Ràbia, indignació i fàstic

RÀBIA:



INDIGNACIÓ:




FÀSTIC:

Ja em semblava estrany ...

... Que havent sortit la dreta més conservadora als carrers plorant per la ruptura d'Espanya i l'església satanitzant l'esquerra, l'exèrcit (el tercer poder defensor de la grande y libre) no s'hagués pronunciat. Però es veu que sí que ho havia fet ...

Encara haig de recollir la mandíbula del terra mentre escric això. A El País es recullen les "confessions" que el general Mena ha plasmat al llibre Militares. Los límites del silencio. Resulta que l' estatut aprovat pel parlament Català va esglaiar tant els defensors de la unitat Espanyola que estaven disposats a dur a terme el que al meu entendre es podria calificar de cop d'estat.

El general Mena, davant el Consejo Superior del Ejército, exposava què caldria fer en el cas que el congrés aprovés l'estatut tal i com va sortir del nostre país:

"Si esto se produce [pacto sobre el Estatuto catalán que no resuelva todos los problemas que preocupan a las Fuerzas Armadas] con la aquiescencia del Gobierno, alguien tendrá que decir algo. Pero ¿quién es ese alguien? Por supuesto que no puede ser un militar. La confianza en la Justicia (entiéndase Tribunal Constitucional) no pasa por su mejor momento. Entonces, ¿quién? Afortunadamente contamos con una institución que salvó la democracia en España el famoso 23-F. Llegado el caso tendrá que ser esa misma institución [La Corona] respaldada firmemente por las Fuerzas Armadas, la que salvaguarde la unidad de España si los políticos la ponen en peligro y la Justicia no interviene".

Curiós, si més no, que s'apel·li a "la defensa de la democracia" per tal de justificar un cop d'estat.

Després de tot això, Mena va ser destituït pel llavors ministre de defensa Bono. Però el més preocupant és que admet:

"Tan solo uno"- referint-se a altres generals - "se ofreció a secundar mi actitud, a lo que me negué rotundamente pues, como le dije, el efecto que yo perseguía ya se había conseguido [...]. Cuatro se mostraron de acuerdo con lo que había dicho, deseándome suerte ante el panorama que se avecinaba".

"El efecto que yo perseguía ya se había conseguido". És a dir, la infusió de la por. El xantatge a l'Estat, l 'extorsió al govern i a la democràcia. Un home, amb 30000 militars a les seves ordres imposa la seva voluntat i la seva "particular" visió de l'estat al mateix govern. El que em porta a pensar...

Els retalls que va patir l'Estatut Català van ser deguts a l'adaptació del text a la constitució (com ens han volgut colar) o responen al xantatge d'estaments "més poderosos"?.

Què hi ha, en aquest context, d'una reforma de la constitució que porti a Espanya cap a un estat plurinacional? Fins on hauríem d'arribar els Catalans el dia que ens prenguéssim seriosament l'autodeterminació?

Déu és del PP

Després de l’esperpèntica manifestació en contra del govern que els Obispus van organitzar a Madrid el 30 de Desembre, em preguntava perquè ara, de cop, l’església penja els hàbits, s’agafa al micròfon i es dedica a fer mítings. A favor de la família, deia el seu eslògan. I qui està en contra?. Tot vestidets amb les seves millors gales, farcits d’or i pedreria, es van dedicar a dir perles davant una multitud assedegada de revenja electoral. El mateix Cardenal Rouco Sifred ... Varela afirmava que “la legislación en España va por detrás de los derechos humanos”.

Però com si allò no tingués prou “pinta” de míting, ahir els Obispus fan públic un manifest demanant implícitament el vot pel PP. Deu ser que després de veure el show d’Espe (Aguirre) i Gallardón, el paiaso del Pizarro (fixatge estrella per aquesta campanya ... ui cuidaooo) i les enquestes d’intenció de vot, Déu nostru senyor s’ha posat les mans al cap i s’ha aparegut als Obispus Espanyols i els ha dit (amb veu profunda i una mica d’eco): “Mireusté, vota al PP ... shishishi”.

Si l’església, portadora de la paraula de Déu nostru senyor, ens diu que cal votar al PP, deu ser que Déu és PPero. Ara ho veig clar tot, des del principi. Déu és un liberal, per això va crear el paradís, on tothom vivia menjant gominoles i piruletes per que tot era xauxa i xerinol·la ... una autèntica Espanya capitalista PPera... sense pobres que embrutessin els carrers, ni rojos tocacollons, ni immigrants delinqüents. I va fer Adan, l’home, que vestia amb un pàmpol sobre els genitals... i un jersei Tommi Hilfig.. Hinfing ... collons com es digui, lligat al coll. I després va vindre Eva, la perfecta ama de casa. En aquest món capitalista i suuuuperliberal va arribar llavors una serp independentista amiga de los terroristas, es va camelar a la Eva amb una poma i va provocar el trencament d’Espanya... portant a Adan i a Eva a un món de meeeeerda ple de rojos, maricons i moros... on s’havia de treballar per guanyar-se el pa i no valia “ficar-se en política per forrar-se” (Zaplana dixit). Un món on el mateix PPmari Aznar havia de parlar “catalán en la intimidad” i dir-li a ETA “movimiento de liberación vasco” per tal de conservar el bigoti. A partir de llavors, tot va ser horrible.

Per tal d’arreglar aquest pitote, Déu va enviar d’erasmus al seu fill Jesús, acollit per la verge Maria (mestressa de casa) i en Josep, un empresari de la construcció (.. de casetes de fusta). Jesús va néixer a Betlem dins un estable de suro al costat d’un riu de paper de plata. El fill de Déu havia de dedicar-se a estendre la paraula del seu pare. Però el puto crio es va dedicar a anar parlant d’amor i mariconades i, a més, ho compartia tot... vaja, que li va sortir comunista el molt cabró. Així que nostru senyor el va haver de crusificar i inventar-se una altra cosa, l’esglèsia. Però va resultar que els Obispus es van dedicar a la sodomia i a l’engordiment, fent de tot menys predicar la paraula liberal. I va haver d’inventar-se una altra cosa... A Franco. Tot va anar com la seda, Espanya era una bassa d’oli. Tot estava ben encarrilat amb Franco... però no va el fill de puta i es mor?. Així que Déu va haver d’inventar una altra cosa ... el PP. Per això ara els Obispus, encapçalats pel cardenal Rouco Sifred ... Varela ens transmeten la paraula de Déu nostru senyor: Voteu al PP... amén.

Dubtes ... reflexions ... contradiccions

A arrel d’una sèrie d’incursions a blocs de caire lliberal (neoliberal, de fet) em pregunto perquè pica tant fort el liberalisme a la nostra societat, perquè està de moda.

Una de les principals premisses d’aquesta tendència de pensament és la llibertat i l’individualisme. És a dir, que les persones arribin al màxim nivell de prosperitat potencial que posseeixin d’acord amb els valors, actituds i coneixements que tinguin.

Per altra banda, assumeixen que l’Estat ha de servir a l’individu i no a l’inrevés. Creuen, per tant, en l’estat de dret com un conjunt de lleis que garantitzi la igualtat de tots els individus, evitant els privilegis.

En matèria d’economia, que tot es regeixi per la llei de la oferta i la demanda, de la competència. I que l’estat ha de reduir els impostos a la mínima expressió, eliminant qualssevol restricció sobre comerç o producció. Però sense deixar de banda, diuen, la defensa dels més febles (subsidis per atur, pensions públiques, beneficència) i contra els més forts (arancels, subsidis a la producció).

Em resulta si més no divertit. En primer lloc, mínims impostos però defensa dels més “febles”. Bé, sobre qui ha de recaure l’enorme responsabilitat de definir “feblesa”? És feble un pagès que ha de plegar perquè ha de vendre el seu producte per sota el preu de cost? En principi sí. Però, és clar, aquesta és la conseqüència lògica de la competència. Per tant un lliberal podria pensar que el pagès no ha tingut els “valors, coneixements i actitud” suficients com per prosperar. No vull dir que el lliberal donaria una patada al cul al pagès, això dependrà de la persona... però si ho volgués fer, estaria emparat pel liberalisme. Sense impostos no hi ha ajuts socials. Fins a quin punt hem de renunciar als ajuts socials o a la sanitat universal per tal de pagar menys impostos? Deu ser que la definició de "feblesa" del liberal està condicionada al volum d'imposts que vulgui pagar.

I quan es parla de competència, ja sí que m’entra el riure. Només cal anar a veure com es mou el preu de la benzina o de la telefonia. Es pacten preus a tots els sectors. I el que no et cobren per una banda, t’ho endollen per una altra. Quina és la solució? Lleis per fomentar la competència... i ja tornem a tindre-la liada, perquè en principi l’estat no hauria de poder intervindre. Però és clar, com es tracta de defensar la competència ... potser sí que el liberalisme accepta l’intervencionisme de l’Estat en aquest cas ... bé doncs, quan intervé l’estat i quan no? És més, intervé o no intervé? En què quedem? I, sobretot, fins a on pot arribar a intervindre?... força enrevessat tot plegat ...

...És clar, que el liberalisme econòmic es basa en una competència perfecta, a on no es pactin els preus ... pitjor m’ho poses llavors. Això és tant probable com que jo aixequi ara mateix el cap i vegi un elefant rosa volant ...

... ????

Mirant cap a Catalunya, ens trobem amb altres paradoxes dels que s’autoanomenen lliberals. Un exemple pot ser el Català. Està clar que tots podem deduir quin dels dos idiomes és el feble, Català o Castellà. Si, segons el lliberalisme, l’Estat ha d’estar al meu servei, jo vull que defensi el Català, per que és la meva llengua. Si ha de defensar “al feble”, que defensi al Català, ja que si no es perdrà. Això contrasta amb partits autodenominats lliberals a Catalunya com Ciutadans... “libertad! Libertad!”. Aquests partits clamen que volen tindre la llibertat de poder escollir entre Català i Castellà, i diuen que no hi ha llibertat a Catalunya. Però el que no hi ha és llibertat de la seva, I què hi ha de la meva llibertat? Què hi ha de la llibertat de la majoria del poble Català que ha escollit democràticament un govern que defensi el Català?. Hem de renunciar els Catalans a la nostra llibertat perquè una minoria es trobi agust?. Si els Catalans necessitéssim llibertat lingüística, partits com Ciutadans o el PP estarien al govern ... i on són? Ai, lliberals Espanyolistes, que només volen la llibertat per a ells.

En el cas d’Espanya, el liberalisme espanyolista (tampoc voldria generalitzar massa parlant de liberals en general) em sembla tant sols un nom que es posen els de dretes perquè és més maco que dir-se fatxa o intolerant. Odien el Català i els Catalans perque sí, per defecte. Neguen el canvi climàtic, volen convencer de que la globalització és bona i estan convençuts que en una societat capitalista tot és xauxa. I ni esmenten l'ajuda altruista al tercer món. En definitiva, que tenen el pensament del nen ric que no ha sortit mai del seu barri de rics i la seva escola de rics. Una ullada a diferents webs de joves liberals Espanyolistes fa que te n'adonis de fins a quin punt viuen allunyats de la societat que els envolta... no és estrany, donat el seu "individualisme", que hagin oblidat el concepte de companyerisme. Una moda de fills de papà com qualssevol altre...

... O a qui collons se li acudiria un eslògan com aquest?

Tot plegat, una altra corrent de pensament més. Abans va ser el comunisme, es va posar en pràctica i s’ha vist, sobradament, que no funciona. Ara li toca al lliberalisme. Serà qüestió de posar-ho en pràctica per veure que tampoc aquesta ideologia funciona en favor nostre. I quan parlem del liberal Espanyolista ... bé, llavors ens desplacem a un altre nivell, al nivell de la intolerància i de l’autoritarisme ... un ésser dogmàtic esclau d'unes idees que creu que són seves, però mai tindrà la certesa ... .Precisament allò que no li hauria de passar mai a un lliberal ... Contradictori, no?

El pitjor negoci

Imaginem una situació:

La casa Renault decideix llençar al mercat un nou model de cotxe, es dirà Renault maraca. Vol que sigui un cotxe competitiu amb la resta de vehicles de la seva gama, i per això inverteix mogollón de pasta en el projecte. Els hi costa temps i esforç, allargant-se durant 4 o 5 anys. Finalment el tenen, el Renault maraca està a punt per sortir al mercat. El cotxe està molt bé, te tot el que ha de tenir, proteccions laterals, ABS, EPS, GPS, ordinador d’abord, un enanito que crida quan no et poses el cinturó, control de velocitat, forat per posar la llauna de cervesa, mans lliures, reconeixement de veu ... vaja, un model plenament competitiu. Així que la casa Renault es reuneix amb la casa Ford i li diu “Té, et regalo aquest cotxe que he trigat 4 anys a dissenyar i que m’ha costat uns quants milions d’euros”. La casa Ford, quan surt de la perplexitat, es frega les mans, agafa el disseny i comença a produir el nou Ford maraca. I sense haver invertit ni un duro, la casa Ford comença a guanyar diners per un tubo.



Absurd, oi?

Doncs així és el negoci de la recerca a Espanya. Amb els diners dels contribuents, Espanya forma investigadors de bon nivell. S’encarrega de la seva formació durant, al mínim, 4 anys, pagant els respectius sous i finançant-li totes les despeses de material.

I quan l’investigador està format, es troba al bell mig d’un desert. Mira a un costat i a un altre, però no hi ha res. I no li queda més remei que començar a marxar, cercant terres més fèrtils, amb l’esperança que algun dia el desert, casa seva, esdevindrà un indret on poder viure. I a l’estranger, entre tant, l’esperen uns quants grups de recerca, fregant-se les mans per que els hi arriba un investigador ja format que començarà a produir desde bon principi. Si existeix un mal negoci a la terra, aquest és el de la recerca Espanyola. Inverteixen en la formació per després regalar l’investigador a altres països.

Conversa entre Espanya (E) i un investigador (I)

I-Escolta, em sembla estrany...

E- Què tens?

I- Bé ... has invertit un bon munt de pasta en formar-me i ara em regales a la competència ...

E- Ah si? Com pot ser això?

I- No sé, això tu que no has desenvolupat la recerca en tot aquest temps ...

E- Recerca? I això què és?

I- Bé ... com t’ho diria ... Es el que proporciona a un país capacitat d’innovació, que es tradueix en patents, creació de noves empreses ... que comporta nous llocs de treball, inversions a l’estranger ... riquesa, vaja.

E- Empreses? Però si ja en tenim aquí.

I- Sí, estrangeres.

E- I què? Donen feina i aporten diners.

I- Això era abans, quan eres un país de mà d’obra barata. Ara les empreses estrangeres marxen a produir a altres països més barats. De fet ja fa temps que marxen ... Aquí en queden ben poques.

E- Sí, pot ser sí. Però també tinc la construcció per generar riquesa ...

I- D’això ... no has vist el que està passant amb la construcció?

E- Sí,és veritat. De fet ja em semblava estrany ... Jo construïa vivendes i jo mateixa me les comprava. Però com això del mercat és un tema bastant absurd, aquest cercle viciós ha fet que augmenti la meva economia. Sóc bona, eh?

I- Eeeh ... sí ja. Però ara el tema construcció se t’acaba ...

E- Home tranquiiiiil, que encara em queda el turisme.

I- I vols dir que el turisme et solucionarà el pitote que s’està muntant..

E- Bé, no se, però jo sempre he improvisat ...

I- Però tu ho veus que les grans potències dediquen molts recursos a la recerca? Que és la única via que te un pais ric per continuar creixent? Fins i tot les potencies emergents estan invertint en recerca per que no els enganxi el toro.

E- Jeje ... toros a mi, amb ho torera que sóc jo.

I- Joeeeeer ... Perquè hauré tret el tema? No desviïs la conversa, dona!. L’únic que et vull dir és que t’he costat una pasta, i que m’agradaria poder compensar-ho amb producció científica. Així jo no hauria de marxar a prendre pel sac i tu trauries un bon munt de diners... i podries continuar creixent.

E-Uffff... es que això de la recerca és molt complicat, noi. Mola més les coses fàcils, a curt termini ...

I- Però això és pa per avui i gana per demà!. Mira, Espanyita, amb el clima que tens i l’estil de vida d’aquí, si donessis quatre ajudes a la recerca, vindrien eminències de tot el món a treballar!!!. En poc temps estaries al nivell de les grans potències. Si tots els Europeus voldrien vindre aquí a viure, has estat triada com el país més desitjat per viure-hi de tota la comunitat Europea!!!.

E-Veus que bé?

I- Però dona ... Espavila!!

E- Mira, saps que et dic? Que això que em planteges és molt complicat. Jo no entenc de recerques. Però home, si ni tant sols el meu president sap parlar Anglés! Que m’estàs demanant?

I- Serà possible ...

E- Saps que et dic?. Tu busca’t la vida que jo ja faré.

Bé petits, aquí queda això.

Projecte 80%

Vinc de visitar un blog anomenat "La sombra de Aznar" que vaig descobrir ja fa un temps, desde que el seu artífex, en Peperufo, va incloure-hi un post brillant satiritzant sobre les mentides del PP. Aquest blog ja ha estat esmentat a diversos medis de comunicació i s'està guanyant un espai propi dins el món de la informació.

Des d'aquest Blog se'ns planteja una inciativa engrescadora , arribar al 80% de participació a les properes eleccions. Amb un objectiu ben concret, impedir l'ascens al poder del PP. No importa el teu color polític, només que comparteixis els ideals d'esquerres. I l'únic que se't demana és molt senzill, que vagis a votar, a qui vulguis. Us deixo a continuació la traducció al Català del manifest del projecte 80%. I en breu suposo que començaran a còrrer mails amb el missatge.

Pregunta: què passaria si aconseguíssim una participació del 80% a les eleccions generals ?



L'esquerra porta 4 anys adormida, esperant el seu moment, guardant les distàncies en el debat polític, mossegant-se la llengua i el que no és llengua, respirant fons, empassant bilis, suportant insults, rebent menyspreus, passiva, retirada, ofegada en un sospir. Recordem la desena de manifestacions de la dreta mediàtica; les coses que han cridat; els disbarats que s'han atrevit a dir; fins a on han estat capaços d'arribar grapejant institucions sagrades com el Tribunal Constitucional; fins i tot s'han atrevit a jugar amb el dolor de les víctimes i amb els morts del 11M. Nosaltres, convençuts del nostre sentit de la responsabilitat cívica, hem triat, sigui per omissió o per comoditat, no respondre aquests avalots. Apostem per la política de la pau i per cedir el nostre espai al carrer confiats que les concentracions es deslegitimessin per si soles a causa dels discursos antidemocràtics que es desenvolupaven en cadascuna de les intervencions de la dreta social espanyola. 4 anys de silenci, 4 anys estoics tolerant l'intolerable.



Però ha arribat el moment en què els ciutadans progressistes d'aquest país podem respondre amb tota la força merescuda a aquests 4 anys de descrèdit i deslleialtat democràtica per part de la dreta espanyola, individualitzada en personatges com Acebes, Zaplana, Alcaraz, Rouco Varela o Jimenez Losantos. Ha arribat el moment de convocar una manifestació col•lectiva, tant gran i espectacular, que sigui capaç de procurar tal lliçó democràtica per a aquells que han violentat la nostra convivència, que mai, mai, l'oblidin. És hora, és el moment, de treure a passejar el nostre orgull, la nostra sang, el nostre cor, els nostres ideals, amb el cap ben alt. Però no ho farem al carrer en forma de concentració sorollosa amb pancarta i eslògans. Ho anem a plantejar des de la xarxa, més enllà de la xarxa, al•ludint al sentit de responsabilitat ciutadana que milions d'espanyols tenim. Serà un boca a boca a escala nacional el qual cridarem als nostres amics, coneguts, familiars, companys de treball, a unir-se a un objectiu espectacular i grandiós: aconseguir el 80% de participació en les eleccions generals. Sí, has llegit bé! Un 80%! Un repte tant gran, tant valuós, que si s'aconseguís ens omplís d’orgull i satisfacció a tots. Tots a una, posant grans de sorra per a arribar a formar una bella muntanya de vots, tan grandiosa que aconseguim, el dia 9 de març, admirar-la amb sorpresa i profunda satisfacció.



Tot comença amb una pregunta. Coneixes el "Projecte 80%"? Sí, el gran objectiu, la gran obra mestra de l'esquerra espanyola, serà arribar a aquesta xifra per a impartir una lliçó que mai serà oblidada. Una demostració de força que ningú podrà negar. Un cop d'efecte que obri portades, titulars i rodes de premsa. No és impossible. És una xifra a la qual es va arribar al 1982 per exemple. Al 1993 i 1996 es va arribar al 77%. A les últimes, al 76%. Algú recorda unes eleccions democràticament més transcendentals des de 1982? Mirant fins a on és capaç d'arribar la dreta espanyola un té la impressió de que són els mateixos que en plena transició qüestionaven la Constitució i l'Estat Autonòmic. Són els mateixos que deien com llavors que "España se rompe". Per què no arribar llavors al 80% de participació per a marcar-li el terreny a aquesta dreta casposa i retrògrada? Per què no donar-los una lliçó en tota regla? Per què no demostrar-los que Espanya no tolera actituds post franquistes i antidemocràtiques com el boicot als productes catalans o el col•lapse de les nostres institucions? Per què no recordar-los que els ciutadans que conformem aquesta societat imperfecta no tolerem ni tolerarem que es jugui amb la mentida, amb la falsedat i amb la desqualificació burda? Per què no arribar al 80% per a deixar al món bocabadat i donar-li una lliçó als Acebes i als Zaplanas! Una meta difícil, però altament motivant; un objectiu grandiós que donaria la volta a mig món i que retornaria la fe a la ciutadania espanyola. Anem!



Com? Alhora senzill i estel•lar. Una campanya per internet, un mailing anunciant-la, una recollida de signatures, SMS, un lloc on centralitzar propostes, vídeos, iniciatives de mobilització. Ens sobren idees si ens posem. Som la gent de la cultura, de la inspiració, els creadors! Som l'esquerra espanyola, unida malgrat les seves diferents tonalitats. Que es facin eco els mitjans digitals, que s'assabenti el país que tenim un grandiós objectiu. Anem a aconseguir el 80%! D'internet es podrà passar al boca a boca, aconseguir que es parli en els col•lectius ciutadans progressistes, en les tertúlies..."saps què és el projecte 80%?". Veureu que remarco sempre, progressistes, bé, tots sabem que no fa falta llançar campanyes per a mobilitzar a la dreta. Ells van a votar fix, plogui nevi o hi hagi un terratrèmol. Nosaltres i solament nosaltres tenim la responsabilitat i el pes per a arribar, i per què no superar, aquesta xifra. Ens atrevim? Ens il•lusionem? Ens mullem? Un repte per a ser atractiu ha de ser difícil, estimulant, ha de ser de tal manera que per a aconseguir-ho calgui dedicar-li esforç i temps, poc individualment però en suma una enorme iniciativa ciutadana i social. Un 80%!



Qui s’hi apunta? Et sumes tu? Es sumen els teus amics? Aquests que tenint ideals progressistes gairebé mai s'animen a anar a votar perquè tots els polítics són iguals? I els teus familiars? Què proposes? Hi ha tanta gent a la qual mobilitzar i il•lusionar....Podem organitzar grans coses. Podem organitzar una enorme festa al carrer el mateix dia 9 de març si aconseguim l'objectiu. Al carrer a celebrar-ho! Som del projecte 80% i ho hem aconseguit! Som grans! Anem a Gènova a celebrar-ho amb Rajoy! Que se'ns escolti, que se'ns conegui! Anem a muntar l'enorme festa de la democràcia, la del vot, la de la participació! Podem donar moltes lliçons als polítics! Som poderosos si ens ho creiem! Avui serà al PP. Però el PSOE, i la resta de forces polítiques, prendran nota per a futurs comicis. És un crit de "no ens fallis" més alt i nítid que els anteriors. És la nostra resposta a les embranzides dels que insulten, dels que separen, dels que odien.



Ens atrevim? Ens atrevim? Jo, m'atreveixo. Qui s'apunta? Projecte 80%!



“La sombra de Aznar” convoca a tots els progressistes i us demana que us feu eco als vostres webs, blogs, fòrums i mitjans. Servidor posa la llavor. El sol, l'abonament i l'aigua és cosa de tots perquè aquesta enorme iniciativa culmini. Orgull companys, orgull! Projecte 80%!