diumenge, 25 de novembre de 2007

les noves stem cells

(Atenció, et disposes a llegir un rotllo immens. Així que et recomano que t’ho prenguis amb calma. Ves a fer un riuet si s’escau i a buscar un cafetó si en tens ganes. Apaaaa)

Recentment dos grups de recerca diferents han publicat paral·lelament a Cell i Science l’obtenció de cèl·lules mare a partir de cèl·lules totalment diferenciades, fet que ha aixecat gran rebombori (i perquè no dir-ho, l’estupor) en la comunitat científica. Per una banda, per les implicacions ètiques que te aquest descobriment, que dona per tancat el debat sobre l’ús –i abús- de cèl·lules embrionàries i en segon lloc per la simplicitat del seu disseny.

En tots dos casos, l’èxit ha estat obtingut per la introducció, mitjançant retrovirus, de quatre – només quatre – gens dins de cèl·lules diferenciades. En el cas del grup d’en Yanamaka (Cell) els escollits van ser OCT3/4, SOX2, KLF4, i c-MYC, mentre que el grup de Thompson (Science) va optar per OCT3, SOX2, NANOG i LIN28. En tots dos casos, quatre gens han estat capaços de “revertir” la cèl·lula diferenciada a cèl·lula pluripotencial (veure la figura 1), aconseguint així una cèl·lula pluripotencial induïda (iPSs).

Figura 1. Una cèl·lula pluripotencial natural (en aquest cas embrionària) pot ser diferenciada a diferents tipus celulars

És al·lucinant com és possible revertir tota la “vida” d’una cèl·lula usant un número irrisori de gens. Sobretot després del que ha hagut de patir la cèl·lula per passar de mare a totalment diferenciada. Aquest camí no és difícil d’imaginar si tenim en compte els canvis que ens ha suposat a cadascun de nosaltres el pas de cèl·lula al que som avui. Des de que érem un cigot a l’úter de la mare marona fins ara (quan la mare ja no és marona, sinó que adopta altres qualificatius, tema en el que no entraré), hem nascut i durant un temps hem engordit i crescut. Ens han sortit dents. Després pèl a les aixelles, al pubis, a alguns al pit i fins i tot a l’esquena. I a tots a la cara –si nenes, també a vosaltres, tot i que ho vulgueu dissimular a base de cera -. Fins i tot se’ns ha deformat el rostre per adoptar el semblant adult – però només als nens, noies tranquil·les que vosaltres continueu tant boniques com sempre – i se’ns desenvolupen els músculs –a uns més que a d’altres, eh fondoncetes?- .

Tota aquesta transmutació es deu als canvis en el patró d’expressió gènica dins les nostres cèl·lules, o el que és el mateix, als gens que s’activen i es desactiven a un moment o a un altre. Per nosaltres com a individu, tot aquest procés resulta irreversible –encara no en se de cap que hagi passat a ser cigot als 30 anys – però si agafem una cèl·lula diferenciada (a cèl·lula epitelial en el cas de Yanamaka) i li activem quatre gens que romanien adormits, patapam! La retornem al seu estadi més primigeni. És increïblement senzill...

... o no?. Encara s’ha de veure que passa amb aquestes cèl·lules. Hem de tenir present que gens que en una cèl·lula mare natural romanen adormits, en aquestes iPSs podrien continuar ben desperts.

(Atenció: seguidament arriba un raonament de ment malaltissa, et recomano anar a buscar un altre cafè)


Per exemple, imaginem que agafem una cèl·lula epitelial i en fem una IPS. Ara, aquesta IPS podrà ser diferenciada a altres tipus cel·lulars. La pregunta és, els gens que en el seu moment van ser activats per fer d’aquesta cèl·lula un epiteli continuen “desperts” (quan en una cèl·lula mare natural romandrien “adormits”)?. Seguidament, agafem la IPS i la diferenciem a hepatòcit. Aquest nou hepatòcit tindrà gens d’epiteli “desperts” que en un hepatòcit normal haurien d’estar fent nones?. Què passarà llavors? Es crearà un conflicte? Esclatarà una batalla campal de gens pel domini de la cèl·lula? Serà el primer cas de “personalitat múltiple” cel·lular?.

Perquè em faig aquestes preguntes?. Remuntem-nos al cas de l’ovella Dolly. Tots la recordem (tu fes que sí amb el cap). Això és indicatiu de la importància que va tindre el primer clon animal. Tot semblava perfecte, com amb les iPSs. No obstant, Dolly va morir als sis anys, quan l’esperança de vida d’una ovella és de 10-14 anys. Perquè? (diria la Mònica Terribes) Doncs per que per obtenir Dolly es va usar la cèl·lula d’una ovella de 6 anys ... una cèl·lula que ja havia patit tots els canvis, que ja tenia gens activats que en un xai haurien d’estar adormits. Quan Dolly tenia 1 any, el seu programa genètic en tenia 6. El resultat va ser l’envelliment accelerat. El bitxo va viure 6 anys, però pels seus gens van ser 12, l’esperança de vida normal d’una ovella. Podríem trobar-nos davant una situació similar en el cas de les IPSs? Un conflicte genètic que fes aquestes cèl·lules inservibles a la llarga?.

En tot cas, es tracta d’un avenç ennnsense aturador que ens fa avançar enormement cap a un horitzó d’humans immortals.



9 comentaris:

El llindar ha dit...

A veure Josep, m'agrada molt l'article. Està bé posar coses de ciència en el blog, ho haure de fer algun dia jejeje! Però tinc dues qüestions:

El que va passar amb la ovella Dolly, que envellia prematurament, no va ser fruit de que tenia els telomers més curts del normal? és a dir, que tenia els telòmers d'una Ovella de 6 anys? No tenia entès que tingués res a veure l'activació d'uns o altres gens. En aquest cas, en principi, si la cèl·lula està totalment desdiferenciada, els gens es poden activar i desactivar tal i com passaria en un desenvolupament normal.

(La segona pregunta és més punyetera, si vols ves a per un cafè :D )

Tot i que aquest article em sembla un gran avanç a nivell tècnic i científic em pregunto que, si ja disposem de cèl·lules mare embrionàries ja indiferenciades, per a què fer servir cèl·lules epitelials desdiferenciades?

Asimetrich ha dit...

A veure Llindar :-). Per una banda sí que és cert que els telòmers eren més curts. La longitud dels telòmers es te com un rellotge biològic. És la responsable (no se ben be fins a quin grau)de la senescència i apoptosis. Aquests processos, però, no estan mediats pels telòmers, sinò per senyals que deriven de la seva longitud (segons dedueixo, perque és un tema que no domino). Sobretot en el cas de l'apoptosis (el més estudiat degut a les mplicacions en camps com el cancer), es dona degut a una cascada de senyals, on l'expressió gènica te un paper força important, sobretot en l'apoptosis espontània (no induida) que estaria controlada per la longitud del telòmer (entre d'altres). D'aqui que expressió gènica i telòmers estiguin ben lligats.

Però de fet, no volia arribar tant lluny. La idea és que la iPSs podria guardar cert "record" del que ha estat, i en aquest cas, no seria tant bonic com ho pinten ara. En aquest sentit, ens trobariem davant una situació anàloga a la de Dolly (sense haver de recòrrer a explicacions bíbliques sobre les causes de la seva mort que, per cert, no estan del tot esclarides ... ara m'he recordat al Cuní).

Segona pregunta: Bona pregunta. He parlat jo d'algun problema?

Asimetrich ha dit...

Ah per cert... m'he oblidat de dir-te: gràcies pel comentari, és realment bo. Trobo que la segona pregunta donara per un altre post ...jejeje

noemi ha dit...

Tot i que no vull, bé siguem realistes no puc arribar a tenir en aquest camp una comprensió tant alta i molt menys posar comentaris de caire científic, perquè la veritat no en tinc ni pu... idea, però no m'agradaria ser barroera davant de tanta cultura.
Voldria dir que ha estat molt emocionant llegir aquest article i encara més llegir els comentaris de després que ens transporten a reflexionar...
Pel que fa a la segona pregunta del Pere, si ja en tenim d'embrionàries perquè usar-ne d'epitelials desdiferenciades (espero haver-ho dit´bé) m'agradaria contestar amb unes altres preguntes: creieu que la ciència sempre ha d'anar desvinculada de l'ètica? creieu que dins del món de la ciència no hi cap la gent que té uns principis morals, religiosos o com se li vulguin dir?
Creieu que si es possible a més a més dels embrionaris que n'hi han evidentment, puguer ampliar el camp i usar altres tipus de cèl·lules netejarà el sentiment de culpa d'aquells que moltes vegades juguen o creuen que juguen a ser deus?
Buenooo crec que per avui ja he agotat la neurona que no està la pobre desdiferenciada, la vaig a posar al sol a ver si es recarrega, un petonet a tots

Asimetrich ha dit...

M'entusiasma que hagis disfrutat amb l'entrada.

Jo no tinc cap problema a nivell ètic per investigar amb cèl·lules mare d'origen embrionari, sempre que el seu origen sigui legal.

Però entenc que part de la societat en tingui. Per això em veig amb la obligació moral de respectar els demés i és per això que considero les iPS un gran avenç.

I no crec que la ciència estigui desvinculada de l'ètica. Potser el problema és: de quina ètica, de l'ètica del Papa o de l'ètica de l'empresari afamat de diners? O, pot ser, de l'ètica del qui ha perdut la mobilitat de les cames i veu en les cèl·lules mare la possibilitat de tornar a caminar?

El llindar ha dit...

Bé, crec que hauré d'intervenir en aquest apassionant debat. En primer lloc deixar clar que l'ètica ha d'existir en la ciència, però tal com diu asimetrich, aquesta no ha de venir marcada pel papa ni per cap altre ordre religiosa amb l'únic afany de tenir el control sobre totes les coses. Doncs no, sobre la ciència qui ha de tenir el control són els propis científics, els quals han de marcar els límits del que es pot i no es pot investigar en funció de les necessitats de la societat, tan a nivell pràctic com en buscar respostes a les grans qüestions de la humanitat. Per aquest motiu, l'article de l'obtenció de les cèl·lules mare a partir de cèl·lules epitelials em sembla un gran avanç tècnic i científic, però encara em sembla un major avanç els articles que tracten de les aplicacions que es deriven del treballs amb cèl·les mare.

Per a rentar la consciència dels que tinguin algun problema ètic alhora d'emprar cèl·lules mare, crec que no hi ha millor sol·lució que donar-lis una aplicació pràctica, de la qual se'n beneficii tota la societat.

Per acabar tan sols voldria deixar una pregunta: què seria més ètic, emprar els embrions per a que la societat se'n pugui beneficiar, com per exemple per a que una persona pugui recuperar la mobilitat de les cames, com diu asimetrich o deixar-los congelats fins que al cap de 10 anys i que es llencin a la brossa, deixant que les persones necessitades no en puguin treure un profit? Jo ho tinc molt clar i aposto per la primera opció. Al menys amb aquesta la meva consciència es quedaria més tranquil·la.

El llindar ha dit...

Per si algú li interessa:

Barcelona, 12 de desembre de 2007 , a les 19 hores

Sala Prat de la Riba , Institut d’Estudis Catalans, C/ Carme 47, Barcelona


Conferència sobre el Premi Nobel de Fisiologia o Medicina concedit a Mario R. Capecchi, Martin J. Evans i Oliver Smithies

Manipulacions genètiques amb cèl·lules mare embrionàries que obren camí a la teràpia gènica

a càrrec de Jaume Reventós, grup de Recerca Biomèdica de l'Hospital Vall d'Hebron i president de la SCB

Tifosso ha dit...

L'article és molt interessant i tots els comentaris que n'han sotit també. És evident que l'ús d'embrions planteja uns dubtes ètics ens el que jo ara no hi entraré ja que són molt complexos. Nomès fer un incís en el cas que comentes de Dolly. A mi em van comentar una vegada en una conferència d'uns genetistes que el problema de la clonació de Dolly va venir per la llongitud dels telòmers. Aquest fet limitava el nombre de divisions que podien fer les cèl·lules i per tant la seva vida. Quan va nèixer el seu material genètic ja tenia anys...

Albertinho ha dit...

Jo havia sentit el mateix que el tifosso, però l'explicació d'asymetrich sobre que molts gens poden quedar activats i presentar problemes a la llarga pot ser més que raonable.

En quan a l'ètica, que apuntava la noemi, ha d'anar fortament lligada a la ciència sí...però sempre recordant que tampoc seria ètic deixar morir persones tenint possibles solucions a mà. Per altre banda, llindar comentava que aquesta ètica ha de ser dels científics...evidenment, cadascú ha d'anar lligat amb la seva pròpia ètica. Esperem que els cièntifics vagin lligats a la ètica de la ciència, no a la ètica de la popularitat, perque aquesta és ben falsa.

Per el que llegia l'altre dia les iPS no descarten totalment l'ús de cels embrionàries ja que encara no coneixen el comportament de les iPS a la llarga. Crec que els científics que es dediquen a això estan davant un moment en que s'ha d'administrar bé els recursos i el temps dedicat amb això. EN seran capaços o entrarem en un espiral de sonats que busquen la fama al estil del israelita aquell que es dedicava aa les cels mare?