Liverpool, la ciutat vermella

Em trobava de camí a l’aeroport, assegut junt a una de les finestres del segon pis del 86A. L’autobús es va detindre a un semàfor junt al que treballaven tres manobres amb una petita excavora. Devien estar reparant alguna canonada per que el forat a terra era considerable. Vaig quedar-me embadalit mirant aquell forat, estava veient les entranyes de la ciutat. I el que veia era argila, vermella i lluent, en la que s’endinsava la pala sense cap més oposició que la que fa el fang espès. Argila vermella sense cap impuresa, que s’enfonsava metres i metres cap a l’interior.

El campus universitari és com una ciutat dins la ciutat. Situat a deu minuts del centre, la universitat ha reaprofitat els edificis que es van erigir en el que devien ser les afores fa molt de temps. Tot te l’aspecte d’un antic nucli econòmic, construït quan l’economia devia ser boiant i les empreses erigien autèntics edificis singulars per mostrar la seva força industrial. Grans columnes, estàtues decoratives, enormes finestrals, torres punxegudes amb rellotges daurats als quatre costats i un mar de xemeneies, ara apagades, que s’han conservat com a record del que va ser aquell lloc. La majoria d’edificis alçats amb maons vermells de vetes marronoses, igual que les entranyes de la ciutat, vermelles

Vaig dirigir-me uns deu minuts en direcció contraria a la que tothom pren normalment. Després de mitja hora, potser menys, em trobava al mig d’un barri que no podria descriure amb paraules, però la que més s’acosta a allò és “decadència”. Cases consumides pel temps, sense una sola línia recta, recobertes de denses capes de brutícia i líquens, o molsa, o ves a saber què. Carrers bruts, petites licoreries amb molts llums de neó i poques ganes de rentar. Davant meu un edifici tapiat que en els bons temps havia estat un centre comercial, com deia el rètol de lletres mig despenjades. Crits que surten d’una casa. Un grup de nens en xàndal i caputxes que beuen cervesa i s’empenyen, i sobretot criden. Gent estranya fent passar el temps asseguda als esglaons rònics d’una casa rònica, que em mira amb la convicció que no pertanyo al seu món. Un que passa amb mirada perduda, parlant sol, brut, segurament begut, marcat amb el semblant esquàlid que deixa l’heroïna. Vermell infern, com la vida de molts. Vermell fosc com la sang que arriba al riu per qualssevol tonteria, vermell sang de la inseguretat que s’ensuma a l'aire.

D'on ve el nom Liverpool?. Si més no, el nom és curiós, i si et pares a pensar fins i tot repugnant: Liver (fetge) pool (piscina o, més genèric, el que en català coneixem com a poti poti). El nom podria vindre ben bé del color de la ciutat, un vermell fosc, apagat, argilós, sagnant. Però en realitat te a veure amb l’inmens riu Mersey, que sens dubte ha marcat la zona des d’èpoques remotes, i amb paraules de diferents orígens i llengües perdudes que van nombrar la ciutat amb diferents mots, sempre fent referència a grans corrents d’aigua o al gran riu que la flanqueja. Amb el temps aquests noms han evolucionat cap a Liverpool. És una ciutat viva gràcies als seus habitants, els scousers, acollidors, simpàtics, divertits. Si l'hagués de definir en dues paraules diria que és una decadència encantadora ... però sobretot, Liverpool és vermella.