dimecres, 17 de desembre del 2008

Quin és el secret per la felicitat?



Existeix? Deu ser els diners? No, no ho crec per que “los ricos también lloran” i la majoria de vegades els pobres, amb menys, són més feliços. Quin és doncs? Serà poder llençar-li una sabata al Bush davant les càmeres de TV de tot el món? (Això s'acosta més). Tindrà a veure amb posar Nocilla dins una madalena? Hhhmmm, això s'acosta moooolt més, tot i que llavors excloem com a feliç a tota la gent que està a dieta (que potser ara són pocs, però quan acabi el nadal seran ... ehemm... serem legió) ??



Difícil poder establir el secret per ser feliç, tot i que a un recent article publicat al British Medical Journal es diu tot el contrari, que la felicitat és contagiosa. Dit d'altra manera, que si ens envoltem de gent feliç ens sentirem contagiats per aquest estat de gràcia fent de les nostres vides una bassa d'oli de plaer i benestar. D'on han tret aquesta conclusió?



Doncs ni més ni menys que d'un estudi cardiològic, el Farmingham Heart Study. En aquest estudi es monitoritza molta gent durant molt de temps, avaluant-se diferents paràmetres, entre ells el grau de satisfacció personal (paràmetre relacionat amb la qualitat de vida i, per tant, amb la salut del cor). A més, als pacients participants a l'estudi cardiològic els demanaven els telèfons d'alguns amics per tal de poder-los localitzar en el futur. Així que el James Fowler i el Nicholas Christakis tenien tot el que necessitaven. Per una banda els nivells de satisfacció personal dels participants en l'estudi i, per l'altra banda, informació sobre les seves amistats. A continuació van agafar aquestes dades i les van utilitzar dins un camp que no te res a veure amb la medicina: Les xarxes socials. I van elaborar el gràfic que veus a continuació:





Cada punt representa un individu. Segons l'estudi, els verds són els més feliços i els grocs els que presenten una felicitat més moderada (vaja, parlant clar, els infeliços). Els de color blau són aquells amb un grau de felicitat intermig. Si els punts estan connectats per una línia és per que es tracta d'amics. Com pots veure, existeix certa tendència a l'agrupament dels diferents colors, que indica que la gent feliç es troba entre gent feliç i els infeliços rodejats d'infeliços. Això, juntament amb altres paràmetres, va portar al Fowler i al Christakis a dir que la felicitat podria transmetre's d'una persona a l'altra. No diuen quin seria el mecanisme, aquí no arriben, però que ningú pensi en un virus, que més voldríem, vindria a ser com quan s'encomana un badall (aquest sí que és un gran misteri!). Es tractaria d'una influència social a la que no podríem resistir-nos.



Evidentment, els detractors d'aquesta interpretació no s'han fet esperar. Dos investigadors, Ethan Cohen i Jason Fletcher, van utilitzar el mateix mètode de xarxes socials aplicat a “coses tontes” (paraules seves) com l'acné, l'alçada o els mals de cap. El resultat va ser que aquests tres paràmetres també podrien considerar-se “contagiosos” de fer-se la mateixa interpretació que s'havia fet per la felicitat. Pel que sembla, segons diuen aquests autors en la crítica al primer treball, no es tractaria de que la felicitat fos contagiosa, sinó de que el mètode utilitzat és poc robust. I és que aquesta disciplina emergent de les xarxes socials encara s'ha de pulir i afinar una miqueta més per tal de no arribar a conclusions precipitades.



Així, si la felicitat és contagiosa o no encara està per dir, de moment sembla que el secret per arribar a ser feliç se l'ha de currar cadascú, que no ens arribarà en forma de recepta ni d'article científic! Què et pensaves? Au va! Fes el favor de ser feliç i passar un bon nadal i una bona entrada d'any, collons!. I ens veiem al 2009.



Per finalitzar deixo un vídeo. No ve a cuento però l'he trobat d'una gran importància. Es tracta de la crida d'una associació italiana per salvar una espècie marina en perill d'extinció però amb una elevadísima importància en el manteniment de l'ecosistema marí. El vídeo està en italià, però s'entén perfectament (Imagina que qui parla és il Papi de Polònia). Espero que t'ajudi a ser feliç o al menys a somriure una miqueta.



divendres, 12 de desembre del 2008

se't veuen les idees!



A algunes pel·lícules de ciència ficció s'ha pogut veure com el científic de torn, sempre amb intencions perverses, observa a una pantalla les imatges d'un somni, ja sigui a temps real, gravat o pay per view. A minority report, per exemple, es podien veure els crims que algú cometria en el futur llegint els somnis d'uns personatges mig zombies mig profetes que descansaven a una piscina (al final el protagonista se n'adona que està mort tot i que no ho sabia i, a més a més, descobreix que un paio vestit de negre, amb màscara i amb dificultats respiratòries és el seu pare ... ai... no sé... ara diria que m'he confós de pelis). Total, que aquestes escenes en les que algú visualitza els pensaments d'un altre no estan tan lluny de ser reals.

Així ho asseguren uns científics japonesos que han aconseguit visualitzar el que una altra persona estava veient... llegint la informació directament del cervell!. El treball es publica a la revista Neuron d'aquest mes. Van utilitzar dos voluntaris als qui ensenyaven un seguit d'imatges simples a l'atzar. Mentre els voluntaris miraven les imatges, els científics processaven els patrons d'activitat cerebral obtinguts mitjançant fMRI (Imatges obtingudes per ressonància magnètica nuclear funcional). Aquesta tècnica és similar als TACS que es fan del cervell per a ús diagnòstic, amb la diferència que es poden detectar canvis subtils a temps real en l'activitat cerebral. Així, els voluntaris miraven certes imatges. Això provocava canvis a nivell d'activitat cerebral. Llavors, aquests canvis d'activitat al cervell eren detectats per les màquines i andròmines de fMRI i processats per ordinadors. El resultat ha estat l'obtenció de les imatges que estaven mirant els voluntaris, com es pot veure a la figura:

imatge: Figura A. A la línia superior veiem la imatge que miraven els voluntaris. A sota diferents interpretacions de l'activitat cerebral que donen com a resultat una mitjana (última línia). Com es pot veure la paraula "neuron" es llegeix perfectament (Aquests Japos ja sabien a quina revista volien publicar per avançat eh?). Figura B. Experiment temporal que no comentaré (llavors perquè poses la imatge? et preguntaràs. Bé, podria haver retallat el jpg, però estic gos :-)


De continuar per aquesta via, amb el temps podrem connectar-nos a una màquina de fMRI mentre somiem i gravar els nostres somnis en forma de pel·lícula, doncs tot el que “veiem” en el somni podrà ser enregistrat. Oh, terror! S'han acabat les excuses quan el/la parella et pregunta “Es pot saber què somiaves aquesta nit que cridaves entre gemecs el nom del meu millor amic, Troç/a de bruuuuut/a?”. O imagina a l'amic/familiar que acostuma a fer un passe de fotos o vídeo de les vacances (que acostumen a ser més llargs que la trilogia del senyor dels anells... tot i que expliquin menys coses). Amb aquesta nova tecnologia pot connectar-se un trasto d'aquests durant les vacances i transmetre les imatges en directe per internet durant 15 dies o 1 mes seguits!... ... ... Quina gran noticia ... ehemmm. D'això, ben mirat, potser millor que aquests japonesos es dediquin a fer Wiis i play stations enlloc de jugar amb cervells no?.

dimecres, 10 de desembre del 2008

de crisi i recerca

Bueno bueno bueno amigüitos i amigüitas, ja estem en plena crisis. Imagina't a la reina Isabel segona entrant a la London School of Economics, una de les institucions econòmiques més influents, i preguntant “Perquè ningú ha estat capaç d'anticipar la que ens està caient a sobre?”. Doncs sembla que no cal imaginar massa perquè va ser ben bé així.

I aquesta pregunta que feia la reina anglesa és el mateix que ens preguntem molts. Si vols (algunes) respostes et recomano aquest article, però si el trobes massa llarg et faig un resum de perquè no es va poder preveure la crisi: Perquè no tenen ni puuuuuta idea (així, amb totes les us). Bueeenoooo no tots, de fet ja n'hi va haver que ho van encertar, com el Joaquín Almunia, comisari europeu d'asuntus econòmics i financers, que al 2006 preveia que alguna cosa podia passar al 2008 degut a la insostenibilitat de l'endeutament de les famílies. O el professor d'economia Nouriel Roubini, que ja al 2004 advertia sobre la fragilitat dels balanços econòmics de les principals economies mundials. Però, és clar, després arriba gent com el Jean-Claude Trichet, president del banc europeu, que al mes de juny diu que la crisis seria només una petita desacceleració. O el mateix ZP, que ha negat fins fa dos dies que hi hagués cap crisi.




El tema està en que si els experts no es posen d'acord ni en el color de la merda, la gent només escolta el que vol sentir. I així ens va, vivint al món de les gominoles fins que ens la fotem de morros. Però a pilota passada es pot parlar molt, és clar. El que em segueix escamant, i el que ve a continuació és la meva opinió, és que sembla que la crisi ha arribat a base a cridarla. M'explico. Al principi, quan suposadament va començar la crisi ningú ho notava el més mínim, però moltes empreses començaven a moure fitxa "pel que pogués passar". Fent unes birretes a la plaça del fòrum de Tarragona (quan encara feia bon temps) m'explicaven el següent:

Hi havia proveïdors que vetaven a clients de tota la vida per que els hi deia l'asseguradora. Què coi és això de l'asseguradora? Aquesta asseguradora s'encarrega de cobrir els gastos del proveïdor en cas de que el client no pagui. L'asseguradora, per curar-se en salut, fa una llista negra amb empreses potencialment moroses ja que s'apropen temps de crisi. Si el proveïdor continua subministrant a aquell client potencialment morós, perd l'assegurança. El proveïdor, per tant, veu limitat el seu negoci per por a perdre l'assegurança, "com venen temps de crisi..." . Un altre cas era el d'un comercial a qui li havien dit que només acceptés clients que paguessin amb una demora tan baixa que li era impossible trobar cap client. Ningú estava disposat a acceptar les condicions del comercial. Això pot portar a l'empresa a una pèrdua de clients molt important, però és que "necessitem líquid, no podem fiar als nostres clients perquè s'apropen temps de crisi ...".

Fixa't que fins a aquest punt no cal que hi hagi una crisi de veritat, tot el que ha passat ha estat "per si de cas". Però quin és el resultat de tot això?

Doncs que el
proveïdor deixa de subministrar al client, el qual no pot continuar treballant i ha de fer fora als seus treballadors. Al seu torn, el proveïdor, com no pot subministrar als de la llista negra (gairebé tots els seus clients de tota la vida) perd clients i deixa d'obtindre guanys i ha de fotre gent al carrer. Si enlloc del proveïdor posem el cas d'un banc, tres quarts del mateix: Com ha d'arribar una crisi el banc no dona crèdits. Si no hi ha crèdits les empreses no poden continuar endavant, així que acomiaden a un fotimer de gent (i ho fan sense cap mena d'escrúpol, per suposat). La gent fotuda al carrer (actualment 34 persones cada hora, tristísim) no te pasta, no pot continuar consumint ni comprant res. Es deixen de comprar pisos i el sector immobiliari se'n va po la barranquilla, es deixen de comprar cotxes i el sector automobilístic s'estimba... I llavors s'han de tancar línies de producció i han de fotre a fora un munt de gent que no guanyarà diners per consumir i es deixaran de comprar pisos i cotxes i com a conseqüència les empreses plegaran, faran fora un munt de gent ... ... ... Tot plegat, no fa ferum de peix (podrit) que es menja la seva pròpia cua? Aquesta és la meva gran pregunta del dia: Què va ser abans, la davallada del consum o l'arribada de la crisi?

Deien que l'endeutament de les famílies faria caure el consum i això provocaria una crisi, però segons ho veig, sembla ben bé que hagi estat a la inversa, que el simple fet de dir que estem en crisi ha fet arribar la crisi. Algú ha cridat "Que s'enfonsa el barco!" i han saltat fins i tot les rates per la borda. És clar, sense ningú que el manegi el barco s'acaba enfonsant i després ens diuen: "ho veus? ja t'ho havia dit". Deixaré aquest punt aquí com una pregunta, a l'espera que algú m'expliqui el perquè de tot plegat
.



Continuem, avancem en la qüestió, quin és el consell dels experts?: "Les famílies han de procurar no endeutar-se". Ovació enorme siusplau:







Com no s'han d'endeutar si no treballen? D'on treuen els diners per sobreviure? Si al 2009 s'haurà d'endeutar fins i tot l'estat !!! L' "expert" que aconsella això és el mateix que preveia que l'Ibex 35 estaria a 17300 punts al Desembre quan està a 9000? Uiiiiix.




Quina és la solució a tot això? El govern ZP diu que cal donar una empenta a la recerca i la innovació, sobretot en energies renovables que serà un sector clau ... Recerca? Energies renovables? Crec que és el primer cop en la meva vida que sento aquestes paraules en període no-electoral ... agafeu-me que me da algooo. És clar, Espanya, que havia estat país de mà d'obra barata va arribar un punt que va veure créixer l'economia, deixant de ser de mà d'obra barata. La solució va ser la construcció, naltros construiem i naltros ho compravem i així (misteris de l'economia) creixia la riquesa. I ara la construcció ja no serveix, ha durat el que ha durat. Per altra banda, el nostre pais i Europa en general hem deixat de ser competitius (paraules del director de Sony), ja que la mà d'obra d'aquí és cara comparada amb llocs com Índia, Russia o el Marroc. Així que ara, amb anys i panys de retard, parlen de recerca, desenvolupament i innovació, la única forma que te un pais ric per continuar sent ric i mantindre un estat de benestar a la societat.



Molt bé, que és el primer que fa el govern? Congelar els programes Cenit i Consolider per 2009, els majors programes de recerca i innovació de l'estat (Garmendia tu nooooo per favoooooor). I de qui és la culpa? De la crisi!! Aaaaghh Però en què quedem? No havíem de fer front a la crisi invertint en recerca i innovació? No entenc res.

dijous, 4 de desembre del 2008

El misteri del fenomen de Tunguska


Fiquem-nos al món del misteri i els fenòmens inexplicables. Primer posa en marxa la música:



I ara viatgem:

Ens traslladem a Sibèria, al dia 30 de Juny de 1908. Als pocs habitants d'aquelles contrades els va sorprendre un soroll intens provinent del cel. En aixecar la vista van poder veure una bola de foc enorme que queia a gran velocitat. La calor augmentava per moments ...

“En aquell moment vaig notar una gran escalfor, com si tingués la camisa encesa... Me la volia treure (la camisa). Però en aquell moment el cel va explotar. Vaig sentir una explosió terrible i vaig ser llençat uns metres enrere.”

Aquest és l'escalofriannnnte i terrrrrible testimoni d'un dels habitants d'aquelles contrades. L'explosió va ser 1000 vegades més forta que les bombes d'Iroshima i Nagasaki i va generar una ona expansiva que va llençar a terra a gent en un radi de 60 km. I una àrea de 2000 km quadrats de bosc va aparèixer amb tots els arbres tombats. Diuen que aquella nit, a Londres, es podia llegir el diari en plena nit sense utilitzar cap llum artificial, fet que s'ha atribuït a la refracció de la llum del sol per les partícules que van dispersar-se de l'enorme bola de foc. Afortunadament només es coneix una víctima, un caçador que va ser estimbat contra un arbre per l'ona expansiva. D'haver passat a un nucli poblat estaríem parlant de milers de víctimes. Però malgrat l'espectacularitat i dimensió del fenomen mai s'ha trobat res, cap pista, que pugui explicar-lo. Escalofriannnnnnnnteeeee

Les hipòtesis són moltes. No hi podien faltar els típics il·luminats que atribueixen aquell incident a l'accident d'una nau extraterrestre que va explotar ... segurament conduïda per familiars de l'Alien sepastre (i de gomaespuma) que es va estimbar a Roosevelt. Però la hipòtesi més acceptada és la d'un meteorit de grans dimensions. L'únic problema és que mai s'ha trobat cap fragment de meteorit ni cap cràter ... fins l'any passat.

Al 2007 científics italians de la universitat de Bologna liderats pel Giuseppe Longo van dir “Andiamo ragazzi al posti de la esplosioni a vedere si encontriamo il cazzo di meteoriti!”. I dit i fet van marxar carregats d'espagetis cap a Sibèria. Però es van desviar de la zona de l'epicentre, on mai s'ha pogut trobar cap impacte ni cap crater i van anar a buscar a 8 kilómetres cap al nord-oest. El que no expliquen és si es van desviar expressament o el que va passar és que van perdre's en desorientar-se o per anar ben carregats de grappa i lambrusco ballant la conga... o totes dues possibilitats alhora (aiii aquests italians... sabore di sale sabore di mare). El fet és que es van fixar en el llac Geko, una massa d'aigua que no apareix a cap mapa d'abans del 1908 i que, certament, te una pinta de cràter que t'hi cagu... sorprenent.



Quan es van posar a analitzar el llac mitjançant ultrasons van detectar que al fons, sota capes de sediments, es podia distingir una massa sòlida i molt densa. Segons els italians podria tractar-se del meteorit, d'un diàmetre d'uns 10 metres i més de 1700 tones de pes.

No obstant hi ha altres experts que creuen improbable que es tracti del meteorit. Entre altres raons perquè un objecte capaç de causar una destrucció com la de Tunguska hauria d'haver fet un cràter molt més gran i perquè al voltant del llac hi ha algun arbre centenari, present allà abans del 1908, que hauria d'haver estat arrasat per l'impacte del meteorit. El misteri, doncs, continua viu. Tindrem més respostes l'any vinent, quan una nova expedició del senyor Longo tornarà al llac Geko per agafar mostres del suposat meteorit (si no es perden pel camí, és clar).

dimecres, 3 de desembre del 2008

El DNA com a magatzem de records






Els mecanismes pels quals es generen els records dins el nostre cervell són tot un misteri. Es creu que les experiències fan que les nostres neurones canviïn de forma, generant noves connexions entre elles i d'aquesta manera emmagatzemant el record. Així es formaran unes xarxes de neurones que contindran tota la informació necessària per reproduir una experiència viscuda, olors, imatges o sons, en forma d'activitat cerebral. Però hi ha un problema en aquesta hipòtesi.



Per formar noves connexions o reforçar les existents, donant plasticitat a les neurones, calen proteïnes estructurals. I aquestes biomolècules són sotmeses a un recanvi constant, podent durar fins a una o dues setmanes, però acaben degradant-se. A més, altres estudis fan referència a un continu moviment de les neurones, el que faria el manteniment de les connexions neuronals només temporal. Sent així, com s'ho pot fer una xarxa de neurones per mantindre un record durant tota una vida? Aquest recanvi proteic és el que porta de corcoll als neurobiòlegs i el responsable de que tot això no sigui més que una hipòtesi amb defensors i detractors.



Però recentment ha sortit un altre candidat com a magatzem de records al cervell. Es tracta d'una biomolècula molt resistent, perdurable en el temps i que disposa de tota una maquinària al seu voltant que la repararà si alguna cosa va malament. El DNA.



De fet el DNA ja és ben conegut per la seva capacitat “memorística”. Una cèl·lula hepàtica sempre serà hepàtica i, en divir-se, donarà com a resultat una altra cèl·lula hepàtica. El mateix passa amb una cèl·lula de ronyó. Tot i això, ambdues contenen exactament la mateixa informació genètica. La diferència entre les dues són els gens que s'expressen o es reprimeixen. I aquests gens continuen expressats o reprimits generació rera generació cel·lular. La "identitat cel·lular" es recorda al llarg de tota la vida de la cèl·lula i de l'individu que la conté. Com? Doncs el mecanisme per excelència és la metilació. Es tracta de posar grups metil (un carboni i tres hidrògens CH3) sobre les bases que formen el DNA, de forma que cada tipus cel·lular tindrà un patró de metilació determinat al seu DNA. I aquestes metilacions són perdurables en el temps, transmetent-se a la descendència de la cèl·lula. De fet, n'hi ha que són tan estables que poden transmetre's a la nostra descendència. I aquesta estabilitat contrasta amb la escassa vida útil de les proteïnes.


Per això la Courtney Miller i en David Sweatt de la University of Alabama in Birmingham van posar-se a estudiar si aquestes metilacions, a banda de "fer recordar" a una cèl·lula la seva pròpia identitat podrien trobar-se relacionades , literalment, amb l'emmagatzematge dels records al nostre hipocampus. Per fer-ho van agafar uns ratolins i els van sotmetre a una situació cruel, però que sens dubte recordarien: Els van posar a un caixa on van rebre una descàrrega elèctrica. Un cop fet això, si tornaven a posar el ratolí dins la caixa es quedava paralitzat perquè recordava el mal moment sofert temps abans dins aquell lloc. Però si feien el mateix amb un ratolí al que havien administrat un compost que inhibeix la metilació, el ratolí tornava a entrar a la caixa sense cap problema. El record de la descàrrega elèctrica no s'havia format. La metilació del DNA de les neurones es revelava així com un factor clau en la generació dels records.


Aquesta metilació del DNA és un mecanisme crucial en el desenvolupament de l'indiviu desde l'estat embrionari, dirigint les pautes d'expressió gènica que duran a la generació dels diferents òrgans i per això es pensa que els patrons de metilació són força inamobibles. No obstant, aquest estudi subralla la gran dinàmica dels canvis soferts al DNA en generar-se els records, tot i que potser són només les neurones les úniques cèl·lules capaces de canviar la seva epigenètica d'aquesta manera: Haurien adoptat les eïnes cel·lulars utilitzades en el desenvolupament de l'individu per poder enmagatzemar records, convertint-se en unes cèl·lules encara més especials del que ens imaginàvem.

Així, pel que sembla, El nostre DNA no només guarda l'informació genètica sinó que es postula com a un bon candidat pel manteniment dels nostres records al cervell. Les sensacions que rebem de l'exterior i els sentiments que ens provoquen canvien el nostre DNA neuronal, fent que es generin els records i quedin fixats en el més íntim de nosaltres. El DNA es reafirma així com la molècula de la memòria, capaç de mantindre els records genètics de qualsevol espècie des del seu orígen o de fixar les memòries més íntimes de l'individu
.


dilluns, 1 de desembre del 2008

de cap a la mort


Per segon cop al mes de Novembre les costes de Tasmania han estat testimonis d'un espectacle dantesc. Gairebé 150 balenes pilot han arribat a quedar varades a una zona d'aigües poc profundes i fons rocós i la seva lluita per tornar a mar obert els ha esquinçat la pell en remoure's sobre les pedres punxegudes, tenyint de sang el mar. Rescatar aquests animals és molt difícil donat el seu volum i pes, però tot i això s'han pogut salvar uns 30 exemplars que fins ara no han tornat a la costa, el que és una bona senyal, sens dubte.



vídeo: primeres balenes varades el dia 24 de novembre


Què ho fa que les balenes perdin l'orientació d'aquesta manera i nedin directament cap a la mort?


És una qüestió que encara no està del tot clara, es desconeixen els detalls, però es creu que es deu bàsicament al mecanisme d'ecolocalització que serveix aquests cetacis per orientar-se. Els biosonars són elements força estesos en el món animal, ben coneguts en el cas de balenes, dofins i ratpenats , però també hi ha aus que l'utilitzen per moure's dins de coves. Es basa en l'eco que genera un so emès a certes longituds d'ona que, en rebotar contra els diferents elements propers en l'espai, són captats pel mateix animal emissor. Això els permet dibuixar al seu cap tot un mapa tridimensional de l'espai que els envolta per evitar obstacles, però també per caçar. Si veiem els moviments frenètics d'un ratpenat dins una cova, evitant els obstacles a velocitats de vertigen, ens podrem fer a la idea de com d'útils i precisos són aquests sistemes. No obstant, en el cas de les balenes sembla que alguna cosa falla, fent que en arribar a zones de poca profunditat els seus enormes cossos quedin atrapats. I arribat aquest punt comencen a deshidratar-se i el seu propi pes, insostenible fora del medi líquid, apresona i aixafa els òrgans interns abocant-les a la mort.

S'ha especulat molt sobre el paper que hi juga l'home en aquests errors dels biosònars de les balenes, sobretot en relació amb sonars utilitzats per l'exèrcit. A l'any 2000 disset balenes i un dofí van aparèixer varades a les costes de les Bahames just després d'unes proves militars en les que es provava un nou i potent sonar submarí de la marina dels Estats Units. La potència d'aquell trasto va causar hemorràgies a les orelles dels cetacis, invalidant per complert l'ecolocalització. En aquest cas l'exèrcit va reconèixer la seva responsabilitat

Però de balenes varades ja n'hi havia abans que sonars militars, pel que sembla que la culpa, per estrany que sembli, no sempre és nostra, sinó que es deu més a la natura d'aquests radars dels cetacis i a fenòmens que acostumen a donar-se als oceans. Una de les causes que es barallen són canvis esporàdics en els corrents oceànics que farien canviar el curs normal dels petits organismes i peixos que serveixen d'aliment a les balenes. Si l'aliment marxa cap a aigües poc profundes, elles hi van darrera, arribant un moment en que no saben com sortir-se'n.

Un altre possible problema es troba en costes on el pendent és molt suau, de menys de mig grau, el que suposa que a un quilòmetre de la platja la profunditat sigui tan sols de 8 metres. Pel que sembla, en aigües poc profundes el biosonar de les balenes falla ja que el so que emeten aquests cetacis s'atenua ràpidament en rebotar amb molta freqüència entre el fons marí i la superfície de l'aigua. Això fa que a les seves oïdes arribi un eco molt esmorteït que els fa pensar que es troben en aigües més profundes. El problema amb costes de pendent suau és que, en no haver-hi canvis bruscos en el fons, l'esmorteïment de l'eco succeeix molt gradualment, de forma que les balenes no se n'adonen de que la profunditat del fons cada cop és menor i neden, literalment, a cegues. Aquesta hipòtesis es compleix en punts de mortalitat massiva de balenes com són Geographe bay, a Australia i Tasmania, lloc on s'iniciava el post.

Hi ha una altra possibilitat que te a veure amb aquella frase “A donde va Vicente? Pos a donde va la gente”. Pel que sembla les balenes i els dofins són bons amics, un clar exemple el vàrem veure amb anterioritat aquí. Aquesta familiaritat podria fer que les balenes no tinguessin cap problema en seguir els dofins per allà on van, sense tindre en compte que els dofins són molt més petits i àgils. El resultat seria l'arribada a aigües poc profundes i el mal funcionament del sonar. No obstant hi ha balenes que no semblen afectades per aquests problemes, les orques. I és que les “balenes assassines” no segueixen als dofins per col·leguisme, sinó per esmorzar ... per esmorzar-se'ls a ells, evidentment. Però els dofins no són pas tontos i saben que si marxen cap a la costa, les orques passen de perseguir-los. Sembla però que en aquest cas es tracta de comportaments apresos. Les orques saben que si no es retiren a temps patiran, pel que no depenen del biosonar en aquest cas, sinó de l'experiència i de les seves aptituds per moure's en aigües poc profundes. Només cal veure com cacen aquests grans i dentuts cetacis a les costes de la Península Valdés (del porter del Barça), a Argentina. Per tal de cruspir-se els lleons marins arriben fins a la mateixa línia de costa. Com és que no queden varades? Doncs es creu que són especialment hàbils manegant-se en llocs de poca profunditat gràcies a l'entrenament que han tingut al llarg de les seves vides perseguint foques i a la seva intel·ligència.






Les imatges de balenes varades són dures, la majoria de vegades només podem assistir impassibles a la mort d'aquests extraordinaris titans d'ulls intel·ligents. No obstant, no deixa de ser un fet que forma part del curs normal de la natura i de la vida. Tan de bo totes tinguessin l'opció de morir varades enlloc de ser massacrades pels baleners.