dijous, 6 de desembre de 2007

the pink and white terraces

Deixa’m explicar-te una història. Parla del poder de la natura, de la terra. No és una història feliç, però tampoc es pot dir que sigui trista. És, més aviat, tot el contrari. Deixa’m explicar-te la història de les terrasses roses i blanques. Estaven a la illa anomenada Arotearoa (la terra de l’etern núvol blanc) pels seus habitants, avui coneguda com a Nova Zelanda. Al costat del llac Rotomahana, de la terra brollava aigua amb un alt contingut en carbonats. Durant mil•lenis aquella aigua havia lliscat suament per la falda de la muntanya, dipositant els minerals i formant petites terrasses on l’aigua quedava atrapada, tranquil•la.

A un costat hi havia les terrasses blanques, formant llacunes d’aigua calmada que semblaven grans miralls emmarcats en marbre, l’un sobre l’altre. A l’altra banda, la mateixa construcció però de color rosa. Era tal l’ordre i l’harmonia de les terrasses que no semblaven obra de la natura. Però eren massa belles com per haver estat concebudes per la imaginació humana. Tal era l’atracció que exercien, que ja a principis dels 1880s hi arribaven turistes Europeus per contemplar-les, malgrat el difícil accés per la gent del vell continent a aquelles terres llunyanes. I es va dir d’elles que eren la vuitena meravella natural del món, títols només atorgats al Grand Canyon, a Arizona o a Milford Sound, a la illa sud de Nova Zelanda.

Però la natura és capritxosa, de vegades deliciosa i d’altres cruel. Tal és així que el 10 de Juny de 1886 el volcà Tarawera, cinc quilòmetres al nord de les terrasses, va esclatar enmig de violents terratrèmols. Va ser tal l’erupció que va desprendre dos quilòmetres cúbics de magma i es va poder veure a 800 kilòmetres. Les terrasses van quedar sepultades. Aquest va ser el tràgic final de la vuitena meravella del món.

Però Arotearoa sembla destinada a ser la terra de les meravelles. L’erupció del Tarawera va arrasar una extensió de sis quilòmetres. Res no va quedar viu, sols quilòmetres de negra pedra erma. Després van arribar els bacteris i els líquens, que van colonitzar el territori verge. Més tard hi van fer cap els petits vegetals. I després els grans arbres i falgueres... Així, per primer cop en la història de la ciència, es va poder fer el seguiment complert del naixement i establiment d’un ecosistema. Avui, la vall del Tarawera és una reserva plena de vida, l’únic lloc a la terra on es poden observar, en només sis quilòmetres, tots els fenòmens geotèrmics coneguts. La terra ens va prendre una de les seves obres d’art més perfectes, les terrasses, i després, com si en fos conscient i vulgues compensar-nos, es va despullar davant nostre regalant-nos els seus secrets més íntims.

5 comentaris:

Albertinho ha dit...

Ooooooooooh! Quina història més maca! kmako tio!!! jejejeje!!! Ha de ser un indret d'allò més interessant i bomic aquest que descrius nòmade! Tinc una pregunta...Hi has estat mai?

Asimetrich ha dit...

jajaja!! prou bé que ho saps!!. La vall del Tarawera és increïble. Hi ha moments que sembla que camines per Mart i tot seguit et trobes al vell mig d'una selva. I al final de la vall et trobes de morros amb el llac, i saps que allà abaix, sota tones d'aigua i pedra encara deuen quedar algunes terrasses. Després d'estar a Milford Sound, l'altre vuitena meravella NouZelandesa, no pots evitar que una esgarrifança et recorri la pell davant el cràter del Tarawera. Nova Zelanda és un lloc que restarà per sempre a la meva memòria, mai m'havia sentit tant petit davant la natura.

Albertinho ha dit...

Molt bé! Avia si l'atzar m'encamina algun dia cap aquests terrenys inòspits i meravellosos....creuem els dits!!

El llindar ha dit...

Sense que serveixi de precent, estic d'acord amb l'albertinho una història molt maca, si senyor! I com veig que hi has estat i suposo que deus tenir fotos, em podries enviar alguna de maca per a que l'afegeixi com a meravella en el meu blog, jejeje! Per un preu mòdic de... ep! de gràcies, que pensaves? jejejeje!

Sabina ha dit...

Molt, molt maca aquesta història. Ja tinc ganes d'anar.....de moment però em conformaré en veure alguna foto al blog del Llindar