foc al gel (II). El metà, l'amenaça imminent

El metà, un àtom de Carboni i quatre d’hidrogen, té una capacitat com a gas d’efecte hivernacle unes 20 vegades superior al CO2. Algunes estimacions diuen que el metà atrapat sota els mars i oceans de tot el món conté el doble d’energia que totes les fonts de carboni juntes. Per tant no és estrany que el poc que es sap sobre els reservoris mundials d’aquest gas hagi estat dirigit a la seva explotació com a recurs energètic, tot i que avui, ara mateix, el metà representa més una amenaça que no pas una font d’energia.


Envarquem-nos al vaixell britànic de recerca the James Clark Ross, navegant per les aigües que envolten l’arxipèlag d’ Svalbard, a l’oceà Àrtic.



El dia 24 de Setembre d’aquest any, un bombolleig a les aigües va alertar als científics que voltaven per la zona. Les sondes van confirmar la sospita, el que estava sent alliberat des del fons mari' era metà en grans quantitats. Van trobar fins a 250 xemeneies submarines d’aquest gas en una àrea de 30 milles quadrades. Una noticia esfereïdora si tenim en compte el potencial d’efecte hivernacle d’aquest gas. Però d’on prové aquest metà? Caldrà que ens posem l’escafandra i ens submergim a les gèlides aigües.



Si ens enfonsem entre 200 i 400 metres, a prop de la costa, podrem observar sobre les roques del fons unes clapes que, a primer cop d’ull, semblen de gel. Però si n'agafem un troç entre les mans veurem que comença a descompondre’s enmig d’un bombolleig cada cop més pronunciat, ben bé com una pastilla efervescent. Aquestes bombolles són metà que fa molt de temps va quedar atrapat en l’estructura tridimensional que forma l’aigua quan es glaça. A aquest complex metà-gel se’l coneix com a hidrats de metà. De fet, malgrat l’aparença de gel –que en certa manera no deixa de ser-ho- si hi apropem un misto encès, obtindrem una bonica i potent combustió com la que es veu a la imatge que ilustra el post o al vídeo de més avall.

Figura: una molècula de metà continguda dins l'estructura del gel.

Es creu que va ser abans de l'última glaciació quan es van formar els hidrats, quan el metà procedent de la descomposició de la vida submarina i de l’activitat geotèrmica d’algunes xemeneies es va combinar amb l’aigua, fred i la pressió suficient. El resultat va ser quest gel carregat de gas. Els requisits per que es formi, com pots veure, són molts. I és per això que la seva localització és molt definida, es troba a poca profunditat i a prop de les costes (figura 2), precisament allà on hi havia prou matèria orgànica per generar el metà, però també la pressió i el fred necessaris.

Figura 2: La localització dels hidrats de metà és molt discreta, es troba allàon es cumplien tots els requisits necessaris per la seva formació.

Així ens trobem davant un material amb un alt potencial energètic i una localització immillorable per la seva extracció, Com és que les grans empreses energètiques no l’estan explotant encara? A la dècada dels 90s es va començar a contemplar els hidrats de metà com a possibles substituts del petroli com a font energètica. Es van realitzar alguns estudis i de fet es va aconseguir reproduir aquest compost al laboratori utilitzant aigua a la que s’injectà metà dins un dispositiu on es disminuïa la temperatura i s’augmentava la pressió (veure vídeo a continuació). El resultat fou un gel que es resisteix a fondre’s per sobre de 0 graus. Però malgrat aquesta aparent resistència a la temperatura, no deixa de ser un material molt fràgil. És inestable, si el movem dels seus llits submarins es desintegra en pocs minuts. I això és el que ha frenat la seva explotació durant uns deu anys.





I és precisament aquesta inestabilitat el que ara podria fer accelerar el compte enrere cap a un canvi climàtic escandalós. No es sap ben bé perquè, però es creu que degut a l’augment de la temperatura de les aigües, els hidrats de metà de l'hemisferi nord s'estan fonent, i actualment s'estan alliberant quantitats ingents de metà a l’atmosfera que es compten per milions de tones. Els efectes poden ser gens menyspreables, contribuint i impulsant l’efecte hivernacle que coneixem pel CO2. La petita espurna d'esperança resideix al curt temps de vida del metà a l'atmosfera, que farà que els possibles efectes sobre el clima no s'allarguin en el temps, però està clar que un cop tan fort, tot i que sobtat i de curta durada, pot fer molt de mal i tindre conseqüències a llarg termini. Segurament ho veurem en un futur immediat quan comencem a tindre dades dels registres de temperatures d'aquest any i el vinent.

Fonts: Pots trobar la notícia a The Independent o a El Mundo. Però si t’interessa el tema i vols aprofundir et recomano el següent vídeo. És la ponència que la Doctora Miriam Kastner va exposar a la conferència perspectives on Ocean Sciences. És molt recomanable, tot i que força llarga (vora 1 hora) però ens mostra vídeos en els que podrem veure els hidrats de metà, com es descomponen i com s’inflamen, així com les possibles conseqüències de la seva alliberació a l’atmosfera, tot en un Anglès molt clar i fàcil de seguir.

BONUS: Per últim, dedicat a aquells que en algun moment us heu topat amb la novel·la "El quinto día", aquí estan els cucs que s'alimenten del metà dels hidrats i que a l'història es transformen en un autèntic malson: