Liverpool, la ciutat vermella

Em trobava de camí a l’aeroport, assegut junt a una de les finestres del segon pis del 86A. L’autobús es va detindre a un semàfor junt al que treballaven tres manobres amb una petita excavora. Devien estar reparant alguna canonada per que el forat a terra era considerable. Vaig quedar-me embadalit mirant aquell forat, estava veient les entranyes de la ciutat. I el que veia era argila, vermella i lluent, en la que s’endinsava la pala sense cap més oposició que la que fa el fang espès. Argila vermella sense cap impuresa, que s’enfonsava metres i metres cap a l’interior.

El campus universitari és com una ciutat dins la ciutat. Situat a deu minuts del centre, la universitat ha reaprofitat els edificis que es van erigir en el que devien ser les afores fa molt de temps. Tot te l’aspecte d’un antic nucli econòmic, construït quan l’economia devia ser boiant i les empreses erigien autèntics edificis singulars per mostrar la seva força industrial. Grans columnes, estàtues decoratives, enormes finestrals, torres punxegudes amb rellotges daurats als quatre costats i un mar de xemeneies, ara apagades, que s’han conservat com a record del que va ser aquell lloc. La majoria d’edificis alçats amb maons vermells de vetes marronoses, igual que les entranyes de la ciutat, vermelles

Vaig dirigir-me uns deu minuts en direcció contraria a la que tothom pren normalment. Després de mitja hora, potser menys, em trobava al mig d’un barri que no podria descriure amb paraules, però la que més s’acosta a allò és “decadència”. Cases consumides pel temps, sense una sola línia recta, recobertes de denses capes de brutícia i líquens, o molsa, o ves a saber què. Carrers bruts, petites licoreries amb molts llums de neó i poques ganes de rentar. Davant meu un edifici tapiat que en els bons temps havia estat un centre comercial, com deia el rètol de lletres mig despenjades. Crits que surten d’una casa. Un grup de nens en xàndal i caputxes que beuen cervesa i s’empenyen, i sobretot criden. Gent estranya fent passar el temps asseguda als esglaons rònics d’una casa rònica, que em mira amb la convicció que no pertanyo al seu món. Un que passa amb mirada perduda, parlant sol, brut, segurament begut, marcat amb el semblant esquàlid que deixa l’heroïna. Vermell infern, com la vida de molts. Vermell fosc com la sang que arriba al riu per qualssevol tonteria, vermell sang de la inseguretat que s’ensuma a l'aire.

D'on ve el nom Liverpool?. Si més no, el nom és curiós, i si et pares a pensar fins i tot repugnant: Liver (fetge) pool (piscina o, més genèric, el que en català coneixem com a poti poti). El nom podria vindre ben bé del color de la ciutat, un vermell fosc, apagat, argilós, sagnant. Però en realitat te a veure amb l’inmens riu Mersey, que sens dubte ha marcat la zona des d’èpoques remotes, i amb paraules de diferents orígens i llengües perdudes que van nombrar la ciutat amb diferents mots, sempre fent referència a grans corrents d’aigua o al gran riu que la flanqueja. Amb el temps aquests noms han evolucionat cap a Liverpool. És una ciutat viva gràcies als seus habitants, els scousers, acollidors, simpàtics, divertits. Si l'hagués de definir en dues paraules diria que és una decadència encantadora ... però sobretot, Liverpool és vermella.

L'altra veu de Xina

Ja t'hauràs adonat que en aquest blog hi ha cabuda per tot. De fet, escric allò del que vull guardar un record, un registre. Avui he llegit una entrevista a Harry Wu, dissident xinès que va patir durant 20 anys la inhumanitat de viure en un camp de concentració pel crim de sostindre unes idees diferents a les del règim del seu país. Deixo aquí l'entrevista, per que no la vull oblidar:

Pregunta. ¿Qué es el laogai?

Respuesta. El laogai es muy común en China. Nadie habla de encarcelamiento. Se habla del laogai. Es el vasto sistema de reforma por el trabajo que existe en la República Popular China. Lo creó el Partido Comunista bajo la dirección de Mao Zedong, y servía entonces y sirve hoy como un instrumento de la dictadura para detener y encerrar tanto a los disidentes políticos como a los criminales. Lao significa trabajo; gai, reforma, lavado de cerebro.

P. ¿Cuál es la función política del laogai? ¿Y la económica?

R. Muy sencillo. Usar a los prisioneros como fuerza barata de trabajo, incluso gratuita, en manos del Partido Comunista y reformar a los reos a través del trabajo duro y el adoctrinamiento político. Desde el punto de vista económico, se explota a los prisioneros para financiar con divisas el régimen comunista. En 1991, el Congreso de Estados Unidos aprobó una ley que prohibía las importaciones de productos cultivados en campos de trabajo forzado. Y los chinos dicen que no lo hacen, que los productos de los campos laogai no son para exportación. Pero en realidad, sí. Lo que pasa es que son exportados indirectamente. Las empresas de laogai son los productores, pero no los venden directamente al extranjero, sino a una compañía de comercio estatal, y ésta, a su vez, los venden en el extranjero. La gente debería ser consciente de que, cuando se compra un juguete made in China, en muchos casos se están comprando las lágrimas y la sangre de un preso.

P. ¿De cuántos presos hablamos?

R. Imposible saberlo. No hay cifras. Puede ser tan alta como diez millones o quizá sólo cinco. Hoy día rondará los tres o cuatro. Tampoco sabemos el número de muertos, por inanición, enfermedad, palizas o frío, pero no bajará de los 37 millones.

P. Entonces, ¿existe hoy el laogai?

R. Existe como sistema. ¡Claro que existe! [sube el tono de voz, indignado]. Lo único que sucedió es que, tras una comparecencia mía en el Congreso de Estados Unidos y unas declaraciones al diario The Washington Post en las que decía que me gustaría ver incluida esa palabra en el diccionario de Oxford, pues... en China se armó gran revuelo y decidieron seguir con el mismo método, pero lavándole la cara. De laogai pasaron a llamarse cárceles..., pero es la misma tragedia olvidada.

P. ¿Quién ocupa hoy ese tipo de cárceles?

R. Eso ha cambiado algo. En China, en los primeros 30 años de la Revolución, entre 1949 y 1979, la mayor parte de estos encarcelados fueron prisioneros políticos. En China dividieron a la gente en diferentes clases. La clase burguesa, la clase propietaria, la clase trabajadora y la clase campesina. Las campesinas y trabajadoras las calificaron como las clases revolucionarias. La burguesa y la propietaria, hicieran lo que hicieran, eran las enemigas de clase. Lo que sucedió es que muchas, muchísimas personas, sólo por pertenecer a una de esas dos clases, fueron enviadas a los campos. En los primeros 30 años, tal vez el 80% de los prisioneros estaba allí simplemente por su clasificación social. Ahora, en los campos de prisioneros las cifras se han invertido. El 80% son presos comunes, y el 20% restante, políticos. Pero quiero dejar algo bien claro. Ya seas un violador, un narcotraficante o un ladrón de bancos, y aunque nada tengas que ver con política, te siguen mandando al laogai y, previamente, tienes que renunciar a tus creencias políticas y religiosas. Tienes que reconocer que vives por y para el comunismo, ése es el objetivo.

P. ¿Cómo es posible que en China existan 13.000 trasplantes de órganos al año si no hay donaciones?

R. De nuevo la misma respuesta: laogai. El primer país del mundo en trasplantes de órganos es Estados Unidos (50.000, todos registrados); el segundo, China. De esos 13.000 trasplantes, el 95% procede de prisioneros ejecutados. Nuestra fundación estima que cada año existen entre 8.000 y 10.000 aniquilados en los campos de trabajo. La farsa llega tan lejos que la exposición conocida como Bodies, que exhibe las entrañas de los cuerpos humanos, se componía de cadáveres de ciudadanos chinos. La compañía americana que lo financió se llama Premier... Una de las exhibiciones fue en Rosslyn [afueras de Washington]. Yo la vi. Y comprobé que eran todos chinos jóvenes y varones. Quisimos preguntar al Gobierno chino: ¿quiénes son?, ¿quieres ver allí a tu hermano? Claro que no. Pero no hubo respuesta.

P. ¿No salva nada de los casi 60 años de República Popular China?

R. Sin derechos humanos no hay nada que salvar. China tiene una ley de control de la población. Eso es un tema de derechos humanos. Cada mujer en China, el 22% de la población mundial total, y no es ninguna broma el dato, no tiene importancia si está casada o soltera, pero tiene la obligación de pedir permiso al Gobierno si quiere tener hijos. Dar a luz es un derecho humano, pero el Gobierno lo impide. Además, sólo se permite tener un hijo o una hija. Ese hijo aprenderá lo que son hermanos y hermanas en el diccionario porque jamás los tendrá. Tampoco tendrá tíos o tías... Ésa es la realidad. En China no hay libertad. Ni de pensamiento, ni de reunión, ni de religión.

P. China se está preparando para un gran acontecimiento este verano: los Juegos Olímpicos. Pekín cree que ésta es una buena oportunidad para proyectar una imagen distinta del país...

R. Los Juegos duran exactamente 18 días. Los derechos humanos son permanentes. Hablaremos de las olimpiadas en China hasta agosto. Después de ese mes no se volverá a hablar de ello. Cierto es que los Juegos son una oportunidad para que se enfatice el tema de los derechos humanos. Pero si los países no intervienen, no actúan, no emplean algún tipo de bloqueo con China..., seguiremos contando muertos. Ya sean del laogai o de Tiananmen.

P. En su opinión, ¿cómo debería actuar la comunidad internacional con China?

R. Estados Unidos no tiene relaciones con Cuba. Ni con Corea del Norte. Y sin embargo, Bill Clinton negoció acuerdos millonarios con el régimen chino, una dictadura comunista corrupta. George W. Bush recibe sin sonrojo al presidente de China... Podría seguir... Su país, ¿qué hace su país? Nada, como el resto del mundo. Nadie hace nada. ¿Y por qué? Por el dinero. Ésa es la única razón. Hay mucho dinero en juego.

P. ¿Está cansado? ¿Enfadado?

R. No estoy enojado. Ya se ha terminado. Ha terminado [se emociona e intenta contener las lágrimas]. Aunque a veces siento que todavía estoy allí. Y entonces veo a Bush dando la mano y la bienvenida al líder de China... Eso es terrible. Tras la II Guerra Mundial existieron los juicios de Núremberg... ¿Qué pasa con China? [No hacía falta preguntar si está cansado. Su cansancio lo arrastra desde que abandonó su país hace más de dos décadas. Desde entonces ha vuelto en varias ocasiones. Una de ellas, para filmar secretamente un documental de CBS de la serie 60 minutes sobre los laogai. En esa ocasión hizo un testamento antes de abandonar California...].

P. ¿Qué recuerdo le atormenta más de aquellos días?

R. Tengo muchos, todos ellos terribles, pero uno de los que más me obsesionan es aquel día en que ayudaba a otro preso a recuperarse y... finalmente lo mataron. Se murió. De hambre. Era el silencio. Allí estábamos todos tumbados, era de noche, unos al lado de los otros, apretujados por la falta de espacio. Todos callados. Nadie se reía. Nadie gritaba. Nadie lloraba. Todos los días llegaba gente. Todos los días se llevaban a los muertos. El idioma que se hablaba era el de la muerte. "¿Donde está el señor Lee?". "Se lo llevaron como un rollito de primavera". Terrible.

P. Usted ha vivido para contarlo...

R. Sí, pero no soy un héroe. Si eres un héroe, te mueres. Cuando eres un héroe rechazas los interrogatorios. Si luchas, te mueres. ¿Querían que reconociese un crimen? Reconocí mi crimen. Lo que sea. Abandoné mi condición de ser humano. Me reduje de un ser humano a un títere.

P. ¿Llora?

R. Durante muchos años no sabía lo que eran las lágrimas. Nunca lloré. Escuchaba a la gente muriéndose y no sentía nada. Cada mañana me levantaba e iba a trabajar. Así era todos los días, durante 20 años. Por la tarde, cuando regresaba era para buscar comida. Robaba la comida de otros. Me iba a dormir. Eso era todo.

P. ¿Sigue siendo católico?

R. No. Era católico. Era católico cuando tenía 20 años. Después, durante 20 años en el laogai... Dios no me sirvió.

P. ¿Cuándo dejó de ser Wu Hongda para convertirse en Harry Wu?

R. Desde que llegué a Estados Unidos cierro la puerta de mi casa con cerrojo para no dejar entrar al pasado. No quiero saber nada de la política, no quiero leer periódicos. Sólo quiero disfrutar el resto de mi vida. Aunque eso es muy difícil. Pero soy un hombre libre. Me acuerdo de tanta y tanta gente que no es libre... Tantos y tantos. Tú no entiendes, nadie entiende. Tengo 71 años y el final de mi camino está próximo. No me importa. Casi crucé esa línea dos veces. Ahora soy Harry Wu. Un hombre libre. Con una esposa y un hijo de 10 años, Harrison. No me importa ya cuánto tiempo me queda.

De les corrents oceàniques i el canvi climàtic

Que l’oceà està en moviment no és cap secret, qui no ha vist imatges de grans temporals amb onades gegantines? Qui no s’ha marejat anant en un fast ferry per les illes gregues amb vents de força 6 i saltant d’ona en ona durant 45 minuts? ... ehemm ... vale això ja és més estrany, però pot ser no sóc l’únic. El mes passat, en una platja del mar de Bering, la Merle Brandell va trobar una ampolla. Al seu interior hi havia la nota d’una noia de Seattle que havia llençat l’ampolla a l’oceà ... feia 20 anys!. Havia estat un exercici per un projecte de ciències de l’escola. 20 anys i 1700 milles arrossegada pel mar. Doncs bé, comparat amb els corrents oceànics, això és no res.

La corrent oceànica més coneguda és l’anomenada com a Thermohaline circulation (THC) o, pels més pragmàtics, sistema de circulació oceànica global. Es tracta d’una corrent que recorre tots els oceans del planeta, transportant uns volums d’aigua enormes en funció de la temperatura de l’aigua i la seva salinitat (figura 1).

Figura 1: Esquema de la THC. En vermell veiem l'aigua calenta i en blau la freda. Els punts blancs indiquen punts de refredament de l'aigua.

Durant el seu viatge cap al nord l’aigua s’escalfa, augmentant-se l’evaporació i, per tant, la salinitat, el que la fa més densa. D’aquesta manera, en arribar al nord, l’aigua més densa s’enfonsa i es refreda, començant un nou viatge cap al sud. Així, l’oceà és el gran transportador de calor de la terra. Calor ... He dit calor? tindrà alguna cosa a veure la THC amb l’escalfament global?

Per respondre a aquesta pregunta cal resoldre primer un parell de punts clau, ja que si volem establir relacions clima-THC, caldrà conèixer primer que ha passat amb el clima de la terra en períodes anteriors i estudiar si la THC ha canviat en funció de les temperatures del planeta. Per tant, primer caldrà disposar d’un registre de temperatures que es remunti a fa milers d’anys. És evident que no podem recórrer als observatoris meteorològics però, afortunadament, es coneix el suficient com per poder-nos fer una idea de les variacions del clima global estudiant diferents tipus de sediments geològics. En segon lloc, cal que puguem fer-nos una idea dels canvis patits per la THC al llarg dels temps. Com ho fem?

Des del 2004 es disposa d’un bon marcador que ens permet indagar en la història de la THC. Es basa en dos isòtops de l’Urani natural que es troba al mar. Es diuen protactinium i thorium. El thorium s’enganxa amb molta facilitat a les partícules que s’enfonsen i cau amb molta rapidesa al fons oceànic. El protactinium és menys eficient, li agrada surar i roman força més temps a la columna d’aigua. En presència d’una corrent, el thorium s’enfonsarà ràpid i quedarà al sòl marí, mentre que el protactinium serà arrossegat per la corrent. D’aquesta manera, podem recollir una mostra de sediment del fons oceànic. D’aquesta mostra ens quedem amb l’estrat corresponent al període terrestre d’interès i analitzem la ratio protactinium front Thorium (Pa/Th). Una ratio elevada indicarà que hi ha força protactinium que ha caigut al sòl marí, el que vol dir que la corrent era feble en aquell moment i per això no va arrossegar l’isòtop. Una ratio baixa voldrà dir el Pa no va caure al sòl per que va ser arrossegat cap a un altre lloc, quedant-se el thorium tot solet al fons oceànic i indicant una THC plena de vitalitat i fortament activa.

Figura 2: imatge d'una mostra de sediment marí on podem distingir diversos estrats. Els forats als laterals són punts de presa de mostra.

Gràcies a aquests marcadors es va poder fer un seguiment de la THC. La Doctora Major del WHOI Geology and Geophysics Department va analitzar les ratios Pa/Th de sediments recollits a Groenlàndia i a la costa oest d’US, portant l’estudi de la gran corrent oceànica fins a l’últim període glacial, fa entre 30000 i 60000 anys. Al seu torn, Jerry McManus, Lloyd Keigwin I Susan Brown-Leger de la British Columbia University van analitzar les ratios Pa/Th de diferents períodes freds de la terra (17500 i 12700 anys enrere). En tots dos casos s’arribà a la mateixa conclusió:

La THC està íntimament relacionada amb la temperatura de l’hemisferi nord, de forma que en períodes d’escalfament la corrent és forta mentre que en períodes de refredament la THC es col·lapsa.

Que està passant ara?. Doncs les darreres anàlisis de la THC en diferents punts de pas mitjançant diferents tècniques afirmen que, malgrat soni contradictori, s’està alentint. La causa podria trobar-se en el mateix escalfament de l’hemisferi nord: una major fusió del gel del pol nord aportaria grans quantitats d’aigua fresca a la corrent, disminuint la salinitat. Al seu torn, això provocarà que l’aigua calenta que arriba al nord ja no sigui tan densa i s’alenteixi considerablement el seu enfonsament i posterior viatge cap al sud. Tenint en compte que l'alentiment de la THC correlaciona amb refredaments... Serà això un efecte tamponador del canvi climàtic? Serà aquest un mecanisme de termoregulació de la terra? És a dir (ATENCIÓ, el que ve a continuació és purament especulatiu i surt de la meva ment malaltissa, en cap cas és fonamentat en res): La terra s'escalfa i com a resposta es fon el gel del pol nord. Això al seu torn para la THC, el que disminueix el flux de calor provocant un refredament.

Per ara es continua discutint sobre el tema, però sembla ser que ens trobem en una època on la terra i els oceans es comporten com mai abans ho havien fet ... no serà per que mai abans una forma de vida havia tingut un impacte similar al que estem tenint nosaltres sobre el planeta?

El que sembla clar pels diferents estudis de la THC, en paraules de la doctora Major, és que "cal entendre quina és la velocitat de renovació [del corrent], per que és la velocitat del seu flux el que determina la quantitat de calor transportada pels oceans. Les variacions que hem observat són massa freqüents com per ser explicades tan sols pels canvis en la distribució de la insolació de la superfície de la Terra, què és la nostra millor suposició i la força externa més poderosa que influeix el clima”.

Aquestes paraules obren la porta a una pregunta realment sinistra: Realment coneixem tots els factors que influencien el clima? Pel que diu la doctora Major sembla que no. Què és, doncs,el que provoca els canvis de velocitat de la THC influint així al transport de calor de la terra i, conseqüentment, al clima del planeta?

mil tres-cents mil·lions

Era la mostra número 16. Mateix procediment de les 15 anteriors: pipetejar-hi 700 microlitres de buffer Z. Llavors la vaig sentir, es dirigia a mi: “Així que la zona de Barcelona és com diferent de la resta d’Espanya... teniu una cultura pròpia i una llengua pròpia...”. Vaja, vaig pensar: “17, no ho oblidis, pipetejar 700 microlitres de buffer Z sobre la mostra 17”. I li vaig dir: “Bé, de fet no és Barcelona, és Catalunya”. “Sí , clar, el que envolta Barcelona” va puntualitzar ella amb el seu peculiar accent Xinés. Vale, vaig pensar, ho deixarem així. “ Sí, de fet hi ha més llengües i cultures diferents a Espanya” li vaig dir. “18. pipetejar sobre la 18 ... 700 microlitres ... A què treu cap això ara?” vaig pensar.

Ella havia arribat feia mig any. Des de llavors havíem xerrat en comptades ocasions sobre el meu país. Ella, però, acostuma a parlar-me del seu, li encanta el seu país, hom diria que és el millor país sobre la terra. També acostuma a queixar-se. Es queixa de la lentitud dels tràmits, de la burocràcia, de que no li surten els experiments, de fet es queixa de tot per que, és clar, a Xina és millor o es fa millor.

“Però tot i ser així diferents, tots esteu contents sent Espanyols, oi?” em va preguntar. “ 700 ... 19 microlitres sobre la mostra 700 ... aiii ... 700 microlitres sobre la 19 ... uf!”. Vaig voler aclarir-li una mica el tema, després de riure, és clar: “Bé, és complicat. Hi ha tantes opinions com gent. N’hi ha que es senten catalans però no espanyols. D’altres se senten espanyols però no catalans. I n’hi ha que es senten espanyols i catalans... però hi ha molts matisos” vaig dir-li. I pensava per mi “ ai que et veig vindre ... 20 ... mostra 20”.

En 6 mesos havíem tingut 1 sola conversa, si es pot dir així, sobre algo semblant a política, va ser quan li vaig preguntar sobre la situació del Tíbet. Llavors, però, encara no havia esclatat el pitote que hi ha ara muntat. La seva resposta va ser algo així com “Si volen ser independents que ho siguin, si ni tan sols semblen xinesos!”. Evidentment el tema no va anar més enllà. I ara, nosequants mesos després encetava ella una conversa.

“No entenc tot això d’aquestes cultures, com al Tíbet, que es volen fer independents. Ja que formes part d’un país, per que no acceptar-ho i viure tots plegats feliços?” em va preguntar. “aiii deu meuuu... que li agafa ara a aquestaaaa ... 17 ... mostra 17” i... patapaf, la mostra 17 sobreeixint per posar-li 2 cops els putos 700 microlitres “idiotaaaa era tocava la mostra 21!”.

Clar, que li dius davant un comentari així? “Noia, és complex. Hi ha motius històrics, polítics, culturals. Són formes de pensar diferents, ells defensen el seu dret com a poble”. En aquell moment ja m'imaginava cap a on aniria la conversa.

“Oh, és que mira el que està passant. Tot això de França, que vol boicotejar-nos els jocs olímpics. Nosaltres que ho fem amb tota la il·lusió... amb quin dret ho fan?”. Tranquil, tio, penso, no fem saltar la llebre que et queden 20 mostres més. “No sé, ja saps que hi ha formes de pensar diferents. I França pot ser no veu amb bons ulls el que fa Xina amb el Tíbet” intentava no ferir el seu orgull patriòtic, ja que a un laboratori petit, per davant de tot, cal mantindre un bon ambient.

“Doncs ara a Xina li fem boicot al Carrefour i a tots els productes francesos ... jijiji”. Això era un dia abans que sortís la noticia als diaris d’aquí. “Pos au” vaig pensar “ no menjareu paté... ves quina cosa ... No voldrà induir-me a boicotejar als francesos, oi?”. I em solta “I tothom que estigui a favor dels jocs olímpics ho hauria de fer”. Ostia ostia ostia... per quin collons de mostra vaig?? Quants microlitres???!!!.

Bé, semblava clar. El mail va que vola. Així que davant la campanya contra Xina per la situació del Tíbet, ha sorgit una contracampanya i tots els patriotes xinesos han de fer sentir la seva veu arreu del món. Però a mi la veu de Xina me la porta ... Jo per aquí no passo, ja n’hi ha prou, parlem clar. “Mira, és que aquí se’ns fa difícil entendre les polítiques i la forma de fer el govern xinés, per exemple el tema de la pena de mort ... A Xina es duen a terme el 70% de les penes de mort de tot el món i això per aquestes contrades costa d’acceptar” Au, ho havia soltat, no vaig poder aguantar. Encara quedava la seva rèplica ... havia començat ...

EL DEBATE!

“És clar” va dir ella, amb cara d’estar dient una obvietat “ Som mil tres-cents mil·lions de persones, hi ha molt criminal. I si algú mata a una persona ... Ha de morir!”.

Es va fer el silenci. La mostra 21 tremolava. Només se sentia la remor de l’incubador per bacteris. El congelador de -80ºC va fer un lleuger soroll que sonava a la típica tos dels moments de silenci solemne. Es va sentir l’agulla dels segons del rellotge del laboratori. Un moc es despenjava del meu forat nasal ... Au, a prendre pel sac el debate, les rèpliques, contrarèpliques i mandangues. Només vaig poder dir-li “T’he parlat de diferències de pensament tota l’estona. Tu creus que necessiteu la pena de mort. Per algú com jo és inacceptable”. Vaig deixar la pipeta, vaig abandonar les mostres, vaig treure’m la bata i vaig sortir d’allà. Així va acabar el debat, no volia que anés a més per que la veia sentenciant a mort al poble català. Xoc de civilitzacions? Diferencies culturals? Saps que? Hem passat 6 mesos sense xerrar d’aquestes coses ... podem passar 6 mesos més, oi?

el poder de la salamandra

Les salamandres, amb les seves elegants formes i els colors cridaners, són l’espècie més bella d’amfibis que es pot trobar. Tímides i molt sensibles a la qualitat de l’aigua, quan es deixen veure és en rierols que flueixen per paratges de conte. Així no és estrany que es tracti d’uns animals reals que s’han guanyat un lloc a la mitologia, com a nimfes aquàtiques, o portadores de grans poders sobrenaturals, qualitats fantàstiques que no estan massa allunyades de la realitat, doncs són portadores d’un poder que la resta d’animals desitjaríem, la regeneració.

No és sorprenent, doncs, que els antics les mitifiquessin en veure com després de perdre una pota, l’extremitat es regenerava en poc temps. I tampoc sorprèn que aquesta qualitat hagi estat estudiada per diferents grups de recerca, entre els que destaquen el de Ken Muneoka, Manjong Han i David M. Gardiner, amb la finalitat de poder capturar aquest poder i usar-lo en el nostre favor.

Procés de regeneració de l'extremitat d'una salamandra. En 9-10 setmanes el membre s'ha regenerat seguint el mateix patró que en el seu estat embrionari

Els experiments inicials d’aquests grups es van centrar en observar com anava aquest procés. I el que van veure és que la regeneració d’una extremitat de salamandra seguia un patró calcat al procés que te lloc als embrions en el moment de formar una extremitat nova. La primera conclusió fou que les salamandres no perden la capacitat de diferenciació cel·lular i creixement del seu estat embrionari. Tots hem estat embrions, així que tots hem tingut el poder de la salamandra, però malauradament l’hem perdut. Així que aquí arriba la següent qüestió: Una extremitat de salamandra no és tant diferent de la nostra, conté ossos, músculs, vasos sanguinis, nervis, teixit conjuntiu ... llavors ... Quina és la diferència entre la salamandra i nosaltres?

Aquesta diferència es diu blastema (un nom força lleig per un fet tant bonic). Després d’una ferida de gran calibre, nosaltres formem un fibroma: tot un munt de cèl·lules anomenades fribroblasts migren cap a la zona de la ferida,secretant fibres i fibres que acabaran formant el que coneixem com a monyó. En el cas de la Salamandra, el procés és molt més organitzat i contingut i els fibroblasts formen un blastema. Ara se sap que el blastema, que serà l’inici del nou membre conté ... vaaaa que ja ho hauríeu de sabeeeer ... síiii ... cèl·lules mare!. El blastema és el que evolucionarà, com si d’un embrió es tractés, per resultar en la nova extremitat.

larva de salamandra: amb aquesta pinta "sobrenatural" no és estrany que es guanyés fama de nimfa aquàtica ... no la trobes preciosa?

El grup d’en Muneoka, Han i Gardiner van preguntar-se llavors si seria possible induir un blastema de forma artificial. Així que van fer un tall a l’inici d’una pota de la salamandra i van estudiar el procés de cicatrització, idèntic al nostre. A continuació, i inspirats per nous estudis que aparentment tenien poc a veure amb regeneració, van fer un tall i, a més, van desviar un nervi per que anés a parar a la zona de la ferida i ... patapám! Blastema al canto. Però no va néixer cap nou membre... era un blastema força sosaina.

Faltava un tercer ingredient: fibroblasts. Van fer un tall,van desviar un nervi i ... van posar fibroblasts d’una part més allunyada de l’extremitat. Van deixar fer a la natura ( i a les cèl·lules mare que es troben rondant per allí). El resultat, una salamandra amb 5 potes, dues de les quals sortien de la mateixa base ... d’allà on havien induït el blastema. Podien controlar la regeneració ... Bingo!.

La recepta és doncs: ferida, nervi i fibroblasts amb un polsim de cèl·lules mare ... coi ... que no en tenim nosaltres d’això? Doncs sí. Falta llavors un altre ingredient que diferencia la salamandra de nosaltres. Aquest però està més amagat.

Els investigadors van caure en una qüestió que pot semblar evident a primer cop d’ull, però que si ho mirem detingudament no és tan trivial, és més, deixa entreveure una resposta ben curiosa. La regeneració del membre es dona a partir del lloc de l’amputació, és a dir, si l’amputació es fa 2 milímetres per sobre de la mà, el membre es regenera a partir del lloc d'amputació, donant una mà idèntica a l’original. Si l’amputació es fa 3 centímetre més amunt de la mà, el creixement del blastema serà exactament de 3 cm i tornarà a resultar en una extremitat idèntica a l'original. Sembla evident no? Clar, imagina’t que et tallen el braç a l’alçada del canell i quan es regenera et comença a créixer del canell un colze, un altre avantbraç, un altre canell i finalment la mà ... tindries un braç de 2 metres amb 2 colzes!... una benedicció per un llençador de baseball, però una aberració per qualssevol altre humà.

Pos no és tant evident, per que el fet que el membre es regeneri perfectament independentment del lloc on estigui l’amputació implica que les cèl·lules del blastema “saben” exactament on es troben (si estan per sobre la mà o 1 cm més amunt) ... és a dir, que les cèl·lules al llarg de l’extremitat “recorden” perfectament la posició en la que estaven quan l’extremitat es va formar i són capaces de reconstruir el membre a partir del punt correcte. Com pot ser? Doncs pel que sembla per una sèrie de gens que s’expressen en els fibroblasts de la salamandra però no en els nostres. Tot just es comença a conèixer aquest aspecte de les cèl·lules de la salamandra i ha esdevingut tot un repte per aquest grup, que s’ha de submergir en l’apassionant món de la genètica del desenvolupament... Com s'ho fan les cèl·lules mare per saber on es troben?

Hi ha marques que "senyalen" el camí?

Proteïnes potser?

Aquesta és una història que arribarà més endavant ...

aquí...

a Nòmades...

(que cuentista que sóc, per favor!)

Crua realitat

Després d’alguna informació que m'ha arribat de mans de gent ben informada, me n’adono de la realitat i em veig obligat a tocar de peus a terra. Aigua reciclada, solucions sostenibles ... Ara baixem del país Flipa o del món de les piruletes i gominoles i fem un vol rasant al món real:

Imagina que ets un polític i estàs dirigint un país anomenat Catalunya (per posar un nom). Imagina que tens diversos estudis que apunten a l’apropament d’un període difícil, d’una sequera. És una previsió i com a tal no se li pot donar massa credibilitat. Per altra banda, es tracta d’una alerta que s’ha viscut anteriorment (gairebé cada any) però al final no ha passat de ser una predicció, doncs ha acabat plovent. L’última variable és que les infraestructures per afrontar la sequera, siguin les que siguin, impliquen la inversió d’un fotimer de diners. Davant un panorama com aquest tens dues opcions:

1. Començar a preparar el país “pel que pugui passar”. Això implica tota una sèrie d’infrastructures de cost econòmic molt elevat. A banda, el cost energètic serà considerable i podria sobrecarregar unes xarxes de distribució elèctrica que s’aguanten amb pinces. Si ho deixes tot ben arreglat, arribarà el període de sequera però ningú passarà set gràcies a la teva previsió. Tots contents? No, per que la sequera passarà desapercebuda i tot el teu esforç es devaluarà moltíssim ja que els ciutadans no apreciaran el que has fet per ells. Aquestes infraestructures noves no es veuen, no es palpen. A més, la resta de partits polítics tindran una excusa per llançar-se sobre teu i prendre’t vots: “Vostè ha malgastat els diners en infraestructures d’utilitat discutible”, et diran, “enlloc de fer aquesta i aquella carretera tant imprescindibles!”. I si tu vols demostrar que el que has fet era necessari, et resultarà molt difícil per que no ho podràs resumir en un eslògan, com cal fer-ho avui en dia.

2. Ignores les previsions. Al cap i a la fi mai ha passat que Barcelona es quedi sense aigua i totes aquestes alarmes s’han acabat amb les pluges primaverals. La probabilitat és minsa. Si ocorre, cosa poc probable, hauràs d’improvisar, però com a contraprtida tindràs via lliure per començar a gastar en infraestructures per l’aigua sense que ningú t’ho tiri en cara. Quan d’aquí a uns dos anys tornin a haver-hi eleccions, presumiràs de tot el que has fet per evitar una altra sequera i segurament s’hauran oblidat les “captacions temporals” i la “captació d’excedents de regadiu”. És apostar fort i arriscar-se, però sigui com sigui, és molt poc probable que la sequera arribi.

Amb quina opció et quedes? Es coneixien les previsions (s’ha reconegut que no s’ha informat abans per que hi havia eleccions) i es coneixen les solucions i el seu cost.. . Quina opció creus que es va triar al seu moment? No ha estat falta de previsió, sinó una aposta que ha sortit malament.

Ara per a nosaltres, pels ciutadans, aquesta és fàcil: Que ens interessa més, La crisi del Barça o l’estat de les xarxes de distribució elèctrica? El preu dels peatges de l’AP-7 o les canonades d’aigua?. Com molt bé deien la Noemí i la Teresa, la culpa no és dels pagesos o dels Barcelonins o de la plataforma antitransvasament. La culpa és nostra, de tots. Per que no ho oblidem: una societat té els polítics que es mereix.

la guerra de l'aigua

Si de transvasar nar amb compte amb la paraula "d' l’aigua en volien dir “captació temporal” i al final s’ha quedat en “minitransvasament”, ull amb el concepte “guerra”, que no sigui un altre intent per emmascarar una altra paraula que ben bé podria ser “catxondeo”, “desgabell”, “circ” o “putiferi”. I és que tot el que està passant més aviat recorda a “humor amarillo” que no pas a un conflicte bèl·lic. Tot i això, de “batalles” n’hi ha força, tantes com conques.

En primer lloc està el concepte “emergència nacional”, triat per evitar el clam “emergència Barcelonina”, ja que anteriorment s’han patit restriccions d’aigua a diferents llocs del territori, però llavors ni era emergència ni era nacional. Però bé, per tal de solventar aquest episodi d’emergència s’arriba a un dels punts àlgids del “Show de l’aigua” que van protagonitzar els dos màxims representants del govern Català: el president i el cap de l’oposició. Es reuneixen com si fos la gran solució... Aquests dos, que en saben d’aigua? ... D’aigua ben poca cosa que vagi més enllà de transvasar-la. I com són polítics i de solucions no en tenien ni idea, es van dedicar al que sí dominen al 100%: llençar-se pilotades enlloc de deixar fer als experts per buscar solucions imaginatives i factibles, fonamentades en tecnologia i possibilitats actuals. Com a resultat d'aquella reunió i la manca d'idees pròpia de la classe política, surt (de nou) el transvasament del Roine.

Gran idea anar a demanar aigua als Francesos ... si els pagesos del país veí es dediquen a cremar camions i boicotejar l'exportació de les nostres fruites i verdures per que diuen que en produïm massa ... de veritat algú es pensa que la comunitat de regants del Roine ens donarà una miserable gota d’aigua? Si som la seva competència!. I llavors va arribar el convidat especial del Show, que li va faltar el canto d’un duro per “prometre” que es faria el transvasament del Roine... i al pobre Mas una mica més i li ve un orgasme davant les càmeres mentre el Montilla es menjava els mocs.

Entre tant, es coneixien les dades de consum d'aigua de la petroquímica de Tarragona ... tanta que es podria abastir tota la ciutat. Aigua potable que s'utilitza per refrigerar... Què bé!!!. Per a colmo, hi ha un projecte per abastir la petroquímica amb aigua reciclada, però porta nosequant temps aturat, i s'espera que es faci realitat a ves a saber quin any... Potser quan ja no calgui per que no quedi petroli que processar?

I en mig de tot això, un petit gest de sentit comú de mans dels tècnics (que són els que hauríem d’escoltar enlloc de perdre el temps amb els polítics): Proposen retornar l’aigua de sortida de la depuradora del Prat al riu Llobregat i utilitzar-la tant per regar com per obtindre aigua potable. Es tractaria doncs de reciclar l’aigua...

De fet, aquesta no és la primera proposta en aquest sentit: La Noemí m’explicava que a la depuradora van col·leccionant noticies que fan referència al camp de la depuració de l’aigua ... les tenen penjades a un suro (i des d’aquí els recomanaria que vagin pensant en empaperar la depuradora amb noticies per que ara en tenen per parar un tren). Una d’aquestes noticies, de fa ja un bon temps, parlava d’una proposta: Portar part de l’aigua tractada de la depuradora del Besòs cap a Lleida, de forma que els regants d’aquella zona (que consumeixen el 60% de l’aigua que s'utilitza a Catalunya) podrien regar amb aigua reciclada. Així, part de l’aigua potable que usen ara pel reg es podria utilitzar per consum humà (síiii ... a Barcelona tambéeee).

Veiem-ho amb números. La depuradora del Besòs processa 500000 metres cúbics al dia, amb pics de 800000, o el que és el mateix, el consum de 1500000 persones. Per fer-nos una idea, el cabal mitjà del Llobregat ronda els 1700000 metres cúbics al dia i el seu cabal ecològic s'ha estimat entre 300000 i 500000 metres cúbics/dia, el que vol dir que amb el que surt de la depuradora del Besòs es podrien mantindre els nivells mínims del riu Llobregat (o el Ter, que es mou en valors molt similars). No obstant, tota aquesta aigua es torna al mar per un emissari submarí. La idea doncs és: Portem l’aigua, la consumim, la pixem, la depurem i la usem per regar. Amb estratègies d'aquest tipus s'aconseguirien uns guanys d’aigua potable enormes... per que pensa que no és només l'aigua de la depuradora del Besòs: la majoria dels municipis, per petits que siguin, connecten el seu clavegueram a una estació de depuració d'aigües residuals ...

...Però aquí entra en joc un altre col·lectiu dins el “show de l’aigua”, els regants. Diuen que no s’enrefien de l’aigua depurada i no volen utilitzar aquest recurs. I per darrera hi ha un fotimer de pagesos que “punxen” els conductes de les aigües de sortida de les depuradores per regar els seus cultius clandestinament... Ho haveu vist?!!!.

Per una altra banda, utilitzar l’aigua reciclada per potabilitzar-la pot sonar com si ens diguessin que ara ens hem de beure els pixats, i és clar, la gent no acaba de veure-ho amb bons ulls. Però el cert és que l’aigua reciclada, amb els tractaments correctes, és tan apta per ser potabilitzada com l’aigua de qualssevol riu...

A veure quin és el proper episodi d’aquest Show. Amb que ens sorprendran ara el Montilla, el Mas i el Baltasar? No se si seran las Zamburguesas o els rollitos de primavera, però del que estic segur és que veurem trompades.

Nutrigenòmica: entre la ciència i el negoci

La seqüenciació del genoma humà va marcar una fita en la història. Ara coneixem les lletres que composen la nostra dotació genètica i això ha portat a tot un munt d’especulacions sobre les possibilitats que això ens ofereix. Però tot just és el començament...

Centrem-nos en un gen. Segurament aquest gen serà idèntic en tu i en mi, codificaran la mateixa proteïna i tindrà la mateixa funció. Però això és des del punt de vista qualitatiu del gen. Quantitativament, un gen pot expressar-se molt o poc, resultant en menys o més quantitat de proteïna. I aquesta pot ser una diferencia substancial entre tu i un altre. Pot ser en tu s’expressa en la quantitat adient, mentre que a una altra persona s’expressa massa o massa poc ... el que fa que tu siguis tant preciós/a i l'altre un malalt (mental).

La ciència ...



Què causa els canvis d’expressió gènica? Doncs gairebé tot. El fred, per exemple, fa que el nostre cos augmenti la termogènesis, el que implica tot un desplegament de mecanismes de senyalització i la síntesi de certes proteïnes ... o el que és el mateix, es produeixen canvis en l’expressió gènica (d’uns 46 gens ni més ni menys en rates). I si el fred ja produeix canvis, és ben esperable que també ho facin els nutrients.

Sovint es pensa en allò que mengem com a font d’energia i, com a molt, com a font d’elements estructurals pels nostres ossos i músculs. Res més lluny de la realitat. Els nutrients tenen la capacitat de modular l’expressió gènica. I és aquesta capacitat la que fa que sigui tant important cuidar el que mengem. El greix no és bo, tots ho sabem, per que en-greix-a (uala quina gràcia ... ehemmm). Però a banda de fer augmentar les nostres reserves i el nostre volum (alguns ja saben de què parlo) certs àcids grassos poden esdevindre una bomba de rellotgeria per la seva capacitat de modular l’expressió gènica, el que pot portar a la generació de resistència a la insulina a la llarga, després de molts anys amb una expressió gènica alterada per l’excés.

Els nutrients, però, també ens podrien ajudar a solventar problemes, es podrien utilitzar com a fàrmacs naturals, de forma que ajustant la nostra dieta en funció de la nostra genètica poguéssim restablir desajustaments metabòlics, millorant, i fins i tot curant, certes patologies. Aquest és el darrer objectiu del que es coneix com a nutrigenòmica, una disciplina que combina la nutrició, la bioquímica i la biologia molecular. No obstant, encara queda molt per arribar a un objectiu com aquest, doncs tot just es comencen a conèixer els mecanismes i els efectes sobre els gens dels nutrients de la dieta.

... i el negoci ...

Tot i això no són pocs els que intenten treure tajada del concepte nutrigenòmica o nutrigenètica. A internet creixen com a xampinyons diferents empreses que t’ofereixen consells nutricionals i dietes personalitzades en funció del teu perfil genètic. T’envien a casa un kit per la presa de mostra (normalment saliva). Et fan un anàlisi d’alguns gens per detectar variants associades a patologies i et retornen una dieta personalitzada. Evidentment, tot per un preu desorbitat, però és clar, ja sabem que les últimes tecnologies són cares. La pregunta és: Com poden fer tot això si encara no existeix el coneixement necessari per arribar a aquest punt?.

Hi ha més gent que s’ha fet aquesta pregunta. La US Government Accountability Office entre elles. Per això van fer el següent test.

A una d’aquestes empreses van enviar 3 mostres. La primera era d’un home de 48 anys, del qui es van inventar uns hàbits com tabaquisme, exercici, dieta. La segona era d’una nena petita, de la que es van inventar un altre perfil femení adult. La tercera era d’una altra nena petita i van dir que era d’un home de 59 anys. La resposta va ser la mateixa per tots tres: Alt risc d’Osteoporosis, Diabetis tipus dos, pressió arterial i infart... casi res eh? Per a colmo, ni es van enterar que els hi colaven una mostra femenina dient que era d’un home... bona forma de contrastar dades, només calia mirar si hi havia dos cromosomes X o un de sol. I per més colmo, i ara ve la bona, en tots els casos es recomanava la ingesta d’un suplement que ven la mateixa empresa al mòdic preu de ... 1200 dòlars anuals. Casi res!.

És a dir, que aquests assajos no són més que el típic truc de les cartes del tarot disfressat de ciència i tècnica. No ens deixem enredar, avancem ràpid però tot i això cal ser lògic i tindre present que la generació de coneixement és lenta malgrat tot. Encara queda per arribar a les dietes personalitzades per previndre patologies o certs estats alterats... però hi arribarem, d’això no en tinc cap dubte.

gel inquiet

Una de les principals amenaces de l’escalfament global és la pujada del nivell dels oceans. Tots tenim en ment el que suposaria la descongelació del gel dels pols... Però resulta que no cal que aquest gel es descongeli. Estudis recents indiquen que la pujada del nivell dels mars podria ser molt més ràpida del que s’ha estimat.

Una de les propietats de l’aigua és que el seu estat sòlid és menys dens que el seu estat líquid, per això els glaçons suren a l’aigua d'un got. I per això mateix, un cop els glaçons de gel es desfan, el nivell de l’aigua no augmenta, sinó que es queda igual. El mateix passa amb el gel polar: Si es desfés el gel que sura al mar no experimentaríem cap canvi en els nivells dels oceans. El problema està en que es desfaci el gel que descansa sobre les plataformes continentals polars (em refereixo a Antàrtida i Groenlandia), per que l’aigua resultant es sumaria a l’aigua dels mars augmentant-ne el seu volum.

Però cal que es desfaci el gel continental per que això passi? La resposta és NO!. Si tenim un got d’aigua i hi posem glaçons de gel, el nivell de l’aigua augmenta pel principi d'Arquímedes. De la mateixa manera, si poséssim tot el gel dels continents polars a dins el mar, el nivell dels oceans augmentaria... sense necessitat de descongelar res. Però ... això pot passar?

Transcripció de la conversa dels pingüins: No fotis!

La doctora Robin E. Bell, directora del programa ADVANCE al Earth Institute de la Columbia University fa anys que dedica la seva carrera als estudis de la dinàmica de les plaques de gel, i els seus descobriments presenten un panorama força desencoratjador per aquells que vivim al costat del mar.

El gel dels pols que es troba sobre terra no és només una capa blanca, quieta i adormida, sinó que es mou, està en continu moviment, desplaçant-se per sobre de la terra i dirigint-se cap al mar doncs, literalment, fa baixada. Tenint en compte això,com afecta l’escalfament global?

Tots hem assistit recentment al despreniment de part de la placa Wilkins a l’antàrtida, un despreniment que s’esperava per d’aquí a 30 anys. Si bé ha estat noticia per la magnitud de l’incident, és un fenomen que es dona sovint. L'antàrtida és un continent colgat de gel (com dirien els Fatarelluts) on la placa de gel s'estén des de l'interior continental fins al mar, endinsant-se kilòmetres sobre la superfície de l'oceà. El gel que sura sobre l’aigua (com la placa Wilkins) actua com a “mur de contenció” del gel continental, evitant el lliscament de les immenses masses blanques i la seva precipitació cap a l’aigua. Així, si l’escalfament desfà el gel oceànic, no pujarà el nivell dels mars ... però el gel continental veurà lliure el seu camí cap a mar obert, i quan arribi a l’aigua sí que veurem augmentar els nivells oceànics, malgrat que el gel no s’hagi desfet.

Però això no és tot, l’escalfament dels pols té un altre efecte. El gel superficial es desfà i l’aigua resultant llisca per les escletxes fins arribar a la terra que suporta la massa gelada. Aquesta aigua alimentarà el que es coneix com a llacs subglacials, llacs d'aigua líquida, més aviat fang, que actuen com a lubricant afavorint el lliscament del gel i accelerant així l’arribada de les plaques a l’aigua. Però a més suposen un mecanisme de feedback: en accelerar-se el lliscament, també augmenta la fricció del gel sobre el terra, el que augmenta la temperatura i, conseqüentment, es fon més gel, alimentant la quantitat d’aigua líquida subglacial ... fet que accelerarà tot el procés.

Figura: representació d'un llac subglacial i la seva contribució al lliscament del gel

Tot just es comença a entendre la importància dels llacs subglacials en el moviment de les llengües de gel i les conclusions que se n’extreuen en relació a l’escalfament global són ben preocupants. No cal que augmenti la temperatura a l'interior de l'antàrtida per que el gel faci cap a l'oceà pujant el seu nivell, només és necessari que es desfaci per les vores... que precisament és el que està passant. Així que mes val que ens anéssim comprant unes barquetes, no sigui cas que demà haguéssim de sortir a treballar remant des del balcó de casa... Tant que ens vam enfotre d'ells i resulta que eren uns PROFETEEEEES

Premi dardo 2008

L'Edu m’ha concedit el Premi Dardo 2008 – Best Blogs Darts Thinker. El premi porta adjunt el següent lema: “La I Entrega de Premis Dardo 2008 s’obre pas entre un gran elenc de premis de reconegut prestigi en el món de la literatura, i amb ell reconeix els valors que cada blocaire mostra cada dia en el seu esforç per transmetre valors culturals, ètics, literaris, personals, etc.., que demostra la seva creativitat a través del seu pensament viu que està i roman, innat entre les seves lletres, entre les seves paraules trencades”.

Gràcies pel premi Edu, en Carles Sampietro va fer una excel·lent elecció en premiar-te. Gràcies dobles per canviar les regles i reduir el número de premiats a 5 , ho trobo molt més ajustat als blogs que visito amb freqüència i que puc votar amb coneixement de causa.

Aquí va la meva llista de premiats amb el Premi Dardo 2008:

el llindar: Per que va ser el pioner (com sempre) en això dels blogs entre el nostre cercle i sempre ha estat la referència. Sempre ens ofereix posts curiosos i interessants i, per si fos poc, ara se'ns universalitza i ens escriu des de Washington, el que resulta moooolt prometedor!.

Goblin 77: per la seva originalitat i la varietat amb que ens sorprèn a cada post.

Paraules i mots: Fa poc que el segueixo, però el trobo d'una sensibilitat deliciosa. La Teresa fa ho impossible: donar significat a les imatges mitjançant les paraules, el que m'ha fet replantejar aquella dita "una imatge val més que mil paraules", que a les seves mans es capgira per complet.

DJ Raman: Per compartir la seva passió amb els demés i revelar-nos a cada post (o casi tots :) ) una nova meravella musical.

Prisma: En aquest cas (perdut) li atorgo el premi per veure si d'una vegada reprèn la seva activitat blogística que promet molt. Això sí, el premi no es farà efectiu fins que no vegi un nou post al seu blog!.

Bé doncs, ja ho sabeu, a premiar altres blogs!.

negant el canvi climàtic

Acabo de llegir el llibre “state of fear” de Michael Crichton. Sí, sí, ja sé que és un best-seller i tal, però el llenguatge planer i la quotidianitat de les converses el fan molt recomanable per aprendre anglès.

El protagonista és un tal Evans, un advocat que treballa per una organització que lluita contra el canvi climàtic. L’Evans actua com una tabula rasa, i comença la història convençut de l’existència del canvi climàtic i de que la causa és l’home gràcies als clams i eslògans “pancartistes” d’activistes radicals. El prota es trobarà involucrat en una sèrie d’intents dels ecologistes radicals de causar tres grans desastres climàtics usant ultimíssima tecnologia... sí, sí, com ho sents ... amb quina finalitat? Doncs convèncer a la gent de l’existència del canvi climàtic sumint-nos en un “state of fear”. L’Evans es veu acompanyat pel Kenner, un científic estudiós del canvi climàtic que es va deixar la feina per convertir-se en una mena de super-agent secret del govern. Durant la lectura, el Kenner anirà alliçonant a l’Evans sobre la feblesa de les dades que suporten el concepte de canvi climàtic, l'explica que l'escalfament global és una farsa i el protagonista canvia d’opinió. De fet,l’únic científic amb un paper rellevant al relat és en Kenner i aquells que donen suport al canvi climàtic són poc més que passerells sense una sola i miserable besllum de lucidesa per rebatre els arguments del Kenner.

M’ha convençut en Crichton? En quant als arguments que dona, no estan malament ... però m’han deixat un cert regust ... mmmmh... de que falten cosetes, la sensació de que no ho explica tot i matxaca amb allò que l'interessa.

Bé, anem a veure que passa amb el canvi climàtic amb dades. Una de les premisses que clama el Crichton és que els models matemàtics per predir el clima no serveixen, que entre tots presenten errors del 400 % en les seves prediccions. Molt bé, oblidem les dades dels models i simulacions i anem a veure dades enregistrades. Vaig a la web de la NASA, a la pàgina del Goddard institute for space studies.

El primer que em trobo és la figura 1.

Figura1. Variacions de la temperatura al planeta durant el 2007 en relació a la temperatura mitjana del període del 1951 al 1980.

A la figura 1 podem veure increments de entre 0.2 i 4 graus celsius a l'hemisferi nord del planeta, mentre que l'hemisferi sud les temperatures no pateixen canvis tan dramàtics i en algun cas baixen 1 grau. Quin és l'efecte net d'aquestes variacions? Veiem-ho a la figura 2:

Figura 2. canvi global de les temperatures. Es representa el canvi que han patit les temperatures cada any en relació a la mitjana del període 1901-2000

Veiem que entre el 1880 i el 1930 les temperatures tendien a baixar uns 0.2 graus cada any respecte la mitjana del període de referència. Però a partir del 1980 l'increment anual de la temperatura ha anat creixent. Així, al 1990 la temperatura global es va incrementar en 0.2 graus respecte la mitjana de referència i al 2007 l'increment ja va arribar 0.6 graus.

Què diu el Crichton d'un gràfic com aquest? Doncs que no és vàlid. Explica que això es deu a que les dades per generar aquests gràfics han estat preses d'estacions meteorològiques. I que la majoria d'estacions meteorològiques es troben a zones altament poblades. És ben conegut que a les grans ciutats la temperatura augmenta de forma constant degut al creixement, pol·lució etc. Llavors en Crichton ens ensenya uns gràfics de temperatures de grans ciutats com Nova York: hi ha escalfament. Però si apliquem una correcció per estimar l'impacte urbanístic sobre la temperatura, no s'aprecia cap canvi.

Ooooh. Vale. D'acord. Però ... estan tots els observatoris meteorològics a grans ciutats? Mirem els observatoris des de els que han estat preses les dades:

figura 3. Localització de les estacions meteorològiques que han contribuït a l'estudi de l'escalfament global.

Bé, sembla que hi ha moltes estacions a zones poblades. Però fixem-nos en l'àrtic. Quantes ciutats hi coneixeu allà? Cap? Però hi ha estacions per la presa de dades. I on és on més ha pujat la temperatura si mirem la figura 1? ... Doncs sí, a l'àrtic. I jo em pregunto: Quin factor de correcció apliquem aquí ... senyor Crichton?. Però podem demanar un "segon diagnòstic", podem recórrer a un altre índex per determinar l'escalfament global, la temperatura oceànica. En aquest cas és ben clar que no podem atribuir a cap mena de gran ciutat les variacions... i en Crichton, curiosament, s'ha oblidat dels oceans ... hey mate, you have had almost 700 pages for showing us what is going on with oceanic temperatures! Ho veiem?

Figura 4. Evolució de la temperatura oceànica global des de 1900 fins avui, representats els canvis respecte la mitajana del període 1961-1990).

A la figura es pot veure com l'oceà ha patit un lleuger escalfament progressiu des del 1990 fins ara. Tot i que al 2007 sembla haver-hi un descens a valors normals, la tendència és cap a l'augment i, a més, el perfil és gairebé calcat al que s'ha mostrat pel cas de la temperatura atmosfèrica (a la figura 2). Un cop més tot sembla indicar que la temperatura del planeta està augmentant. Hi ha o no escalfament global?. A mi em sembla que sí. No obstant, sembla que sigui poca cosa, unes dècimes de grau en uns 200 anys ... a nivell global. Però pot ser el més preocupant no són les mitjanes a nivell global sinó els detalls més locals. Si ens mirem de nou la figura 1 veurem que els augments de temperatura més notables es troben a ambdós pols, els reservoris de gel amb una elevada importància en la contingència de l'augment del nivell dels oceans. Així, mentre l'increment de temperatures a nivell global al 2007 és d'uns 0.6 graus (figura 2) a l'àrtic i a l'antàrtida veiem increments d'entre 1 i 4 graus (figura 1).

Estem assistint en directe al desapareixement del pol nord i veiem com l'antàrtida, malgrat que les temperatures no han augmentat a l'interior continental, pateix pèrdues importants del gel de les costes. Mentre que la causa està clara en el cas de l'àrtic, el que està passant a l'antàrtida continua sent motiu de discussió. Amb les dades a la mà, tots ens podem fer una idea de si existeix o no l'escalfament global.