històries macroscòpiques de coses microscòpiques

(Atenció: pren-t'ho amb calma)







I. l’Ego








Va ser mentre empaquetava el seu genoma en una estructura de cromatina i l’embolcallava amb una membrana nova de trinca quan va començar a prendre consciència del seu recent naixement i nova existència. Va intuir que s’havia d’ancorar a la superfície sota seu: un paisatge infinit i monòton de poliestirè esterilitzat amb radiacions gamma. Així que va escupir els seus fil·laments de tripsinògen i es va aferrar tot el que va poder al terra amb olor de plàstic, no volia quedar surant a la deriva dins el medi líquid que ho recobria tot i que li proporcionava diòxid de carboni i aliments. I un cop acabada la mitosis, i ja ben ancorada al poliestirè, va mirar cap a l’esquerra i la va veure per primer cop, allà estava la seva bessona-mare, aquella de qui havia nascut. Va ser una trobada molt emotiva. Ambdues cèl·lules es van abraçar mitjançant un munt de proteïnes d’adhesió intracel·lulars llefiscoses i globulars i es van fer petons proteïcs amb els receptors de membrana. Després va conèixer a les seves germanes-clons, totes ben apretades al seu voltant, i les va saludar. Quan es va fixar amb més deteniment en elles amb prou feines va poder aguantar-se el riure en pensar “Pobretes, ja se n’adonen que són totes iguals?”.








II. Sobre Deus i religions








Unes hores després de néixer, quan ja era una adulta amb tots els drets i obligacions que te una cèl·lula cultivada in vitro, va tindre una de les màximes revelacions que una cèl·lula pot tindre. Va ser de cop, una llum intensíssima la va il·luminar, a ella i a altres cèl·lules del voltant. De seguida va notar una escalfor especial que l’envolcallava. La resta de germanes-clons van començar a murmurar, un murmuri que va anar creixent fins convertir-se en clam “És ell!!” deien unes. “És la llum del senyor!!” deien altres. I podia sentir tot de citoquines d’excitació que suraven amunt i avall, saturant els seus receptors de plaer i joia. “Alabat sigui el senyor que ens il·lumina!” se sentia de més enllà.





Però ella no tenia ni idea de què estava passant, i ho va preguntar a la seva bessona-mare. “És Deu” li va contestar “Deu nostru senyor omnipresent que ens mira a través del microscopi. Ell és el creador de tot”. La nouvinguda va dubtar per uns segons “Ell m’ha creat?” va preguntar a la seva bessona-mare. “No, capçot! Tu vas nèixer per mitosi, com tothom. Però és a ell a qui deus l’existència”. Aquestes paraules encara la van confondre més. “I com pot ser això?”. La seva bessona-mare la va mirar amb ulls tendres de rafts lipídics. “Petita...” li va dir amb veu dolça com la dextrosa “Ell va crear a la cèl·lula a imatge i semblança seva”. Ara començava a entendre-ho “Vols dir que ell també és petit, rodó i amb capes diferenciades ... nucli, citoplasma ...” va preguntar. “Exacte!. I és pare, vesícula i esperit sant alhora ... la santa trinitat”. Això ja no ho va entendre, però va pensar que ja ho comprendria més endavant.





Va mirar cap a dalt, allà estava, la llum del creador, il·luminant-la a ella com si d’una escollida es tractés. Va dirigir-se a la seva bessona-mare de nou “I com va ser que Deu nostru senyor va crear a la cèl·lula?”. La bessona-mare va rodejar-la amb un tendre filament de proteïna d’adhesió VCAM. “Veuràs bessona-filla, fa molt i molt, però que molt de temps ... “ La petita va interrompre “Quant de temps?”. La bessona-mare va fer aquell gest de fer molt de temps “Gairebé deu fer un mes”. Allò la va esglaiar, tant feia que existia la seva espècie? “Doncs fa un mes, Deu nostru senyor va apretar el botó del microscopi i va dir Que es faci la llum. I la llum es va fer. Després, en 6 minuts va fer un medi de nutrients, posant-hi glucosa, aminoàcids, sèrum i penicilina. I al setè minut va descansar. I després amb uns quants sucres va crear DNA i amb unes amines va fer aminoàcids amb els que va construir proteïnes i ho va embolcallar tot amb colesterol i fosfolípids ... Creant així la cèl·lula original”. Ella estava bocabadada, per primer cop des de que va néixer va entendre quin era el seu origen, tot i que encara li quedava una pregunta vital per ser contestada. “Però, per què ens va fer?”. La bessona-mare, dibuixant un somriure a la membrana plasmàtica li va contestar “ Creixeu i reproduius ... aquesta és la vostra finalitat, va dir el senyor”. La petita cèl·lula es va mirar a la seva bessona-mare "I com ho saps tot això tu?". "Aiii petita... Això és dogma de fe, és així per que així ens ho ha revelat el mateix senyor".




Ara sí, ja ho entenia tot, no podia ser més senzill. Havia posat remei a les seves preguntes, havia alleugerit aquella càrrega vital que arrossegava des del naixement, ara sabia qui era i per què estava allà, no li calia res més, i que fàcil havia estat. El senyor l’havia creat i el senyor tindria cura d’ella. I ella estaria allà a disposició de la voluntat del senyor, al igual que les seves germanes-clons i la seva bessona-mare, Què seria d’ella? Doncs el que el senyor vulgui que sigui, res més senzill, tenia la vida solventada. I estaria disposada a posar la seva vida a mans del senyor? Per suposat, com no deixar la seva gomositat a les mans de l’ésser perfecte, de d’intel·lecte superior creador de tot, benèvol i compassiu amb les seves filles.








Agraïdes per la visita del seu Deu, convençudes que nostrusenyor les protegiria i donaria sentit a les seves vides, van iniciar plegades una pregària per donar-li les gràcies “Pare nostre que esteu darrera l’objectiu de 40X, sigui santificat el vostre nom. Vingui a nosaltres el seu medi de cultiu. Facis la vostra voluntat així a l’incubador com es fa al laboratori. La glucosa nostra de cada dia, doneu-nos senyor el dia d’avui. I perdoneu les nostres emanacions àcides així com nosaltres perdonem. No permeteu que nosaltres caiguem en l’apoptosis ans deslliureu-nos de qualsevol micoplasma. Ameeeevaaa”.








III. Deu nostrusenyor










Al món macroscòpic, la Fiona, coneguda com a “Deu nostru senyor”, mirava pel microscopi l’estat de les cèl·lules que feia temps cultivava en un flascó de 75 centímetres quadrats, però malgrat tindre els ulls posats sobre aquelles informes i gomoses partícules, el seu cap només pensava en les vacances que començaria al dia següent. Per fi es podia lliurar de les cèl·lules que havia de mantindre i supervisar cada dia. Va agafar el pot de lleixiu, un rajolinet i totes estarien mortes, s’havia acabat l’esclavisme, haver d’anar al laboratori dissabtes i diumenges per canviar el medi de cultiu, passar-les de placa en placa per fer-hi experiments, controlar que no hi haguessin infeccions o que no creixessin massa o massa poc... “ Totes mortes i visca les vacances!” pensava “I quan torni, bronzejada i relaxada, treuré més cèl·lules de les que conservo en nitrogen líquid i tornarem a començar... però de moment ... aquestes mortes i a la brossa i jo a preparar les maletes!”. Va treure el tap del pot de lleixiu.