dimarts, 23 de setembre de 2008

Buscant els secrets de l'eterna joventut


La veritat, no sé que pensaria si un bon dia se m’apropés algú i em preguntés “Vols viure eternament?” Segurament li diria que no, deu ser un pal enorme. Però si s’apropés algú i em preguntés “Vols no envellir?” llavors m’ho pensaria seriosament. Sí, ja sé que hi ha tot allò de “ La arruga es bella” o “Sabe más el diablo por viejo que por diablo”, però, sincerament, la arruga ben posada pot ser bella, però més bella és la turgència. I això del diablo, bé, sap més per haver viscut més temps i haver guanyat experiència, però no pas per tindre problemes de pròstata, estar mig sordo i haver de dissenyar un pla d’atac cada cop que ha de baixar l’escala de davant de casa. Deixant de banda la vida eterna, el no envellir seria tot un punt.

Perquè envellim? De fet, no hi ha cap raó pràctica des del punt de vista de la natura. Si visquéssim eternament seria un problema, ja que superpoblaríem el planeta en poques generacions i acabaríem per col•lapsar l’ordre natural en uns pocs centenars d’anys. Llavors, morir és necessari i sostenible (com diria un de ICV). Però realment cal envellir? És necessari? Aporta alguna avantatja evolutiva? No podríem morir amb 60-70 anys sense haver de patir el que la vellesa suposa?.

Per entendre-ho cal fer-nos una altra pregunta: Perquè estem aquí? Tots ho sabem, el nostre objectiu únic des de que naixem és transferir la nostra dotació genètica, reproduir-nos. Quina és la finalitat d’això? No ho sé, a cas hi ha algun premi per l’espècie que arribi més lluny transferint els seus gens? Formem part d’una competició de resistència sense saber-ho? Massa preguntes.

Però el cert és que tot ésser viu del planeta està aquí amb l’objectiu de reproduir-se. De fet, què és un home? Un home és un penis i dos testicles que pengen rodejats de tota una parafernàlia (resta del cos) que assegura la supervivència de l’aparell reproductiu fins a una edat fèrtil. Res més. Això a tu, si ets home, no et ve de nou, les dones ens ho recorden constantment: “Només penses amb la polla!” És clar, senyora, he vingut al món per fecundar-la. Elles diuen molt (i nosaltres els hi hem de riure la gràcia si no volem ser titllats de masclistes) però hi ha una cosa que deuen ignorar, i és que elles no són més que una vagina, matriu, unes trompes de fal•lopi amb els respectius òvuls, tot rodejat d’una parafernàlia (resta del cos) destinada a la supervivència de l’aparell reproductiu fins a edat fèrtil.

Foto: representació artística de l'autèntica naturalesa de l'home

Edat fèrtil, vet aquí el rovell de l’ou (mai millor dit), la paraula clau. I és que un cop hem transmès els nostres gens, res més importa. Quan ja ens hem reproduït, ja no fem cap servei. A partir d’aquest moment, la natura s’oblida de nosaltres i ens deixa a mans dels radicals lliures que ens comencen a oxidar, a poc a poc, ens arruguen i ens putejen.

Però un moment. Si són els radicals lliures la causa de tot, perquè dimonis hi ha tan pocs estudis que hagin demostrat feacenment una relació entre el dany oxidatiu i la disfunció cel•lular que porta a l’envelliment? Que l'oxidació hi té a veure és cert, però calen més actors en aquesta pel•lícula per poder explicar tota l’historia. I aquests actors sembla que són gens (per variar).

La revista Cell publica un treball de científics de la Stanford University i la University of Colorado at Boulder en el que es van estudiar les diferències entre nemàtodes (cucs) joves i altres vells. Es van trobar fins a 1000 gens que s’expressen de forma diferent a la joventut respecte la vellesa. Però el més interessant és que tots aquests 1000 estan controlats per només tres, anomenats ETL-3, ETL-5 i ETL-6. i que codifiquen factors de transcripció: proteïnes que actuen com a interruptors, engegant o apagant l’expressió de gens. El curiós del cas és que aquests 3 gens es troben controlats per insulina, i ja sabem que els nivells d’insulina es controlen per l’ingesta (per la glucosa que ingerim, més aviat). Això es troba en la mateixa línia que diferents estudis que apunten a la restricció calòrica com una forma d’augmentar el temps de vida. I, t’enrecordes del post de la nutrigenòmica?, quan et deia que els nutrients que ingerim cada dia normalment modulen l’expressió dels nostres gens? Doncs resulta que la Quercetina, un compost contingut als vegetals, és capaç de mimetitzar els efectes de la restricció calòrica, fent un “reset” dels gens ETL-3, ETL-5 i ETL-6 als nivells que presenten els organismes més joves.

D’aquesta manera, coneixent aquests mecanismes genètics i genòmics implicats en l’envelliment, s’obren tot un munt de possibilitats i vies encara per explorar cap a l’eradicació de la vellesa i l’augment del nostre temps de vida. Quant de temps podrem viure al futur? Ni tu ni jo ens ho podem arribar a imaginar. Arribarà un dia en que la vellesa es pugui tractar com es tracta avui un refredat? Segurament.

Només una darrera reflexió. Segons aquest estudi, resulta que portem programada la vellesa a nivell genètic, la vellesa doncs no és només una coincidència. No envellim perquè ja haguem complert el nostre objectiu i el que ens passi a continuació no importi, sinó que forma part del nostre programa. Quin objectiu té doncs fer-se vell? Serà que al cap i a la fi sí que ens aporta un avantatge evolutiu? Quin deu ser?

24 comentaris:

noemi ha dit...

Llavors si tot es tracta de deixar descendència, i per tant trasmetre els gens i el cos a partir d'aqui s'oblida de la resta, la gent que no té fills perquè es fa vella igual? si no ha deixat la seva emprenta genètica al món.
Per què hi ha gent que en té 60 i sembla que en té 40 i a la inversa? sort que l'home va morint, ja fa prou mal en vida, perquè damunt duri eternament!!!

Asimetrich ha dit...

Tens raó, sembla que es tracti més d'un control de temps en plan: "tens tant de temps per fer un crio". Estaria bé que fins que no tens un fill no envelleixis, però no va així.

Crec que el control més genial és el de la mantis. En pic la femella és fecundada, aquesta mata al mascle. Brutal! Brbrbr

la Teresa ha dit...

Un post molt interessant, com sempre. Llegint-lo em ve al cap, la pregunta: si no envellissim, també ens moriríem de mort natural? Perquè, al cap i a la fi, si bé és veritat que la gent s'acaba morint de càncer, malalties cardiovasculars, malalties respiratòries... a diferents edats, no és cert que moltes d'aquestes malalties també acaben apareixent com a conseqüència de la vellesa, del desgastament del cos?

Asimetrich ha dit...

Sí, i tant Teresa, de fet l'objectiu últim de la vellesa segur que és provocar aquest desgast per avocar-nos a la mort.

Però tot i això, a mi em queda la pregunta de perquè aquest mecanisme per morir-nos i no una mena de mort més sobtada. Perquè deu ser necessari que decaiguem tan progressivament. De fet, ens passem mitja vida envellint. Ho trobo un procés massa lent per implicar només la mort. Com si hagués d'haver algo més al darrera. Però bé, ja se sap que la natura tampoc no és perfecta.

Vallve ha dit...

Molt bones reflexions. Aquest tema dóna per molt. Només un parell de reflexions. Crec que cal pensar a nivell evolutiu. El fet de que visquem més anys és un fet bastant recent en l'evolució de la nostra espècie. Està clar que cal deixar espai i recursos per les noves generacions, potser l'envelliment té aquesta finalitat, no ho se. La segona reflexió és que després de tenir els fills, cal criar-los. Ho se per experiència, així que jo afegiria que estem aquí per tenir descendència i fer que la nostra descendència sobrevisqui.

zel ha dit...

La saviesa, aquest és l'avantatge evolutiu que porta fer-se vell. Ser savi, i tocaria ser protegit, i cuidat i escoltat i gairebé venerat com feien abans, als temps de l'antigor, com encara es fa en cultures antigues, els vell dipositaris de tot el saber, de la certesa de no equivocar-se en jutjar, en aconsellar, en comprendre... Així hauria de ser, i estar amb els nens, i compartir les estones dels principis i finals que haurien d'anar de la mà...

Petons!

Asimetrich ha dit...

vallve, i tant que dóna per molt!. Molt bona reflexió, criar els fills seria una bona excusa per que la natura no ens mati de cop. Pot ser sí que com fa poc que vivim tant, aquests anys extra arribin quan ja som grans.

zel, m'agrada molt la teva resposta. Només trobo que la saviesa no té perquè estar lligada amb la vellesa física, sinó amb el temps de vida. Avui en dia, el temps de vida i la vellesa van lligats de la mà. Però no tenen perquè ser el mateix. El que em pregunto és si podríem viure els mateixos anys, ser igual de savis al final i no haver de passar per la vellesa física. De ser així, la subsistència de la nostra espècie continuaria estan tan assegurada com ara. Per això em pregunto si la senectut del nostre cos té alguna utilitat.

Quim ha dit...

Crec que tampoc hem de perdre de vista que la nostra vellesa interpretada com a "decrepitud" és el fruit d'una societat que ens necessita al 100% de les nostres capacitats. Tots els mamífers envelleixen, però nosaltres utilitzem funcions tan complexes i vivim en entorns tan hostils que el nostre envelliment és molt incapacitant.
Us heu fixat en la diferència que hi ha entre un ancià del camp (que sovint encara treballa el tros i passeja pel poble) i un de ciutat (que molts cops no s'atreveix ni a sortir de casa)?
No sé, potser estic divagant!

Asimetrich ha dit...

quim, benvingut a Nòmades. Gran blog el Així de simple així de natural .

Tens molta raó, la societat nostra és molt limitant i incapacita a aquell que no està al 100%. Crec però que la decrepitud es manté més temps en els humans que a la resta de mamífers, segurament això també respon al temps de vida exra que hem guanyat gràcies a la higiene i la medecina. De fet, de viure com la resta d'animals, en plena natura, no viuríem més de 40-50 anys.

Deu ser per tant que la vellesa la forcem i l'estirem els mateixos humans. Gràcies, entre tots esteu resolent els meus dubtes

Mireia ha dit...

bé, crec que tot el que es podia filosofar ja s'ha filosofat. Però m'agradaria repetir: si ens fem vells durant de temps és perquè l'home ha estat espavilat com pk aixií sigui i d'altra banda, i com ja s'ha dit, l'instint humà no està tan desenvolupat com el d'altres animals, que només nèixer ja saben on buscar el menjar i/o la parella! diga'ls-hi tontos! per tant ens calen els iaios i abueletes pk ens expliken batalletes que, en teoria, ens ajudaran a sobreviure en aquest món!

D'altra banda, he rigut molt, sobretot en la primera part ;).

Per cert, en quin camp de la ciència treballes?

Salut!

Asimetrich ha dit...

mireia, bon resum del que s'ha discutit.

Ara treballo a un departament de fisiologia, centrat en biologia molecular i cel·lular.

Asse ha dit...

Potser que no presenti avantatge evolutiu, sinó que la vellesa siguin característiques fenotípiques que apareguin en edats en les que ja s'ha tingut descendència, cosa que les pot convertir en difícilment eliminables pel mecanisme de la selecció natural.

Asimetrich ha dit...

asse, una explicació molt convincent, genial!. Però fixa't en el paper de Cell, no només és fenotípic, sinó que sembla que tingui component genotípic. Tot i això t'haig de donar tota la raó, els mecanismes de selecció natural no podrien eliminar els processos de la vellesa, donat que es dóna després de l'edat fèrtil.

Hi ha però aquesta programació gènica per la vellesa que sembla anar una mica a la contra de tot el que ens pensàvem. Pot ser es tracta d'efectes secundaris d'aquests gens, que tindrien una primera funció que seria la de respondre a l'insulina, però amb el temps això causa la vellesa?

Ah, per cert, benvingut a Nòmades :-)

Asse ha dit...

Evidentment, la selecció natural només actua sobre les característiques fenotípiques de base genotípica.

Els mecanismes que "programen" la vellesa, si es donessin en nens es considerarien una malaltia genètica (i de fet, això és el que passa), però amb la gent gran ho prenem com si fos quelcom dissenyat (ni que sigui evolutivament, em refereixo) per obtenir el resultat que s'obté (la vellesa i la mort), quan no hi ha motius poderosos per pensar que sigui així, com tampoc hi ha motius per a pensar-ho amb els malalts de progèria.

Asimetrich ha dit...

I tant! , tot i que aixo que dius de la seleccio natural no es pas tan evident (si tenim en compte els ultims estudis sobre epigenetica i genomica que reprenen conceptes mes Lamarckians sobre l'herencia). Veig que tambe ets defensor de la idea que la vellesa es pot tractar com una malaltia mes. Coincideixo amb tu totalment.

Asse ha dit...

Ep, no confonguem. Hi ha característiques, com les metilacions o prions que poden aparèixer apart de la seqüència de nucleòtids i ser heretables en un nombre limitat de generacions, però això dista molt del lamarkisme.

I són factors sobre els que igualment segueix afectant la selecció natural.

Asimetrich ha dit...

Si, tens rao, crec que m'he colat en algun moment ;-).

kennen ha dit...

com que et veig en ple esplendor de comentaris, no et molestaré més. tot dit, bons comentaris!

Asimetrich ha dit...

ja veus, això és un festival. Sempre és una alegria veure't per aquí. Gràcies per la visita!

Albertinho ha dit...

Bon post! I gran discussió sobre selecció natural, envelliment i epigenètica.

Si està programat el nostre envelliment, estaríem dient que pot ser heretable també aquesta programació, és a dir, em pregunto si potser morirem més o menys a l'edat que moriran els nostres pares (si és que moren per vellesa). Què ens programa per la vellesa, jo fins avui havia pensat que tot era tema de oxidació, radicals lliures

Asimetrich ha dit...

Sí, però és el que hem discutit amb l'asse, que crec que treballa en el tema per la seva plana web: en principi, en ser gens regulats per insulina podrien tindre algun altre rol més important pel desenvolupament de l'individu. Però amb el temps resulten tindre com a efecte secundari la vellesa. Per tant, no haurien d'estar afectats per la selecció natural, ja que els efectes secundaris arriben després de que facin la seva funció principal. És com l'oxígen, el necessitem per viure però amb el temps genera oxidació i malalties. Paradoxes de l'evolució, res és perfecte.

Frij ha dit...

Hola asimetrich,
bon blog!
Ja que aquest post ha donat per molts comentaris, em sumo a ells.
Està clar que morir és sostenible, no cal competir amb els joves de l'espècie per als recursos, quan un és vell tan sols estorba i gasta recursos molt preuats per als que s'han de reproduir. L'exemple de la mantis és bo, surt a compte donar el teu cos a qui portarà els teus gens, mai se sap què podran necessitar.
Finalment, em sumo als comentaris a favor de que la vellesa és un allargament artificial de la vida creat per nosaltres mateixos, penso també en els ratolins estabulats comparat amb els ratolins salvatges, també viuen molt més. I molts cops estan bastant fets caldo pobrets...

Asimetrich ha dit...

Ep frij!, benvingut a Nòmades. Ara veig el teu comentari i procediré a linkar el teu blog Abulafia ipsofacto!. No m'ho pensava que hi hagués tants blogs de ciència (i tan bons!).

Això que dius de donar el teu cos als qui portaran els teus gens, estic molt d'acord. Sense haver de parlar de la mantis: Jo no sóc pare (que jo sàpiga), però juraria que els qui ho són donarien la seva vida pels fills, renegant al principi d'autoconservació. En quant als ratolins, crec que poses un exemple excel·lent del que és l'allargament de la vida per vies "artificials".

Encantat de tindre't per aquí.

Frij ha dit...

Si, déu n'hi dò!
Ja anirem passant per aquí...
Et torno el detall!