La idea de la terra, el nostre planeta, com a ésser viu és d'allò més poètica. Ens apropa a la idea de la mare terra dels indis o de les revisions més animistes de la teoria de Gaia de Lovelock. Ens la fan més fràgil, més propera, més profanable. Però aquesta visió de la terra com a organisme s'escapa a la lògica i a la majoria de les observacions fetes per l'objectivitat de la ciència. I dic la majoria perquè, de tant en quant, ens trobem amb fets que semblen escapar a la lògica i, en un moment, desmunten teories que han estat acceptades i vigents durant tot un munt de temps.
Què passaria si la terra tingués pols? Si el seu interior bategués com un autèntic cor? Si això fos cert, revolucionaria les nostres idees sobre el que ocorre sota els nostres peus.
Dos noruecs, en Rolf Mjelde, de la Universitat de Bergen, i en Jan Inge, de la universitat de Oslo, tenien com a objectiu utilitzar dades sismològiques per determinar els canvis que ha patit el gruix de l'escorça terrestre entre Islàndia i Groenlàndia al llarg del temps. I ho van fer, però alhora es van adonar d'un fet ben curiós. El gruix de l'escorça d'aquella freda part de la terra depèn d'una forta corrent de magma. Quan la corrent és forta, el gruix de l'escorça augmenta degut al nou material que aporta el plomall de roca incandescent. I, de la mateixa manera, l'ecorça s'aprima en debilitar-se el corrent de magma.
D'aquesta manera, mitjançant l'estudi del gruix de l'escorça durant els darrers milions d'anys, els investigadors poden inferir la fortalesa del plomall de magma al llarg del temps. I el que van observar és una periodicitat de 15 milions d'anys en l'enfortiment de la corrent. La lava flueix com un pols, com impulsada per un batec que arriba cada 15 milions d'anys a la superfície d'Islàndia.
Aquesta dada va engrescar els investigadors, que van anar a buscar a un altra zona de la terra amb característiques sismològiques semblants a les estudiades, on poder repetir els seus càlculs. El lloc escollit va ser Hawaii. I la seva sorpresa va ser majúscula al trobar que els polsos de magma a Hawaii segueixen la mateixa sincronia que els d'Islàndia: Un pols amb una cadència de 15 milions d'anys. L'estudi original el trobaràs aquí.
Representació del batec. Click per ampliar.
Arribat aquest punt, els investigadors es preguntaren si aquesta sincronia podria estar relacionada amb canvis al mantell terrestre (capa de material calent i pastós a on "sura" l'escorça) o cal buscar el seu origen al mateix cor de la terra, al nucli. Segons declarava en Mjelde a New Scientist "Aquests dos [pulsos] estan a zones molt diferents de la terra, pel que no crec que estiguin relacionats a algun fenomen del mantell. Han d'estar relacionats amb el nucli d'alguna manera. No hi veig cap altra possibilitat". Això voldria dir que el nucli de la terra escalfa periòdicament el mantell, generant plomalls que brollen a diferents punts de la terra.
Fins ara, els geòlegs que creien en la possibilitat dels pulsos de magma pensaven que aquests eren generats pel mateix mantell terrestre, degut a processos que impliquen contacte entre zones de diferents viscositats. Ara, després d'aquestes dades, caldrà replantejar-se els models geològics que expliquen el nostre món, el nostre planeta. És possible que el nucli del planeta, actuant com un cor, envii pulsos de magma arreu del món de forma periòdica? És possible que bategui? Calen més estudis per poder començar a respondre aquestes preguntes, sobretot una d'elles: Per què?
Vist a New Scientist.
Què passaria si la terra tingués pols? Si el seu interior bategués com un autèntic cor? Si això fos cert, revolucionaria les nostres idees sobre el que ocorre sota els nostres peus.
Dos noruecs, en Rolf Mjelde, de la Universitat de Bergen, i en Jan Inge, de la universitat de Oslo, tenien com a objectiu utilitzar dades sismològiques per determinar els canvis que ha patit el gruix de l'escorça terrestre entre Islàndia i Groenlàndia al llarg del temps. I ho van fer, però alhora es van adonar d'un fet ben curiós. El gruix de l'escorça d'aquella freda part de la terra depèn d'una forta corrent de magma. Quan la corrent és forta, el gruix de l'escorça augmenta degut al nou material que aporta el plomall de roca incandescent. I, de la mateixa manera, l'ecorça s'aprima en debilitar-se el corrent de magma.
D'aquesta manera, mitjançant l'estudi del gruix de l'escorça durant els darrers milions d'anys, els investigadors poden inferir la fortalesa del plomall de magma al llarg del temps. I el que van observar és una periodicitat de 15 milions d'anys en l'enfortiment de la corrent. La lava flueix com un pols, com impulsada per un batec que arriba cada 15 milions d'anys a la superfície d'Islàndia.
Aquesta dada va engrescar els investigadors, que van anar a buscar a un altra zona de la terra amb característiques sismològiques semblants a les estudiades, on poder repetir els seus càlculs. El lloc escollit va ser Hawaii. I la seva sorpresa va ser majúscula al trobar que els polsos de magma a Hawaii segueixen la mateixa sincronia que els d'Islàndia: Un pols amb una cadència de 15 milions d'anys. L'estudi original el trobaràs aquí.
Representació del batec. Click per ampliar. Arribat aquest punt, els investigadors es preguntaren si aquesta sincronia podria estar relacionada amb canvis al mantell terrestre (capa de material calent i pastós a on "sura" l'escorça) o cal buscar el seu origen al mateix cor de la terra, al nucli. Segons declarava en Mjelde a New Scientist "Aquests dos [pulsos] estan a zones molt diferents de la terra, pel que no crec que estiguin relacionats a algun fenomen del mantell. Han d'estar relacionats amb el nucli d'alguna manera. No hi veig cap altra possibilitat". Això voldria dir que el nucli de la terra escalfa periòdicament el mantell, generant plomalls que brollen a diferents punts de la terra.
Fins ara, els geòlegs que creien en la possibilitat dels pulsos de magma pensaven que aquests eren generats pel mateix mantell terrestre, degut a processos que impliquen contacte entre zones de diferents viscositats. Ara, després d'aquestes dades, caldrà replantejar-se els models geològics que expliquen el nostre món, el nostre planeta. És possible que el nucli del planeta, actuant com un cor, envii pulsos de magma arreu del món de forma periòdica? És possible que bategui? Calen més estudis per poder començar a respondre aquestes preguntes, sobretot una d'elles: Per què?
Vist a New Scientist.
7 comentaris:
Buf!, és molt interessant això que ens expliques, però fa una mica d'angúnia, no? No m'imagino la Terra com un ésser viu en sí mateix, sinó com una mena de "recipient" on hi vivim tot de minúsculs -o no tant- éssers vius.
Una Terra viva en sí mateixa? Molt interessant...
De fet, la hipòtesi Gaia no és tant que consideri la Terra com un organisme viu individual, sinó que diu que l'atmosfera i les parts superficials del planeta (biosfera, oceans..) es comporten com un tot coherent on la vida s'encarrega d'auto-regular les seves condicions essencials, com per exemple la temperatura, composició química i salinitat ens els oceans.
És tracta d'imaginar tota la vida Terra com un immens sistema interconnectat on es produeixen infinitat de bucles de realimentació que generen comportaments complexos i emergents, com l'auto-regulació.
És igual d'observable a la Terra a gran escala com si observem els comportaments emergents en una colònia de formigues.
Sobre el tema dels batecs, que m'estic enrotllant com una persiana, és molt interessant i tè un component molt poètic certament. Caldrà esbrinar les causes. Segur que els incondicionals de la hipòtesi "forta" de Gaia n'hi treuran força suc jeje.
Salut! Veig que has tornat amb temes tan interessants com sempre!
Ferran, de fet la Terra segurament continuï sent el "recipient" de sempre. Això dels batecs encara s'ha de demostrar, i en el cas que es demostri serà un fenòmen geològic, no pas biològic. És senzillament que el batec li dona un toc de "romanticisme" ;)
Edu, gran definició de la hipòtesi Gaia. De fet Lovelock la va concebre tal i com tu dius, en vaig fer un post i l'he esmentat altres vegades. Però, com tot es tergiversa, n'hi ha que li donen a la hipòtesi una visió més "animista" (És a aquests als que em referia al post), suposo que per simplificar-la. Així que gràcies pel comentari, cal posar les coses al seu lloc i tindre present que la hipòtesi de Gaia és molt més (i s'apropa més a la realitat) que el concepte del planeta com a organisme :).
la terra és un ésser viu i nosaltres, de vegades, uns paràsits
I tant Jesús, som el més semblant a un virus que li ha passat al planeta!
Uff! Quines troballes més impressionants i, com diu l'Eduard, més poètiques! I sí, si la Terra és un ésser viu, nosaltres som un virus que, suposo, deu mirar de combatre d'alguna manera.
Doncs sí, impressionant, tant que fa fins i tot respecte. En quant al virus, no sé si la Terra té un sistema immunològic el suficientment potent!
Publica un comentari a l'entrada