dissabte, 25 de juliol de 2009

els misteris del sexe


Si hi ha una cosa que s'agraeix de la nostra naturalesa és la invenció del sexe. Carícies, jocs, plaer, suor, postures impossibles, mal de cap. Però n'hi ha qui s'ho mira des d'un altre punt de vista: Per algú que estudii l'evolució, el sexe pot semblar un invent absurd.

I és que la finalitat del sexe, més enllà del que diguin les religions i des del punt de vista biològic, és reproduïr-se. Allò de que el papa posa una llavor al ventre de la mama és un conte que expliquem la gran majoria dels éssers eucariotes (1) siguin animals, plantes o fongs. Tots practiquem el sexe per poder-nos reproduir (tot i que alguns eucariotes disposen de mecanismes asexuals paral·lels). Però per què? No seria més senzill reproduir-nos asexualment per clonació?



Imagina per un moment un món diferent on una dona decideix reproduir-se per clonació. En un instant posa en marxa la seva maquinària biològica i un dels seus òvuls (que hauria de ser sensiblement diferent als òvuls que coneixem) comença un procés de divisió cel·lular que porta a un embaràs normal i, finalment, al part d'una nena genèticament idèntica a la mare. D'aquesta manera, no seria molt més fàcil mantindre l'espècie que passant-se la vida buscant una parella?. I el que és més inquietant: Caldrien els homes?. Dones del món lliure (i les del món reprimit encara més): No us agradaria viure a un món sense homes a on us poguéssiu reproduir per clonació quan us sortís de la punta dels ovaris?

Senyora, els homes estem aquí per fecundar-la, però resulta que dediquem un 1% del nostre temps a copular amb vostè i la resta, el 99%, el dediquem a molestar. Senyor, no s'ho prengui malament quan la dona li digui que pensa amb la polla, doncs aquesta és la seva única comesa en aquesta vida. No és un absurd tot plegat?

Per què els eucariotes vam decidir reproduir-nos mitjançant el sexe és una pregunta que porta de corcoll als estudiosos de l'evolució (i també a tots aquells i aquelles que continuen verges als 40 anys). I molts pensadors han dedicat la vida a buscar-hi una resposta. Però aquesta és força esquiva. De fet, explicar el per què del sexe ha estat definit com un dels majors problemes que afronta la biologia.

Aquesta resposta podria estar relacionada amb la genètica. I és que, a més d'un intercanvi de carícies i fluids, durant l'acte també es fa un altre intercanvi, el de material genètic. I aquest intercanvi facilita la variabilitat. Cadascú de nosaltres som peces úniques, i això és degut a que som una barreja de material genètic dels nostres pares ... i la nostra mare (2). Aquesta és la principal diferència entre reproduïr-se sexualment o asexualment, que la primera modalitat afavoreix la variabilitat mentre que la segona dóna com a resultat individus genèticament idèntics que només mostraran alguna diferència quan es produeixi una mutació dins el seu genoma.

Però de què ens serveix tanta diversitat entre individus? Podria tindre com a finalitat l'adaptació a l'ambient. Imaginem que el nostre medi canvia de cop. Molts no es podrien adaptar a les noves condicions i moririen. Però gràcies a l'elevada variabilitat entre individus, alguns podrien sobreviure, mantenint l'espècie.

Però pensem-ho bé. L'evolució no fa plans a llarg termini, doncs no sap què vindrà en el futur. A més, el nostre ambient no canvia radicalment a curt termini, un individu acostuma a viure en les mateixes condicions ambientals que els seus progenitors i que molts dels seus avantpassats. I si ens fixem en els bacteris, que es reprodueixen per clonació, veurem que a aquests petits companys de planeta els ha anat prou bé sense sexe. Si bé tenen mecanismes per intercanviar material genètic, difereix força del que entenem per reproducció sexual.


Els canvis ambientals, per tant, no fan el sexe estrictament necessari per la supervivència d'una espècie. Però un moment, què hi ha del nostre ambient "intern"?

L'expert en evolució Bill Hamilton va apostar en el seu moment pels paràsits. El parasitisme de fongs, bacteris o virus mataria a molts individus. Però alguns, gràcies a la recombinació genètica que ofereix el sexe, podrien néixer immunes. Aquesta idea, doncs, exposa que el parasitisme podria conduir l'evolució a través de la capacitat d'adaptació derivada de la reproducció sexual. Però cap a meitat dels 1990s es va començar a acceptar que el parasitisme tot sol tampoc explica la gran prevalença del sexe entre els eucariotes. Els organismes que es reprodueixen asexualment també en tenen de paràsits, però això no els fa llençar-se als dolços braços del sexe... A no ser que existís una taxa de parasitisme molt elevada, molt superior a la que s'han trobat els organismes durant l'evolució, que exercís una pressió enorme sobre els individus.

Existeix algun tipus de parasitisme tan brutal? En Bill Martin, Bioquímic de la Universitat de Düsseldorf, a Alemanya, creu haver trobat la solució. Postula que l'origen de la reproducció sexual cal buscar-la a l'inici dels temps, abans dels canvis ambientals, abans dels paràsits que coneixem avui. Cal buscar al moment en que els eucariotes vàrem començar a tindre mitocondris.

esquema d'una cèl·lula eucariota (tapa't dona, que se't veuen els mitocondris)


Els mitocondris són uns orgànuls vitals per les cèl·lules eucariotes. Se'ls anomena "els pulmons" cel·lulars perquè utilitzen l'Oxígen per generar energia química, indispensable per la cèl·lula. Són, per tant, insubstituïbles per tots els organismes eucariotes. Però el més sorprenent d'aquests orgànuls és que tenen el seu propi DNA. De fet, tenen una mena de genoma propi, tot i que força atrofiat. Sembla ben bé que els mitocondris siguin organismes que viuen dins de les nostres cèl·lules. Po zí, actualment s'accepta que els mitocondris, inicialment, eren bacteris, paràsits que se les van manegar per infectar la cèl·lula eucariota primigènia, l'ancestre comú dels animals, plantes i fongs. Amb el temps, hoste i paràsit es van fer tan amics que van decidir conviure junts.

Però quan aquesta "infecció" va començar, els que avui són mitocondris llavors eren bacteris vils i cruels que van començar a bombardejar el genoma de la cèl·lula eucariota primigènia. Va ser un atac sense pietat. Com es sap això? En Martin ha descobert una peça clau d'aquell bombardeig: Ha identificat tots els gens comuns en el genoma de les cèl·lules eucariotes (animals, plantes i fongs) i ha demostrat que, de tots aquests gens, el 75% prové de bacteris. De fet, al llinatge que porta a l'ésser humà hi ha hagut centenars de transferències de gens des dels mitocondris fins al nucli en els darrers 50 milions d'anys.

Així, pel que sembla, originàriament hi havia una cèl·lula pre-eucariota que es podria reproduir per clonació. Però de cop va ser infectada per bacteris. Aquests van iniciar un atac molt especial, doncs no era ni nuclear, ni biològic ni químic, sinó genètic. Van començar a enviar gens cap a l'interior del nucli de la cèl·lula eucariota, trastocant tot el seu genoma. I per poder sobreviure a tot aquest munt de canvis, la cèl·lula eucariota necessitava prendre mesures dràstiques. Podria continuar reproduint-se mitjançant la clonació?

La resposta ens la donen en Nick Barton, del Institute of Science and Technology de Klosterneuberg, Austria, i la Sally Otto de la University of British Columbia, Canadà, que van recórrer a models matemàtics per investigar-ho. I van trobar que una població finita sotmesa a una pressió selectiva tan elevada com aquella no pot sobreviure mitjançant la reproducció asexual, cal fer un canvi i optar pel sexe.

Així, per sobreviure a l'atac genètic dels bacteris, els organismes eucariotes
primigenis van haver de recórrer al sexe per crear molta variabilitat entre individus, de forma que alguns poguessin sobreviure a l'atac dels actuals mitocondris. I a la vista està que ho van aconseguir. I no sols això. Com es sol dir, si no pots amb l'enemic, uneix-te a ell. Així que el bacteri va haver d'assumir la seva derrota i, amb el temps, va anar co-evolucionant amb el seu hoste fins a convertir-se en un orgànul imprescindible.

Sembla doncs, que l'origen del sexe es troba fa molts milions d'anys. Va ser el resultat d'una batalla acarnissada, sense pietat, que va obligar a un organisme molt primigeni a canviar la seva forma de vida, a fer un gir de 180 graus en la forma de reproduir-se.

Així que el proper cop que acabis de fotre un clau escandalós, d'aquells que fan tremolar el terra fins a magnituds mai imaginades per en Richter, d'aquells que desperten a tot el veïnat i deixen a la iaia del segon cuarta amb els ulls com a taronges i resant un rosari, pensa en mi. No! No no no! No fotem. Volia dir: Pensa en els petits bacteris que un bon dia van decidir infectar una cèl·lula que surava per allí, doncs a ells els devem el plaer del sexe. Ara bé, només pensa-hi, que tampoc cal que li expliquis tot aquest rotllo a la parella després d'un moment tan íntim, i menys que li comencis a parlar d'infeccions, no sigui cas que et pengi pels mitocondris.




(1) organismes amb cèl·lules que tenen nucli, dins el qual queda aïllat el DNA, que porta la informació genètica de l'organisme.

(2) petit homenatge al mestre Rubianes.

vist a New Scientist

11 comentaris:

Alasanid ha dit...

Una gran curiositat, però que de moment és una hipòtesi, no?

Uhm... quan senti el rebombori que dius segurament pensaré en el que has escrit (i en conseqüència en tu).

Ara, que explicar una cosa així pot tenir el seu què...

PS: Pot ser que alguns organismes es mantinguin asexuals per "culpa" de la seva alta velocitat de reproducció?

McAbeu ha dit...

Doncs hauríem de fer un monument a aquests bacteris, no?
La clonació pot ser més eficient però sospito que també seria més avorrida ;-D

Ferran ha dit...

Genial el teu desenvolupament de la part científica del tema, però... i la part emocional? Ho sé, ho sé, aquest no és el teu àmbit (professional, s'entén :-), però és que també hi té molt a veure. El sexe és la pera, i si el fas amb algú que t'estimes, ni t'explico!

Visca la supervivència de l'espècie, i visca també les estones lúdiques sense finalitats reproductores! ;)

MARTELL DE REUS ha dit...

Em sembla que la propera encíclica del Papa Benet XVI fotarà a parir aquests bacteris tan lúbrics.

Asimetrich ha dit...

Alasanid, sí que és només una hipòtesi. Demostrar coses d'aquestes ha de ser d'allò més complicat. En quant als organismes que es reprodueixen asexualment, crec que sí que hi té a veure una elevada taxa de divisió, això facilita l'aparició de mutacions que porten a la variabilitat necessària per sobreviure. Però la majoria tenen mecanismes alternatius per intercanviar material genètic, com és el cas dels bacteris i la resistència a antibiòtics, pel que no tot és reproduir-se ràpid.

McAbeu, ves a saber, potser la clonació portaria associada alguna mena d'orgasme. Això sí, seria onanisme :))

Ferran, doncs gràcies per la crítica, m'has recordat a quan ma germana em va preguntar si jo quan menjo només veig proteïnes, glúcids i vitamines jajaja. A veure, que tot i dedicar-me a la recerca també sé gaudir de la part emocional de les coses, no et pensis :). El tema és que al post parlo estrictament de "reproducció sexual" front la "reproducció asexual". Així que res, que Déu t'ho pagui amb pocs fills però molts intents ;)

Martell de Reus, ai el Papa! aquest deu haver disfrutat gràcies als bacteris més que tots nosaltres junts!

zel ha dit...

Po zí, a partir de cert moment m'he perdut, però he tornat a començar, i ... bé, podríem dir que gairebé ho he entès, tot i que l'atac inicial dels bacteris a la cèl.lula encara no prou, vull dir, abans la guerra que el sexe?
Em temo que sí...

Memecio ha dit...

Es que el sexe ja es una petita guerreta, aunque molt agraida. ;)

Dodger ha dit...

jejeje, els bacteris es vengen de la derrota soferta en forma de malalties venèries. Us vau crospir els nostres companys procariotes, pues toma sífilis i gonorrea!

Frij ha dit...

I llavors el mal de cap el van generar els mitocondris per intentar tornar a l'estat asexual que els convenia.... La guerra continua després del sexe...

Asimetrich ha dit...

Zel, doncs merci per donar-me una segona oportunitat, n'hi ha pocs que tornin a començar enlloc de marxar "despavoridos" jejeje. I bé, sí, fou una guerra, però no una guerra a l'estil "humà", sinó l'eterna lluita per la supervivència que es dóna al món natural.

Memecio, que sempre sigui una guerra no ho sé, però agraït ho és sempre sempre jejeje.

Dodger jajaja, i si els bacteris es revengen així ... Què li devíem fer els eucariotes als virus?... tot això donaria per escriure una "història paral·lela de l'evolució" :)

Jajaja Frij, pot ser sí, però per sort vam inventar l'aspirina fa un temps. eucariotes 2- mitocondris 0 ;)

Ferran ha dit...

Buf!, quita, quita... ni molts ni pocs, que jo amb els nebots ja en tinc prou! :-)