mil tres-cents mil·lions

Era la mostra número 16. Mateix procediment de les 15 anteriors: pipetejar-hi 700 microlitres de buffer Z. Llavors la vaig sentir, es dirigia a mi: “Així que la zona de Barcelona és com diferent de la resta d’Espanya... teniu una cultura pròpia i una llengua pròpia...”. Vaja, vaig pensar: “17, no ho oblidis, pipetejar 700 microlitres de buffer Z sobre la mostra 17”. I li vaig dir: “Bé, de fet no és Barcelona, és Catalunya”. “Sí , clar, el que envolta Barcelona” va puntualitzar ella amb el seu peculiar accent Xinés. Vale, vaig pensar, ho deixarem així. “ Sí, de fet hi ha més llengües i cultures diferents a Espanya” li vaig dir. “18. pipetejar sobre la 18 ... 700 microlitres ... A què treu cap això ara?” vaig pensar.

Ella havia arribat feia mig any. Des de llavors havíem xerrat en comptades ocasions sobre el meu país. Ella, però, acostuma a parlar-me del seu, li encanta el seu país, hom diria que és el millor país sobre la terra. També acostuma a queixar-se. Es queixa de la lentitud dels tràmits, de la burocràcia, de que no li surten els experiments, de fet es queixa de tot per que, és clar, a Xina és millor o es fa millor.

“Però tot i ser així diferents, tots esteu contents sent Espanyols, oi?” em va preguntar. “ 700 ... 19 microlitres sobre la mostra 700 ... aiii ... 700 microlitres sobre la 19 ... uf!”. Vaig voler aclarir-li una mica el tema, després de riure, és clar: “Bé, és complicat. Hi ha tantes opinions com gent. N’hi ha que es senten catalans però no espanyols. D’altres se senten espanyols però no catalans. I n’hi ha que es senten espanyols i catalans... però hi ha molts matisos” vaig dir-li. I pensava per mi “ ai que et veig vindre ... 20 ... mostra 20”.

En 6 mesos havíem tingut 1 sola conversa, si es pot dir així, sobre algo semblant a política, va ser quan li vaig preguntar sobre la situació del Tíbet. Llavors, però, encara no havia esclatat el pitote que hi ha ara muntat. La seva resposta va ser algo així com “Si volen ser independents que ho siguin, si ni tan sols semblen xinesos!”. Evidentment el tema no va anar més enllà. I ara, nosequants mesos després encetava ella una conversa.

“No entenc tot això d’aquestes cultures, com al Tíbet, que es volen fer independents. Ja que formes part d’un país, per que no acceptar-ho i viure tots plegats feliços?” em va preguntar. “aiii deu meuuu... que li agafa ara a aquestaaaa ... 17 ... mostra 17” i... patapaf, la mostra 17 sobreeixint per posar-li 2 cops els putos 700 microlitres “idiotaaaa era tocava la mostra 21!”.

Clar, que li dius davant un comentari així? “Noia, és complex. Hi ha motius històrics, polítics, culturals. Són formes de pensar diferents, ells defensen el seu dret com a poble”. En aquell moment ja m'imaginava cap a on aniria la conversa.

“Oh, és que mira el que està passant. Tot això de França, que vol boicotejar-nos els jocs olímpics. Nosaltres que ho fem amb tota la il·lusió... amb quin dret ho fan?”. Tranquil, tio, penso, no fem saltar la llebre que et queden 20 mostres més. “No sé, ja saps que hi ha formes de pensar diferents. I França pot ser no veu amb bons ulls el que fa Xina amb el Tíbet” intentava no ferir el seu orgull patriòtic, ja que a un laboratori petit, per davant de tot, cal mantindre un bon ambient.

“Doncs ara a Xina li fem boicot al Carrefour i a tots els productes francesos ... jijiji”. Això era un dia abans que sortís la noticia als diaris d’aquí. “Pos au” vaig pensar “ no menjareu paté... ves quina cosa ... No voldrà induir-me a boicotejar als francesos, oi?”. I em solta “I tothom que estigui a favor dels jocs olímpics ho hauria de fer”. Ostia ostia ostia... per quin collons de mostra vaig?? Quants microlitres???!!!.

Bé, semblava clar. El mail va que vola. Així que davant la campanya contra Xina per la situació del Tíbet, ha sorgit una contracampanya i tots els patriotes xinesos han de fer sentir la seva veu arreu del món. Però a mi la veu de Xina me la porta ... Jo per aquí no passo, ja n’hi ha prou, parlem clar. “Mira, és que aquí se’ns fa difícil entendre les polítiques i la forma de fer el govern xinés, per exemple el tema de la pena de mort ... A Xina es duen a terme el 70% de les penes de mort de tot el món i això per aquestes contrades costa d’acceptar” Au, ho havia soltat, no vaig poder aguantar. Encara quedava la seva rèplica ... havia començat ...

EL DEBATE!

“És clar” va dir ella, amb cara d’estar dient una obvietat “ Som mil tres-cents mil·lions de persones, hi ha molt criminal. I si algú mata a una persona ... Ha de morir!”.

Es va fer el silenci. La mostra 21 tremolava. Només se sentia la remor de l’incubador per bacteris. El congelador de -80ºC va fer un lleuger soroll que sonava a la típica tos dels moments de silenci solemne. Es va sentir l’agulla dels segons del rellotge del laboratori. Un moc es despenjava del meu forat nasal ... Au, a prendre pel sac el debate, les rèpliques, contrarèpliques i mandangues. Només vaig poder dir-li “T’he parlat de diferències de pensament tota l’estona. Tu creus que necessiteu la pena de mort. Per algú com jo és inacceptable”. Vaig deixar la pipeta, vaig abandonar les mostres, vaig treure’m la bata i vaig sortir d’allà. Així va acabar el debat, no volia que anés a més per que la veia sentenciant a mort al poble català. Xoc de civilitzacions? Diferencies culturals? Saps que? Hem passat 6 mesos sense xerrar d’aquestes coses ... podem passar 6 mesos més, oi?