el forat torna a l'atac

Recordes el forat a la capa d'Ozó? Ara fa temps que no es sent a parlar, tot i que continua al seu lloc, sobre L'Antàrtida. La capa d'Ozó es troba a l'estratosfera, contenint el 91% de l'Ozó (O3) del planeta, i absorbeix entre un 93 i un 99% de les radiacions ultravioleta que arriben a la terra. De no ser per aquesta capa, estaríem literalment fregits. Però sembla que la de parasol no és l'única funció que fa l'Ozó estratosfèric, també podria tindre el seu paper en l'escalfament global.

Però comencem pel principi. Al 2007 es va observar un fet preocupant: els oceans no estaven absorbint tant CO2 atmosfèric com a les dècades anteriors. De fet, els oceans són un dipòsit de CO2 molt important, a on va a parar gran quantitat d'aquest gas d'efecte hivernacle. De tot el CO2 que es genera només la meitat resta a l'atmosfera, l'altra meitat és fixada entre la biosfera (plantes i terra) i els oceans, a on el gas s'hi solubilitza o és "segrestat" pels organismes que hi habiten. Per això que els oceans redueixin la seva capacitat d'absorció de CO2 és força preocupant en un moment on els necessitem més que mai.


La gran pregunta és per què els oceans estan absorbint menys CO2. A cas s'han saturat?És possible que aquesta disminució de la capacitat de retindre CO2 sigui deguda al mateix canvi climàtic? Es tracta d'un cicle natural dels mars? O...és un pla extraterrestre per envair la terra? Per si de cas, no donem idees als amants de les teories conspiranoiques alienígenes.


Per aportar una mica de llum sobre aquest fenomen, l'Andrew Lenton, del CNRS (centre nacional per la recerca científica) Francès, va recórrer a models matemàtics, simuladors de la terra en els que s'apliquen tot un munt de variables de l'oceà i l'atmosfera per intentar reproduir les condicions de la terra amb la major fiabilitat possible. Així, es pot arribar a predir (bé, de fet ho intenten) el comportament de certs paràmetres com podria ser la temperatura o, en el nostre cas, l'absorció de CO2 a l'oceà.


Aquests simuladors terrestres cada cop són més sofisticats i inclouen més i més variables (corrents oceàniques, salinitat, biomassa, etc...), el que els hauria de fer més fiables. Però per incloure-hi variables, primer cal saber quines. I en l'estudi que l'Andrew Lenton i col·laboradors han publicat a la revista Geophysical Research Letters, ens expliquen que se'ls va ocórrer afegir al seu model el forat de la capa d'Ozó. No fos caaaaaas que l'afebliment de la capa d'Ozó tingui altres conseqüències més enllà de deixar als guiris de la platja com gambes a la planxa.


Els investigadors van estudiar què passaria al seu simulador si hi posaven el foradot actual de la capa d'Ozó. Després van comparar el resultat amb la simulació d'una situació fictícia a la que la capa d'Ozó es trobava inalterada. I van trobar la resposta al problema. A on? La resposta, amic meu, tan sols la sap el vent ... Sí, el vent.


En algunes àrees de l'oceà, el forat de la capa d'Ozó ha provocat un extraordinari augment de la velocitat del vent. Segons les seves simulacions, actualment el vent és un 60% més fort que en una situació (fictícia) on la capa d'Ozó continués inalterada. Ho pots veure a la següent imatge

figura 1: Al voltant del forat de la capa d'Ozó la velocitat dels vents augmenta (groc) comparat amb una situació en que la capa d'Ozó no s'altera.

Però què dimonis té a veure la velocitat del vent amb la capacitat d'absorció de CO2 de l'oceà?


Bé, anem a la platja un dia de sol i sense vent (ole oleeee). Les onades arribaran lleugeres i fines, l'aigua serà transparent i nítida, excepte si el petroler de torn s'ha anat potes avall. Ara canvia el temps, al cel arriben núvols de tempesta i comença a bufar el vent a elevada velocitat. Què passa a l'aigua? Les onades són més grans, fins i tot violentes, i l'aigua deixa de ser cristal·lina ja que arrossega la sorra del fons.


A l'oceà ocorre el mateix quan la velocitat del vent augmenta: les Aigües es remouen, el que empeny l'aigua del fons cap a la superfície. Resulta que a les aigües profundes és on s'acumula gran part del CO2, de fet són aigües força saturades. De trobar-se en condicions normals, el CO2 d'aquestes capes més profundes s'acabaria dipositant plàcidament al fons oceànic en forma de carbonats o dins els organismes que moren i cauen cap al fons, treient el gas de circulació (veure figura 2). Però si removem les aigües el CO2 no es diposita i torna a emergir. Evidentment, si no deixem que el CO2 es dipositi a les profunditats, "fent lloc" pel nou gas que arriba de l'atmosfera, l'aigua perdrà la capacitat d'absorbir-ne més, i perdrem un dels mecanismes més efectius per segrestar el gas atmosfèric.

figura 2: Cicle oceànic del CO2 (Wikipedia)

Així que fem un forat a la capa d'Ozó, això fa augmentar la velocitat dels vents, fet que remou l'aigua impedint la sedimentació del CO2, el que causa, finalment, una disminució de la capacitat dels oceans per extreure el gas d'efecte hivernacle de l'atmosfera. D'aquesta manera s'inclou una variable més dins el puzle del canvi climàtic: el gruix de la capa d'Ozó. La imatge que es comença a veure, un cop es van ajuntant les peces, és la d'un entramat de paràmetres variables lligats els uns amb els altres. Una teranyina on si s'estira un dels petits nodes que la formen, tot el complex s'hi veu arrossegat.

deshumanitzats

Moltes vegades penso que ens trobem enmig d'una societat deshumanitzada. Es parla molt d'ecologisme, de conscienciació, de valors, però em pregunto a on està el llindar on acaba la sensibilitat i comença la hipocresia.

L'altre dia, visitant un blog amb molta iniciativa, mentre llegia les excel·lents conclusions del post, em va vindre al cap una situació a la que em vaig veure involucrat fa un parell de mesos, un d'aquells episodis on te n'adones del tarannà d'aquesta societat.

Era un divendres, les dotze tocades feia bona estona. Havia passat la tarda amb uns companys fent unes pintes, sopant després i prenent una copa més tard. Tornava sol cap a casa, enfilant la University square, quan sento el soroll de clàxons provinent d'uns cinc cotxes aturats al semàfor. De cop apareix una noia corrent del darrera de la llibreria Blackwell. Instants després apareix un noi que la persegueix. El noi s'abalança sobre la noia, cauen a terra, i ell comença a donar-li cops de puny al cap. A tot això, la gent dels cotxes es limitava a fer sonar el clàxon com dient "que algú faci alguna cosa". És clar, que ho faci algú... però jo no.

Seré sincer, no sóc cap heroi. I menys avui en dia després del parell d'antecedents que han acabat amb el defensor d'una dona agredida a l'hospital. Sí, el primer que em va passar pel cap va ser el cas del professor Neira. El segon va ser quelcom que sempre m'han dit als cursos de primers auxilis: Abans de res, assegura't que tu estàs protegit, de no ser així enlloc d'un ferit en poden haver dos. Així que vaig avaluar la situació: Dona de metre cincuanta agredida per un noi oriental de metre seixanta i aspecte esquàlid. Bé, si el noi fes dos metres i tingués uns braços com les meves cuixes potser m'ho hagués pensat més, però el risc en aquell moment era assumible, així que vaig córrer cap a ells, cridant-li a ell què cony estava fent.

El noi es va quedar glaçat. Què es pensava?. Als ulls de la noia s'hi veia pànic. Llavors ell em diu que la noia li havia pispat 20 lliures. Per 20 lliures calia tostar-la?. Els pregunto si haig de trucar a la policia, i ell calla. La noia em diu "sí, siusplau". Dit i fet, els faig aixecar i els separo mentre agafo el telèfon i truco al 112. Tot això davant la mirada impassible de la gent que roman a dins els cotxes.

Mentre parlo amb un policia, els dos personatges tornen a la seva discussió violenta... collons, no tinc més mans!. I llavors, només llavors, un noi que passava amb el cotxe decideix baixar a ajudar-me. Ostiaaaaaa! Per fi!.

La cosa no va anar a més. De fet em vaig quedar sol parlant amb la policia, perquè la noia va fugir corrent cap al centre de la ciutat i el noi oriental cap a l'altra banda.

Així que vaig continuar cap a casa mentre arribava a la conclusió de que difícilment la noia fos una carterista, doncs a aquelles hores a la University square hi ha ben poques ànimes a qui prendre la cartera. El que s'hi troba força per allí són prostitutes (de fet he tornat a veure la noia oferint els seus serveis per la zona) ... i, segurament, clients orientals insatisfets.

Vaig arribar a una altra conclusió, aquesta menys frívola i més desencoratjadora, després de fer-me algunes preguntes: Quanta gent estava aturada al semàfor fent sonar el clàxon? Algú d'ells, a banda de fer aquesta gilipollada, va decidir agafar el puto mòbil de cinquena generació amb 3G i càmera de quatre-mil megapíxels per trucar a la policia? No, de ser així m'haguessin dit que ja havien rebut l'alerta. De veritat tota aquella gent hagués posat primera en posar-se verd el semàfor i hagués desaparegut deixant que una dona fos apallissada? A quin cony de burro se li acudeix pegar cops de puny d'aquella manera a una noia?

Què ens està passant?

La conclusió te la pots imaginar.

hivern volcànic

La casualitat va voler que el passat 12 de juny l'estació espacial internacional passés per sobre les illes Kuriles, al mar del Japó, en el moment que el volcà Sarychev entrava en erupció. A més de 350 kilòmetres d'alçada, els astronautes que flotaven per allí van agafar una càmera Nikon D2XS i van immortalitzar el moment:





Seria possible que aquesta erupció ens afectés a nosaltres, havent-se produït a un indret tan remot? Per respondre aquesta pregunta haurem de fer un salt en l'espai i el temps (per variar) i dirigir-nos cap al París del 1783. Pels carrers de la romàntica ciutat voltava el senyor Benjamin Franklin, que es trobava allà com a primer representant diplomàtic dels Estats Units. Mentre mirava al cel, feia una intel·ligent observació:

"Cony, quin fred que fot!"

De fet mai sabrem si va dir aquestes paraules exactes (que va a ser que no), però devia pensar quelcom molt semblant, donat que va escriure un article sobre aquell hivern, el de 1783-1784, en el que es va batre el rècord de temperatures mínimes als estats units. A Europa, les temperatures van ser gèlides i durant tot l'hivern una densa boira va establir-se a gran part del vell continent. A què es devia aquell canvi tan abrupte?

La resposta al descens de les temperatures la va donar el mateix Franklin al seu article, atribuint el fenomen a l'erupció del sistema de fissures Laki, a Islàndia. Les erupcions d'aquell sistema van expulsar 14 kilòmetres cúbics de lava durant més de vuit mesos. La cendra i els compostos sulfurats que van ser llençats a l'atmosfera van causar desenes de milers de morts a tota Europa. I els registres tèrmics indiquen que la temperatura mitja de tot l'hemisferi nord del planeta va caure 1 grau. És clar que 1 grau pot semblar una nimietat, però cal tindre en compte que la temperatura global durant l'era glacial més recent era "només" 6 graus inferior a l'actual.

Donats aquests números, sembla que l'activitat volcànica podria afectar el clima global provocant un refredament. Com pot ser? Què causa el que avui es denomina com a hivern volcànic?


En un principi es creia que la responsabilitat de l'hivern volcànic havia de recaure sobre les cendres provinents dels volcans. Un cop a l'estratosfera, podien actuar de parasol. Però va haver-hi un fet que va canviar aquesta visió. Al 1980, el Mont St Helens va entrar en erupció. Va ser un pet com un aglà, una gran erupció. Tant bèstia que la temperatura del planeta va disminuir 0.1 graus. Tot seguit, tan sols dos anys després, entrava en erupció el volcà El Chichón a Mèxic. Aquesta erupció, però, va ser petita comparada amb la del volcà St Helens, la quantitat de cendres que va arribar a l'atmosfera no va ser comparable ni de bon troç. No obstant, la temperatura global va caure entre 3 i 5 vegades més que en el cas del Mont St Helens. Com podia ser? En comparar ambdues erupcions es va veure que El Chichón, tot i ser de menor magnitud, va emetre 40 vegades més gasos sulfurats que el St Helens. Vet aquí la gran diferència. No eren les cendres volcàniques les causants dels hiverns volcànics, la resposta podia trobar-se als gasos rics en sofre.

Aquesta hipòtesi va ser confirmada al 1991, amb l'erupció del Mont Pinatubo, a les Filipines. El plomall d'aquell volcà va enlairar-se 40 kilòmetres a l'atmosfera, introduint-hi 17 milions de tones d'Òxid de Sofre, el doble que El Chichón. Els aerosols sulfurats van donar la volta al planeta en tres setmanes, i l'hemisferi nord va refredar-se fins a 0.6 graus durant el 1992 i el 1993.

Es creu que aquest efecte refrigerant del sofre volcànic és degut a la combinació dels composts sulfurats amb l'aigua de l'atmosfera. L'amalgama dóna com a resultat un aerosol acídic que absorveix la radiació solar i la retorna cap a l'espai, una funció similar a la que fa la capa d'ozó. Un cop formats els aerosols, els fluxes atmosfèrics els reparteixen ràpidament al voltant del planeta en qüestió de setmanes. I, malgrat la seva ràpida propagació, poden perdurar anys a l'atmosfera, estenent els seus efectes durant un període gens menyspreable.

El següent gràfic és extret de l'agència Anglesa Hadley Center for Climate Prediction and Research, i no fa referència a la temperatura en termes absoluts, sinó a les variacions respecte la mitjana 1960-2005 (anàleg als gràfics de la IPPC, però més clar). Es mostra un extracte que va del 1980 fins al 2005, on s'han assenyalat els moments de les 3 erupcions en que es centra aquest post. Tot i que no es pot veure l'efecte sobre la temperatura en termes absoluts, sí que s'aprecia com l'activitat volcànica va esmorteir la tendència alcista (línia vermella) de les temperatures.





Vet aquí com un fenomen que emet lava a 1200 graus Celsius, que associem al calor més intens sorgit de les entranyes del planeta, provoca, en realitat, un descens acusat de les temperatures. Vist això, no és estrany que molts estudiosos del clima afirmin que, de no ser per l'activitat volcànica, l'escalfament global derivat de l'activitat humana podria ser, avui dia, pitjor del que ja és. Així, malgrat que es tracti d'un fenomen local, l'erupció d'un volcà pot tindre efectes globals. Anàlogament, cadascun dels nostres actes poden tindre conseqüències al llarg i ample del planeta (Be a volcano, my friend).

Vist a Scientific American

la llegenda de la vila del sis

Allà on les muntanyes de Prades s'enfilen cap a l'interior, a 900 metres sobre el nivell del mar, dins la serra de Puigpelat, s'alça la Mussara. Pertany al terme municipal de Vilaplana i s'assenta, com un vigia mut, al damunt d'una paret de roca majestuosa que ofereix unes belles vistes de tot el camp de Tarragona, amb el mar a l'horitzó.

vista del Baix camp des de la Mussara (Foto: Flickr Aitor Escauriaza)

Al 1959 va marxar l'últim habitant d'aquest poble, que ha romàs silenciós des de llavors, desintegrant-se amb el pas dels anys. L'edifici millor conservat és L'església, amb el seu campanar sense campana que encara es projecta cap al cel, en un esforç titànic per no ensorrar-se i arrossegar amb ell la memòria d'aquell indret.

Apareix citat en documents del 1173, tot i que llavors ja estava habitat. De fet, se n'han trobat restes íberes, i el seu nom prové de l'àrab, Almussara, que pot fer referència a un lloc d'arrendament durant l'època sarraïna d'aquelles terres, però també a "lloc de marxa", referit a partença.

Les raons del seu abandonament es desconeixen, però s'apunta a les dures condicions de vida, doncs l'aigua era escassa i no hi arribava l'electricitat o el telèfon, fins al punt que els seus habitants es trobaven aïllats de la resta del món, guanyant-se la fama de desinformats. De fet, es va començar a utilitzar la frase "baixar de la Mussara" com a l'equivalent castellà de "bajar de la parra", sinònim de no enterar-se d'un lluç. I diu la dita popular:

Mare, badejo, badejo,
que la tonyina va cara;
les xiques de la Mussara
no es poden casar per ara.

Mare, si marit em dau,
no me'l deu de la Mussara
que la boira sempre hi jau
i la terra no m'agrada.

La boira sempre hi jau. La boira de la Mussara és llegendària. Deixem-nos envoltar per la boira i entrem a .... "la nave del misterioooo"

(Dale al play pa escuchá la música, mi arma)

El costat fosc .... MUUUAAH HAHAHAHA (foto: flickr SantiMB)

Diuen que per aquells indrets acostuma a posar-s'hi una boira tan densa i freda que desorienta fins i tot als caminants més experimentats. Enmig de la desorientació pots voltar durant hores, tot i que et semblin minuts, i els aparells elèctrics deixen de funcionar. Però sens dubte el moment més misteriós arriba quan cau la nit.

Diuen que s'han vist tota mena de fenòmens estranys allà dalt. Alguns han escoltat cascs de cavalls, o el so de la campana del campanar... que no hi és. N'hi ha que hi han vist ombres estranyes, i d'altres figures etèries, enfundades en túniques transparents, que es reunien a l'interior de l'església. Però fins i tot això pot semblar pueril al costat del més estrany fenomen de la Mussara.

Amagada entre la malesa que ha engolit el poble, deixant-ne només parets i runa, es troba una pedra. T'hi pots pujar al damunt, o saltar-la. Però ves amb compte perquè diu la llegenda que al voltant d'aquesta pedra fluctua una porta dimensional. Una porta que et trasllada a la vila del 6. Què és la vila del 6? Difícil pregunta, doncs ningú n'ha tornat per explicar-ho. Però els més agosarats parlen d'una dimensió paral·lela, d'un món que podria ser tan semblant com diferent al nostre. D'altres, encara més agosarats, diuen que la vila del 6 és l'avantsala del mateix infern .... escalofriannnnte.

Diuen que un bon dia, un dels habitants de la Mussara va aparèixer, de cop, als estats units. Al 1995, diuen, un enginyer alemany va desaparèixer durant tres hores. Quan va reaparèixer no recordava absolutament res. Aquests, al menys, van continuar a aquest món. No va tindre tanta sort l'Enric Martínez Ortiz, que junt a uns amics es va dirigir als voltants de la Mussara a collir bolets. Això era a l'Octubre de 1991. L'Enric va desaparèixer de cop, sense deixar rastre. Es van organitzar batudes a les que va col·laborar l'exèrcit, i on es van utilitzar gossos ensinistrats, però només es va trobar el seu cistell. No se n'ha sabut res més.

Estranyes desaparicions. Portes dimensionals. Dites populars que clamen "que la boira sempre hi jau i la terra no m'agrada". I un nom d'origen àrab que podria significar "lloc de partença", de partença cap a on? ... escalofriannnnnte.

val, val, val. Para la música. La Mussara es troba sobre un terreny calcari, amb força avencs. De fet, una visita a la Mussara es pot complimentar amb una excursioneta cap als avencs de la febró, una escletxa de 100 metres de llarg i gairebé 40 de profunditat a on es pot accedir a peu. Ser-hi a dins és una autèntica meravella. L'Enric podria haver caigut dins un avenc, o d'un pou natural, que s'obrís entre la malesa. De fet, si vas a caçar bolets no et mous sols per camins marcats, i et trobes exposat a caure dins un pou si no vigiles on poses els peus. Potser d'aquí uns anys un grup d'espeleòlegs trobi les seves restes.

Diuen de la Mussara que és un poble maleït. Pot ser ho és per aquells que hi creuen en malediccions. Pels que no, és un indret preciós que bé val una escapada pel seu paisatge i l'encant que té passejar entre els carrers d'un poble abandonat, on la imaginació sembla aflorar amb més força que a cap altre lloc. A banda, la seva història "indocumentada", la llegenda i la vila del sis el fan encara més atractiu si ets d'aquells que diuen que no hi creuen, però que passaria si...

Se m'oblidava. Hi ha una altra llegenda. Diu que aquell indret atreu, que un cop hi has anat es crea un vincle que et crida a tornar-hi. D'aquesta llegenda en dono fe. Des de que hi vaig ser, sovint penso a tronar-hi. De fet, ni tan sols sé per què dimonis m'he posat a buscar informació sobre la Mussara a la xarxa. Haurà caigut sobre mi la maledicció de la vila del sis? Trobaré una forma de viatjar gratis en l'espai i el temps? Em convertiré en turista multidimensional? Ja us ho explicaré quan torni cap a terres catalanes... des de l'altra dimensió.

La vida dins d'una gota d'aigua ... bruta

Quan estirem la cadena, rentem els plats o ens dutxem, veiem com els nostres residus desapareixen, gairebé miraculosament, canonada avall. Però a on van a parar les nostres aigües residuals? Si anessin a la rambla més propera els nostres rius serien torrents de llot. I si anessin al mar, la carabela portuguesa no seria l'únic que hauríem de témer que aparegués surant al nostre costat mentre ens banyem a la platja. No, van a parar a una EDAR, acrònim d'Estació Depuradora d'Aigües Residuals.

d'EDARs n'hi ha de petites, de grans i d'enormes, depenent del volum d'aigua que han de depurar abans de tornar-la, un cop neta, a torrents o rius. O, dit d'una altra manera, depenent de la grandària de la població. Però el que tenen en comú totes les EDARs és el lloc a on es du a terme la neteja de l'aigua bruta, el reactor. És clar que quan parlem d'un reactor hom s'imagina un continent metàlic i fumejant en el que s'hi aboquen tones de productes químics mitjançant enormes i rebregades canonades. Res més lluny de la realitat. Majoritàriament la depuració de les nostres aigües residuals no la fan màquines ni reactius químics, sinó microorganismes.

El reactor biològic d'una EDAR és un enorme ecosistema on els nostres residus alimenten tot un món d'organismes microscòpics que processen la brutícia (matèria orgànica, fosfats, nitrats, nitrits, ...), resultant una aigua cristal·lina. El realment curiós d'aquests reactors és que cadascun és diferent de l'altre, poblat per diverses espècies i en quantitats variables. Els microorganismes que hi habiten són autòctons de la zona on es troba l'EDAR, i la seva presència o absència depèn de les condicions geogràfiques i climatològiques. Així, el cap de planta ha de dedicar-se a conèixer el seu reactor i aprendre a treure'n la màxima eficiència, controlant diferents paràmetres com l'aireació, fonamental per aportar oxígen, el pH, la concentració de sòlids i un llarg etcètera. Tots aquests paràmetres ajuden a conèixer l'estat del reactor, però també hi juga un paper molt important la identificació dels diferents microorganismes que hi creixen, que són indicadors de la qualitat i eficiència del procés de depuració.

Tot plegat es tracta d'un treball multidisciplinar, basat sobretot en observacions empíriques, però també en l'aplicació de models matemàtics derivats de l'enginyeria química i industrial, en la química i en el coneixement extret de la biologia. Però, a banda de la ciència que implica depurar els nostres residus, posar una gota del reactor sota el microscopi és apropar-nos a un món increïblement divers. De microorganismes en trobarem de molts tipus, bacteris, algues, o uns organismes molt especials, els protistes. Tot i el nom, els protistes no són seguidors d'una religió estranya, són éssers eucariotes que no encaixen ni al regne dels fongs, ni al de les plantes ni al dels animals. I també trobem uns animals molt especials, els més petits del món.

Amb la Noemí, cap de planta de la depuradora Nord de Sevilla, ens hem dedicat a anar de safari microscòpic pel Youtube (ves quines coses a fer), i ens hem trobat amb vells coneguts. Aquí et deixo una mostra dels "seus bitxets"

En primer lloc veiem una Vorticella, un protista unicel·lular. Són "enormes" boques amb estructures ciliades al voltant dels "llavis". Amb aquests cilis remouen l'aigua constantment provocant vòrtex que fan arribar l'aliment al seu interior. Acostumen a estar ancorades a filaments, formant autèntics boscos microscòpics. Fixa't al minut 1:10, com la vorticella "s'espanta" en contactar amb un grumoll i, poc després, torna a desplegar-se, mostrant-se en tot el seu esplendor.






A continuació, les bèsties de la depuració (de 0.1-0.5 mil·límetres ... ehemmm), els rotífers, els animals més petits del planeta. Però també el bitxo més gros que es pot trobar dins el reactor (ja se sap, al país dels cecs, el borni és el rei). Neden i presenten diferents parts al seu cos, la més evident és la boca, però tenen intestí i glàndules digestives.






Un altre rotífer, el "cap de drac" (alias que li ha posat la Noemí), conegut com a BRACHIONUS ROTIFERO. Cap al minut 1:00 es tomba, i podràs fer-te una idea del seu aspecte en 3 dimensions. De rotífers n'hi ha unes 1800 espècies, el que vol dir que sempre te'n pots trobar de ben curiosos.







Els rotífers es reprodueixen asexualment (pobrets), mitjançant la generació d'una cèl·lula sexual que es desenvolupa sense necessitat de fecundació. Algunes espècies tenen un petit cervell i un rudimentari sistema nerviós. Serà suficient per desenvolupar algun vincle mare-fill? Veient el següent vídeo podria semblar que sí.

Com et pots imaginar, un reactor biològic es basa en un equilibri extremadament sensible. Per tant, hi ha multitud de factors que poden arruïnar tot el procés, però majoritàriament l'amenaça arriba de vertits incontrolats i prohibits, provinents d'empreses o tallers. No obstant, tu també pots afectar-lo quan llences l'oli usat per la pica. Una depuradora amb els bitxets morts és una depuradora inútil, que no pot processar la ingent quantitat d'aigua que hi arriba.

Malauradament, quan es sent a parlar d'una depuradora a les notícies és per un vertit d'aigua no processada. Però has de tindre una cosa clara: Quan ocorre una cosa així, normalment la culpa no l'hem de buscar a l'EDAR en si mateixa. Tot i que se'ls puguin atribuir responsabilitats penals, els treballadors d'una depuradora estan indefensos davant d'abocaments incontrolats de diferents productes, ja siguin reactius químics, greixos o olis. En aquests casos, els caps de planta, juntament amb les autoritats ambientals, emprenen un tasca detectivesca per tal de trobar els responsables. No obstant, determinar i demostrar la procedència d'un vertit és una tasca molt complexa, i amb força freqüència queda impune. Així que, si algun dia et trobes amb un vertit d'aigues residuals, potser a la platja on et banyes, pensa que hi ha tot un equip humà al darrera que s'està deixant la pell cada dia i que ha estat putejat per algú, segurament una sola persona, que només s'ha limitat a llençar un residu per la pica.

Informació: Wikipedia, cultivo de rotíferos (FAO), Youtube, NCBI, i la Noemí, of course.

un cos paradisíac

L'aire de la muntanya, pur, oxigenat. És tan maco anar d'excursió que es canta allò de "la merda de la muntanya no fa pudor encara que la remenis amb un bastó". I allà el tenim, el protagonista d'una escena bucólico-pastoril: el petit pixapins de torn remenant amb un pal una tifa recent pastada. Evidentment, la mare apareix pel darrera: "Keeeeeviiiing, no toques esooo que está lleno de bacteriaaaaas". Indignada, la tifa es gira i li diu a la dona: "I vosté senyora, què potser es creu millor que jo?".


Quina diferència hi ha entre tu i una tifa de vaca?. Val, d'acord, tens més consistència i si t'axafen no deixes rastre, però les diferències depenen del punt de vista. Des de l'òptica d'un bacteri, tu pots ser tan apetitós com una bona tifa. T'has preguntat mai quants bacteris viuen sobre (i de) nosaltres? I el que és més, quin tipus de bacteris portem al damunt?

Sabem que convivim amb bacteris, que n'estem plens, en tenim al llarg del tub digestiu i també a la pell. Però... no seran tants, no? Doncs no, no tants, només superen el número de les nostres pròpies cèl·lules en una relació 10 a 1. El cens bacterià del nostre cos puja a 100 mil milions d'individus que campen al llarg i ample. Sent així, no es pot negar que identificar els bacteris que resideixen a la nostra pell té cert interès ... coi, estan vivint de nosaltres, els gorrons, i ni tan sols es presenten.

Per això la Julie Segre, del NIH d'Estats Units, es va proposar fer un cens de les espècies bacterianes que habiten la nostra pell. I per fer-ho va decidir utilitzar una tècnica basada en l'anàlisi del RNA microbià, concretament del provinent dels ribosomes (el 16S, per a més informació). I és que cada espècie de bacteri conté un RNA ribosòmic diferent que li dona una empremta única. Però, sens dubte, el gran avantatge d'utilitzar aquesta tècnica és que no calen cultius en plaques petri, i permet identificar un major número d'espècies que les tècniques convencionals .

Utilitzant aquesta tècnica s'han arribat a identificar més de 100 espècies diferents poblant els nostres cossos (Nota: A algunes webs parlen de 1000 espècies, però crec que a algú se li va colar un 0 de més pel camí). A més, sembla que les espècies que ens habiten no són massa diferents entre persones. Però aquí no acaba tot, perquè resulta que aquesta gran diversitat no és homogènia. La zona menys poblada es troba al darrera de l'orella, on habiten unes 15 espècies diferents, mentre que l'avantbraç a resultat la zona més "cosmopolita", amb una mitjana de 44 espècies. A què es deu la poca homogeneïtat de la diversitat entre les diferents zones del nostre cos? Doncs aquesta és una pregunta que queda sense resposta de moment, però s'hipotetitza amb una raó multifactorial, on jugui un paper important variables com el pèl, greix, exposició a l'exterior i un llarg etcètera. Hi ha una altra dada ben curiosa: Sembla que la localització de cada tipus de bacteri no depén de l'individu, sinó que sempre tendeix a crèixer al mateix lloc a tots els humans analitzats. Per explicar aquesta observació els investigadors apunten que segurament la localització de cada espècie té un motiu concret, podria ser que atorgués algún avantatge tant pels humans com pels propis bacteris, una relació simbiòtica.

Així que, pel que sembla, portem al damunt ... perdó... SOM un ecosistema que camina per un altre ecosistema que camina per un altre ecosistema que camina per un altre ecosistema ...


vist a ScienceNow

l'estat del món en gràfics (2)

carreteres

New scientist


trànsit marí New scientist



ferrocarril New scientist



trànsit aeri





El món si atorguem a cada país una superfície proporcional a la quantitat de gasos d'efecte hivernacle que genera
Images of the social and economic world




vegetació (clik per ampliar) New scientist



Desintegració de la placa Wilkins (Antàrtida)

Denverpost

on és el cul del món?

"Què petit és el món!" s'acostuma a dir quan et trobes un conegut a un indret remot. De fet, no crec que sigui per que el món sigui petit, sinó perquè gent semblant es mou per llocs semblants. És possible que a Nova Zelanda et trobis un veí del barri, però difícilment et trobaràs un Sherpa del Nepal visitant la torre Eiffel.

No obstant, el que sí és cert és que viatjar pel planeta cada cop és menys difícil. Les xarxes de carreteres, vies fluvials i ferrocarril existents fan que més del 90% de la terra estigui a menys de 48 hores de camí de la ciutat més propera. Fins i tot àrees considerades com inaccessibles ho són menys del que ens pensem, com l'Amazones. Allà, tan sols un 20% del terreny és accessible en més de 48 hores desde una ciutat. La raó es troba en les extenses vies fluvials que poden utilitzar-se per navegar al llarg d'aquelles contrades.

A la següent imatge pots veure un mapa del planeta on es representa per colors el temps que es triga en arribar a una ciutat fent ús de vies terrestres i fluvials. Quant més groc, més ràpid.

clik sobre la imatge per ampliar

Com pots comprovar perdre's és difícil, sempre i quan tinguem el mitjà de transport adient a cada moment. I, tot i així, més d'un necessitaríem un bon GPS.

I, és clar, davant un mapa d'aquestes característiques, es impossible no fer-se una pregunta vital per la comunitat cristiana i la teologia en general: A on va perdre crist l'espardenya? O, en paraules més profanes: On és el cul del món? Si fem un zoom al mapa, a la zona del Tibet, ho descobrirem:

Doncs sí, oficialment el lloc més remot del planeta es troba al Tibet (amb permís de l'Antàrtida), i les coordenades exactes són 34.7°N, 85.7°E. Des d'aquí, arribar a la ciutat més propera (Lhasa o Korla) costa ni més ni menys que tres setmanes, 20 dies caminant i 1 dia en cotxe. Tot per fer uns 600-800 km, com pots comprovar amb el google maps.


Això sí, quan li planteges trobar la ruta per anar del punt A a Lhasa, el servei et respon que no la pot calcular. Google serà poderós, però no tant.

I per finalitzar, vist això i conya a banda, aquest mapa i el fet que el lloc més inaccessible del món es trobi a 600-800 Km de la ciutat més propera ens dona una idea de l'impacte de l'home al planeta. Dona per pensar, no trobes?

vist a New scientist

la màquina som nosaltres

La web 2.0. Contingut fet per usuaris pels usuaris. Escrivim als nostres blogs, les nostres webs, hi posem imatges, vídeos, música. Indexem informació i la relacionem. I, encara més, ens relacionem entre nosaltres. Donem informació, aparentment irrellevant, dins un espai dinàmic i de forma constant. Tots formem una enorme xarxa d'informació sobre nosaltres mateixos. Si la web tingués consciència podria aprendre en un instant qui som i què som. De fet, ja ho sap. Nosaltres som la xarxa i alhora ens utilitza.

Guardo pocs records de la infància. Però encara porto marcat a la memòria el dia en que vaig donar-li al botó del play del radiocassete negre i quadrat del meu oncle. La cinta magnètica de la casset que hi havia a l'interior va començar a rodar i per l'altaveu va sorgir una música al·lucinant. Va ser un dels grans descobriments de la meva infantesa, acostumada a melodies puerils fetes expressament per la canalla. Aquella música em va deixar bocavadat, em va atrapar durant hores una tarda d'estiu i se'm va grabar a foc a les joves neurones. No vaig conèixer el nom del grup, ni vaig ser conscient del que estava escoltant, fins força temps després. Bon cap de setmana!

del mico a l'home o de l'home al mico

Avui viatgem fins a San Francisco, al Novembre de 2004. A un dels laboratoris de la University of California, la Katherine Pollard i el seu supervisor David Haussler miraven enmig d'un tens silenci el monitor de l'ordinador. El programa escrit per la jove investigadora acabava de llençar els resultats a la pantalla després de mesos programant i polint el codi. El resultat eren lletres, un grapat de As, Cs, Ts i Gs formant seqüències, una sota l'altra. Feia temps que aquelles seqüències tenien nom, havien decidit que les anomenarien HAR, acrònim de Human Accelerated Region. I la primera del rànquing, com no podia ser d'una altra manera, es diria HAR-1. La Katherine va seleccionar-la i va llençar una cerca al buscador de la U.C. Santa Cruz, que va començar a recopilar informació de bases de dades públiques relacionada amb aquella preuada seqüència. En pocs segons van tindre davant els ulls el resultat de la cerca. I en veure'l tots dos van exclamar: increïble.

Feia un any que la Katherine s'havia incorporat a un grup de recerca internacional que treballava amb el genoma del ximpanzé. Com a Bioestadística estava molt interessada en indagar sobre els orígens de l'espècie humana, i poder treballar amb la seqüència dels nostres simiescs parents suposava una oportunitat que no podia deixar escapar: Què ens diferencia del ximpazé? Perquè l'evolució ens va portar per camins tan diferents?

El ximpanzé i l'ésser humà difereixen tan sols en un miserable 1% del genoma. L'altre 99% de les bases empaquetades al nucli de les nostres cèl·lules és idèntic. Era en aquell 1% on la Katherine havia de buscar les respostes. Però malgrat tractar-se d'una ínfima diferència, que sens dubte acota el problema, l'1% representa uns 15 milions de lletres. L'única forma d'encarar el problema era mitjançat l'ús d'ordinadors, calia fer un programa capaç de buscar les diferències entre el genoma humà i el del ximpanzé. Però això no és tot, calia una l'estratègia, un fil conductor que fes que el programa busqués al lloc adient. I és que hi ha diferències i diferències. Caldria buscar entre aquelles seqüències que difereixen entre els dos organismes, però que alhora representen una divergència evolutiva significativa.

El secret per fer això es trobava a les mutacions. Quan aquestes no afecten a l'organisme s'acumulen al llarg del temps a una velocitat constant, propietat que podem utilitzar per saber quant de temps separa dues espècies en l'escala evolutiva. Per això a aquestes mutacions se les anomena també "ticking of the molecular clock" (el tic tac del rellotge molecular). Però què ocorre si una mutació és positiva per a l'individu? Doncs que l'ajudarà a sobreviure, a adaptar-se millor al seu entorn i a ser més fort. La mutació es transmetrà a la descendència i farà evolucionar l'espècie. Així, la nova mutació es fixarà dins el genoma i, als nostres ulls, apareixerà en un moment que no li tocava: el tic tac del rellotge molecular s'haurà accelerat en aquella regió del genoma. Per tant, calia buscar les regions del codi genètic que diferien entre humans i ximpanzés però que al mateix temps s'allunyaven de la velocitat normal de mutació. Aquestes regions serien les que havien proporcionat a l'espècie humana un avantatge evolutiu i l'havia fet divergir del ximpanzé a partir d'un ancestre comú. I el programa de la Katherine feia exactament això, buscar aquestes regions accelerades. I per això mateix, aquestes regions volien anomenar-les HAR.



Tornem al laboratori, on els dos investigadors miraven astorats la pantalla de l'ordinador. Al davant dels seus ulls tenien la seqüència de 118 parells de bases batejada com a HAR1 humana i els seus homòlegs de ximpanzé, ratolí, rata i pollastre. Entre pollastre i ximpanzé, que van divergir fa 300 milions d'anys, la diferència entre seqüències era de 2 bases. Entre humans i ximpanzés, 18 de les 118 bases eren diferents. Això està molt lluny d'una acumulació de mutacions normal. Alguna cosa havia fet que les mutacions a la HAR1 s'establissin als humans, sens dubte. Però el que realment els va sorprendre no fou aquesta comparativa, sinó la informació sobre la seqüència. No era desconeguda del tot, de fet la HAR1 havia aparegut en un estudi anterior dins un panell enorme de seqüències, però ningú s'havia parat a estudiar-la, ni tan sols estava batejada. El més sorprenent, però, va ser que aquell estudi mostrava que HAR1 era activa al cervell. És aquesta la gran diferència entre el cervell dels humans i els ximpanzés o la resta d'espècies? És coincidència que el que més ens diferencia dels nostres parents més propers es trobi al cervell? Segurament aquí no hi ha coincidències, tan sols evolució.

Estudis posteriors han demostrat que aquesta seqüència no es comporta com un gen normal, sinó que serveix com a motlle per fer RNA, però aquest RNA no dona lloc a una proteïna, sinó que presenta funcions reguladores dins un tipus de neurones indispensables pel correcte desenvolupament del còrtex cerebral. No obstant, la seva contribució neta a l'evolució de l'espècie humana encara està per arribar, els estudis sobre HAR1 no paren i potser d'aquí un temps en sentim a parlar de nou.

Una altra de les HAR trobada per la Katherine ha guanyat força fama darrerament. Aquesta però ja tenia nom: FOXP2, anomenat com el "gen de la parla". Va ser al 2001 quan científics d'Oxford van associar mutacions a aquest gen amb deficiències a l'hora d'articular certs sons. Recentment s'ha introduït aquest gen a ratolins, alimentant l'aparició de titulars ben sucosos. Però hi ha altres aspectes d'aquest gen que criden l'atenció, com que s'hagi trobat la seva versió moderna al DNA extret de fossils Neanderthals, el que fa suposar que podrien articular sons d'una forma força similar a com ho fem nosaltres.

Altres HAR són la ASPM, que controla la mida del cervell, el qual ha crescut més del triple desde l'aparició dels humans. La LCT, que ens permet la digestió del sucre de la llet, permetent-nos utilitzar com a aliment la llet d'altres mamífers. O la HAR2, la segona al rànquing de canvis més pronunciats entre ximpanzés i humans, que dirigeix l'activitat genètica durant el desenvolupament de la cintura o els dits.

Tot plegat unes poques divergències que realment marquen la diferència entre uns animals que viuen en harmonia amb l'entorn i uns altres animals que es dediquen a destruir-lo. Diferències que ens fan entendre encara més la complexitat de la natura, de l'evolució i de la vida i que ens allunyen per un ratet (espero) de la complexitat de la societat i els mal rotllos de les relacions entre humans, fent que ens puguem mirar la nostra existència des d'un altre punt de vista.

vist a Scientific American

cèl·lules mare: De cara a barraca

Els propers anys podrien esdevenir un punt d'inflexió al camp de la medecina. Aquest és un clam que portem escoltant fa molt de temps: vacunes, tractaments miraculosos contra tot un munt d'enfermetats, càncer, VIH, malària, ... Però aquests "propers anys" on són? Quan arribaran?

Respondre a aquestes preguntes és agosarat, pràcticament impossible i frega la imprudència. I Per això, per imprudent que sóc, m'atreviria a dir que "aquests anys" els estem vivint ara mateix. És possible que ens trobem a una època gairebé tan revolucionària com la de la penicil·lina o les primeres vacunes. Avui, però, la complexitat que suposa avançar en coneixements fa que tot sembli lent i improductiu. Però les noves tecnologies i el coneixement acumulat fins ara comencen a donar fruits. Avui et vull apropar un d'aquests grans avenços: els tractaments amb cèl·lules mare iPS (per induced pluripotent stem cells o cèl·lules mare pluripotents induïdes). Es tractarà d'un gir tan espectacular com el que es va produïr amb Alexander Fleming o Edward Jenner?

Ja fa temps que vaig tractar el tema de les iPS. Però anem per parts: Què són i què diferència les iPS de les cèl·lules mare convencionals?

Al 1998, James Thomson a la Universitat de Wisconsin va aïllar les primeres cèl·lules mare d'embrions humans. Eren cèl·lules capaces de ser diferenciades en qualssevol tipus cel·lular. Aquesta propietat va fer aflorar una idea: Es podrien cultivar cèl·lules mare d'un pacient per generar teixits sencers i substituir òrgans malmesos del mateix malalt? De ser així, mitjançant aquestes cèl·lules es podrien fer trasplantaments o substitucions de teixits, fos quin fos, sense haver d'esperar donants compatibles amb el receptor i sense problemes de rebuig.

Figura 1. Una cèl·lula pluripotencial natural (en aquest cas embrionària) pot ser diferenciada a diferents tipus celulars

Però això no era tot, la potencialitat de les teràpies amb cèl·lules mare semblava gairebé infinita ja que no només es poden diferenciar sota condicions de laboratori. De vegades, només cal posar-les al lloc adient dins el nostre cos per què elles soletes reparin un òrgan malmès.

només hi havia un problema: Aquestes cèl·lules mare provenien d'embrions. I aquesta no és una font generosa i, a més, comporta un debat ètic força incòmode. Calien alternatives. I l'alternativa amb majúscules va arribar al 2007, quan Shinya Yamanaka, de la Kyoto University, va aconseguir que cèl·lules normals (somàtiques), totalment diferenciades, revertissin el seu programa gènic a un estat anterior, al moment en que eren cèl·lules mare igual que les embrionàries. Aquesta va ser sens dubte una enorme troballa i, per sorpresa de tots, una troballa relativament "fàcil", doncs no calia una tecnologia extraordinària per aconseguir iPS. Un gran pas que, malgrat tot, no estava exempt de problemes: Els gens introduïts a les cèl·lules podien provocar que aquestes, amb el temps, esdevinguessin canceroses, iniciant l'aparició de tumors malignes.

Però recentment hem rebut una fantàstica noticia en aquest sentit provinent de dos grups diferents, un liderat per Shen Ding, del Scripps Research Institute de California i l'altre emplaçat al Stem Cell and Regenerative Medicine International. Ambdós grups han aconseguit generar iPS aparentment segures. Com ho han fet? Doncs, un cop més, mitjançant l'estratègia més senzilla: Les iPS del Doctor Yamanaka podien esdevenir canceroses degut als gens que els havien introduït. La nova estratègia es basa en posar dins de cèl·lules somàtiques no els gens, sinó les proteïnes que aquests codifiquen. Al contrari dels gens, que perduren a l'interior de la cèl·lula, les proteïnes tenen un temps de vida limitat. Fan la feina, revertint les cèl·lules somàtiques a cèl·lules mare i, a continuació, la mateixa maquinària cel·lular les elimina. El resultat és una iPS "genèticament neta".


Ara només queda afinar la tècnica, però es creu que , si tot va bé, cap a finals de l'any vinent es podran començar els assaigs clínics. No obstant, en tractar-se d'una tecnologia tan nova, no es pot assegurar que estigui exempta de risc. Si aquesta cerca continua així, potser podrem arribar a veure la solució a un panell interminable de malalties com la diabetis, diferents tipus de càncer, malalties neurodegeneratives i cardiovasculars i un llarg etcètera.

De moment, i per anar obrint boca sobre les possibilitats de les cèl·lules mare, només cal fer una ullada (mai millor dit) a les noticies de la setmana passada. Ens arriba d'investigadors australians que han aconseguit revertir un tipus de ceguera força comú, derivada de lesions a la còrnea. La tècnica és relativament senzilla, i tan barata que podria aplicar-se a tothom, independentment dels recursos econòmics. Es tracta d'extreure cèl·lules mare de l'ull i reproduïr-les sobre una lent de contacte. 10 dies després de portar la lent de contacte, els pacients van experimentar una millora dramàtica a la visió de l'ull afectat. Un cop més, el procediment és extremadament senzill, es posen les cèl·lules mare al lloc adient i la natura fa la resta. En aquest cas es van utilitzar cèl·lules mare de l'ull del propi pacient, però t'imagines el que pot suposar poder obtindre-les a partir de qualsevol cèl·lula del teu cos? I tot el que es podria fer amb elles? Aquestes serien les iPS.

Sembla, doncs, que tots els petits avenços, grans de sorra sorgits cada dia de laboratoris de tot el món, comencen a fer muntanya. Les iPS podrien ser la nova pedra angular de la medecina. Serà així o ens trobarem amb limitacions no contemplades fins al moment?. En poc temps, molt poc, ho sabrem.

Top 10 de les espècies descobertes al 2008

Espècies vegetals, animals, ... coses. La vida que alberga el nostre planeta és tan variada que encara avui descobrim espècies noves al llarg i ample del món. Només a la zona del Gran Mekong, compartida per Laos, Burma, Vietnam, Tailàndia i Cambotja, s'han descobert més de 1000 espècies entre el 1997 i el 2007, pràcticament dues noves espècies cada setmana. En total, es calcula que al nostre planeta es troben unes 15000 espècies noves cada any. I com això dona per molt, fa poc, el International Institute for Species Exploration ha publicat un llistat amb les espècies més rares o curioses descobertes durant l'any 2008. Passem a veure-les:





Aquesta enorme palmera, la Tahina spectabilis, fa 18 metres i va ser descoberta a Madagascar. Floreix un únic cop en tota la seva vida de 35-50 anys, i generar les flors li resulta un esforç tan gran que mor poc després de fer-ho. Des del seu descobriment se n'han trobat un centenar d'exemplars.







No, no és un altre vegetal. És un insecte-pal. Concretament l'insecte més llarg trobat fins a l'actualitat i oficialment el més llarg del món: Fa 57 centímetres l'animaaal !. Se'l coneix com a Chan's megastick, literalment "el megapal de'n Chan" (es pot riure, sí), donat que va ser el naturalista Datuk Chan qui va adquirir l'insecte a Borneo.







I esto que é lo que eeeé (que diria Paquirrin). Això és un cavall de mar, alies Hippocampus satomiae, trobat a la costa de Borneo. Passarà al llibre dels rècords com el cavall de mar més petit del món, 13 mil·límetres fa la coseta.








Uiiiix quina coseta més moooooonaaaaaaa. Es tracta de la serp més petita del món (10.4 cm), anomenada Leptotyphlops carlae en honor a l'esposa del decobridor, Carla. Va ser trobada a l'illa de Barbados, i es creu que el seu petit tamany és degut a un llarg procés d'adaptacio de l'espècie a un territori limitat com és una illa.







És una deposició d'ocell? És el que em va sortir l'altre dia a l'esternudar? No! És el llimac fantasma!. I no és només terrorífic pel seu aspecte perquè aquest petit monstre és carnívor, un autèntic i temible depredador: Una filera de dents afilades li permeten caçar i menjar cucs de terra. D'acord, val, una batalla ferotge entre un llimac i un cuc de terra no és el mateix que una lleona caçant un Nyu, però no deixa de fer por. Aquest bitxo va ser descobert a un jardí de Cardiff. Sí, la Cardiff de Gales, de vegades no cal marxar molt lluny per trobar noves espècies.






I ara, què coi tenim al davant? el sifó del lavabo de casa? Un trombó de la Bang and Olufsen? Nop, això és un cargol. Però a diferència de la resta de cargols, que tenen la closca cargolada sobre un sol eix, la closca d'aquest bitxo gira entorn a 4 eixos diferents. Curiós, si més no, el disseny que l'evolució li ha regalat a aquest animal. Això sí, el que veus és la closca, perquè el bitxo que hi viu a dins encara no s'ha pogut veure. Caldrà cantar-li allò de "Cargol treu banya..."





Un peix.





I un altre peix... bé, no ens passem, aquest no és ben bé un peix, tot i que s'assembla. Aquest, però, no l'han trobat viu, sinó fossilitzat. Es tracta d'un fòssil de 380 milions d'anys trobat a Austràlia. Ho bó de la troballa és que el peix va morir mentre paria una cria que també va morir, i es van fossilitzar tots dos, cordó umbilical inclòs. Sí, he dit parir i cordó umbilical per què es tracta del vertebrat més vell del que es té noticia que pareix les cries enlloc de posar ous. Et pots imaginar la rellevància d'aquest fòssil: el nou malson dels creacionistes. Se l'ha anomenat "la mare peix", també conegut com a Materpiscis attenboroughi.






Un Bonsai? Ho podria ser, però es tracta d'una senyora planta amb tots els ets i uts. Una planta de cafè, per donar més pistes. De cafè ... Descafeïnat!. Trobada al Camerun, és la primera planta d'aquest tipus que no sintetitza cafeïna. Farà que no calgui recórrer a processos d'extracció per disposar de cafè descafeïnat. Ara només falta que trobin la vaca que dona llet amb cola-cao.






I per finalitzar... Què cony és això? Vaja, ja està el graciós de l'Asimetrich amb els seus acudits de meeeerda fent-se el graciós. Eeeep, calma, tranquil·litat. L'última de les noves espècies que es presenten és massa petita per poder ser vista, però resulta que la tenim ben aprop... al menys d'aquells que utilitzen esprais pel cabell. Es tracta d'un bacteri, el Microbacterium hatanois, un extremòfil que es troba com a casa als esprais cosmètics. De fet, va ser aïllat d'un pot de laca i es desconeix si pot ser nociu pels humans.

Així que ja ho veus, després de 250 anys classificant i descobrint noves espècies, als humans encara ens queden milions d'éssers vius per conèixer. El nostre planeta, sens dubte, ens guarda encara moltes sorpreses i descobriments asombrosos.

retencions i matemàtiques

Com es viu una retenció? Tancat al cotxe, esperant una eternitat per avançar uns miserables metres, desesperant per segons. I si això ens ocorre cada dia? Uf!. Quan no tenim més remei que utilitzar el cotxe per desplaçar-nos, moltes vegades pensem que tant de bo l'autopista de 3 carrils en tingués 4, o, encara millor, 5 carrils. O que tan de bo n'hi haguessin més d'autopistes i autovies que permetessin rutes alternatives, mobilitat total vaja. Doncs ara imagina't què pensarien els habitants de Seoul quan, uns anys enrere, es va substituir una autopista de 6 carrils per un immens parc. Es van tornar bojos els encarregats de la planificació urbanística de la ciutat? Doncs sembla que no perquè, per sorpresa dels enfurismats transportistes, en poc temps va comprovar-se que la circulació havia millorat. Què va passar? Doncs, pel que sembla, que la paradoxa de Braess es va invertir.

El matemàtic Dietrich Braess de la Ruhr University Bochum alemana va descriure aquesta paradoxa: A una xarxa en la qual les entitats que es mouen busquen racionalment la ruta més eficient, si afegim més capacitat es pot donar una reducció de l'eficiència global de la xarxa. És a dir, que dins una ciutat on el trànsit és prou fluid, posar més carrers, o fer el s existents més amples, pot resultar en una disminució de la fluidesa del trànsit, per extrany que sembli. El projecte de Seoul, però, demostra que la paradoxa formulada a l'inversa també pot ser vàlida: Tancar una autopista (això és disminuïr la capacitat de la xarxa) pot millorar l'efectivitat del sistema.

Un pas més en la comprensió d'aquesta paradoxa es va publicar al Physical Review Letters per Michael Gastner, dins un article anomenat "The Price of Anarchy in Transportation Networks". Aquests investigadors van utilitzar dades reals sobre xarxes de carreteres per generar models matemàtics de trànsit i estudiar diferents comportaments dels conductors. Què van trobar? Doncs que si tots els conductors busquen la ruta més curta a la seva destinació, el sistema arriba sempre a l'equilibri de Nash (per John Nash, premi Nobel d'economia al 1994 i portat al cinema per Russell Crow a a beatiful mind, una mente maravillosa). L'equilibri de Nash, aplicat a aquest cas, és aquell estat on cap conductor arribarà abans per molt que canvii la seva estratègia de forma unilateral. El problema és que aquest equilibri de Nash és menys eficient que l'equilibri al que s'arriba si els conductors actuen de forma no-egoista o, dit d'una altra manera, si els conductors coordinen els seus moviments per beneficiar a tot el grup.

En resum, que si cadascú va a la seva dins una ciutat, buscant la ruta més curta i intentant arribar a destí en el mínim temps possible, la situació normal i que triem tots a l'hora de conduir, s'arriba a l'equilibri de Nash. No obstant, si tots els conductors de la ciutat coordinessin els seus moviments per beneficiar a tot el conjunt, s'arribaria a un altre equilibri on es podrien arribar a estalviar fins a un 30% del temps.

Però, és clar, això és una miqueeeeeta utòpic. Tots actuant alhora pel bé comú? jejeje, algú em pren el pèl?. Està clar que mai millorarem l'equilibri de Nash, al menys no per voluntat pròpia. Però s'hi podria trobar solució? Doncs sembla que sí, una solució tan dràstica com la de Seoul: tancar carrers. Si tanquem certs carrers, els conductors no podrem conduir egoistament, triant la ruta més curta, donat que no tindrem alternatives per triar. De fet, quan al model de la ciutat de Boston utilitzat pel Michael Gastner es van tancar fins a 6 carrers, la fluidesa del trànsit va millorar. Un cop més, tot i que aquesta vegada sobre el paper, la paradoxa de Braess inversa sembla funcionar.

Això és sobre el paper, però funcionaria a la realitat?. Pensem-ho bé. Imaginem tot de carrers, i tots els carrers de doble sentit i creuant-se entre si: La xarxa tindria una gran capacitat i podriem arribar al nostre destí en un plis, recorrent la mínima distància possible. Però, espera un moment, t'imagines el munt de semàfors i cruïlles i caos que hi hauria? Segur que no sortiria més a compte donar una mica més de volta i trobar molts menys semàfors? Pensem per un moment en un exemple pràctic: l'eixampla de Barcelona. Allà els carrers acostumen a ser d'un sol sentit, però saps que si ara no pots tombar a la dreta, ho podràs fer al següent carrer. Això et fa tombar una mica, però millora el flux del trànsit. És a dir, que per molt paradòxica que sembli la paradoxa de Braess (valgui la paradox... la redundància), ens trobem davant una màxima que es té molt en compte, més del que ens pensem, al disseny urbanístic.

I parlant de semàfors. Què et semblaria treure tots els semàfors, les senyals pintades i la separació entre carrer i borera? En principi sembla una bogeria i poc menys que un suïcidi, però la idea és que la falta de regulació del trànsit força als conductors a prendre més responsabilitat sobre les seves accions.Sobre el paper, i segons alguns casos pràctics, això millora la fluidesa i la seguretat. Però, col·lega, si aquests teòrics de la planificació urbanística volen veure'n un exemple pràctic, que vagin cap a l'Índia, a on les carreteres són de tot menys segures:



Així, portant tot això al món real, quin és el sistema per millorar el trànsit? Quina formula apliquem? Doncs, en la meva opinió és molt senzill: més transport públic. Sí, no és massa matemàtic, però s'entén bé oi?

el batec de la terra

La idea de la terra, el nostre planeta, com a ésser viu és d'allò més poètica. Ens apropa a la idea de la mare terra dels indis o de les revisions més animistes de la teoria de Gaia de Lovelock. Ens la fan més fràgil, més propera, més profanable. Però aquesta visió de la terra com a organisme s'escapa a la lògica i a la majoria de les observacions fetes per l'objectivitat de la ciència. I dic la majoria perquè, de tant en quant, ens trobem amb fets que semblen escapar a la lògica i, en un moment, desmunten teories que han estat acceptades i vigents durant tot un munt de temps.

Què passaria si la terra tingués pols? Si el seu interior bategués com un autèntic cor? Si això fos cert, revolucionaria les nostres idees sobre el que ocorre sota els nostres peus.

Dos noruecs, en Rolf Mjelde, de la Universitat de Bergen, i en Jan Inge, de la universitat de Oslo, tenien com a objectiu utilitzar dades sismològiques per determinar els canvis que ha patit el gruix de l'escorça terrestre entre Islàndia i Groenlàndia al llarg del temps. I ho van fer, però alhora es van adonar d'un fet ben curiós. El gruix de l'escorça d'aquella freda part de la terra depèn d'una forta corrent de magma. Quan la corrent és forta, el gruix de l'escorça augmenta degut al nou material que aporta el plomall de roca incandescent. I, de la mateixa manera, l'ecorça s'aprima en debilitar-se el corrent de magma.

D'aquesta manera, mitjançant l'estudi del gruix de l'escorça durant els darrers milions d'anys, els investigadors poden inferir la fortalesa del plomall de magma al llarg del temps. I el que van observar és una periodicitat de 15 milions d'anys en l'enfortiment de la corrent. La lava flueix com un pols, com impulsada per un batec que arriba cada 15 milions d'anys a la superfície d'Islàndia.

Aquesta dada va engrescar els investigadors, que van anar a buscar a un altra zona de la terra amb característiques sismològiques semblants a les estudiades, on poder repetir els seus càlculs. El lloc escollit va ser Hawaii. I la seva sorpresa va ser majúscula al trobar que els polsos de magma a Hawaii segueixen la mateixa sincronia que els d'Islàndia: Un pols amb una cadència de 15 milions d'anys. L'estudi original el trobaràs aquí.

Representació del batec. Click per ampliar.

Arribat aquest punt, els investigadors es preguntaren si aquesta sincronia podria estar relacionada amb canvis al mantell terrestre (capa de material calent i pastós a on "sura" l'escorça) o cal buscar el seu origen al mateix cor de la terra, al nucli. Segons declarava en Mjelde a New Scientist "Aquests dos [pulsos] estan a zones molt diferents de la terra, pel que no crec que estiguin relacionats a algun fenomen del mantell. Han d'estar relacionats amb el nucli d'alguna manera. No hi veig cap altra possibilitat". Això voldria dir que el nucli de la terra escalfa periòdicament el mantell, generant plomalls que brollen a diferents punts de la terra.

Fins ara, els geòlegs que creien en la possibilitat dels pulsos de magma pensaven que aquests eren generats pel mateix mantell terrestre, degut a processos que impliquen contacte entre zones de diferents viscositats. Ara, després d'aquestes dades, caldrà replantejar-se els models geològics que expliquen el nostre món, el nostre planeta. És possible que el nucli del planeta, actuant com un cor, envii pulsos de magma arreu del món de forma periòdica? És possible que bategui? Calen més estudis per poder començar a respondre aquestes preguntes, sobretot una d'elles: Per què?

Vist a New Scientist.