dimarts, 28 de juliol de 2009

tecnologia animal

Plantem-nos a la negra nit, quan surten els ratpenats amb el seu aleteig frenètic, traçant trajectòries impossibles a l'aire. Armats amb un sònar portentós, són capaços de veure nítidament a la més absoluta foscor gràcies a l'ecolocalització, l'emissió d'ultrasons que reboten als objectes de l'entorn i retornen a uns fins receptors situats a les orelles. Mitjançant aquesta eina formen un nítid mapa tridimensional de tot allò que els envolta, i així poden localitzar les seves preses: insectes voladors nocturns. Però hi ha una presa força suculenta per un ratpenat, les arnes. És ben sabut que aquestes papallones nocturnes tenen una afecció gairebé malaltissa per la llum:



Però les arnes, a banda de la seva addicció a la llum, es reserven altres sorpreses. I és que ja fa temps que volten pel món assetjades pels ratpenats allà on van. "Et convido a sopar a la llum de la lluna" li deia el ratpenat. "Oh, què romàntic" pensava l'arna, fins que va entendre que ella era el sopar. Així que, cansada de ser cruspida, va inventar un sistema per evitar el sònar infal·lible dels seus depredadors alats.

Fins fa poc es pensava que aquestes papallones nocturnes havien desenvolupat la capacitat d'escoltar els ultrasons dels ratpenats i d'aquesta manera els era possible fugir dels atacs del depredador. De ser així, aquesta seria una adaptació realment enginyosa, sens dubte. Però resulta que no és exactament aquest el sistema utilitzat per l'arna.

La realitat és, fins i tot, més enrevessada. i l'ha descobert recentment un grup de recerca de la Wake Forest University liderat per en William E. Conner. En un treball publicat aquest mes a Science, ens presenten els resultats d'un experiment a un ambient controlat on van posar arnes en presència de ratpenats durant 9 nits. El que va passar va ser gravat en vídeo d'alta velocitat, i els sons de l'ambient van ser captats amb receptors especials. El resultat va ser el següent (La B. Trigona és l'arna):





El soroll que es sent al principi és el del ratpenat: txip txip txip. Quan s'apropa a la presa, aquesta comença a fer un altre soroll: cricricricri. Sí, ja sé que com a actor de doblatge no em guanyaré la vida, però la història és que, per alguna raó, el ratpenat no és capaç de cruspir-se la presa. Que l'arna pot escoltar el sònar del seu atacant sembla clar, doncs a la més absoluta foscor és difícil que el pugui veure venir amb els ulls compostos. Però per què fa aquest soroll quan s'apropa l'amenaça? Les hipòtesis que es barallaven eren dues.

La primera, que el so emès per l'arna podria ser una senyal d'advertiment, indicant als possibles depredadors la seva toxicitat. Aquests tipus de senyals són molt presents a la natura, els colors vius de les vespes o d'algunes serps o amfibis són senyals d'aquest tipus: "Compte, senyor depredador, que sóc tòxica". El resultat d'aquestes advertències és que el depredador evita cruspir-se la possible presa, doncs recorda una mala experiència digestiva i, literalment, passa d'ella i l'esborra del seu menú. Però en successius experiments van constatar que el ratpenat mai va deixar d'intentar caçar l'arna. Ho intentava un cop rere un altre. De fet, el ratpenat de tant en quant aconsegueix caçar alguna presa i sap de primera mà que és un mos deliciós. La hipòtesi del senyal d'advertiment, doncs, va quedar descartada.

La segona hipòtesi era que el so emès per l'arna podria interferir el sònar del ratpenat. És una idea força sorprenent, però calia testar-la. Així que els investigadors van amputar l'òrgan que permet a l'arna fer els seus cricricricrics ultrasònics, conegut com a Tymbal organ i capaç d'efectuar fins a 450 clicks en la desena part d'un segon. El resultat fou el següent:




Zasca!. Sense el seu Tymbal organ, l'arna no va poder evitar convertir-se en el sopar del ratpenat. Així que les petites papallones addictes a la llum, a més d'haver desenvolupat l'habilitat d'escoltar el sònar del seu depredador, se les han manegat per interferir-lo. Tot un prodigi de la natura que deixa a l'alçada de la moqueta molts avenços d'aquests que els militars anomenen "armes intel·ligents",
per cert, un nom acompanyat d'un adjectiu força contradictori. I és que, a la foscor de la nit, no hi ha res com sentir l'alè del teu depredador al clatell per espavilar-te.

5 comentaris:

Ferran ha dit...

Què bona l'explicació, Asimetrich! M'agrada especialment com acabes el post, fent referència als avanços de la natura per contraposar-los als humans, que sempre els van al darrera!

PS: Lamento la mort de l'arna capada; que sàpiga que el seu sacrifici no ha estat en va...

Alasanid ha dit...

Sí, al primer vídeo sembla ben bé que falli.

Doncs la veritat és que és un molt bon sistema però tot i així seguiran morint com el pobre Harry...

Ja ho diuen que "intel·ligència militar" són dos termes oposats

Edu ha dit...

Un cop a Laos vaig veure un duel a mort entre un ratpenat i un insecte volador no identificat (ivni). El ratpenat va necessitar uns quants intents però se'l va acabar cruspint. La gràcia és que l'espectacle tenia lloc sobre el meu cap, dins el restaurant on jo estava sopant :)

Roger ha dit...

Ben aviat la mímica militar (perquè no hi ha intel·ligència militar, com s'ha dit ;) adoptarà la idea, segur.

Asimetrich ha dit...

Gràcies pels comentaris, companys

Gràcies Ferran, si és que ens queda tant per aprendre de la natura... I l'arna, pobra, li han tallat els timbals.

Alasanid, doncs sí, ja veus, el bo d'en Harry sempre estarà als nostres cors jejeje

Edu, boníssima la situació, devies estar entretingut mentre sopaves. Si en són d'originals els indis per entretindre la clientela jejeje.

Roger, ai els militars. M'agradira veure'ls a lloms d'una arna mentre intenten esquivar un míssil terra-aire jijiji.