dimarts, 11 de novembre de 2008

El llenguatge de les pedres


L'espeleologia sempre ha estat un esport íntimament lligat a la ciència. Començant per una cosa tan vital com és l'obtenció de llum dins un lloc tan fosc com una cova, tot un desplegament de reaccions químiques més pròpies d'un vell laboratori d'alquímia que d'un esport. Actualment suposo que les noves llums de LEDs proporcionen tot el necessari perque un espeleòleg pugui veure-hi, però fa pocs anys encara s'utilitzaven les llums de carbur. Havies de portar una mena de cantimplora penjada de l'arnès que es dividia en dos espais. Al superior hi posaves aigua i a l'inferior carbur. L'aigua gotejava sobre les pedres de carbur generant el gas acetilè que pujava per un tub fins al casc, on s'inflamava produint una flama extraordinàriament brillant, molt més que la llum elèctrica, tot i que sempre portàvem una lot a piles sobre el casc per casos d'emergència. Evidentment l'ús d'acetilè no estava exempt de risc donada la inflamabilitat del gas que a més d'un va arribar a cremar fins les celles. Per no parlar de la quantitat de merda negra que treus de les fosses nassals, producte de la combustió continuada d'acetilè que vas tragant tota l'estona.

Una altra disciplina importantíssima dins aquest esport és la cartografia. Calia saber llegir mapes si no volies perdre't per l'interior dels laberíntics passadissos. I no només en dos dimensions, sinó en tres, donada la freqüent presència de pous i diversos nivells dins la cova que calia sortejar amb tècniques de ràpel que impliquen fer canvis de corda mentre estàs suspès al buit envoltat per la negror més absoluta.
De no haver anat amb gent experta encara donaria voltes dins alguna cova.


I tot això perquè? Fas esport, però sobretot per l'espectacularitat dels paratge que visites. A la superfície no hi ha res que s'hi assembli. Des de passos estrets per on has de passar reptant i fent postures impossibles per anar obrin-te pas (prohibit totalment als claustrofòbics) fins a voltes immenses que no pots arribar a il·luminar completament amb la potent llum de cabur. Llacs d'aigües immutables i totalment transparents amb formacions cristal·lines al seu interior que es desfarien si les toquessis, o els anomenats “sifons”, passos coberts d'aigua que s'han de buidar abans d'entrar-hi (si són petits, sinó cal bussejar) i tornen a omplir-se lentament mentre t'hi arrossegues (divertidíssim). Però el més espectacular dins una cova són les formacions rocoses, de milers de colors diferents, minerals cristal·litzats lentament durant segles que de vegades creixen suaus i opacs i d'altres punxeguts i lluents. Un lloc genial per un geòleg, una altra disciplina que es pot barrejar dins aquest esport. Però la ciència que podem trobar dins una cova no acaba aquí, ni molt menys.

Sens dubte les formacions més característiques d'aquests bells buits de l'interior de la terra són les estalactites (les que pengen, és fàcil de recordar si penses que acaba en “tita” i totes les tites pengen) i les estalagmites (les que creixen sobre el terra, aquestes són fàcils de recordar ... per eliminació, és clar).

Aquests elements triguen molt de temps a fer-se. L'aigua que es filtra de la superfície arrossega minerals fins que arriba a la cova. Allà, aquesta aigua pot caure a terra, com si fos una gotera, i dipositar-hi els minerals que porta. Quan l'aigua s'evapora hi resten els minerals, que s'aniran acumulant donant lloc a una estalagmita. Si l'aigua, enlloc de caure, queda suspesa del sostre el que es forma és una estalactita. Amb el temps, molt de temps, aquestes formacions aniran creixent alhora que l'aigua va lliscant i dipositant els minerals per la superfície de l'estalagmita.
Així es van fent capes i capes.



És ben bé com l'escorça d'un arbre. I ja saps que es pot saber la història d'un arbre llegint els cercles concèntrics de l'interior del seu tronc, les diferents capes d'escorça. Passa el mateix amb les estalactites i estalagmites?


Sembla que sí. Aquestes pedres són un registre del que ha passat a la superfície, metres i metres per damunt seu. Així ho va entendre en Larry Edwards, paleoclimatòleg de la University of Minnesota. El bo d'en Larry va estudiar la secció d'una estalagmita obtinguda a l'interior d'una cova Xinesa. Es van dedicar a llegir la història continguda dins aquella pedra determinant els nivells de l'isòtop Oxigen-18. Aquest isòtop es troba en grans quantitats dins una capa de l'estalagmita si aquesta ha cristal·litzat durant un període de pluges abundants, i els seus nivells disminueixen proporcionalment si les precipitacions mimben. Alhora van utilitzar el Thori 230 per fer la datació de cada capa. Així, determinant l'Oxigen-18 i el Thori 230, han pogut establir la història publiomètrica de la zona desde l'any 190 (quan va començar a créixer aquesta pedra) fins al 2003. Gairebé 2000 anys d'història registrats dins una pedra.

Aquest ja és tot un avanç, però la sorpresa va arribar quan van comparar les dades obtingudes amb la història coneguda de la Xina. S'han adonat que la caiguda de les dinasties Tang, Yuan i Ming als segles 9, 14 i 16 respectivament coincideixen amb períodes d'importants sequeres, el que suggereix revoltes populars per la manca d'aliment que haurien causat el desgast del poder. Per altra banda, es dona resposta a la causa de l'explosió demogràfica que es va donar en aquell país al segle 10, que sembla que va coincidir amb un període de pluges abundants i, per tant, d'una excepcional època de bonança agrícola.

Ja hem vist amb anterioritat com la nostra història està escrita als gens, o com la història de les corrents oceàniques es troba dipositada a les profunditats marines. Ara també sembla que les roques ens puguin parlar, testimonis silenciosos del més remot. I sembla ben bé que tot estigui enregistrat, però cada passatge escrit en diferents codis, ja sigui genètic, isotòpic, biològic o mineral. Cal aprendre els llenguatges de la natura, alguns melòdics com el cant dels ocells, d'altres durs i freds com el de les pedres. Així podrem entendre el nostre món i, per tant, a nosaltres mateixos. A la història, al passat, moltes vegades també hi ha escrit el nostre futur.

9 comentaris:

kennen ha dit...

no sabia que l'oxigen 18 servia també per a determinar l'edat de les coses (en aquest cas concret).

com sempre, i ja canso, molt interessant.

cuida't.

suposo/espero que ja no vas tan enfeinat.

Asimetrich ha dit...

No canses no jejeje.

L'oxigen 18 no és per datar, sinó que indica la quantitat de pluja. La datació la fan amb el thori 230.

I la feina va tornant a la normalitat. La noia que estic supervisant comença a volar sola i ja estic més lliure.

M'agrada la teva nova imatge, prefereixo el don't panic però ja se sap que canviar fa de net ;-)

la Teresa ha dit...

Un post excel·lent, amb un munt d'informació per pair i un final ple de lirisme que ens recorda la importància d'escoltar la natura!

Asimetrich ha dit...

lirisme, quina paraula més maca, jo que li dic cuento jejeje. Gràcies Teresa, tan amable com sempre :-)

Ferran ha dit...

Coincideixo amb els comentaristes anteriors: un post fantàstic, de debò.

Pel que fa a l'espeologia, aquest és un esport que m'està vetat, perquè pateixo una claustrofòbia una mica "radical". De fet, només d'imaginar-me el que anaves explicant... quina angoixa!

Però estic segur que ha de ser preciós. Em sap greu perdre-m'ho.

Dodger ha dit...

Interessantíssim això de la Xina, Asimetrich. Quantes vegades les putades climàtiques o naturals en general expliquen bona part de la tira de coses! L'entrada al neolític, la decandència del feudalisme...

Sobre l'espeleologia, no l'he practicat mai, però si que hem visitat amb en Frij un munt de coves i l'experiència de estar dins una gran bòveda on hi cabria un jumbo i que de cop tothom apagui els llums i tenir la sensació més opressiva i de vulnerabilitat del món, recomano que l'experimenti tothom alguna vegada...

Asimetrich ha dit...

ferran, gràcies. Sí, es tracta d'un esport no apte per claustrofòbics. De fet, encara que no tinguis claustrofòbia habitualment, dins una cova pots arribar a patir-ne en moments puntuals, i no és gens agradable.

dodger, sí que és ben curiós tot això. I el que dius de la vulnerabilitat és exactament el que es sent, no ho hagués definit millor.

Frij ha dit...

Que fort, la història ens l'expliquen les pedres...interessantíssim.
A veure quan ens portes a una d'aquestes sortides espeleològiques!
Salut!

Asimetrich ha dit...

jajaja. Dificil, frij, ja fa un munt de temps que no en faig. Pero a qui li agradi el tema hi ha grups d'espeleologia arreu i molts fan cursos que duren unes setmanes (normalment en aquesta epoca) als que et pots apuntar.