l'estat del clima: Crida al canvi des de Copenhage

El dia 18 de juny es va fer públic l'informe amb les conclusions del congrés més important sobre el clima de l'any 2009, dut a terme a Copenhage. Hi van assistir 2500 participants de 80 països, i es van fer 1400 presentacions científiques. Aquest congrés està organitzat per les institucions de recerca més importants al camp de la climatologia, incloent-hi noms d'Universitats com Yale, Berkeley, Oxford, Cambridge, Tokio, Beijing i un llarg etcètera. Aquest text és, doncs, l'actualització més important sobre l'estat del clima des de l'informe de l'IPCC del 2007.

L'informe recull els nous coneixements i dades presentades al congrés, que portà per títol "Climate change: Global Risks, Challenges & Decisions". Incloc, a continuació, els 6 missatges claus extrets (bàsicament traduïts) de l'informe:



Missatge 1: Tendències climàtiques



Les observacions més recents indiquen que les emissions de gasos d'efecte hivernacle estan canviant fregant el límit superior de les prediccions del IPCC. Molts indicadors climàtics s'estan movent més enllà dels patrons de variabilitat natural dins els que s'han desenvolupat les societats i economies actuals. Aquests indicadors inclouen temperatura mitja global de la superfície oceànica, augment del nivell del mar, temperatura oceànica global, disminució del gel àrtic, acidificació dels oceans, i fenòmens climàtics extrems. Si no s'aturen les emissions, aquestes tendències probablement s'acceleraran, portant a l'increment del risc d'un canvi climàtic irreversible.




Figura 1. Com es pot veure en aquest gràgic, les dades reals (línies sòlides) s'aproximen als valors més alts de la forquilla prevista per l'IPCC, (línies discontinues) complint les prediccions més pessimistes.



Missatge 2: Disrupció Social i Mediambiental (límit: 2ºC)



La comunitat científica proveeix molta informació apuntant a la idea d'un canvi climàtic perillós. Les observacions recents mostren que les societats i els ecosistemes són molt vulnerables, fins i tot, a nivells subtils de canvi climàtic, posant en un particular risc a les nacions i comunitats més empobrides, ecosistemes i biodiversitat. Les societats contemporànies no podran resistir un augment de la temperatura de més de 2 ºC.



Missatge 3: Estratègia a llarg termini - Objectius globals i calendari.



Es requereix una mitigació ràpida, sostinguda i efectiva basada en accions globals i regionals per evitar el "canvi climàtic perillós". Si es retallen els objectius per 2020 augmentarà el risc d'impactes seriosos, fent que els objectius pel 2050 siguin més costosos i difícils. Per mitigar els efectes del canvi climàtic és vital establir un preu sensat per les emissions de carboni a llarg termini i l'adopció de polítiques que promoguin l'energia eficient i les tecnologies amb baixa emissió de carboni.



Missatge 4: Dimensions equitatives



El canvi climàtic està tenint, i tindrà, greus efectes diferenciadors sobre les persones dins i entre països i regions, durant aquesta generació i les futures, i sobre les societats humanes i del món natural. Cal una xarxa de seguretat i adaptació ben finançada per aquelles persones més desprotegides davant l'impacte del canvi climàtic. L'aturament del canvi climàtic hauria d'integrar-se dins de projectes més amplis destinats a millorar el desenvolupament socioeconòmic i l'equitat al llarg del món.



Missatge 5: La manca d'acció és inexcusable



La societat ja té moltes eines i aproximacions -econòmiques, tecnològiques, socials i de gestió - per afrontar eficientment el repte del canvi climàtic. Si aquestes eines no són implementades de forma vigorosa i amplia, serà impossible l'adaptació al canvi climàtic i les transformacions socials requerides per descarbonitzar les economies. Això inclou el creixement del treball relacionat amb les energies sostenibles; la reducció dels costos socials, econòmics i de salut del canvi climàtic; i la reparació i revitalització d'ecosistemes.



Missatge 6: Afrontant el repte



Si es donen les transformacions socials requerides per afrontar el canvi climàtic, es podran superar molts impediments i apareixeran oportunitats. Aquestes inclouen la reducció de la inèrcia dels sistemes socio-econòmics; l'augment del desig dels governs per actuar contra el canvi climàtic; la reducció de les activitats que incrementen les emissions de gasos d'efecte hivernacle; i propiciar un canvi en les institucions que porti de la feblesa cap a un lideratge innovador als governs, al sector privat i a la societat civil. Lligar el canvi climàtic amb un consum i una producció sostenibles, amb els drets humans i els valors democràtics és crucial per redreçar les societats cap un desenvolupament sostenible.



En definitiva, sembla que donat que el canvi climàtic és irreversible, cal preparar-se per evitar els desastres socials que pot comportar. Ja no es tracta d'aturar-lo, sinó de mitigar els seus efectes. I no pel que fa tan sols al medi ambient, sinó pel que fa a nosaltres mateixos: Els canvis al clima afectaran a països, a societats i a l'ordre global. Les economies són fràgils, ho estem veient amb l'actual crisi, i poden sucumbir de forma desastrosa als efectes socio-econòmics del canvi climàtic.



Per tant, des de Copenhage es demana allò que els governs, les societats, l'ésser humà no ha sabut fer en tota la seva existència: un canvi radical en els costums i en la forma d'entendre i plantejar-se la vida. Aquest comunicat no és una advertència, no és només un informe. És una crida al món, a les persones, a tu, a mi. Una crida al microactivisme, si em permets l'expressió, que fa que cadascú de nosaltres es transformi en altaveu dels petits aspectes de la vida que poden ser canviats. Un "actua local, pensa global" que, ara més que mai, ha de deixar d'associar-se amb colors, amb partits polítics, amb idealismes o amb dogmes i que hauria de passar a ser un crit unànime.



És possible? No sé que en penses. Jo, veient com està el pati, no ho crec.

pots accedir al text original aquí

de crisi i recerca

Bueno bueno bueno amigüitos i amigüitas, ja estem en plena crisis. Imagina't a la reina Isabel segona entrant a la London School of Economics, una de les institucions econòmiques més influents, i preguntant “Perquè ningú ha estat capaç d'anticipar la que ens està caient a sobre?”. Doncs sembla que no cal imaginar massa perquè va ser ben bé així.

I aquesta pregunta que feia la reina anglesa és el mateix que ens preguntem molts. Si vols (algunes) respostes et recomano aquest article, però si el trobes massa llarg et faig un resum de perquè no es va poder preveure la crisi: Perquè no tenen ni puuuuuta idea (així, amb totes les us). Bueeenoooo no tots, de fet ja n'hi va haver que ho van encertar, com el Joaquín Almunia, comisari europeu d'asuntus econòmics i financers, que al 2006 preveia que alguna cosa podia passar al 2008 degut a la insostenibilitat de l'endeutament de les famílies. O el professor d'economia Nouriel Roubini, que ja al 2004 advertia sobre la fragilitat dels balanços econòmics de les principals economies mundials. Però, és clar, després arriba gent com el Jean-Claude Trichet, president del banc europeu, que al mes de juny diu que la crisis seria només una petita desacceleració. O el mateix ZP, que ha negat fins fa dos dies que hi hagués cap crisi.



El tema està en que si els experts no es posen d'acord ni en el color de la merda, la gent només escolta el que vol sentir. I així ens va, vivint al món de les gominoles fins que ens la fotem de morros. Però a pilota passada es pot parlar molt, és clar. El que em segueix escamant, i el que ve a continuació és la meva opinió, és que sembla que la crisi ha arribat a base a cridarla. M'explico. Al principi, quan suposadament va començar la crisi ningú ho notava el més mínim, però moltes empreses començaven a moure fitxa "pel que pogués passar". Fent unes birretes a la plaça del fòrum de Tarragona (quan encara feia bon temps) m'explicaven el següent:

Hi havia proveïdors que vetaven a clients de tota la vida per que els hi deia l'asseguradora. Què coi és això de l'asseguradora? Aquesta asseguradora s'encarrega de cobrir els gastos del proveïdor en cas de que el client no pagui. L'asseguradora, per curar-se en salut, fa una llista negra amb empreses potencialment moroses ja que s'apropen temps de crisi. Si el proveïdor continua subministrant a aquell client potencialment morós, perd l'assegurança. El proveïdor, per tant, veu limitat el seu negoci per por a perdre l'assegurança, "com venen temps de crisi..." . Un altre cas era el d'un comercial a qui li havien dit que només acceptés clients que paguessin amb una demora tan baixa que li era impossible trobar cap client. Ningú estava disposat a acceptar les condicions del comercial. Això pot portar a l'empresa a una pèrdua de clients molt important, però és que "necessitem líquid, no podem fiar als nostres clients perquè s'apropen temps de crisi ...".

Fixa't que fins a aquest punt no cal que hi hagi una crisi de veritat, tot el que ha passat ha estat "per si de cas". Però quin és el resultat de tot això?

Doncs que el proveïdor deixa de subministrar al client, el qual no pot continuar treballant i ha de fer fora als seus treballadors. Al seu torn, el proveïdor, com no pot subministrar als de la llista negra (gairebé tots els seus clients de tota la vida) perd clients i deixa d'obtindre guanys i ha de fotre gent al carrer. Si enlloc del proveïdor posem el cas d'un banc, tres quarts del mateix: Com ha d'arribar una crisi el banc no dona crèdits. Si no hi ha crèdits les empreses no poden continuar endavant, així que acomiaden a un fotimer de gent (i ho fan sense cap mena d'escrúpol, per suposat). La gent fotuda al carrer (actualment 34 persones cada hora, tristísim) no te pasta, no pot continuar consumint ni comprant res. Es deixen de comprar pisos i el sector immobiliari se'n va po la barranquilla, es deixen de comprar cotxes i el sector automobilístic s'estimba... I llavors s'han de tancar línies de producció i han de fotre a fora un munt de gent que no guanyarà diners per consumir i es deixaran de comprar pisos i cotxes i com a conseqüència les empreses plegaran, faran fora un munt de gent ... ... ... Tot plegat, no fa ferum de peix (podrit) que es menja la seva pròpia cua? Aquesta és la meva gran pregunta del dia: Què va ser abans, la davallada del consum o l'arribada de la crisi?

Deien que l'endeutament de les famílies faria caure el consum i això provocaria una crisi, però segons ho veig, sembla ben bé que hagi estat a la inversa, que el simple fet de dir que estem en crisi ha fet arribar la crisi. Algú ha cridat "Que s'enfonsa el barco!" i han saltat fins i tot les rates per la borda. És clar, sense ningú que el manegi el barco s'acaba enfonsant i després ens diuen: "ho veus? ja t'ho havia dit". Deixaré aquest punt aquí com una pregunta, a l'espera que algú m'expliqui el perquè de tot plegat.



Continuem, avancem en la qüestió, quin és el consell dels experts?: "Les famílies han de procurar no endeutar-se". Ovació enorme siusplau:







Com no s'han d'endeutar si no treballen? D'on treuen els diners per sobreviure? Si al 2009 s'haurà d'endeutar fins i tot l'estat !!! L' "expert" que aconsella això és el mateix que preveia que l'Ibex 35 estaria a 17300 punts al Desembre quan està a 9000? Uiiiiix.



Quina és la solució a tot això? El govern ZP diu que cal donar una empenta a la recerca i la innovació, sobretot en energies renovables que serà un sector clau ... Recerca? Energies renovables? Crec que és el primer cop en la meva vida que sento aquestes paraules en període no-electoral ... agafeu-me que me da algooo. És clar, Espanya, que havia estat país de mà d'obra barata va arribar un punt que va veure créixer l'economia, deixant de ser de mà d'obra barata. La solució va ser la construcció, naltros construiem i naltros ho compravem i així (misteris de l'economia) creixia la riquesa. I ara la construcció ja no serveix, ha durat el que ha durat. Per altra banda, el nostre pais i Europa en general hem deixat de ser competitius (paraules del director de Sony), ja que la mà d'obra d'aquí és cara comparada amb llocs com Índia, Russia o el Marroc. Així que ara, amb anys i panys de retard, parlen de recerca, desenvolupament i innovació, la única forma que te un pais ric per continuar sent ric i mantindre un estat de benestar a la societat.



Molt bé, que és el primer que fa el govern? Congelar els programes Cenit i Consolider per 2009, els majors programes de recerca i innovació de l'estat (Garmendia tu nooooo per favoooooor). I de qui és la culpa? De la crisi!! Aaaaghh Però en què quedem? No havíem de fer front a la crisi invertint en recerca i innovació? No entenc res.