dilluns, 20 de juliol de 2009

la planta que es rega a si mateixa

Avui viatgem fins als deserts muntanyosos d'Israel i Jordània. Ens trobem a un paratge àrid, amb temperatures que no són excessivament extremes, doncs les màximes ronden els 36 ºC, però amb unes precipitacions mitjanes anuals d'entre 120 i 300 mm a l'any (a Catalunya tenim mitjanes anuals d'entre 700 i 1500 mm) que es concentren a l'època de pluges, entre Novembre i Març. I hi trobarem autèntiques meravelles, com la ciutat de Petra o contemplar la posta de sol al desert (Oooooooh! Si és que sóc un romàntic). O una planta molt especial (no, no es fuma).



A un lloc així, la vida vegetal és escassa, reduint-se a uns pocs arbustos ecampats arreu de fulles primes per evitar l'evaporació de l'aigua i arrels molt superficials per poder aprofitar el poc líquid que penetra el terra rocós i gairebé impermeable. Però amagada entre les mastodòntiques muntanyes creix una planta que s'ha desmarcat de les tendències de les seves companyes. Presenta unes grans fulles arrodonides que poden arribar al metre de diàmetre i les seves arrels són molt més profundes que les de la resta de plantes.

És un disseny natural que, en un principi, s'escapa a tota lògica. Però és així perquè l'anomenada rhubarb del desert guarda un secret, descobert recentment, amagat a les seves enormes fulles dures i rebregades. La fulla de la rhubarb té unes cutícules cobertes d'una substància amb propietats similars a la cera que impedeix la pèrdua d'aigua del seu interior i fa relliscar l'aigua de l'exterior. La segona propietat de les fulles és els seus plecs, que actuen com a canals, enviant l'aigua que llisca per la seva superfície directament cap a les profundes arrels. És per això que, al voltant d'aquesta planta, l'aigua pot penetrar fins deu vegades més endins que a la resta del terra del desert.

les fulles de la rhubarb



Aquestes característiques li permeten a la rhubarb del desert recol·lectar fins a 16 vegades més aigua que qualsevol altra planta de la regió. D'aquesta manera, fins i tot a les condicions més seques pot disposar de més de 4300 centímetres cúbics d'aigua a l'any, disfrutant d'un règim d'irrigació proper als 427 mil·límetres anuals, una quantitat equivalent a l'abastiment que es pot aconseguir a un clima mediterrani.

I és que el món natural no deixa de sorprendre'ns amb els seus dissenys. La vida sempre se les enginya d'alguna manera per obrir-se pas als llocs més inhòspits.


vist a WiredScience

5 comentaris:

Roger ha dit...

El que té d'enginyosa la natura cal saber-ho aprofitar des de l'enginyeria.

noemi ha dit...

Que curiós, com diu Roger quin enginy que té la natura! La ciutat de Petra!!! ha de ser un lloc increïble la foto no en deixa cap dubte... Segurament ha tardat anys i anys d'evolució perquè en sortis aquesta planta amb una alta capacitat de supervivència, saps si fa anys que existeix allí? o ho han descobert recentment?

McAbeu ha dit...

La natura té una gran capacitat d'adaptació sempre que li donem el temps per fer-ho, per desgràcia a vegades això no és possible.

Els del PiT ha dit...

Doncs és una llàstima que no sigui fumable... -va pensar algú.

És ben curiosa aquesta capacitat d'auto-abastiment aprofitant l'entorn que t'envolta, la natura no deixa de sorprendre, eh?

L'home, per regar-se a si mateix les plantes ha de pixar panxa enlaire i contra el vent... -pensà algú altre, hi hi hi...

:-) :)

Asimetrich ha dit...

Roger, potser sí que és aprofitable. Faria molt de servei un disseny similar a zones amb dificultats per l'agricultura.

Noemí, crec que la planta ja era coneguda, però es desconeixia aquesta capacitat per autoregar-se. És això el que han descobert recentment els científics d'Israel. I Petra ha de ser la bomba! :)

McAbeu, i tant, ves a saber el munt de dissenys increïbles que es poden haver perdut per l'empremta humana.

els del PiT, mai deixa de sorprendre, cada dia es descobreixen espècies noves!. I l'habilitat de l'home per regar-se les plantes a si mateix deu dependre de la mànega que calci - deu pensar algú. ;)