dimecres, 16 d’abril de 2008

Crua realitat

Després d’alguna informació que m'ha arribat de mans de gent ben informada, me n’adono de la realitat i em veig obligat a tocar de peus a terra. Aigua reciclada, solucions sostenibles ... Ara baixem del país Flipa o del món de les piruletes i gominoles i fem un vol rasant al món real:

Imagina que ets un polític i estàs dirigint un país anomenat Catalunya (per posar un nom). Imagina que tens diversos estudis que apunten a l’apropament d’un període difícil, d’una sequera. És una previsió i com a tal no se li pot donar massa credibilitat. Per altra banda, es tracta d’una alerta que s’ha viscut anteriorment (gairebé cada any) però al final no ha passat de ser una predicció, doncs ha acabat plovent. L’última variable és que les infraestructures per afrontar la sequera, siguin les que siguin, impliquen la inversió d’un fotimer de diners. Davant un panorama com aquest tens dues opcions:

  1. Començar a preparar el país “pel que pugui passar”. Això implica tota una sèrie d’infrastructures de cost econòmic molt elevat. A banda, el cost energètic serà considerable i podria sobrecarregar unes xarxes de distribució elèctrica que s’aguanten amb pinces. Si ho deixes tot ben arreglat, arribarà el període de sequera però ningú passarà set gràcies a la teva previsió. Tots contents? No, per que la sequera passarà desapercebuda i tot el teu esforç es devaluarà moltíssim ja que els ciutadans no apreciaran el que has fet per ells. Aquestes infraestructures noves no es veuen, no es palpen. A més, la resta de partits polítics tindran una excusa per llançar-se sobre teu i prendre’t vots: “Vostè ha malgastat els diners en infraestructures d’utilitat discutible”, et diran, “enlloc de fer aquesta i aquella carretera tant imprescindibles!”. I si tu vols demostrar que el que has fet era necessari, et resultarà molt difícil per que no ho podràs resumir en un eslògan, com cal fer-ho avui en dia.

  1. Ignores les previsions. Al cap i a la fi mai ha passat que Barcelona es quedi sense aigua i totes aquestes alarmes s’han acabat amb les pluges primaverals. La probabilitat és minsa. Si ocorre, cosa poc probable, hauràs d’improvisar, però com a contraprtida tindràs via lliure per començar a gastar en infraestructures per l’aigua sense que ningú t’ho tiri en cara. Quan d’aquí a uns dos anys tornin a haver-hi eleccions, presumiràs de tot el que has fet per evitar una altra sequera i segurament s’hauran oblidat les “captacions temporals” i la “captació d’excedents de regadiu”. És apostar fort i arriscar-se, però sigui com sigui, és molt poc probable que la sequera arribi.

Amb quina opció et quedes? Es coneixien les previsions (s’ha reconegut que no s’ha informat abans per que hi havia eleccions) i es coneixen les solucions i el seu cost.. . Quina opció creus que es va triar al seu moment? No ha estat falta de previsió, sinó una aposta que ha sortit malament.

Ara per a nosaltres, pels ciutadans, aquesta és fàcil: Que ens interessa més, La crisi del Barça o l’estat de les xarxes de distribució elèctrica? El preu dels peatges de l’AP-7 o les canonades d’aigua?. Com molt bé deien la Noemí i la Teresa, la culpa no és dels pagesos o dels Barcelonins o de la plataforma antitransvasament. La culpa és nostra, de tots. Per que no ho oblidem: una societat té els polítics que es mereix.

9 comentaris:

Carles Sampietro Lara ha dit...

He actualitzat la darrera entrada del meu bloc "Rabiosa actualitat" per afegir l'enllaç a aquesta reflexió tan bona.

Em veig obligat a difondre-la. Molt bona.

Ciao

Asimetrich ha dit...

Gràcies Carles, de fet no sabia si estava dient obvietats per que de vegades peco d'ingenu amb tot això de la política. I gràcies també per la referència!

noemi ha dit...

Crec que si en algo has encertat de veritat, és amb el títol, crua realitat! aquesta és l'espiral de realitat en la que entres, quan et creus que ets una persona verda, "mediambientalment parlant", i de tot això que penses i que reinvidiques moltes vegades, en depenen llocs de treball, famílies, grups polítics, i fins i tot el propi medi ambient..., es important reflexionar i discutir dels temes, però mai mai hem de perdre tots els punts de vista, perquè sino ens convertim en tot allò que tant critiquem.
Estic d'acord amb el Carles, un bon post, tot i ser cruel.

la Teresa ha dit...

A mi també m'agrada molt el títol i el final, això de cada societat té els polítics que es mereix.

Ferran ha dit...

Trobo molt bona la reflexió. Per contra, el final em sembla cruel: "Cada societat té els polítics que es mereix". Potser sí que sigui cert, no ho sé; però si ho és, els catalans som una societat de pena. En canvi, passejant per la catosfera hi veig molta reflexió, molta gent que pensa, moltes persones que no s'empassen el que els (mals) polítics els venen.

Deixem oberta la porta a l'esperança!

El llindar ha dit...

Xaval! Molt bona la reflexió, la diferència entre la primera i la segona, està en si ets un polític que està per a servir a la societat o i si te'n serveix d'ella (això pot estar relacionat amb el meu últim post).

Doncs si cada societat té els polítics que es mereix no vull pensar on m'he fotut jejeje! No, ara en serio, no se si es 100% certa la frase. Jo espero que no! Per exemple per aquí als US només hi ha dues opcions polítiques (la dolenta i la pitjor!), així que, si be es cert que aquestes opcions s'han reafirmat a base d'anys de suport de la gent, la societat actual no té cap mena d'opció de canviar-les. Però bé, amb una mica de sort guanyarà l'Obama (si guanya a la Clinton, però crec que ho tindrà difícil amb el Republicà) i llavors pot ser si que experimenta un fort canvi en aquesta societat on estic ara. Si les seves paraules es transformen en fets, és clar! Bé, espero no haver-me anat massa del tema.

Asimetrich ha dit...

Abans de res, benvingut al blog Ferran, ets la primera visita (i espero que no sigui l'última) que tinc des de terres Germanes.

jeje veig que la frase final "ha picat". Que consti que no és meva (i no us se dir de qui coi és). Trobo que els polítics actuen com a representants de les diferents corrents de pensament que imperen a la nostra societat. Nosaltres votem a aquells que més s'apropen a la nostra visió del que ha de ser l'estat, la societat,etc... Com a resultat, el parlament hauria de ser un reflex (a grans trets) de la societat en que vivim. Després, evidentment, cada persona tindrà la seva opinió i els seus matisos.

Tens raó, Ferran, en el teu comentari. Realment hi ha gent que pensa i arriba a reflexions molt interessants, malament aniríem si fóssim incapaços de trobar una sola besllum de lucidesa entre els nostres!!. Però cal tindre en compte que parlo de societat en el seu conjunt,tot i que les generalitzacions siguin odioses.

Però bé, haig de ser honest i no puc negar que jo també deixo la porta oberta a l'esperança. I vull pensar (digueu-me agosarat) que els Catalans no ens mereixem aquest càstig polític.

Asimetrich ha dit...

Ah, llindar, m'ho deixava, que ja sabies on anaves així que no vinguis ara amb arrepentiments! jejeje. I que l'Obama guanyi a la Clinton no és garantia de res, per que encara quedarà el monstre final del joc: en McCain. Llavors veurem si US te ganes de canvi o no

El llindar ha dit...

No, no me n'arrepenteixo, és molt divertit veure les diferencies cultural que hi ha aquí respecte a Europa! I sí, ja ho he dit que encara quedarà el McCain i el fet que la campanya demòcrata sigui tant llarga no afavoreix gens. L'esperança de l'Obama és que per una vegada vagi a votar la comunitat negra, que crec que no arriba mai ni al 30% de participació (no se d'on he tret la dada, se que es molt baix el percentatge, però pot ser no és aquest), quan són una de les comunitats més vulnerable en l'aspecte social. Si no els mobilitza ho te bastant cru crec. Però bé, ja faré algun post sobre el tema quan estigui tot més avançat.