La importància de l'estupidesa en recerca científica

A continuació tradueixo íntegrament l'article publicat al Journal of Cell Science que pots veure a la imatge que encapçala el post. Això no deu ser massa legal perquè per accedir a l'article cal pagar. Així que espero que no em denunciis, valennn?



Fa poc em vaig trobar una vella amiga per primer cop en molts anys. Havíem estat estudiants de Doctorat alhora, els dos estudiant ciències, però en àrees diferents. Més tard ella va deixar el doctorat i va marxar a Harvard a cursar dret i ara és Advocada Senior per una gran organització ambiental. En algun punt, la conversa es va dirigir al perquè havia abandonat el doctorat. Per sorpresa meva, va dir que per que li feia sentir estúpida. I després d’un parell d’anys sentint-se estúpida cada dia, estava llesta per fer una altra cosa. Sempre l’havia considerat una de les persones més brillants que mai havia conegut i la seva carrera professional recolza el meu parer. El que em va dir em va preocupar. Vaig continuar donant-li voltes. En algun moment del dia següent hi vaig caure. La ciència també em fa sentir estúpid. Només que ja m’he acostumat. De fet, m’he acostumat tant que busco activament més oportunitats per sentir-me estúpid. I no sé que faria sense aquest sentiment. Inclús penso que se suposa que ha de ser així. Deixi’m explicar-me.

Gairebé per tots nosaltres, una de les raons que ens van fer agradar la ciència a l’institut o a la universitat és que hi érem bons. Però aquesta no pot ser l’única raó- la fascinació per entendre el món físic i una necessitat emocional de descobrir coses noves ha de ser-hi també. Però la ciència de l’institut i la universitat significa rebre lliçons i cursos, i fer-ho bé en aquests cursos significa fer bé els exàmens. Si saps les respostes, ho fas bé i et sents bé.

Un Doctorat, en el que has de desenvolupar un projecte de recerca, és una cosa totalment diferent. Per mi, va ser una tasca molt difícil. Com podia establir les preguntes que em portessin a descobriments significatius; dissenyar i interpretar un experiment de forma que les conclusions fossin absolutament convincents; preveure les dificultats i trobar vies alternatives, o, en el cas de fracasar, poder solventar els problemes? El meu projecte de Doctorat va ser interdisciplinar i, en ocasions, quan em trobava un problema, recorria als experts de la meva facultat de la disciplina de torn. Recordo el dia que Henry Taube (qui va guanyar un premi Nobel dos anys després) em va dir que no sabia com resoldre un problema amb el que jo em barallava, tot i ser de la seva àrea. Jo estava al meu tercer any i pensava que en Taube sabia 1000 vegades més coses que jo (una estimació a la baixa). Si ell no tenia la resposta, ningú la tenia.

Aquí va ser quan em vaig adonar: ningú la tenia. Per això es tractava d’un problema de recerca. I sent el meu problema, em tocava a mi resoldre-ho. Un cop vaig afrontar aquest fet, vaig poder resoldre’l en un parell de dies. (realment no era res tan difícil, només vaig haver de provar un parell de coses). La lliçó realment crucial va ser que l’abast de tot el que no sabia era enorme; era, des d’un punt de vista pràctic, infinit. Aquesta revelació, enlloc de ser desencoratjadora va resultar alliberadora. Si la nostra ignorància és infinita, la millor forma d’actuar es enfrontar-nos-hi el millor que podem.

M’agradaria suggerir que els nostres programes docents normalment fan un mal servei als estudiants en dos sentits. Primer, no crec que els estudiants estiguin preparats per entendre com de dur és investigar. I com de duríssim és portar a terme una investigació important. És molt més dur que assistir als cursos més exigents. El que fa difícil la recerca és la immersió al desconegut. Bàsicament, no sabem el que estem fent. No podem estar segurs de si la pregunta que estem fent és la correcta o si estem fent l’experiment adient fins que tenim la resposta o el resultat. Ademés, la ciència s’ha fet més dura degut a la competició per accedir a fiançament o a publicar en grans revistes. Però, a banda de tot això, fer recerca és intrínsecament difícil, i canviar les polítiques departamentals, institucionals o nacionals no aconseguirà mitigar la seva dificultat inherent.

Segon, No ensenyem prou bé als nostres estudiants com fer-los productivament estúpids- Això és, si no ens sentim estúpids vol dir que no ho estem intentant, que no investiguem bé. No parlo de “estupidesa relativa”, quan els altres assisteixen a classe, estudien i passen l’examen mentre tu no ho fas. Tampoc parlo de la gent brillant que treballa en àrees que no s’adapten al seu talent. La ciència implica afrontar la nostra “estupidesa absoluta”. Aquesta classe d’estupidesa és un fet existencial, inherent a la nostra voluntat d'endinsarnos al desconegut. Els exàmens preliminars o la defensa de la tesis segueixen la idea correcta quan el comitè d’avaluació apreta a l’estudiant fins que dóna una resposta equivocada o ha de passar i dir allò de “No ho sé”. L’objectiu de l’examen no és veure si l’estudiant respon correctament totes les preguntes bé. Si ho fa, és l’examinador qui suspèn. L’objectiu és identificar les debilitats de l’estudiant, en part per veure sobre quins punts ha de millorar, i per altra banda per veure si fracasa a un nivell el suficientment alt que el faci apte per involucrar-lo a un projecte de recerca.

L’estupidesa productiva significa triar ser ignorant. Afrontar qüestions importants ens posa en la incòmoda posició de ser ignorant. Una de les coses meravelloses de la ciència és que ens permet equivocar-nos, un cop rere l’altre, i sentir-nos perfectament bé sempre i quan aprenem alguna cosa. Sens dubte, això ha de ser difícil pels estudiants acostumats a respondre bé totes les preguntes. Sens dubte, un bon nivell de confiança i resistència emocional ajuden, però crec que l’educació científica hauria de fer més per alleugerir el que és una transició enorme: D’estudiar el que altres han descobert a fer els teus propis descobriments. Quant més còmodes ens sentim sent estúpids, millor ens endinsarem en el desconegut i estarem més preparats per fer grans descobriments.