el forat torna a l'atac

Recordes el forat a la capa d'Ozó? Ara fa temps que no es sent a parlar, tot i que continua al seu lloc, sobre L'Antàrtida. La capa d'Ozó es troba a l'estratosfera, contenint el 91% de l'Ozó (O3) del planeta, i absorbeix entre un 93 i un 99% de les radiacions ultravioleta que arriben a la terra. De no ser per aquesta capa, estaríem literalment fregits. Però sembla que la de parasol no és l'única funció que fa l'Ozó estratosfèric, també podria tindre el seu paper en l'escalfament global.

Però comencem pel principi. Al 2007 es va observar un fet preocupant: els oceans no estaven absorbint tant CO2 atmosfèric com a les dècades anteriors. De fet, els oceans són un dipòsit de CO2 molt important, a on va a parar gran quantitat d'aquest gas d'efecte hivernacle. De tot el CO2 que es genera només la meitat resta a l'atmosfera, l'altra meitat és fixada entre la biosfera (plantes i terra) i els oceans, a on el gas s'hi solubilitza o és "segrestat" pels organismes que hi habiten. Per això que els oceans redueixin la seva capacitat d'absorció de CO2 és força preocupant en un moment on els necessitem més que mai.


La gran pregunta és per què els oceans estan absorbint menys CO2. A cas s'han saturat?És possible que aquesta disminució de la capacitat de retindre CO2 sigui deguda al mateix canvi climàtic? Es tracta d'un cicle natural dels mars? O...és un pla extraterrestre per envair la terra? Per si de cas, no donem idees als amants de les teories conspiranoiques alienígenes.


Per aportar una mica de llum sobre aquest fenomen, l'Andrew Lenton, del CNRS (centre nacional per la recerca científica) Francès, va recórrer a models matemàtics, simuladors de la terra en els que s'apliquen tot un munt de variables de l'oceà i l'atmosfera per intentar reproduir les condicions de la terra amb la major fiabilitat possible. Així, es pot arribar a predir (bé, de fet ho intenten) el comportament de certs paràmetres com podria ser la temperatura o, en el nostre cas, l'absorció de CO2 a l'oceà.


Aquests simuladors terrestres cada cop són més sofisticats i inclouen més i més variables (corrents oceàniques, salinitat, biomassa, etc...), el que els hauria de fer més fiables. Però per incloure-hi variables, primer cal saber quines. I en l'estudi que l'Andrew Lenton i col·laboradors han publicat a la revista Geophysical Research Letters, ens expliquen que se'ls va ocórrer afegir al seu model el forat de la capa d'Ozó. No fos caaaaaas que l'afebliment de la capa d'Ozó tingui altres conseqüències més enllà de deixar als guiris de la platja com gambes a la planxa.


Els investigadors van estudiar què passaria al seu simulador si hi posaven el foradot actual de la capa d'Ozó. Després van comparar el resultat amb la simulació d'una situació fictícia a la que la capa d'Ozó es trobava inalterada. I van trobar la resposta al problema. A on? La resposta, amic meu, tan sols la sap el vent ... Sí, el vent.


En algunes àrees de l'oceà, el forat de la capa d'Ozó ha provocat un extraordinari augment de la velocitat del vent. Segons les seves simulacions, actualment el vent és un 60% més fort que en una situació (fictícia) on la capa d'Ozó continués inalterada. Ho pots veure a la següent imatge

figura 1: Al voltant del forat de la capa d'Ozó la velocitat dels vents augmenta (groc) comparat amb una situació en que la capa d'Ozó no s'altera.

Però què dimonis té a veure la velocitat del vent amb la capacitat d'absorció de CO2 de l'oceà?


Bé, anem a la platja un dia de sol i sense vent (ole oleeee). Les onades arribaran lleugeres i fines, l'aigua serà transparent i nítida, excepte si el petroler de torn s'ha anat potes avall. Ara canvia el temps, al cel arriben núvols de tempesta i comença a bufar el vent a elevada velocitat. Què passa a l'aigua? Les onades són més grans, fins i tot violentes, i l'aigua deixa de ser cristal·lina ja que arrossega la sorra del fons.


A l'oceà ocorre el mateix quan la velocitat del vent augmenta: les Aigües es remouen, el que empeny l'aigua del fons cap a la superfície. Resulta que a les aigües profundes és on s'acumula gran part del CO2, de fet són aigües força saturades. De trobar-se en condicions normals, el CO2 d'aquestes capes més profundes s'acabaria dipositant plàcidament al fons oceànic en forma de carbonats o dins els organismes que moren i cauen cap al fons, treient el gas de circulació (veure figura 2). Però si removem les aigües el CO2 no es diposita i torna a emergir. Evidentment, si no deixem que el CO2 es dipositi a les profunditats, "fent lloc" pel nou gas que arriba de l'atmosfera, l'aigua perdrà la capacitat d'absorbir-ne més, i perdrem un dels mecanismes més efectius per segrestar el gas atmosfèric.

figura 2: Cicle oceànic del CO2 (Wikipedia)

Així que fem un forat a la capa d'Ozó, això fa augmentar la velocitat dels vents, fet que remou l'aigua impedint la sedimentació del CO2, el que causa, finalment, una disminució de la capacitat dels oceans per extreure el gas d'efecte hivernacle de l'atmosfera. D'aquesta manera s'inclou una variable més dins el puzle del canvi climàtic: el gruix de la capa d'Ozó. La imatge que es comença a veure, un cop es van ajuntant les peces, és la d'un entramat de paràmetres variables lligats els uns amb els altres. Una teranyina on si s'estira un dels petits nodes que la formen, tot el complex s'hi veu arrossegat.