google maps.


Això sí, quan li planteges trobar la ruta per anar del punt A a Lhasa, el servei et respon que no la pot calcular. Google serà poderós, però no tant.

I per finalitzar, vist això i conya a banda, aquest mapa i el fet que el lloc més inaccessible del món es trobi a 600-800 Km de la ciutat més propera ens dona una idea de l'impacte de l'home al planeta. Dona per pensar, no trobes?

vist a New scientist