l'autòpsia d'un alienígena (the making of)

Si ets un amant de les teories conspiranoiques sens dubte sabràs de què parlo si dic Roswell 1947. Si no ho ets, segurament hagis sentit a parlar alguna vegada del suposat accident d'una nau espacial extraterrestre a aquesta localitat de New Mexico. Segons els informes, l'OVNI va ser portat a l'arxisecreta àrea 51, una base de l'exèrcit nord americà que no apareix a cap mapa i que ningú, excepte uns pocs privilegiats, sap on para.



La història de l'accident de Roswell va donar un gir inesperat al 1995, quan en Ray Santilli i el Gary Shoefield, dos negociants londinencs dedicats al "trapitxeo", van fer públic un vídeo. Es tractava d'una cinta que havien aconseguit de mans d'un militar, ara ja retirat, que va ser l'encarregat de gravar l'autòpsia de l'àlien que tripulava l'OVNI accidentat al 1947. El vídeo en qüestió el pots veure a continuació



(ADVERTÈNCIA: Les imatges poden ferir la sensibilitat de l'espectador)







Aquest vídeo el van veure 1200 milions de persones i, per molts, era la prova irrefutable de que hi ha vida extraterrestre intel·ligent que, a més, ens visita de tan en quant. Però les imatges que s'hi veuen són reals o una patranya? Es va discutir sobre el tema, i no van ser pocs els "experts", desde ufòlegs fins a forenses de prestigi, que van apuntar la veracitat de la gravació.



Però a l'any 2005 es va posar punt i final a la història. I no van ser pas experts en identificació de fraus els qui van treure'n l'entrallat, sinó els mateixos Ray i Gary. Tot havia estat un muntatge realitzat a Londres, a la casa d'un familiar. Van preparar la sala d'autòpsies al menjador i es van enfundar als vestits blancs de forense d'alienígenes.



I què hi ha de l'autèntic protagonista d'aquesta gravació, l'àlien?. Per aconseguir-lo van recòrrer a un altre amic, en John Humphreys. Per aquells temps, en John començava a fer els seus pinitos com escultor d'efectes especials. Amb posterioritat ha treballat per pel·lícules com Underworld, Alexander i Charlie y la fábrica de chocolate, i sèries de televisió com Dr Who. Aquí pots accedir a la seva pàgina web. Per portar a la vida a l'ésser extraterrestre, en John va fer una tasca de documentació basada en la literatura i filmografia de ciència ficció. Un cop fet l'esquema del que seria el protagonista, va començar a esculpir. I li va costar tres setmanes i mitja d'intens treball aconseguir el que es convertiria en l'extraterrestre més famós de la història després d'E.T. i Leo Messi.

John Humphreys, el creador de la bèstia.

Van fer un primer vídeo amb una antiga càmera de mà per cinema amateur i la primera versió de l'alienígena, a on el nino apareixia sense cap ferida. Però no els va convèncer, així que van decidir fer un segon intent. Aquest cop però, per donar més credibilitat, se'ls va ocórrer incloure una enorme ferida a la cuixa dreta del maltractat visitant de l'espai.



Però encara calia més realisme, feien falta vísceres i sang. Així que en John Humphreys va fer una visita al carnisser del barri. Va comprar sang, ossos d'una pota de xai, un cervell, també de xai, i vísceres de pollastres. Els ossos de la cuixa els va utilitzar per simular la ferida oberta de l'alienígena, les vísceres es van posar a l'interior del tors de cautxú i el cervell al cap. Tot ruixat amb sang. L'olor del muntatge te la pots imaginar ... brrrrrrr.



Si hi ha una cosa que s'ha d'admetre del vídeo és que van prendre cura dels detalls: La ferida oberta a la cama i el braç malmès pel suposat accident, els sis dits a les extremitats, la membrana negra que cobria els ulls de l'extraterrestre.... Les eines forenses i la sala d'autòpsies s'adaptaven a les existents al 1947. I, a més, van tindre la idea de posar a un tercer científic que, darrera d'un vidre, prenia notes sobre tot el que es feia a l'altra banda. Aquest tercer personatge era en Gareth Watson, company de feina d'en Gary.



Amb el vídeo ja editat, van decidir fer una primera prova i el van passar a una sala de cinema londinenca, totalment convençuts que havien fet una xapussa majúscula que no colaria de cap manera. Però el blanc i negre granulat de la pel·lícula, la manca de so i els efectes especials d'en John Humphreys van deixar astorats als assistents, que van sortir del cinema amb la boca oberta mentre en Ray i en Gary es fregaven les mans.

Gary Shoefield (esquerra) i Ray Santilli (dreta)

El següent pas era vendre la pel·lícula. I ho van fer. I tant que ho van fer!. La gravació va donar la volta al món, rebentant índex d'audiència per allà on passava i creant un rebombori enorme entorn els OVNIs, Roswell i la vida extraterrestre. En Ray Santilli va ser entrevistat a multitud de mitjans, sempre assessorat pel seu company inseparable Gary.



Però quedava una qüestió no resolta: la suposada font dels dos nois anglesos, el militar retirat que els havia venut la cinta original. On parava? La gent volia saber qui era l'autèntic responsable d'aquella revelació. Així que, davant la negativa d'en Gary i en Ray de presentar-lo als mitjans per tal de mantindre el seu desitjat anonimat, els periodistes van començar a indagar. Vist el panorama, el parell d'anglesos van decidir avançar-se als mitjans, no fos cas que es descobrís el percal per aquest petit detall. Van volar fins a Estats units i es van fer amb els serveis d'un ancià indigent a canvi de 500 dòlars i una nit d'hotel. El van rentar, afaitar i fer aprendre un cuidat guió. I a l'endemà, el fals garganta profunda apareixia a un munt de mitjans confessant l'autoria de la gravació mentre, per altra banda, en Gary i el Ray s'embutxacaven encara més diners per l'exclusiva.



L'assumpte de l'autòpsia a l'alienígena va continuar omplint columnes, llibres i espais televisius fins al 2005, quan es va revelar el muntatge mitjançant una pel·lícula produïda pels dos cervells de la patranya que va ser estrenada al 2006 (vinga, més diners). D'aquesta manera, els dos anglesos van prendre el pèl a mig món i es van forrar a costa de la cerca desesperada d'audiència i dels amants del desconegut i l'ufologia. Però això no és tot.



Tots dos sostenen que, si bé la cinta que van distribuir fou un engany, estava basada en imatges reals que en Ray va veure a la casa de l'autèntic exmilitar de l'exèrcit dels estats units que li va vendre l'autèntica pel·lícula. Segons el mateix Ray, la negociació per adquirir la cinta es va allargar durant dos anys, temps que va dedicar a recaptar fons per comprar-la. En aquest període, el síndrome del vinagre va afectar la pel·lícula original, destruint gran part de les imatges. Així, quan en Ray va aconseguir comprar la pel·lícula va descobrir, amb sorpresa, que allò que havia vist dos anys abans ara només era una cinta en blanc. I va ser per aquest motiu que van decidir fer aquesta reconstrucció casolana i així "restaurar la gravació original" (paraules textuals d'en Gary) d'aquesta forma tan ... professional? ètica?. Era evident que la humanitat havia de conèixer aquest document, doncs donava l'ansiada resposta a l'eterna pregunta de si estem sols a l'univers. Aquest era el seu propòsit final (els calerons que es van embutxacar és ho de menys, és clar). Així que, encara avui, tots dos sostenen que existeix la gravació de l'autòpsia a un alienígena realitzada a l'àrea 51 al 1947.



Per què és tan fàcil fer-nos creure el que volem escoltar? Ray Santilli i Gary Shoefield, benefactors de la humanitat o genis amb molt de morro?


informació extreta del reportatge d'Skythree i la pel·lícula alien autopsy