la calor interior

Lamentant-ho molt, el post no va de sexe. Parlem de teixit adipós: greix, cel·lulitis, mitxelins, panxes cerveseres, .... El teixit adipós és l'òrgan del nostre cos encarregat d'emmagatzemar greixos a l'interior dels adipòcits. Però tot i que avui en dia aquest òrgan ens pot amargar la vida quan creix en excés, al passat fou fonamental per la supervivència dels mamífers, doncs els greixos són la reserva més energèticament eficient que posseïm.

Sota el microscopi, els adipòcits són ràpidament identificables pel gran número de vacuoles rodones i brillants que són els cúmuls de greixos. L'acumulació estructurada d'aquests adipòcits és el que forma el teixit adipós, el que anomenem greix.

No obstant quan parlem de greix, de dietes del cucurutxo i de operasión bikini ens referim al que es coneix com a teixit adipós blanc, o WAT (de l'anglès White Adipose Tissue) . Però hi ha un altre tipus de teixit adipós més desconegut que podria jugar al nostre favor, en el cas que haguéssim de perdre uns quilets de més (tu segur que no, que estàs molt beeee), és l'anomenat teixit adipós marró, o BAT (per Brown Adipose Tissue, res a veure amb aquest).



Es creu que l'origen del BAT es remunta al temps que els primers mamífers trepitjaven el planeta. Eren temps durs, allò sí que era una guerra i no el Vietnam. La competència era ferotge per aconseguir aliment i els charlies estaven por todas partes, així que alguns es van veure obligats a convertir-se en pioners, buscant nous nínxols ecològics que colonitzar. Això suposava o bé moure's cap a latituds menys càlides o canviar els seus hàbits i centrar les seves activitats durant la nit. Fos com fos, en ambdós casos calia adaptar-se a un enemic temible: el fred. El fet de ser de sang calenta ajudava, doncs no depenien de la temperatura ambient per mantenir els seus processos metabòlics, com els ocorre als rèptils. El greix i el pelatge també ajudaven com a aïllant davant les baixes temperatures. Però, a més, alguns van desenvolupar un sistema de calefacció central, el BAT. I és que la funció del teixit adipós marró consisteix en transformar l'energia dels greixos en calor.

El procés utilitzat per dur a terme aquesta funció no és gens complex, doncs depèn d'una única proteïna anomenada UCP1, de l'anglès Uncoupling Protein, o proteïna desacoblant. I què desacobla aquesta UCP1? Doncs la cadena de transport electrònic mitocondrial. Els mitocondris són els orgànuls subcel·lulars encarregats d'extreure l'energia dels nutrients (glucosa i àcids grassos principalment), convertint-la en un altre compost que la cèl·lula pot utilitzar, conegut com ATP. I això és possible gràcies a que els mitocondris poden gestionar els electrons procedents dels nutrients a través de les seves membranes. El que fa la UCP1 és colocar-se en aquestes membranes interferint el transport d'electrons i obtenint com a resultat la dissipació de l'energia en forma de calor. D'aquesta manera, el teixit adipós marró utilitza el greix per cremar-lo i donar calor, un procés conegut com a termogènesis.

Llavors, seria possible utilitzar el BAT per cremar els greix en excés del nostre cos mitjançant la termogènesis? Tot apunta a que sí, doncs en ratolins la manca d'un teixit adipós marró actiu provoca obesitat. Així, en principi, si activéssim el nostre BAT podríem cremar aquests mitxelins tan molestos... sempre i quan en tinguem de teixit adipós marró.

En rosegadors, aquest òrgan és un vell conegut, localitzant-se principalment i de forma ben clara a l'esquena, a l'alçada de les espatlles i el coll. El mateix ocorre amb els nadons humans. Però i els adults, en tenim? Doncs la cerca d'aquest BAT, feta durant força anys mitjançant autòpsies, indicava que no, que en arribar a l'edat adulta els humans perdem aquest preuat cremador de greixos. Però la història va canviar al 2002 gràcies a una nova tecnologia desenvolupada per localitzar tumors, la PET-CT, que detecta fonts de calor dins el nostre cos. Les imatges obtingudes mitjançant aquesta tècnica de vegades donaven uns resultats inexplicables al llarg de l'esquena. Això passava quan, durant l'adquisició de les imatges, el pacient es trobava a una sala freda. Si feien la mateixa prova incrementant la temperatura de la sala, aquestes fonts de calor desapareixien. L'explicació fou el teixit adipós marró. Al cap i a la fi, sembla que els adults també en tenim i que, a més, és actiu sota certes circumstàncies.

Però no cantem victòria. En un estudi recent es va observar que només la meitat dels individus d'entre 23 i 35 anys tenen un BAT metabòlicament actiu, mentre que només a una d'entre 24 persones de 38 a 65 anys es troba actiu. Estem perdent el teixit adipós marró els humans? Potser l'òrgan en si no el perdem, però sí la seva activitat. Una pista per entendre d'aquesta pèrdua ens la donen els nadons. En ser tan petits els seus cossos tenen molta dificultat per retindre la calor i, a més, no tenen desenvolupada la capacitat de tremolar, que és la forma que tenen els nostres músculs de generar calor. En un cas així, la funció del teixit adipós marró és molt rellevant i necessària. Però en fer-nos adults la necessitat de generar calor seria inferior perquè no en perdem tant. A més, els sistemes de calefacció i les comoditats que ens envolten eviten que passem fred i, per tant, fan prescindible l'activitat d'aquest òrgan. Però hi ha una altra possibilitat: els gens, doncs podria ser que alguns individus, per genètica, disposessin de més BAT i/o que aquest fos més actiu. De moment continua sent tot un misteri.

Tot plegat, el teixit adipós marró humà és una nova descoberta dins la nostra fisiologia que desperta molt interès. Poder activar-lo, ja sigui de forma artificial o natural podria ajudar a combatre l'obesitat, un fenomen que s'estén a ritme d'epidèmia a les societats occidentals (i cada cop més a les orientals) i que, a més d'anar a la contra dels canons estètics que ens tenallen, té associada tot un munt de patologies molt més serioses. Però, com sempre, cal moderar l'optimisme, encara queda molt per fer.