De vegades et trobes davant una quantitat ingent de números, gràfics, imatges, ... i has d’intentar quadrar-ho tot, destriar la informació, posar-te enmig d’aquell maremàgnum de dades i extreure’n una hipòtesi o, en el millor dels casos, una conclusió. I és quan et trobes davant un laberint d’aquesta magnitud quan t’agradaria ficar-te dins la cèl·lula i veure en directe el que està passant en realitat. És per això que la setmana passada vaig assistir a un simposi (quina paraula més lletja) sobre microscopia electrònica i live cell imaging. No m’esperava pas assistir a una de les xerrades més impressionants de les que he estat últimament.
Un dels ponents, el Doctor Mark Marsh, de
Per testar la importància d’aquesta proteïna es va recórrer a la col·laboració del Doctor James A. Hoxie de la University of Pennsylvania. Van agafar el SIV, l’equivalent al HIV però per simis, i van mutar-lo, introduint un petit canvi a la seqüència de 6 aminoàcids de la Env. A continuació van infectar dos macacos, un amb el SIV natural i l’altre amb el SIV mutat. Els nivells d’infecció els van seguir mesurant la quantitat de RNA del virus en plasma (el mètode habitual). En el macaco amb el SIV natural es veia el típic perfil de la infecció: Un augment inicial de la concentració de virus plasmàtic i una posterior baixada (deguda a la resposta inmunològica de l’hoste) seguida d’una estabilització. La sorpresa arriba en el cas del SIV mutat, després de la infecció inicial els nivells de virus baixen fins a nivells indetectables, i es manté així al llarg del temps:
Figura 1: simulació del gràfic mostrat a la xerrada sobre l'evolució de la infecció per SIV natural.
Els macacos infectats amb el SIV natural desenvolupaven la malaltia i morien un temps després de la infecció, mentre que els infectats amb el SIV mutat continuen vius. A aquests últims se’ls hi va administrar, passades unes setmanes, un anticòs contra la proteïna CD8 (si no recordo malament) per immunodeprimir l’individu. El resultat és que els nivells de virus augmentaven immediatament, tornant a ser indetectables al poc temps de retirar el tractament amb l’anticòs. El que volia dir que el virus hi era, però estava controlat pel sistema immunològic de l’hoste gràcies a la mutació que havien introduït els investigadors. D'aquesta manera els simis infectats amb el virus mutat no desenvolupaven la malaltia.
El següent pas fou infectar els macacos que ja tenien el SIV mutat amb el SIV natural. Què va passar? Imagina. El SIV natural no podia proliferar. Havien aconseguit prevenir la infecció per SIV natural.
Al final de la xerrada s’obre el torn de preguntes, i surt la que tots teníem al cap: Quant queda per tindre una vacuna contra la sida?
A la cara del doctor Marsh es va perfilar un somriure de resignació
- Si us plau, no em faci aquesta pregunta ...
Va dirigir la vista a terra, negant amb el cap i, sense mirar a la seva interlocutora va acabar de respondre
- Molts, molts anys.
Jo esperava una altra resposta, però és d’agrair tal sinceritat per part seva.
Es tracta d’una vacuna? La resposta és no. Tot i que es pogués previndre la infecció pel virus natural, els macacos estaven infectats amb el SIV mutat. Això no podria aplicar-se a humans de cap manera, que passaria si en algun moment ens baixen les defenses per un estat d’estrès, per exemple? Doncs que estaríem infectats i podríem desenvolupar la malaltia. No oblidem, però, que els fàrmacs antiretrovirals ja aconsegueixen baixar el titratge víric fins a nivells indetectables sense necessitat de sotmetre’s a una altra infecció. Avui, per sort, la malaltia és controlable.
Sigui com sigui es tracta d’un pas més, d’una dada més que s’ha d’afegir al munt de números, gràfics, imatges... i s’ha d’intentar quadrar-ho tot, extreure’n hipòtesis de treball i, en el millor dels casos, conclusions... Però ... quant de temps deu quedar?
3 comentaris:
El experiment és boníssim, però clar et quedes amb la malaltia a dins a expenses de que et puguin baixar les defenses, com es veu quan immunodepreimeixen al macaco.
M'ha quedat el dubte de quan dius que la malaltia està avui controlada. Això vol dir que els infectats no moren ja degut a les vacunes retrovirals? (entenem en els països desenvolupats, no en el tercer mon).
Molt bon post. Com que els meus coneixements d'immunologia són pràcticament inexistents, jo també et faré una pregunta (em sap greu si és tonta o il·lògica o el que sigui..): si s'introduís el SIV mutat i els anticossos contra la proteïna CD8 a un mico ja infectat amb el SIV natural, això... tindria cap efecte? És a dir, es podria utilitzar el SIV mutat i els anticossos, no com a vacuna, sinó per a controlar la malaltia en individus que ja han estat infectats?
Albertinho, els retrovirals han avançat força i avui en dia s'aconsegueix mantindre el virus a ratlla en certa manera, fent que l'esperança de vida augmenti força. I sí, parlem de països desenvolupats, és evident que no es vol assumir el cost dels tractaments per mitigar els efectes de la malaltia a Àfrica o alguns països asiàtics. Allà, fins que no hi hagi una vacuna em temo que hauran de continuar patint aquesta xacra.
Teresa, no és pas una pregunta il·lògica. Suposo que hi ha múltiples combinacions per provar la resposta de l'hoste als virus, usar una aproximació o una altra depèn de la informació que ens aporti cada experiment. Suposo que dius d'usar l'anticòs per immunodeprimir primer i assegura-te que el mutat farà màxim efecte. Suposo que el mutat podria competir amb el natural... però depèn dels mecanismes moleculars implicats en el procés que això passi o no. Potser si l'individu ja està infectat pel natural no hi ha manera que el mutat pugui competir, qui sap. Però no és mala idea.
Només hi veig un problema, en fer això deixaries el control del virus al sistema immunològic. Què passarà llavors si tens un moment a la vida de baixada de defenses? En aquest sentit, i sense que serveixi de precedent, pot ser seria preferible recórrer a fàrmacs anti-retrovirals, que lluiten desde diferents punts contra els nivells de virus.
Publica un comentari a l'entrada