dimarts, 30 de setembre de 2008

Un altre blog parlant de crisis

Si d’evolució en sé poc, d’economia i de la crisis encara menys. Així que seguiré la màxima de Nòmades “parlar del que no sé” i escriuré alguns pensaments que darrerament m’han passat pel cap. Rebré collejas, val, diguem masoquista. Però és que cada cop m’indigna més la situació actual i totes les misèries del sistema que sempre han estat, però que estan aflorant ara.

I és que crec que la crisis no és només econòmica o energètica, també ens trobem davant una crisis del sistema capitalista i de lliure mercat. Ai, els lliberals, aquests que defenien la no intervenció de l’estat quan les coses els anaven bé i ara clamen ajuts de tots els estaments polítics i socials. Començant pel sector immobiliari a Espanya i acabant pels bancs dels US, tots han hagut de fer una baixada de pantalons massiva i els hem pogut veure el culet un rere l’altre. Ara, el mar de corbates i caps repentinats es va convertint en un camp de culs nus als que se’ls escapen els pets pel canguelis de la crisi. També ens afecta a nosaltres, però nosaltres ja estem acostumats a sentir la brisa fresca als nostres darreres, i sabem que continuarem sent el sac de boxe i la vaca sobreexprimida que ha donat als lliberals la llet que han mamat durant els temps de bonança. Aquests que ens han exprimit en nom seu, ara volen continuar exprimint-nos en nom del sistema, però les vaques estem seques: Augmenten els endeutats i els morosos creixen cada dia. Tot plegat, sembla que va per llarg.

Què poquet ha durat el liberalisme econòmic. Ara els que deien ser-ho diuen allò de “donde dije digo digo Diego”, i ara que la llibertat de mercat ja és una idea fallida, al menys els hi queda el consol de donar pel cul als Catalans amb allò de “llibertat d’idioma”. Collons, mira que tenen lloc per anar a parlar Espanyol i han de vindre a tocar el que no sona al nostre petit país?. Que aquesta és una altra crisi, però aquesta fa temps que va.

I es que això del lliberalisme de sempre que ha fet pudor de socarrim. Es basa en l’individualisme. Quina paraula, un eufemisme pel que en realitat és egoisme. Hem posat sobre l’altar a gent que “s’ha fet a si mateixa”, que “van començar recollint llaunes” però que “gràcies al seu instint i determinació” han aconseguit arribar a “lo más alto”. Com es pot fer això en una sola vida si no és fent la teva egoistament sense pensar en els que t'envolten? Què collons és “lo más alto”?. Hem idolatrat i hem volgut imitar als escaladors de la societat, que han volgut (i han aconseguit) transformar les nostres vides en una carrera cap al cim de la societat. Una carrera en el que tot s’hi val, on no hi ha regles i on sovint la manca de potencial es supleix amb puteria. Així, no només cal anar avançant als teus competidors, perquè existeix la possibilitat que aquests remuntin en algun moment. Per tant cal avançar i, a més, matxacar al que acabes d’avançar, despenyar-lo per evitar que en un futur et disputi la posició en la cursa cap “lo más alto”. Això és l’individualisme que tant defensen els lliberals. I per això les empreses no dubten ni un moment a fer fora a milers de treballadors quan els hi dóna la gana. Quantes vegades hem hagut de tragar amb els acomiadaments massius perquè una empresa “no ha arribat als beneficis esperats”? Que no és que no tingui beneficis, en té, i molts, però vol més, sempre més. Així, arribem a la paradoxa en una societat individualista on resulta que l’individu és ho de menys. Un eufemisme, res més. Quina és la diferència entre la nostra societat capitalista i el comunisme que criticava George Orwell a “1984”?

La nostra societat, el primer món, s’ha convertit en un monstre que s’autofagocita mentre remou la cua arrassant tot el que l'envolta. I potser ara ha arribat el moment de repassar els fonaments de la casa en la que hem estat vivint. Potser aquesta crisis serveix d’alguna cosa per què ara comença a surar tota la merda que havíem tractat d’enfonsar a les foses sèptiques del capitalisme. I potser això ens permet veure com estàvem en realitat i reaccionem, i canviem la mentalitat a poc a poc. I potser comencem a revolucionar-nos i a entendre què és el realment important en la nostra vida ara que hem de començar a estar-nos de molts capricis que el consumisme ens havia fet creure imprescindibles. Les crisis faran aflorar el pitjor si es tracta de sobreviure, però potser ara també comencem a necessitar la mà del company i ens adonem de com és d’important parar-se un moment per ajudar a l’altre. Potser a la fi la nostra generació tindrà una altra oportunitat per canviar el món, com ja van fer altres generacions.

11 comentaris:

kennen ha dit...

doncs jo crec que tot s'arreglaràn amb més facilitat del que ens pensem

Mireia ha dit...

Atenció a l'escrit del saramago:

"Es bastante común oír decir a los políticos recién instalados que la impaciencia es contra-revolucionaria. Talvez lo sea, talvez, pero yo me inclino a pensar que, al contrario, muchas revoluciones se perdieron por demasiada paciencia. Obviamente, no tengo nada personal contra la esperanza, pero prefiero la impaciencia. Ya es hora de que ésta se note en el mundo para que aprendan algo ésos que prefieren que nos alimentemos de esperanzas. O de utopías".

La gent anem tirant, pacients (i individualistes, en part), però toca començar a ser impacients, a exigir un canvi!.

Tot l'escrit del Saramago a: http://cuaderno.josesaramago.org/2008/09/29/esperanzas-y-utopias/

Salut!

Asimetrich ha dit...

kennen, jo no sé que pensar, alguns opinen que serà pimpam i d'altres diuen que no tornarem a viure com fins ara, com si fos un punt d'inflexió. Suposo que cal pensar en un terme mig? .


mireia, quanta raó té el Saramago, tot i que l'impaciència mai ha estat massa bona,sobretot perquè porta a la precipitació. Però segurament aquesta crisi, d'anar a més, portarà a l'impaciència, perquè no hi ha res com que ens toquin la butxaca per saltar i revolucionar-nos.

Vallve ha dit...

Sobre l'individualisme jo hi afegiria que tot sovint quan un guanya, això vol dir que un o més d'un perden. M'ha agradat però l'espurna d'esperança (però també d'impaciència) de l'últim paràgraf.

Anònim ha dit...

La crisi s'origina per creure que els executius, pel fet d'estar carregats de màsters i movent milers d'euros i dòlars, s'han cregut ser més llestos que ningú.
El mercat els ha posat al seu lloc, però, els propietaris d'aquets diners, que s'han perdut, encara els volen recuperar fent servir als governs i fer-nos pagar, a tots els ciutadans, la seva cobdicia.
Qui s'hagi equivocat per falta de prudència, volen guanyar molt, en poc temps, que s'ho pagui ell.

Asimetrich ha dit...

vallvé, molt bon apunt, totalment d'acord. I no diuen allò de que "l'esperança és l'últim que es perd"? Pos en ello estamos :-)

Anònim, dius molta veritat, serem nosaltres els qui continuaran tapant les seves vergonyes amb els nostres diners. N'hi ha que directament han estafat i s'estan forrant ara amb els diners públics, aquests haurien d'estar a la presó per estafadors. Per cert, molt bona la teva novel·la " el lazarillo de tormes" (vale, un acudit molt dolent). I benvingut a Nòmades!.

Ferran ha dit...

Només puc dir una cosa, sobre el teu escrit: PLAS, PLAS, PLAS! No hi podria afegir res, ni tampoc hi treuria una coma. Ni més ni menys.
Naturalment, els EUA són el paradigma del liberalisme, del "self-made man" que comentes en el post, i ells s'enduran la bufetada més grossa. Tan de bò Europa sigui capaç de trobar una "tercera via", un sistema que combini la més absoluta de les llibertats individuals, amb la garantia de la salvaguarda dels drets bàsics de les persones, com la sanitat i l'educació.
Excel·lent post!

Pere ha dit...

La veritat és que la situació, sinó és perquè és trista, és bastant còmica. Ara resulta que el Mr Bush, vol intervenir en el lliure mercat (el paradigma del liberalisme) ohhh! Es per partir-se o per plorar...

Asimetrich ha dit...

ferran, i tant, espero que així sigui, de fet es va veient que no tots els països cauran per igual a la crisi, tot dependrà de les polítiques que s'hagin seguit durant els darrers anys. Creuem els dits

pere, és veritat, allà als US la cosa fa cagalera. Ara fins i tot li han tombat els plans els mateixos republicans. A veure com evoluciona.

Edu ha dit...

Un apunt excel·lent! Queda poc o res per afegir.

Un article d'Ignacio Escolar acabava així: "Cada dos o tres décadas, la intervención del Estado demuestra ser la única vacuna para salvar al capitalismo de su avaricia caníbal. Cada dos o tres décadas, el libre mercado recuerda, por las malas, que hasta los deportes más agresivos necesitan un árbitro. Y entonces todo cambia para que todo siga igual."

L'última frase és la que fa por, que tot canviï per a que tot segueixi igual..

Asimetrich ha dit...

Doncs sí, realment fa por, i és que sembla que és ben bé així, sempre tendim cap al mateix, espero que no sigui que el capitalisme i el lliure mercat són inherents a la nostra natura, llavors sí que m'espantaria.