més ràpid, més alt, més fort ... més dopat

On està el límit? Serà l'Usain Bolt el darrer recordman dels 100 metres llisos? Arribarà el moment en que els rècords mundials siguin insuperables? Sembla que hagi de ser així, doncs els humans tenim limitacions. Però cada dia que passa es descobreixen formes d'estendre més i més aquests límits. Els avenços tecnològics ens permeten viure més temps, ser més guapos i guapes, patir menys malalties i fins i tot córrer més ràpid. Però en aquest darrer cas tot allò que sigui potenciar el físic amb tècniques farmacològiques enlloc d'entrenament es considera doping... aaaah, mala sort.

Determinar si un esportista ha usat substàncies dopants és d'allò més difícil, més que res perquè per poder trobar restes d'una substància no autoritzada el primer que cal és saber què s'està buscant. I a banda de córrer a la pista, alguns esportistes gamben que se les pelen quan es tracta de trobar noves substàncies dopants desconegudes pels encarregats de determinar si hi ha o no un cas de doping. Existeix un bon ventall de substàncies d'aquest tipus, però falta saber si hi ha alguna que a més de potenciar el físic sigui indetectable. Així que algú va pensar: I si enlloc de fotre'ns coses per la vena ens canviem els gens? El cas és que recentment s'ha obert un debat sobre la possibilitat d'anar més lluny en el dopatge gràcies als nous avenços en genètica. Es tractaria d'alterar els gens de l'esportista utilitzant les eines i estratègies inventades per la teràpia gènica. Aquest és un debat que pot sonar a ciència ficció, però les alarmes s'han disparat recentment perquè cada cop és una possibilitat que es veu més propera. Com es podria dur a terme el doping genètic?


A un treball publicat a la revista Science Translational Medicine, l'equip liderat per en Jerry R Mendell del Nationwide Children’s Hospital ens explica com van aconseguir introduir i sobreexpressar el gen de la Follistatin al múscul d'uns macacos. Pel seu nom es podria pensar que aquest gen té més a veure amb tècniques amatòries que amb qualsevol altra cosa, però deixa de fregar-te les mans que la història no va d'anar fotent claus a tort i a dret. En realitat la Follistatin codifica per una proteïna que reprimeix la myostatin, encarregada d'impedir el desenvolupament massiu dels músculs. Quan la myostatin falla, el resultat són uns músculs sobredimensionats com s'ha vist en animals i a un nen molt especial que vàrem visitar fa un temps. Així, si tenim molta Follistatin, la myostatin estarà reprimida i els nostres músculs creixeran qual Schwarzennagggerrr hipervitaminat.

Per sobreexpressar la Follistatin els investigadors van fer ús d'un virus modificat amb tècniques de biologia molecular que portava al seu interior el gen de la proteïna. Però aquesta tècnica té un petit problema, i és que aquest tipus de virus infecten la majoria de les cèl·lules del cos, de forma que introduirien la Follistatin a tot arreu i això podria causar problemes de molts tipus, com convertir-se en un monstre mutant més lleig que en Jabba the Hut. Per tal de solventar aquest inconvenient es va recórrer a una variant del gen que expressa la proteïna mutada, diferent de la normal. Quan porta aquesta mutació la Follistatin és efectiva al múscul però no a la resta de teixits. D'aquesta manera els macacos van desenvolupar considerablement la massa muscular de la zona on s'havia injectat el virus sense presentar problemes adversos.

Evidentment la finalitat d'aquests experiments no és facilitar el doping genètic sinó contrarestar els efectes atrofiants de diferents malalties degeneratives. No obstant, tot i que l'autoritat antidoping mundial ja ha inclòs el doping genètic com a mètode prohibit, es tem que es pugui començar a utilitzar en breu. Però, la veritat, no tinc ni pajorela idea de qui podria estar interessat en utilitzar aquestes tècniques... ehemmm

Buscant els secrets de l'eterna joventut

La veritat, no sé que pensaria si un bon dia se m’apropés algú i em preguntés “Vols viure eternament?” Segurament li diria que no, deu ser un pal enorme. Però si s’apropés algú i em preguntés “Vols no envellir?” llavors m’ho pensaria seriosament. Sí, ja sé que hi ha tot allò de “ La arruga es bella” o “Sabe más el diablo por viejo que por diablo”, però, sincerament, la arruga ben posada pot ser bella, però més bella és la turgència. I això del diablo, bé, sap més per haver viscut més temps i haver guanyat experiència, però no pas per tindre problemes de pròstata, estar mig sordo i haver de dissenyar un pla d’atac cada cop que ha de baixar l’escala de davant de casa. Deixant de banda la vida eterna, el no envellir seria tot un punt.

Perquè envellim? De fet, no hi ha cap raó pràctica des del punt de vista de la natura. Si visquéssim eternament seria un problema, ja que superpoblaríem el planeta en poques generacions i acabaríem per col•lapsar l’ordre natural en uns pocs centenars d’anys. Llavors, morir és necessari i sostenible (com diria un de ICV). Però realment cal envellir? És necessari? Aporta alguna avantatja evolutiva? No podríem morir amb 60-70 anys sense haver de patir el que la vellesa suposa?.

Per entendre-ho cal fer-nos una altra pregunta: Perquè estem aquí? Tots ho sabem, el nostre objectiu únic des de que naixem és transferir la nostra dotació genètica, reproduir-nos. Quina és la finalitat d’això? No ho sé, a cas hi ha algun premi per l’espècie que arribi més lluny transferint els seus gens? Formem part d’una competició de resistència sense saber-ho? Massa preguntes.

Però el cert és que tot ésser viu del planeta està aquí amb l’objectiu de reproduir-se. De fet, què és un home? Un home és un penis i dos testicles que pengen rodejats de tota una parafernàlia (resta del cos) que assegura la supervivència de l’aparell reproductiu fins a una edat fèrtil. Res més. Això a tu, si ets home, no et ve de nou, les dones ens ho recorden constantment: “Només penses amb la polla!” És clar, senyora, he vingut al món per fecundar-la. Elles diuen molt (i nosaltres els hi hem de riure la gràcia si no volem ser titllats de masclistes) però hi ha una cosa que deuen ignorar, i és que elles no són més que una vagina, matriu, unes trompes de fal•lopi amb els respectius òvuls, tot rodejat d’una parafernàlia (resta del cos) destinada a la supervivència de l’aparell reproductiu fins a edat fèrtil.

Foto: representació artística de l'autèntica naturalesa de l'home

Edat fèrtil, vet aquí el rovell de l’ou (mai millor dit), la paraula clau. I és que un cop hem transmès els nostres gens, res més importa. Quan ja ens hem reproduït, ja no fem cap servei. A partir d’aquest moment, la natura s’oblida de nosaltres i ens deixa a mans dels radicals lliures que ens comencen a oxidar, a poc a poc, ens arruguen i ens putejen.

Però un moment. Si són els radicals lliures la causa de tot, perquè dimonis hi ha tan pocs estudis que hagin demostrat feacenment una relació entre el dany oxidatiu i la disfunció cel•lular que porta a l’envelliment? Que l'oxidació hi té a veure és cert, però calen més actors en aquesta pel•lícula per poder explicar tota l’historia. I aquests actors sembla que són gens (per variar).

La revista Cell publica un treball de científics de la Stanford University i la University of Colorado at Boulder en el que es van estudiar les diferències entre nemàtodes (cucs) joves i altres vells. Es van trobar fins a 1000 gens que s’expressen de forma diferent a la joventut respecte la vellesa. Però el més interessant és que tots aquests 1000 estan controlats per només tres, anomenats ETL-3, ETL-5 i ETL-6. i que codifiquen factors de transcripció: proteïnes que actuen com a interruptors, engegant o apagant l’expressió de gens. El curiós del cas és que aquests 3 gens es troben controlats per insulina, i ja sabem que els nivells d’insulina es controlen per l’ingesta (per la glucosa que ingerim, més aviat). Això es troba en la mateixa línia que diferents estudis que apunten a la restricció calòrica com una forma d’augmentar el temps de vida. I, t’enrecordes del post de la nutrigenòmica?, quan et deia que els nutrients que ingerim cada dia normalment modulen l’expressió dels nostres gens? Doncs resulta que la Quercetina, un compost contingut als vegetals, és capaç de mimetitzar els efectes de la restricció calòrica, fent un “reset” dels gens ETL-3, ETL-5 i ETL-6 als nivells que presenten els organismes més joves.

D’aquesta manera, coneixent aquests mecanismes genètics i genòmics implicats en l’envelliment, s’obren tot un munt de possibilitats i vies encara per explorar cap a l’eradicació de la vellesa i l’augment del nostre temps de vida. Quant de temps podrem viure al futur? Ni tu ni jo ens ho podem arribar a imaginar. Arribarà un dia en que la vellesa es pugui tractar com es tracta avui un refredat? Segurament.

Només una darrera reflexió. Segons aquest estudi, resulta que portem programada la vellesa a nivell genètic, la vellesa doncs no és només una coincidència. No envellim perquè ja haguem complert el nostre objectiu i el que ens passi a continuació no importi, sinó que forma part del nostre programa. Quin objectiu té doncs fer-se vell? Serà que al cap i a la fi sí que ens aporta un avantatge evolutiu? Quin deu ser?

experimentació amb animals: blanc o negre

Es tracta d’un tema que ha aixecat i aixecarà ampolles. Aquí no hi ha matisos, és blanc o negre, a favor o en contra, ho recolzes o ho rebutges. Espero que et sentis lliure de dir la teva.

Si estàs en contra, poca cosa puc dir-te, felicitats, defensar el dret dels animals i el dret a la vida sempre serà un argument irrefutable. No puc dir res en contra de la gent que rebutja l’experimentació animal, tot el contrari, haig de transmete-li tot el meu respecte i donar-li les gràcies com a usuari esporàdic d’animals d’experimentació que sóc. Per què? Entendràs que no disfruto amb el patiment de cap animal, i és per això que m’hagués estat impossible continuar la meva carrera investigadora d’haver-me trobat en un món en el que es tortura i es fa patir als animals. Afortunadament, gràcies als grups antiviviseccionistes i a investigadors preocupats per oferir unes condicions més "humanes" a aquests animals, avui en dia existeix una legislació complerta que regula aquests tipus d'assaigs, des de les tècniques aplicables fins a la justificació per dur a terme qualssevol experiment. És per això que estic agraït a tots els que han jugat, o juguen, un paper en fer que la manipulació d’animals per experimentació sigui com és, i que els investigadors actuals no haguéssim de presenciar o ser partícips de cap mena de tortura o carnisseria, sinó d’uns procediments precisos i més aviat "quirúrgics" (però no exempts d’algun accident esporàdic, tot s’ha de dir, d’accidents n’hi ha a tot arreu) duts a terme per gent sensible i conscient (no he conegut cap "psicòpata" però algun deu haver-hi, com a tot arreu) i no per sàdics que babegem davant el patiment, com alguns volen fer creure a l'opinió pública.

Aquells que defensem l’experimentació amb animals sí que ens trobem en un món de matisos, hi haurà qui la defensarà sota qualssevol concepte i d’altres que ho faran només en determinats casos. O hi haurà qui no rebutgi l'experimentació amb animals petits, com ratolins, rates o hamsters, però sí amb simis o gossos.

Sigui com sigui, formar-se una opinió és difícil en base als diferents arguments que s’exposen des d’ambdues parts, pro i anti. Últimament, però, no se que passa que no paro de trobar-me amb missatges antiviviseccionistes, sigui en forma de flyers, penjats al carrer o a internet ... i veig amb preocupació com es difonen certs clams (de forma massa categòrica) amb els que no estic gens d’acord. Veiem els dos que he trobat més rellevants:

“ humans i animals som fisiològicament diferents i, per tant, els resultats obtinguts en animals no són extrapolables a humans”.

A la base d'aquest argument es troba que el 50% dels fàrmacs assajats en humans entre 1976 i 1985 van causar reaccions adverses no predites per l'experimentació animal. Si bé fisiològicament tenim certes diferències, camps com el càncer, l’estudi dels mecanismes de metàstasi, Alzheimer, sida i un llarguíssim etcètera es valen de l’experimentació amb animals per entendre els mecanismes i les bases moleculars de les malalties amb resultats encoratjadors i avenços importants. Gràcies a l'experimentació amb animals es poden fer transplantaments d'òrgans, diàlisis, operacions a cor obert, microcirurgia, més de 30 fàrmacs contra el càncer han sorgit de l'experimentació amb animals, així com vacunes ... i el 50% restant de fàrmacs que van funcionar a la perfecció entre 1976 i 1985. És evident que hi ha diferències fisiològiques i que no podrem fer una predicció dels efectes secundaris de tots els medicaments, o dels mecanismes moleculars que segueixen totes les malalties, però ens podem apropar molt. De totes maneres, d’exemples en trobarem per recolzar una posició o una altra, tant anti- com pro- ... el que porta implícit que cap de les dues posicions és totalment certa, sinó que depèn del cas concret. Per tant, afirmar que cap resultat de l'experimentació amb animals és vàlid pels humans és tan erroni com afirmar tot el contrari.

“Existeixen alternatives a l’ús d’animals: les línies cel·lulars”.

Aquí s’ha confós (no se si deliberadament) la paraula “alternatiu” per la que hauria d’haver estat “suplementari”. Els resultats obtinguts amb línies cel·lulars són inclús menys extrapolables a humans que els obtinguts amb animals. Una línia cel·lular, també conegudes com a cèl·lules immortals, és un seguit de clons idèntics de cèl·lules animals (n’hi ha d’humanes i de diferents teixits) que es poden cultivar sobre plàstic. Alimentades amb medis nutritius que simulen la sang o el plasma, creixen a una velocitat exorbitant i aguanten moltíssimes generacions replicant-se (anys i anys). Si agafem cèl·lules nostres i les cultivem sobre plàstic amb el mateix medi, només algunes sobreviuran, i com a molt duraran dies. Això ja és senyal de que alguna diferencia ha d’haver-hi entre línies cel·lulars i nosaltres, no? Efectivament, si jo et parlo d’una cèl·lula molt resistent, capaç de propagar-se amb elevada rapidesa, quin tipus de cèl·lula et ve al cap? Pot ser un tumor? Doncs sí, les línies cel·lulars o venen d’un tumor o han estat inmortalitzades per hibridació amb altres cèl·lules. Per una banda, es tracta d'un model molt allunyat del que és una cèl·lula humana normal. Per altra banda, treballar in vitro amb cèl·lules aïllades fa que negligim les interaccions i influència de la resta de l’organisme. Les línies cel·lulars i els models in vitro no són, per tant, cap alternativa, sinó un model més a tindre en compte, que mantindrà certes similituds amb les cèl·lules normals però presentarà també diferències inherents a la seva naturalesa.

Què fem doncs? Si els animals no ens serveixen i les línies cel·lulars tampoc? En la meva opinió es tracta d’arribar a un equilibri en el que diferents sistemes o models (animals, cultius cel·lulars o simulacions computacionals) serveixin per estudiar un mateix aspecte. És així com s’està avançant actualment. No existeix el model perfecte, no és tan fàcil ... si ho fos, no creus que molts hauríem deixat de banda els animals? tant de bo fos possible substituir l’animal ... bé, ho és... sempre i quan tinguem humans disposats a passar pel laboratori.

Et convido a que deixis la teva opinió, ja sigui com a comentari o com a vot a l’enquesta de la dreta.

(NOTA: m’agradaria deixar clar que treballo en recerca bàsica i no estic vinculat a cap farmacèutica. La meva defensa de l’experimentació animal no respon a factors econòmics. És més, en l’actualitat no treballo amb animals).

Quant queda per una vacuna contra el HIV?

Imatge: Microscopia electrònica a un macròfag. Les fletxes indiquen partícules víriques en formació. Les esferes més petites que es poden veure al costat de la fletxa blava són virus continuguts en un nou compartiment subcel·lular recentment descrit pel Doctor Mark Marsh

De vegades et trobes davant una quantitat ingent de números, gràfics, imatges, ... i has d’intentar quadrar-ho tot, destriar la informació, posar-te enmig d’aquell maremàgnum de dades i extreure’n una hipòtesi o, en el millor dels casos, una conclusió. I és quan et trobes davant un laberint d’aquesta magnitud quan t’agradaria ficar-te dins la cèl·lula i veure en directe el que està passant en realitat. És per això que la setmana passada vaig assistir a un simposi (quina paraula més lletja) sobre microscopia electrònica i live cell imaging. No m’esperava pas assistir a una de les xerrades més impressionants de les que he estat últimament.

Un dels ponents, el Doctor Mark Marsh, de la University College of London, exposava el seu treball amb el virus HIV, causant de la SIDA. En concret els estudis que han dut a terme al seu laboratori gràcies a la microscopia electrònica. Del seu treball es deduïa la importància d’una proteïna del virus anomenada Env en el procés infecciós d’aquest petit fill de puta. I d’aquesta proteïna, ens explicava el Doctor Marsh, es van fixar en una petita seqüència de 6 aminoàcids imprescindible pel correcte desenvolupament del virus. Deguda a la importància d’aquesta zona de la Env, la seva seqüència no es veu subjecta a mutacions, quan precisament són les continues mutacions el que fa que no es pugui fer una vacuna efectiva contra el virus. Per tant, la seqüència de 6 aminoàcids es presentava com una diana interessant per lluitar contra el HIV.

Per testar la importància d’aquesta proteïna es va recórrer a la col·laboració del Doctor James A. Hoxie de la University of Pennsylvania. Van agafar el SIV, l’equivalent al HIV però per simis, i van mutar-lo, introduint un petit canvi a la seqüència de 6 aminoàcids de la Env. A continuació van infectar dos macacos, un amb el SIV natural i l’altre amb el SIV mutat. Els nivells d’infecció els van seguir mesurant la quantitat de RNA del virus en plasma (el mètode habitual). En el macaco amb el SIV natural es veia el típic perfil de la infecció: Un augment inicial de la concentració de virus plasmàtic i una posterior baixada (deguda a la resposta inmunològica de l’hoste) seguida d’una estabilització. La sorpresa arriba en el cas del SIV mutat, després de la infecció inicial els nivells de virus baixen fins a nivells indetectables, i es manté així al llarg del temps:

Figura 1: simulació del gràfic mostrat a la xerrada sobre l'evolució de la infecció per SIV natural.

Figura 2: simulació del gràfic mostrat a la xerrada sobre l'evolució de la infecció amb el SIV mutat. Al moment d'immunodepressió s'observa un augment de la quantitat de virus plasmàtics que torna a nivells indetectables quan remet el tractament immunodepressiu.

Els macacos infectats amb el SIV natural desenvolupaven la malaltia i morien un temps després de la infecció, mentre que els infectats amb el SIV mutat continuen vius. A aquests últims se’ls hi va administrar, passades unes setmanes, un anticòs contra la proteïna CD8 (si no recordo malament) per immunodeprimir l’individu. El resultat és que els nivells de virus augmentaven immediatament, tornant a ser indetectables al poc temps de retirar el tractament amb l’anticòs. El que volia dir que el virus hi era, però estava controlat pel sistema immunològic de l’hoste gràcies a la mutació que havien introduït els investigadors. D'aquesta manera els simis infectats amb el virus mutat no desenvolupaven la malaltia.

El següent pas fou infectar els macacos que ja tenien el SIV mutat amb el SIV natural. Què va passar? Imagina. El SIV natural no podia proliferar. Havien aconseguit prevenir la infecció per SIV natural.

Al final de la xerrada s’obre el torn de preguntes, i surt la que tots teníem al cap: Quant queda per tindre una vacuna contra la sida?

A la cara del doctor Marsh es va perfilar un somriure de resignació

- Si us plau, no em faci aquesta pregunta ...

Va dirigir la vista a terra, negant amb el cap i, sense mirar a la seva interlocutora va acabar de respondre

- Molts, molts anys.

Jo esperava una altra resposta, però és d’agrair tal sinceritat per part seva.

Es tracta d’una vacuna? La resposta és no. Tot i que es pogués previndre la infecció pel virus natural, els macacos estaven infectats amb el SIV mutat. Això no podria aplicar-se a humans de cap manera, que passaria si en algun moment ens baixen les defenses per un estat d’estrès, per exemple? Doncs que estaríem infectats i podríem desenvolupar la malaltia. No oblidem, però, que els fàrmacs antiretrovirals ja aconsegueixen baixar el titratge víric fins a nivells indetectables sense necessitat de sotmetre’s a una altra infecció. Avui, per sort, la malaltia és controlable.

Sigui com sigui es tracta d’un pas més, d’una dada més que s’ha d’afegir al munt de números, gràfics, imatges... i s’ha d’intentar quadrar-ho tot, extreure’n hipòtesis de treball i, en el millor dels casos, conclusions... Però ... quant de temps deu quedar?

animals fluorescents

És sorprenent el que ens pot oferir l’enginyeria genètica. Peixos, gats, ratolins, porcs ... tots fluorescents, animals manipulats genèticament que llueixen en la foscor.

Les proteïnes fluorescents estan a l’ordre del dia. Si volem veure en directe com es mou una hormona dins la cèl·lula, podem fusionar-la a una proteïna fluorescent i podrem traçar el seu periple intracel·lular gràcies a aquest "marcatge", desde que es sintetitza al Reticle Endoplasmàtic fins el seu transcurs pel Golgi i la seva secreció. En altres casos, el marcatge de cèl·lules cancerígenes amb proteïnes fluorescents ens permet seguir-les en el procés de metàstasi. Així, gràcies a la fluorescència es poden estudiar processos complicats d'una forma relativament senzilla.

Però és d’alguna utilitat dotar aquests animals del dubtable honor de brillar sota llum negra? És a dir, quin interès te fer que un animal expressi una proteïna fluorescent tal qual?. En principi la única utilitat que te és demostrar que és possible introduir material genètic funcional a les cèl·lules d’un ésser viu. Dit així pot sonar frívol, però implica tot un munt de possibilitats. Entre elles un dels objectius de l’enginyeria genètica, la humanització d’animals.

Durant els darrers anys s’han trobat certs casos en els que no és possible utilitzar un animal com a model similar a un humà. Això vol dir que un fàrmac actiu en un ratolí podria no ser-ho a una persona. El mateix ocorre en altres àmbits més allunyats de la recerca farmacològica, com pot ser l’estudi de certs mecanismes que porten a malalties ja sigui neurodegeneratives o cardiovasculars. Per aquest motiu la humanització d’animals d’experimentació és un camp que aixeca cert interès. De moment existeixen empreses que comercialitzen ratolins humanitzats mitjançant la tecnologia del Knock-in, la substitució d’un gen del ratolí pel seu homòleg humà. Però un sol gen potser no és prou. Perquè no humanitzar tot un metabolisme o tot un òrgan? Actualment, per que les tècniques de transgènesis encara no ens permeten fer manipulacions tant complexes.

Sí, són ratolinets fluorescents al costat de ratolinets que no han heretat aquesta característica

Per tal de poder manipular el genoma animal d'una forma àmplia calen tècniques potents, i això és el que es busca en l’actualitat mitjançant l’emergent tecnologia de la clonació animal. Continuament surten noves tècniques, nous procediments que permeten insertar DNA dins el genoma dels animals d'experimentació. I per comprovar la validesa d'un nou mètode d'aquest tipus, cal demostrar que és possible usar-lo per introduïr material genètic. I la demostració més evident i senzilla pot ser intorduir una proteïna fluorescent. .. perque "salta a la vista" que la nova tècnica funciona. I no només veurem si funciona, sinó en quin grau... podrem fer-nos una idea de quant DNA s'ha introduït de forma exitosa al genoma i també si la seva expressió és localitzada o ubiqua. per que no és el mateix tindre un porquet amb (només) peulles fluorescents, que tot un senyor porc fluorescent, del que podem fer unes bones butifarrotes fluorescents!.

Tot plegat, més indicis de cap a on pot anar i que pot fer la biotecnologia actual. I, tot plegat, certa barreja de sensacions, des de l’admiració per les possibilitats de la tècnica fins a la perplexitat que ens deixa els pels de punta, precisament, per veure del que som capaços.

Per acabar us deixo un vídeo sobre porcs fluorescents i ... l’únic animal fluorescent que podeu comprar per tindre a casa vostra: peixos de colors ... . I es que qualssevol tecnologia és susceptible d’usar-se de forma frívola.

Fabricant òrgans.

Últimament no fem més que rebre noticies que semblen de ciència ficció relacionades amb la biotecnologia i la recerca biomèdica.

Fa uns dies, investigadors de la Universitat de Minnesota ens sorprenien amb la creació “de novo” d’un cor funcional de rata a partir d'un cor mort. La tècnica en qüestió no és pas megasofisticada, però sí sorgida d’una imaginació portentosa. En primer lloc, el cor s’ha de “buidar”. Això ho van aconseguir amb una mescla de detergents que arrossega totes les cèl·lules cardíaques, deixant sols la Matriu Extracel·lular (ECM), és a dir la carcassa (figura 1).

Figura 1: procés de "buidatge" del cor. Partint del cor original (esquerra), el pas de diverses solucions de detergents (i suposo que algun que altre enzim) van "digerint" el cor i arrosegant les cèl·lules (imatge central), fins deixar-ne sols la carcassa, coneguda com matriu extracel·lular o ECM (dreta).

Aquesta carcassa és molt important per a un teixit, doncs permet a les cèl·lules establir-se i agafar forma i funció. És l’esquelet de l’òrgan, al igual que nosaltres sense esquelet seriem una massa informe, els nostres òrgans sense ECM no serien funcionals, doncs els diferents tipus cel·lulars que ens formen no “sabrien” on col·locar-se.

La segona part és encara millor. Per que un cop hem obtingut la carcassa cal “farcir” el cor. Però no de qualssevol manera, sinó de forma ordenada. Calen cèl·lules epitalials, musculars, nervioses, .... cadascuna al lloc correcte. Evidentment, a Minnesota no van contractar un becari xino per anar col·locant les cèl·lules una a una. Van fer una aproximació més imaginativa. Van agafar un poti poti de cèl·lules cardíaques de fetus (de rata), on hi ha tota mena de tipus cel·lulars, entre ells els més interessants: cèl·lules mare. Així que van farcir la carcassa del cor amb la barreja cel·lular, van deixar que la natura seguís el seu curs i... patapam! Després de 4 dies van començar a detectar contraccions als cors, que s'estaven refent tot solets. Després de 8 dies, els cors bategaven amb normalitat ... Está vivooooooooo.

Oh my god! It's alive!

Un cop més, les cèl·lules mare arriben al rescate. Els mecanismes exactes es desconeixen, però aquesta tecnologia obre les portes d’un futur ple de possibilitats, la fabricació d’òrgans. Us imagineu poder agafar el cor d’un cadàver, buidar-lo, posar-li cèl·lules mare nostres (del nostre propi cor o medul·la) i tindre en 1 setmana un cor nou, llest per trasplantar sense haver d’esperar un donant?

Us deixo un video sobre el tema:

Alerta, transgènics a la vista

(comencem amb tralla la setmana... és el que té un finde de clima anglès...)

Desde els experiments amb pèsols de Mendel, la possibilitat d’afavorir la presència de certs gens a tota mena d’organismes ha estat de gran interès per solventar tot un munt de problemes. La biotecnologia actual clama que els organismes genèticament modificats (OGM) poden proporcionar la solució a la gana al tercer món o el desenvolupament de l’agricultura arreu del planeta. Però com tota nova tecnologia, el mal ús es generalitza abans que l’aplicació realment útil. I el màxim exponent de la utilització sense escrúpols i lucrativa dels transgènics el trobem a empreses com Monsanto, que controla el 91% de les llavors transgèniques del món.

Aquesta empresa a utilitzat tota mena de suborns i males pràctiques per tal de fer-se amb el negoci de l’agricultura mundial, introduint els seus cultius transgènics arreu del món. Monsanto va estar condemnada a pagar una multa pel suborn de les autoritats indonèsies per tal d'aconseguir la falsificació de documents sobre l’avaluació del cotó transgènic Bt. Li va costar el suborn més de 50 mil dòlars. Però afortunadament, en aquest cas, els van enxampar i el seu producte va ser retirat del país asiàtic. Aquesta ha estat la prova més evident de les pràctiques il·legals de Monsanto, però no es sap fins a on arriben realment els seus tentacles, doncs aquesta empresa presenta despeses per valor de 700 mil dòlars per pagaments “qüestionables” o directament il·legals entre 1997 i 2001.

Què ho fa que empreses d’aquests tipus hagin de recórrer gairebé de forma sistemàtica al suborn i l’extorsió per colar els seus productes? En primer lloc, i com sempre, l’agonia de l’enriquiment. Però sobretot la necessitat d'eludir controls i estudis, perque saben que les seves llavors transgèniques representen un autèntic perill ambiental i, en alguns casos, fins i tot per la salut. De no acallar les veus crítiques i els organismes reguladors, el seu monopoli agrícola cauria en picat.

Quin és aquest perill dels OGM?

Avui en dia és ben conegut el risc de la introducció de noves espècies a diferents hàbitats. No cal anar a Australia a veure plagues de conills. Sense haver de passar-nos 24 hores a un avió, podem anar a fer una volta per la riba de l’Ebre a veure si veiem un d’aquests Sirulos gegants introduïts fa anys per alemanys afeccionats a la pesca, posant en perill la biodiversitat d’aquesta meravella hidrogràfica. Així, tenint en compte que els cultius transgènics es basen en espècies amb gens “més favorables” per la supervivència, el problema el tenim assegurat.

Així, el número d’incidents relacionats amb contaminació i efectes adversos per transgènics creix dia rere dia. Una ullada al GM Contamination Register ens fa veure que el 2006, el desè any de comercialització d’organismes transgènics, presenta el màxim número de casos enregistrats de la història. El número d’incidents desde 1996 puja fins a 142, la majoria relacionats amb blat, però també hi tenen cabuda la soja,el cotó i l’arròs.

I no és cap sorpresa, la possibilitat de confinar al 100% cultius és pràcticament nul·la. L’exemple més sòrdid el trobem al 2006 i és un cas de contaminació global. Al 2001 l’empresa Bayer treballava amb dues varietats d’arròs transgènic anomenades LLRICE601 i LLRICE 62. Aquestes varietats mai han estat aprovades pel consum, el que vol dir que mai haurien d’haver sortit d’un cultiu experimental. No obstant, al 2006 Estats units va estar exportant arròs contaminat amb LLRICE601 i LLRICE62. Ara, cultius d’arròs arreu del món (Austria, Belgium, Cyprus, Finland, France, Germany Greece, Hungary, Ireland, Italy, Luxembourg, Malta, Netherlands, Norway, Poland, Slovenia, Sweden, Switzerland, and the UK. United Arab Emirates, Dubai, Kuwait and the Philippines, Ghana, Sierra Leone) estan contaminats per aquesta varietat.

Un segon exemple de contaminació el trobem al blat. L’empresa Syngenta va fer públic que entre 2001 i 2004 se’ls hi va “escapar” dels seus cultius experimentals una varietat de blat, el Bt10, no aprovat pel consum. L’empresa volia treure ferro a l’incident dient que la varietat és molt similar a la Bt11, aprovada per la seva comercialització. El “problemilla” de la Bt10 és que porta un gen de resistència antibiòtics...no res, ara l’únic que ens falta és anar ingerint aliments amb gens de resistència a antibiòtics que podrien transmetre’s a bacteris patògens dins el nostre intestí.

Si ni tant sols les empreses, amb una capacitat logística gairebé il·limitada, són capaces de contindre els seus cultius experimentals, com hem d’evitar la contaminació per cultius transgènics arreu del món?

Per tant, el principal problema dels transgènics no són els transgènics en si, sinó l’ús que se’n fa. Per una banda, pel risc mediambiental que suposen. Però també per possibles riscs contra la salut. Tot i que no està del tot demostrat, en certs casos aquests OGM podrien resultar perniciosos. Actualment estem exposats a gens de resistència a antibiòtics i al producte d'altres gens introduïts en aquests organismes, com toxines destinades a fer els vegetals resistents a plagues. Aquests riscs no són clams holocaustics d’ecologistes radicals, actualment comencen a aparèixer estudis seriosos:

Séralini GE, Cellier D, de Vendomois JS. New analysis of a rat feeding study with a genetically modified maize reveals signs of hepatorenal toxicity.

Els organismes i gestors destinats a controlar el consum d’aquests productes necessiten una actualització i prendre’s seriosament el problema, doncs avui en dia no ens garantitzen la salubritat d’aquests nous aliments i molt menys el confinament dels cultius. Malgrat alguns estudis independents (com s'ha vist), la majoria d'assajos sobre aquests productes es fan desde les mateixes empreses que els comercialitzen, el que "podria condicionar" els resultats.

I és que el poder de les grans multinacionals (Monsanto, Bayer, Syngenta, Dow, Novartis, Dupont) arriba a tots els estaments. Com a resultat de tot plegat ens trobem que la tecnologia il·lusionant, capaç d’erradicar els grans problemes mundials s’ha convertit en una eina dels més detestables, dels sense escrúpols, que es dediquen a monopolitzar el mercat i el comerç, esclavitzant i destrossant la vida dels més febles. Els transgènics no només desplacen espècies autòctones, també desplacen famílies i arruïnen a milers d’agricultors que no poden lluitar contra les grans agropecuàries.

Llavors, en vista de tot això, és possible fer un bon ús dels transgènics? La resposta és Sí. Malauradament els exemples del seu ús desinteressat és gairebé anecdòtic front el volum de negoci que mouen i el mal que fan actualment. L’arròs daurat és un bon exemple. Es tracta d’una varietat d’arròs capaç d’acumular beta carotè. En societats amb una alimentació basada en arròs (India, Vietnam o Bangladesh) els nens presenten una deficiència manifesta en vitamina A (producte del beta carotè), el que causa ceguera en uns 500000 nens l’any. La introducció de l’arròs daurat representa una solució intel·ligent.

Tot i això, els interessos econòmics són massa elevats. A les grans multinacionals no els importa la nostra salut, sinó els nostres diners. I tenen el poder necessari com per pagar la vista grossa de molts organismes reguladors. Hi estem exposats, i només en sabrem les conseqüències a llarg termini. Gràcies a la contaminació, mengem transgènics encara que els nostres governs no hagin aprovat la seva comercialització o importació. Encara que ens decantem pel cultiu ecològic, no és cap garantia, les llavors volen quilòmetres, travessen oceans i ens cauen directament al plat.

A continuació us deixo un documental sobre la problemàtica a nivell espanyol:

documental 01/04


documental 02/04


documental 03/04


documental 04/04

les noves stem cells

(Atenció, et disposes a llegir un rotllo immens. Així que et recomano que t’ho prenguis amb calma. Ves a fer un riuet si s’escau i a buscar un cafetó si en tens ganes. Apaaaa)

Recentment dos grups de recerca diferents han publicat paral·lelament a Cell i Science l’obtenció de cèl·lules mare a partir de cèl·lules totalment diferenciades, fet que ha aixecat gran rebombori (i perquè no dir-ho, l’estupor) en la comunitat científica. Per una banda, per les implicacions ètiques que te aquest descobriment, que dona per tancat el debat sobre l’ús –i abús- de cèl·lules embrionàries i en segon lloc per la simplicitat del seu disseny.

En tots dos casos, l’èxit ha estat obtingut per la introducció, mitjançant retrovirus, de quatre – només quatre – gens dins de cèl·lules diferenciades. En el cas del grup d’en Yanamaka (Cell) els escollits van ser OCT3/4, SOX2, KLF4, i c-MYC, mentre que el grup de Thompson (Science) va optar per OCT3, SOX2, NANOG i LIN28. En tots dos casos, quatre gens han estat capaços de “revertir” la cèl·lula diferenciada a cèl·lula pluripotencial (veure la figura 1), aconseguint així una cèl·lula pluripotencial induïda (iPSs).

Figura 1. Una cèl·lula pluripotencial natural (en aquest cas embrionària) pot ser diferenciada a diferents tipus celulars

És al·lucinant com és possible revertir tota la “vida” d’una cèl·lula usant un número irrisori de gens. Sobretot després del que ha hagut de patir la cèl·lula per passar de mare a totalment diferenciada. Aquest camí no és difícil d’imaginar si tenim en compte els canvis que ens ha suposat a cadascun de nosaltres el pas de cèl·lula al que som avui. Des de que érem un cigot a l’úter de la mare marona fins ara (quan la mare ja no és marona, sinó que adopta altres qualificatius, tema en el que no entraré), hem nascut i durant un temps hem engordit i crescut. Ens han sortit dents. Després pèl a les aixelles, al pubis, a alguns al pit i fins i tot a l’esquena. I a tots a la cara –si nenes, també a vosaltres, tot i que ho vulgueu dissimular a base de cera -. Fins i tot se’ns ha deformat el rostre per adoptar el semblant adult – però només als nens, noies tranquil·les que vosaltres continueu tant boniques com sempre – i se’ns desenvolupen els músculs –a uns més que a d’altres, eh fondoncetes?- .

Tota aquesta transmutació es deu als canvis en el patró d’expressió gènica dins les nostres cèl·lules, o el que és el mateix, als gens que s’activen i es desactiven a un moment o a un altre. Per nosaltres com a individu, tot aquest procés resulta irreversible –encara no en se de cap que hagi passat a ser cigot als 30 anys – però si agafem una cèl·lula diferenciada (a cèl·lula epitelial en el cas de Yanamaka) i li activem quatre gens que romanien adormits, patapam! La retornem al seu estadi més primigeni. És increïblement senzill...

... o no?. Encara s’ha de veure que passa amb aquestes cèl·lules. Hem de tenir present que gens que en una cèl·lula mare natural romanen adormits, en aquestes iPSs podrien continuar ben desperts.

(Atenció: seguidament arriba un raonament de ment malaltissa, et recomano anar a buscar un altre cafè)

Per exemple, imaginem que agafem una cèl·lula epitelial i en fem una IPS. Ara, aquesta IPS podrà ser diferenciada a altres tipus cel·lulars. La pregunta és, els gens que en el seu moment van ser activats per fer d’aquesta cèl·lula un epiteli continuen “desperts” (quan en una cèl·lula mare natural romandrien “adormits”)?. Seguidament, agafem la IPS i la diferenciem a hepatòcit. Aquest nou hepatòcit tindrà gens d’epiteli “desperts” que en un hepatòcit normal haurien d’estar fent nones?. Què passarà llavors? Es crearà un conflicte? Esclatarà una batalla campal de gens pel domini de la cèl·lula? Serà el primer cas de “personalitat múltiple” cel·lular?.

Perquè em faig aquestes preguntes?. Remuntem-nos al cas de l’ovella Dolly. Tots la recordem (tu fes que sí amb el cap). Això és indicatiu de la importància que va tindre el primer clon animal. Tot semblava perfecte, com amb les iPSs. No obstant, Dolly va morir als sis anys, quan l’esperança de vida d’una ovella és de 10-14 anys. Perquè? (diria la Mònica Terribes) Doncs per que per obtenir Dolly es va usar la cèl·lula d’una ovella de 6 anys ... una cèl·lula que ja havia patit tots els canvis, que ja tenia gens activats que en un xai haurien d’estar adormits. Quan Dolly tenia 1 any, el seu programa genètic en tenia 6. El resultat va ser l’envelliment accelerat. El bitxo va viure 6 anys, però pels seus gens van ser 12, l’esperança de vida normal d’una ovella. Podríem trobar-nos davant una situació similar en el cas de les IPSs? Un conflicte genètic que fes aquestes cèl·lules inservibles a la llarga?.

En tot cas, es tracta d’un avenç ennnsense aturador que ens fa avançar enormement cap a un horitzó d’humans immortals.