Al saber popular masculí hi ha un tema recurrent que ens ha portat de corcoll els darrers mil·lenis sense poder arribar encara a una conclusió lògica: les dones. I diu aquest saber transmès per tradició oral de generació en generació, a la intimitat de bordells i cantines sota els eteris vapors de l'alcohol, que quan l'home s'emparella sembla que desprengui uns efluvis als quals les femelles no es poden resistir. Segons aquesta teoria de la vida, és quan un home troba parella que li surten pretendentes fins i tot de sota de les pedres. Alguns diuen que no és cosa de les dones, sinó dels mateixos mascles: Un cop emparellats, creix la nostra auto-confiança, ens sentim més segurs i això ens dona cert sex appeal. Però hi ha una segona teoria (sí, senyores, els homes també tenim tendències d'opinió en aquest tema més enllà del tamany dels glutis i les glàndules mamàries) que apunta directament a les dones.
Aclarir aquest darrer punt és d'una importància cabdal per la nostra espècie, pel planeta i per l'univers en general (notis la ironia). I per això un grup de investigadors ha destinat els diners i el temps a estudiar si aquest saber popular té un fonament científic, segurament pensant en guanyar el proper premi Nobel.
Per fer aquest estudi, la Melissa Burkley i la Jessica Parker, de la Oklahoma State University a Stillwater, van reclutar 148 estudiants de la universitat, 74 homes i 74 dones, als qui van dir que l'ordinador els seleccionaria una parella basant-se en les preferències de cadascú. Així que tots es van esforçar en descriure com havia de ser la seva parella ideal. El que no sabien és que la fotografia i el perfil que els va proposar l'ordinador era el mateix mascle fictici per totes les dones i la mateixa dona fictícia per tots els homes.
Totes les parelles ofertes per l'ordinador eren la mateixa, excepte per un petit detall. A la meitat de les dones els van dir que l'home de la foto estava compromès i a l'altra meitat que era solter (i el mateix van fer amb els homes). Després la pregunta: t'interessaria mantenir una relació amb aquesta parella?
La resposta dels homes no donà cap sorpresa, alguns van respondre afirmativament i d'altres negativament. Els percentatges els desconec, però segur que la gran majoria d'homes va dir que no, doncs som extremadament selectius, això ho sap tothom i totdon.
Però la sorpresa va arribar amb les dones, concretament amb les solteres. Quan el que s'oferia era l'home solter, el 59 % de les dones va respondre que els interessaria iniciar una relació. Però quan el mateix home estava compromès, el percentatge de respostes afirmatives va créixer fins a un espectacular 90% (!!!!).
Pel que fa a les dones compromeses, si bé es va observar una tendència similar a la de les solteres, no fou tan espectacular ni estadísticament significativa.
Pel que es veu, doncs, per una dona soltera l'atractiu d'un home augmenta quan està emparellat. Però quins són els mecanismes psicològics i/o culturals responsables d'això? Per trobar la resposta caldrà esperar un temps, doncs les autores d'aquest estudi continuaran gastant els diners i el temps en indagar sobre aquesta qüestió. Es barallen algunes hipòtesis, però. Una d'elles és que un home compromès ja ha estat prèviament avaluat per una dona, el que dóna certa seguretat de que és vàlid per mantenir una relació. La segona hipòtesi és, fins i tot, més interessant. La Melissa Burkley apunta que a una societat com la dels US, les dones són socialitzades per a ser competitives, i prendre-li la parella a una altra dona representaria tot un repte en un ambient d'aquestes característiques, ves quines coses de pensar.
Així que senyors, si esteu al darrere d'aquella senyoreta que us fa vindre papallones a L'estómac (i he dit estómac, no vulgueu anar més avall, bruts!), mentiu com a cosacos si sou solters i digueu que teniu parella (a la guerra i a l'amor...). I senyores, què voleu que us digui? Entre l'estudi que us assenyala com a autèntiques catxondes i ara aquest, jo ja no sé que pensar. El que sí és cert és que la saviesa popular masculina no estava tan errada com vosaltres, senyores dones, ens volíeu fer creure. Ens ha costat milers, què dic milers, milions de generacions d'homes amb pèl als ous arribar a certes conclusions i ara podem cridar al vent amb orgull: Llibertaaa ... ehemmm, podem clamar que el sacrifici i el treball dur dels nostres avantpassats ens ha portat pel camí correcte, i que ara sabem de les dones exactament el mateix que ells: res.
Aclarir aquest darrer punt és d'una importància cabdal per la nostra espècie, pel planeta i per l'univers en general (notis la ironia). I per això un grup de investigadors ha destinat els diners i el temps a estudiar si aquest saber popular té un fonament científic, segurament pensant en guanyar el proper premi Nobel.
Per fer aquest estudi, la Melissa Burkley i la Jessica Parker, de la Oklahoma State University a Stillwater, van reclutar 148 estudiants de la universitat, 74 homes i 74 dones, als qui van dir que l'ordinador els seleccionaria una parella basant-se en les preferències de cadascú. Així que tots es van esforçar en descriure com havia de ser la seva parella ideal. El que no sabien és que la fotografia i el perfil que els va proposar l'ordinador era el mateix mascle fictici per totes les dones i la mateixa dona fictícia per tots els homes.
Totes les parelles ofertes per l'ordinador eren la mateixa, excepte per un petit detall. A la meitat de les dones els van dir que l'home de la foto estava compromès i a l'altra meitat que era solter (i el mateix van fer amb els homes). Després la pregunta: t'interessaria mantenir una relació amb aquesta parella?
La resposta dels homes no donà cap sorpresa, alguns van respondre afirmativament i d'altres negativament. Els percentatges els desconec, però segur que la gran majoria d'homes va dir que no, doncs som extremadament selectius, això ho sap tothom i totdon.
Però la sorpresa va arribar amb les dones, concretament amb les solteres. Quan el que s'oferia era l'home solter, el 59 % de les dones va respondre que els interessaria iniciar una relació. Però quan el mateix home estava compromès, el percentatge de respostes afirmatives va créixer fins a un espectacular 90% (!!!!).
Pel que fa a les dones compromeses, si bé es va observar una tendència similar a la de les solteres, no fou tan espectacular ni estadísticament significativa.
Pel que es veu, doncs, per una dona soltera l'atractiu d'un home augmenta quan està emparellat. Però quins són els mecanismes psicològics i/o culturals responsables d'això? Per trobar la resposta caldrà esperar un temps, doncs les autores d'aquest estudi continuaran gastant els diners i el temps en indagar sobre aquesta qüestió. Es barallen algunes hipòtesis, però. Una d'elles és que un home compromès ja ha estat prèviament avaluat per una dona, el que dóna certa seguretat de que és vàlid per mantenir una relació. La segona hipòtesi és, fins i tot, més interessant. La Melissa Burkley apunta que a una societat com la dels US, les dones són socialitzades per a ser competitives, i prendre-li la parella a una altra dona representaria tot un repte en un ambient d'aquestes característiques, ves quines coses de pensar.
Així que senyors, si esteu al darrere d'aquella senyoreta que us fa vindre papallones a L'estómac (i he dit estómac, no vulgueu anar més avall, bruts!), mentiu com a cosacos si sou solters i digueu que teniu parella (a la guerra i a l'amor...). I senyores, què voleu que us digui? Entre l'estudi que us assenyala com a autèntiques catxondes i ara aquest, jo ja no sé que pensar. El que sí és cert és que la saviesa popular masculina no estava tan errada com vosaltres, senyores dones, ens volíeu fer creure. Ens ha costat milers, què dic milers, milions de generacions d'homes amb pèl als ous arribar a certes conclusions i ara podem cridar al vent amb orgull: Llibertaaa ... ehemmm, podem clamar que el sacrifici i el treball dur dels nostres avantpassats ens ha portat pel camí correcte, i que ara sabem de les dones exactament el mateix que ells: res.
12 comentaris:
Doncs au ja es trist això que damunt les llegendes urbanes siguin certes!!?? no será pas que diuen que hi ha set dones per cada home, i per estadística sempre n'agafem un d'emparellat? Doncs he de dir que a les dones també ens passa això de quan estem emparellades surten homes de davall les pedres, será també una qüestió d'autoconfiança? per cert m'agrada més l'imatge de la peli de braveheart on s'aixecaven les faldilles....
Això vol dir que he de replantejar la meua vida sexual?
la veritat es que un pillava mes de casat que seperat
Amb un descobriment d'aquestes magnituds el premi Nobel es queda curt, jo les nominaria a l'Ig Nobel.
Per altra banda, la mostra era força especial, 74 estudiants universitàries. Tot i això dóna una pista de per on va la cosa, eh. jaja
Les dues hipòtesis tenen bona pinta.
És interessant la qüestió de resultar més "atractius" justament quan tenim la part sentimental/sexual coberta... Lamento la comparació, però és com amb les feines; ja sabeu: ets a l'atur, no en trobes, i quan et truquen per una, de sobte te'n surten un parell més.
D'això... aquest estudi està molt bé... però no m'hi sento representat! ;)
I si a més a més ets musulmà aquest fenòmen es multiplica de manera exponencial ja que al tenir diverses mullers el nombre de pretendentes progressa geomètricament. L'única pega és que durant el Ramadà no es pot fer ús dels atributs que tan generosament els ha donat Alà.
noemí, jajaja, segur que t'agradaria més si fessin el pi. I això de l'estadística no ho acabo de veure massa clar :-)
Josep, benvingut, i no facis massa cas al que puguis llegir aquí, per si de cas...
ddriver, Golfo! :-)))
Alasanid, a cas vols insinuar alguna cosa respecte les universitàries americanes??? :-).
La veritat és que serien bones candidates a l'Ig Nobel aquestes científiques.
Ferran, doncs sí que el tema de la feina s'hi assembla, em pregunto si hi haurà algun estudi fet sobre el tema jejeje. En quant a l'estudi, és tanta la varietat al món que és difícil que tothom s'hi senti representat. :-)
Martell de Reus, que consti que aquestes conclusions no hi surten pas a l'estudi! :-). Que sàpigues que continuo monitoritzant les visites de països musulmans i, de moment, la teva hipòtesi no es cumpleix... :-)
Hola! després de recomanacions repetides de la parella d’Abulafiacs pel teu blog, m’he decidit a donar-li un cop d’ull per veure “qué se cocía”. Felicitats, ja en tens una altra d’enganxada als teus posts!
golfo golfo tampoc, tot era per motius del servei, la clientela sse l'ha de tindre contenta sino que?
Hola Harni, benvinguda. Si es que aquests d'Abulafia són d'un pesaaat jijijiji. Celebro que t'agradi, i records als Abulàfics.
ddriver, sabia que els taxis de Barcelona donaven un bon servei, però no tant! Tens raó, el client és ho primer jejeje.
Es brutal que se gastin diners en fotre aquests estudis. O sigui...com potser que les converses de pub el divendres o dissabte a la nit es tradueixin en un estudi , segurament, subvencionat pel govern...La realitat supera la ficcio un cop mes. :)
Doncs sí noi, ja veus. I per altra banda tot de grups investigant coses serioses que les veuen putes per trobar un miserable projecte. És força indignant.
Publica un comentari a l'entrada