dimecres, 12 d’agost de 2009

molècules màgiques contra els virus



Els virus, aquests petits bastards temibles, estan sempre a l'aguait, preparats per l'acció. S'introdueixen al nostre cos i inicien un atac sense pietat a les nostres cèl·lules que pot resultar en un simple refredat o en una infecció fulminant i horrible, com és el cas del virus Èvola. Però alhora que cabrons són fascinants, doncs es tracta de màquines perfectes de destrucció fabricades de la forma més simple i minimalista.

El genoma d'un virus és el màxim exponent de la simplificació, doncs porta la informació necessària per codificar (només) quatre proteïnes, en el cas dels virus més simples, i fins a un centenar en els virus més complexes. I com s'ho pot fer un agent tan senzill per replicar-se i destruir tan eficaçment? Doncs utilitza una estratègia maquiavèl·licament avançada: fa ús de les eines del mateix hoste. Un cop ens infecta, el virus utilitza la nostra pròpia maquinària cel·lular per reproduir-se, moure's, trencar la cèl·lula i infectar-ne d'altres. És un fotut McGiver microscòpic que entra a una base militar amb un inofensiu xiclet de lima-limón a la butxaca i acaba fent volar pels aires tota la instal·lació, surt net com un pinzell i amb la guapa de la pel·lícula "rendida en sus brazos".



Es tracta doncs d'un enemic difícil de combatre. El nostre sistema immunitari fa la feina fins a cert punt. També recorrem a les vacunes, efectives només en certs casos i inexistents en altres. I per últim tenim la darrera generació de tractaments, els antivirals com l'avui famós tamiflú. Però, tot i això, els virus continuen fent de les seves. Es repliquen tan ràpidament i en un nombre tan elevat que de seguida apareixen mutacions al seu genoma, i això els permet esquivar els diferents sistemes, naturals i artificials, que tenim per combatre'ls. Quan un virus muta, canvia d'aspecte, i tot allò que hem dissenyat per trobar-lo i eliminar-lo ja no funciona més, doncs no el pot reconèixer. Vet aquí l'orígen de la resistència al tamiflú que s'observa en el cas de la Nova grip o el perquè de que cada temporada la vacuna de la grip hagi de ser diferent a la temporada anterior. Tot plegat, no és que siguin McGiver, és que són un híbrid entre McGiver i el Santo.

Com ens ho fem doncs? Ja fa un temps que alguns científics es van fer aquesta mateixa pregunta i es van posar a dissenyar una nova generació d'antivirals partint d'una idea força simple: Si els virus utilitzen la nostra pròpia maquinària cel·lular per replicar-se i expandir-se, Perquè no traiem del seu abast aquests recursos? Hi ha una resposta que sembla òbvia: Perquè si ho fas mataràs el virus, sí, però també les teves pròpies cèl·lules, capçot!

Ep! un moment, no anem tan ràpid. Hi ha funcions cel·lulars que es troben "duplicades". De vegades, si treus una única proteïna de la cèl·lula, la funció que feia es veu relativament inalterada, doncs una altra proteïna pot fer la mateixa feina, però d'una altra manera. Jo mateix m'hi he trobat investigant la funció d'una família de proteïnes en un procés cel·lular: si treies una d'aquestes proteïnes de la cèl·lula, el procés continuava inalterat. Si en treies una altra, amb una funció diferent, el procés tampoc s'afectava. Però si treies les dues alhora ... taxaaaan! Atures el procés.

Així, calia identificar alguna proteïna de les nostres cèl·lules que fos imprescindible pels virus, però prescindible per nosaltres. Si bloquegem aquesta proteïna, impedirem la replicació del virus i el matarem, però nosaltres quedarem intactes. D'aquesta forma es fa un canvi radical d'estratègia, un gir de 180 graus en la lluita contra els virus: Ara no els ataquem a ells directament, sinó que els barrem el pas. Si la seva dependència de nosaltres és la seva arma més potent, girem-la en contra seva.


Démosle a esos Charlies donde más les duele

Aquesta hipòtesi és la que va plantejar en Michael Goldblatt, avui director de l'empresa de biotecnologia Functional Genetics, als 1990s. I els resultats comencen a arribar ara i han estat publicats recentment a l'American Journal of Translational Research.

L'equip d'en Goldbart ha trobat un possible candidat després d'anys de recerca: la TSG101, una proteïna utilitzada per les nostres cèl·lules per transportar material al seu interior i que diferents virus aprofiten per colar-se. Seria el camió dins el que s'amaga en McGiver i el seu xiclet de Lima-Limón per entrar a la base militar. En Goldbart ha desenvolupat una mol·lècula batejada com a FGI-104 (el que em fa pensar que segurament van utilitzar 103 FGIs abans de donar amb la correcta) capaç d'inhibir l'infecció d'un ampli espectre de virus. I quan dic ampli espectre, és tan ampli com la hepatitis C, l'HIV i força altres (són paraules majors). Les proves, però, han estat fetes sobre cèl·lules en cultiu, el que vol dir que a aquesta molècula encara li queda un llarg camí fins que la podem considerar un fàrmac. No obstant, ha estat capaç de protegir ratolins del temible Èbola, tot un avenç.

Una altra d'aquestes molècules màgiques és l'anomenada bavituximab (qui deia que asimetrich era un nom estrany?), desenvolupada per en Philip Thorpe, de la University of Texas Southwestern Medical Center de Dallas. És un anticòs que reconeix la phosphatidylserine. Aquest és un compost que resideix a l'interior de la membrana cel·lular, però quan la cèl·lula està infectada és expulsat a l'exterior. La bavituximab reconeix aquest phosphatidylserine només quan es troba a l'exterior de la cèl·lula i facilita que el nostre sistema immunitari es carregui la cèl·lula infectada. D'aquesta forma també serà possible combatre un ampli espectre d'infeccions víriques amb un sol fàrmac. El primer treball realitzat amb aquest fàrmac es va publicar a Nature l'any passat, i actualment s'estan duent a terme estudis clínics en humans, provant la bavituximab en infectats d'hepatitis C i HIV, amb resultats força encoratjadors.

Així, el canvi d'estratègia en la lluita contra els virus sembla que estigui donant fruits força sucosos després de molts anys d'estudi. No obstant, aquest canvi implica un volum de feina enorme: No només es tracta de trobar una diana contra els virus, sinó que cal estudiar si aquestes dianes són necessàries o no per nosaltres, doncs són part de la nostra pròpia maquinària cel·lular.

Tot plegat, t'imagines el que seria disposar d'una sola molècula capaç de frenar la infecció de tot un ventall de virus? Estaríem parlant de la nova penicil·lina i, segurament, d'algun que altre premi Nobel. Funcionaran? Ho sabrem d'aquí un temps. Però el que segur que es pot avançar ara mateix és que un cop acabem amb els virus actuals, en sortiran d'altres. Del HIV o de l'Èbola no existeix cap referència històrica, són virus molt nous. El que vol dir que aquests petits McGivers no descansaran fins volar pels aires la base militar amb un xiclet de Lima-Limón (BangBang per a més informació).

vist a New Scientists

8 comentaris:

Alasanid ha dit...

Quina estratègia més bona... Ara a esperar resultats favorables.

La veritat és que tenir un Rambo de part nostra serà de grandíssima ajuda, que es vagin preparant!

Potser en aquest escrit es notava més però com sempre ho has explicat d'una manera que m'encanta.

Albertinho ha dit...

Realment el que aquí expliques és molt encoratjador, bloquejar la molecula que es posa de part del virus, és una gran pensada. Aviam quins efectes secundaris es van describint o si podem passar de la proteïna en qüestió durant el període de temps en què hauríem de prendre el bloquejant.

Xaval la analògia entre McGyver i el virus és sencillament genial! ;)

Ferran ha dit...

Casum en el "virus McGyver" i les seves habilitats "cavalltroyístiques"! Sort que tenim científics que sabeu com trobar-los les pesigolles, que sinó...

Edu ha dit...

Que interessant, i esplèndidament explicat per als que no en tenim ni idea del tema!

Les referències externes del post genials jaja, les mongetes màgiques, en McGiver i fins i tot els xiclets bangbang :) Com trobo a faltar aquests últims!

maria ha dit...

L'altre dia, bé fa un temps, vaig sentir una comentari molt curiós: el càncer és quasi inexistent a l'Àfrica.
Així els virus també sorgeixen en funció del territori, no?
Tan de bó que existissin les mongetes màgiques...però llavors potser tindríem un altre problema, la superpoblació...

Asimetrich ha dit...

Alasanid, moltes gràcies, m'encanta que t'encanti jejeje. En Rambo, per suposat que està de part nostra, faltaria més! :)

Albertinho, doncs sí, amb estudis in vitro és molt difícil saber si el bloqueig de les dianes realment és inocu. A veure com els va als dels estudis humans, que sembla l'estudi més avançat en aquest sentit. I en McGiver mai falla, és infal·lible ;-)

Ferran, que sabem no, que saben. Jo els virus els utilitzo, però són virus "capats" que no tenen la capacitat de replicar-se. Els faig anar com una eina, doncs no és el meu camp. Però sí, sort en tenim que hi ha gent que no té com a últim objectiu fer-se famós a Gran Hermano :)

Edu, moltes gràcies. oi que sí? Si em preguntes per una marca de xiclets, no sé perquè però em surt BangBang... aquests xiclets em van marcar! jejeje.

Maria, benvinguda, és ben curiós això que dius del càncer i l'Àfrica. Potser es deu a la baixa esperança de vida que tenen als països africans i l'associació del càncer a l'edat? Ho investigarem... ;).

I sí, en un món en que visquéssim més temps la superpoblació seria un graaaaan problema

zel ha dit...

Curiosament, quan m'expliques/ens expliques conceptes tan complexos, no només aconsegueixesque m'interessi, sinó a més que ho entengui...en saps molt, punyetero, en saps molt...

He aprofitat per rellegir avall... I he tornat a sorprendre'm amb el resultats del Uthians?esos? ites? el que sigui... però això a l'escola, serà un xic impossible, no?

Un petonàs!

Asimetrich ha dit...

Moltes gràcies Zel. Ja ho saps que el mèrit no és només del que escriu, també és cosa de qui ho llegeix.

Pel que fa a l'escola i l'estudi de Utah. Si és possible fer 3 mesos de vacances (els nens), perquè no els caps de setmana llargs? Però bé, en qualsevol cas, tu d'això en saps mooolt més ;)

Una abraçada!