dilluns, 17 d’agost de 2009

arquitectura natural

Estem tan acostumats a viure rodejats de comoditats que ja ni tan sols en som conscients. Parlo de coses com l'aigua corrent, l'electricitat o els sistemes de clavegueram que fan desaparèixer els nostres residus "per art de màgia". Tots aquests "luxes" els devem a la imaginació dels nostres ancestres, que generació rera generació han anat transmetent els coneixements necessaris perquè avui visquem aïllats de la natura a pobles i ciutats. Però va haver-hi un temps en que es convivia en harmonia amb el medi, tot i que no per consciència ecològica, sinó per necessitat. I és que viure al vell mig de la natura sona molt maco, però implica una vida molt dura que la majoria de les societats desenvolupades no aguantaríem.

Avui, però, encara queden reductes al llarg i ample del món a on es pot veure què vol dir viure dels recursos de l'entorn. Un d'aquests exemples el trobem a la riba Peruana del llac Titicaca, a un assentament humà molt especial fet per l'ètnia dels Uros, o "fills de l'alba" com es fan dir. Les arrels d'aquest poble es remunten a èpoques pre-Incaiques, temps en el que vivien als voltants del llac Uro-Uro. Però les ànsies conqueridores dels Inques van acabar amb la vida pacífica dels Uros. Empaitats per les guerres, van fer cap al llac Titicaca i s'hi van instal·lar. Ho curiós del cas és que es van instal·lar al llac literalment, a sobre del llac, a l'aigua. Com ho van fer?

Doncs a base d'imaginació. Els únics recursos que tenien a l'abast era el mateix llac i l'escassa vegetació del costat, entre la que es pot trobar la totora, una mena de canya. I amb aquestes canyes van començar a construir petites illes flotants sobre les que aixecar les seves vivendes. I avui, encara hi viuen i construeixen aquestes illes, d'entre 10 i 30 metres, que es poden observar, per exemple, amb el Google maps:





El disseny d'aquestes illes artificials és tota una lliçó de d'arquitectura natural, doncs cal aprofitar les diferents parts de la planta per construir les estructures. Així, amb les arrels, que són resistents a l'aigua i floten, es fa la base que s'ancora al fons amb cordes, mentre que la tija s'utilitza per les capes superficials, el terra sobre el que viuen els Uro.

Però la vida d'aquesta ètnia del Perù no és pas paradisíaca malgrat viure a unes illes, doncs aquestes s'han d'anar mantenint constantment, posant-hi canyes sovint per tapar les àrees podrides o malmeses i no caure a l'aigua. I a aquesta feina constant cal afegir-hi el fet de viure sobre l'aigua d'un llac a 4000 metres d'alçada, on el fred i la humitat fan de les condicions de vida una autèntica prova de resistència. No obstant, és casa seva.

Volem ara fins a la Índia, als frondosos boscos de Meghalaya...





Si anèssim caminant per allí i ens trobéssim un riu que creuar, què faríem? Jo, sens dubte, agafaria una destral i em posaria a tallar arbres com un descosit, faria un pont amb la fusta i ala, a córrer (la veritat és que després de tallar el primer arbre estaria tan "deslomao" que ens quedaríem sense pont i hauríem de girar cua), però als habitants d'aquells boscos se'ls va ocórrer una forma més original de construir ponts.

A les ribes dels rius hi creix una espècie d'arbre del cautxú conegut com a Ficus elastica, que presenta una sèrie d'arrels secundàries que surten directament del tronc. Els War-Khasis, l'ètnia que habita aquelles contrades, es va fixar que aquestes arrels són molt flexibles i moldeables i creixen fortes i gruixudes. Així que van pensar a utilitzar-les per fer els ponts sobre els rius. Guiant aquestes arrels al llarg dels anys, les han dirigit des del tronc de l'arbre cap a la riba oposada del riu, aconseguint autèntics ponts vivents.



Per l'interior de les arrels que formen aquests ponts hi continua circulant la sàvia, i les construccions s'enforteixen any rera any (poden suportar fàcilment el pes de més de 50 persones), al contrari del que passaria amb un pont fet de fusta morta.

Al següent vídeo veiem un d'aquests ponts. La noia ha batejat l'arbre com a Álvaro, no sé perquè



Són dos exemples d'arquitectura natural, d'utilització dels recursos locals i de convivència amb la natura.

Però...Ahir mentre llegia sobre els Uro i les Ficus elastica va passar sota els meus peus una aranya grossa com mig dit gros i peluda, corrent que se les pelava. Què va ser el primer que em va passar pel cap? Matar matar mataaaaaaar!!!!!.

Hola. Me llamo Álvar... Íñigo... Asimetrich Montoya. Tu me has dao un susto de muerte, araña. Prepárate a morir

A continuació em va vindre al cap què seria de nosaltres al mig d'un bosc com els de Meghalaya, on anar a cagar deu ser com ajupir-se al mig d'un terrari del zoo amb el cul a l'aire, i què vols que et digui... Em caldria cert temps per adaptar-me (als dos dies correria cridant com una nena). Ah, i l'aranya grossa i peluda encara corre, però fora de casa, que a jugar s'ha d'anar al carrer.

Fonts: Retiario, Wikipedia, Living Root Bridges, Maikelnai's Blog, La princesa prometida

6 comentaris:

noemi ha dit...

Grandiiiiiiiiiiiisima pel·lícula, fa temps vaig perdre el conte de les vegades que l'he vist... No tens cap foto on es vegi més aprop les construccions sobre el llac titicaca? em sembla increïble que fós millor viure al mig del llac que no pas als voltants, hi ha alguna explicació?

Asimetrich ha dit...

jejeje, una obra mestra del cinema. He posat una altra foto on es veu bé la illa Uro i un parell d'habitants. La raó de que visquin al mig del llac s'ha de buscar en les guerres, que els van fer fora del seu territori i van haver de buscar un altre. La millor solució que van trobar per evitar conflictes sobre fronteres va ser "fabricar-se" la seva pròpia terra.

Albertinho ha dit...

Crec que els millors invents són aquells que parteixen de la necessitat. Realment aquesta gent s'ho ha treballat i viuen allà on nosaltres, com tu bé dius, no duraríem ni un parell de dies! Mare de deu quina humitat viure sobre un llac!

Per cert sí gran peli, tot i que la vaig descobrir força tard.

Alasanid ha dit...

Les dues construccions són increïbles però la del pont és la que em sembla més enginyosa tot i que la dels Uros té moltíssim mèrit, eh.

Ferran ha dit...

Suposo que és cosa de "l'evolució" dels humans, que anem deixant enrere la natura per fabricar-nos la nostra pròpia "natura", a la nostra mida.
Fa anys, quan vivia a l'Equador, vaig visitar algunes zones indígenes; sonarà a tòpic, però el cert és que aquella gent vivia amb i del que tenia al voltant, que la natura li oferia, i no li calia res més, no trobava a faltar res.

Com diu l'Albertinho, de la necessitat se'n fa virtut... i cases i ponts!

Salut.

Asimetrich ha dit...

Sí que és veritat que la necessitat aguditza l'enginy, sempre s'ha dit. Però el cas dels ponts vivents trenca una mica amb aquesta dita, ja que hagués estat més fàcil fer ponts amb fusta d'arbres tallats. És un invent força peculiar i no acabo d'encertar a què respon, segurament al respecte a la natura que tenen molts pobles.

Albertinho, i tant, no sé quina deu ser la prevalença del reuma en la gent de les illes, però ha de fer estralls! :-O

Alasanid, estic amb tu, els ponts vivents són d'allò més curiosos.

Ferran, sona a tòpic perquè és així. Tots els que han visitat o conviscut amb pobles menys o gens marcats pel consumisme diuen el mateix. Malgrat les "mancances" (paraula moooolt relativa) són pobles molt feliços.