La casualitat va voler que el passat 12 de juny l'estació espacial internacional passés per sobre les illes Kuriles, al mar del Japó, en el moment que el volcà Sarychev entrava en erupció. A més de 350 kilòmetres d'alçada, els astronautes que flotaven per allí van agafar una càmera Nikon D2XS i van immortalitzar el moment:
Seria possible que aquesta erupció ens afectés a nosaltres, havent-se produït a un indret tan remot? Per respondre aquesta pregunta haurem de fer un salt en l'espai i el temps (per variar) i dirigir-nos cap al París del 1783. Pels carrers de la romàntica ciutat voltava el senyor Benjamin Franklin, que es trobava allà com a primer representant diplomàtic dels Estats Units. Mentre mirava al cel, feia una intel·ligent observació:
"Cony, quin fred que fot!"
De fet mai sabrem si va dir aquestes paraules exactes (que va a ser que no), però devia pensar quelcom molt semblant, donat que va escriure un article sobre aquell hivern, el de 1783-1784, en el que es va batre el rècord de temperatures mínimes als estats units. A Europa, les temperatures van ser gèlides i durant tot l'hivern una densa boira va establir-se a gran part del vell continent. A què es devia aquell canvi tan abrupte?
La resposta al descens de les temperatures la va donar el mateix Franklin al seu article, atribuint el fenomen a l'erupció del sistema de fissures Laki, a Islàndia. Les erupcions d'aquell sistema van expulsar 14 kilòmetres cúbics de lava durant més de vuit mesos. La cendra i els compostos sulfurats que van ser llençats a l'atmosfera van causar desenes de milers de morts a tota Europa. I els registres tèrmics indiquen que la temperatura mitja de tot l'hemisferi nord del planeta va caure 1 grau. És clar que 1 grau pot semblar una nimietat, però cal tindre en compte que la temperatura global durant l'era glacial més recent era "només" 6 graus inferior a l'actual.
Donats aquests números, sembla que l'activitat volcànica podria afectar el clima global provocant un refredament. Com pot ser? Què causa el que avui es denomina com a hivern volcànic?
En un principi es creia que la responsabilitat de l'hivern volcànic havia de recaure sobre les cendres provinents dels volcans. Un cop a l'estratosfera, podien actuar de parasol. Però va haver-hi un fet que va canviar aquesta visió. Al 1980, el Mont St Helens va entrar en erupció. Va ser un pet com un aglà, una gran erupció. Tant bèstia que la temperatura del planeta va disminuir 0.1 graus. Tot seguit, tan sols dos anys després, entrava en erupció el volcà El Chichón a Mèxic. Aquesta erupció, però, va ser petita comparada amb la del volcà St Helens, la quantitat de cendres que va arribar a l'atmosfera no va ser comparable ni de bon troç. No obstant, la temperatura global va caure entre 3 i 5 vegades més que en el cas del Mont St Helens. Com podia ser? En comparar ambdues erupcions es va veure que El Chichón, tot i ser de menor magnitud, va emetre 40 vegades més gasos sulfurats que el St Helens. Vet aquí la gran diferència. No eren les cendres volcàniques les causants dels hiverns volcànics, la resposta podia trobar-se als gasos rics en sofre.
Aquesta hipòtesi va ser confirmada al 1991, amb l'erupció del Mont Pinatubo, a les Filipines. El plomall d'aquell volcà va enlairar-se 40 kilòmetres a l'atmosfera, introduint-hi 17 milions de tones d'Òxid de Sofre, el doble que El Chichón. Els aerosols sulfurats van donar la volta al planeta en tres setmanes, i l'hemisferi nord va refredar-se fins a 0.6 graus durant el 1992 i el 1993.
Es creu que aquest efecte refrigerant del sofre volcànic és degut a la combinació dels composts sulfurats amb l'aigua de l'atmosfera. L'amalgama dóna com a resultat un aerosol acídic que absorveix la radiació solar i la retorna cap a l'espai, una funció similar a la que fa la capa d'ozó. Un cop formats els aerosols, els fluxes atmosfèrics els reparteixen ràpidament al voltant del planeta en qüestió de setmanes. I, malgrat la seva ràpida propagació, poden perdurar anys a l'atmosfera, estenent els seus efectes durant un període gens menyspreable.
El següent gràfic és extret de l'agència Anglesa Hadley Center for Climate Prediction and Research, i no fa referència a la temperatura en termes absoluts, sinó a les variacions respecte la mitjana 1960-2005 (anàleg als gràfics de la IPPC, però més clar). Es mostra un extracte que va del 1980 fins al 2005, on s'han assenyalat els moments de les 3 erupcions en que es centra aquest post. Tot i que no es pot veure l'efecte sobre la temperatura en termes absoluts, sí que s'aprecia com l'activitat volcànica va esmorteir la tendència alcista (línia vermella) de les temperatures.
Vet aquí com un fenomen que emet lava a 1200 graus Celsius, que associem al calor més intens sorgit de les entranyes del planeta, provoca, en realitat, un descens acusat de les temperatures. Vist això, no és estrany que molts estudiosos del clima afirmin que, de no ser per l'activitat volcànica, l'escalfament global derivat de l'activitat humana podria ser, avui dia, pitjor del que ja és. Així, malgrat que es tracti d'un fenomen local, l'erupció d'un volcà pot tindre efectes globals. Anàlogament, cadascun dels nostres actes poden tindre conseqüències al llarg i ample del planeta (Be a volcano, my friend).
Seria possible que aquesta erupció ens afectés a nosaltres, havent-se produït a un indret tan remot? Per respondre aquesta pregunta haurem de fer un salt en l'espai i el temps (per variar) i dirigir-nos cap al París del 1783. Pels carrers de la romàntica ciutat voltava el senyor Benjamin Franklin, que es trobava allà com a primer representant diplomàtic dels Estats Units. Mentre mirava al cel, feia una intel·ligent observació:
"Cony, quin fred que fot!"
De fet mai sabrem si va dir aquestes paraules exactes (que va a ser que no), però devia pensar quelcom molt semblant, donat que va escriure un article sobre aquell hivern, el de 1783-1784, en el que es va batre el rècord de temperatures mínimes als estats units. A Europa, les temperatures van ser gèlides i durant tot l'hivern una densa boira va establir-se a gran part del vell continent. A què es devia aquell canvi tan abrupte?
La resposta al descens de les temperatures la va donar el mateix Franklin al seu article, atribuint el fenomen a l'erupció del sistema de fissures Laki, a Islàndia. Les erupcions d'aquell sistema van expulsar 14 kilòmetres cúbics de lava durant més de vuit mesos. La cendra i els compostos sulfurats que van ser llençats a l'atmosfera van causar desenes de milers de morts a tota Europa. I els registres tèrmics indiquen que la temperatura mitja de tot l'hemisferi nord del planeta va caure 1 grau. És clar que 1 grau pot semblar una nimietat, però cal tindre en compte que la temperatura global durant l'era glacial més recent era "només" 6 graus inferior a l'actual.
Donats aquests números, sembla que l'activitat volcànica podria afectar el clima global provocant un refredament. Com pot ser? Què causa el que avui es denomina com a hivern volcànic?
En un principi es creia que la responsabilitat de l'hivern volcànic havia de recaure sobre les cendres provinents dels volcans. Un cop a l'estratosfera, podien actuar de parasol. Però va haver-hi un fet que va canviar aquesta visió. Al 1980, el Mont St Helens va entrar en erupció. Va ser un pet com un aglà, una gran erupció. Tant bèstia que la temperatura del planeta va disminuir 0.1 graus. Tot seguit, tan sols dos anys després, entrava en erupció el volcà El Chichón a Mèxic. Aquesta erupció, però, va ser petita comparada amb la del volcà St Helens, la quantitat de cendres que va arribar a l'atmosfera no va ser comparable ni de bon troç. No obstant, la temperatura global va caure entre 3 i 5 vegades més que en el cas del Mont St Helens. Com podia ser? En comparar ambdues erupcions es va veure que El Chichón, tot i ser de menor magnitud, va emetre 40 vegades més gasos sulfurats que el St Helens. Vet aquí la gran diferència. No eren les cendres volcàniques les causants dels hiverns volcànics, la resposta podia trobar-se als gasos rics en sofre.
Aquesta hipòtesi va ser confirmada al 1991, amb l'erupció del Mont Pinatubo, a les Filipines. El plomall d'aquell volcà va enlairar-se 40 kilòmetres a l'atmosfera, introduint-hi 17 milions de tones d'Òxid de Sofre, el doble que El Chichón. Els aerosols sulfurats van donar la volta al planeta en tres setmanes, i l'hemisferi nord va refredar-se fins a 0.6 graus durant el 1992 i el 1993.
Es creu que aquest efecte refrigerant del sofre volcànic és degut a la combinació dels composts sulfurats amb l'aigua de l'atmosfera. L'amalgama dóna com a resultat un aerosol acídic que absorveix la radiació solar i la retorna cap a l'espai, una funció similar a la que fa la capa d'ozó. Un cop formats els aerosols, els fluxes atmosfèrics els reparteixen ràpidament al voltant del planeta en qüestió de setmanes. I, malgrat la seva ràpida propagació, poden perdurar anys a l'atmosfera, estenent els seus efectes durant un període gens menyspreable.
El següent gràfic és extret de l'agència Anglesa Hadley Center for Climate Prediction and Research, i no fa referència a la temperatura en termes absoluts, sinó a les variacions respecte la mitjana 1960-2005 (anàleg als gràfics de la IPPC, però més clar). Es mostra un extracte que va del 1980 fins al 2005, on s'han assenyalat els moments de les 3 erupcions en que es centra aquest post. Tot i que no es pot veure l'efecte sobre la temperatura en termes absoluts, sí que s'aprecia com l'activitat volcànica va esmorteir la tendència alcista (línia vermella) de les temperatures.
Vet aquí com un fenomen que emet lava a 1200 graus Celsius, que associem al calor més intens sorgit de les entranyes del planeta, provoca, en realitat, un descens acusat de les temperatures. Vist això, no és estrany que molts estudiosos del clima afirmin que, de no ser per l'activitat volcànica, l'escalfament global derivat de l'activitat humana podria ser, avui dia, pitjor del que ja és. Així, malgrat que es tracti d'un fenomen local, l'erupció d'un volcà pot tindre efectes globals. Anàlogament, cadascun dels nostres actes poden tindre conseqüències al llarg i ample del planeta (Be a volcano, my friend).
Vist a Scientific American
5 comentaris:
Llavors tal com indiques al final, el efecte volcànic contrarresta el escalfament global? no entenc com els sulfurs combinats amb l'aigua de l'aire combinats fan un efecte pantalla per a què els raigs UV no penetrin dins la terra, i per tant disminueixi la temperatura global. Si això es va acumulan al llarg dels anys en un futur pot tenir conseqüències? M'ha agradat molt el post!! increïble que pases això aquell hivern a Europa....
Molt interessant, com sempre.
Una cosa: l'enllaç de "Be a volcano my friend" no funciona.
Noemí, gràcies. De fet no crec que tingui conseqüències, d'activitat volcànica n'hi ha hagut tota la vida, i ja compta dins el transcurs normal del clima de la terra. Malgrat aquesta activitat, l'escalfament augmenta donat l'augment de gasos d'efecte hivernacle. Suposo que només un pet enorme podria fer alguna cosa, o un seguit d'erupcions anòmalament freqüents. El problema seria les conseqüències a nivell local: pluges àcides i augment de la mortalitat animal i vegetal. La única solució és la reducció de les emissions de gasos contaminants.
Gràcies Roger. El tema de l'enllaç està arreglat ;)
L'explicació científica se m'escapa, perquè enganyar-nos, però he entès el missatge: les erupcions volcàniques poden tenir repercusions a qualsevol punt del planeta. Seria una mica allò del "think global, act local"... però a escala natura :-) Interesting...
Doncs sí Ferran, efectivament, per aquí va la cosa ;)
Publica un comentari a l'entrada