contadors d'històries

Després de prendre’m un café ben carregat al coffe break per despejar-me del tostón que va suposar la darrera ponència de la sessió de la tarda, varem entrar al lecture room number 2, dedicat als grans esdeveniments. No hi havia estat mai encara a aquella sala de conferències i posar-hi els peus em va deixar esglaiat, és enorme, amb seients disposats com a un anfiteatre, elevant-se metres i metres fins que, al fons de l'inmens espai, gairebé toquen el sostre alt i folrat de fusta. Al davant, el luxós atril sota una pantalla enorme on es projectaria el Powerpoint que acompanyava les paraules del ponent.

Estàvem a punt d’assistir a la 28ª ponència Sherrington. El Dr Sherrington és (era) un premi Novel sortit de la Universitat de Liverpool, un fisiòleg que ara dona nom a l’edifici principal de Biomedical Sciences i a qui es rendeix tribut (o culte) dedicant-li una ponència cada any. El ponent d’aquest any era en Katsuhiko Nikoshiva, una autèntica eminència, descobridor del receptor de IP3 (inosytol 3 phosphate Receptor) i que sembla abonat a publicar en revistes com Science, Nature o Cell. Ha dedicat la seva vida a l’estudi d’aquesta proteïna, així com les seves implicacions en diferents malalties i processos fisiològics.

Amb tots vostés, el Dr Katsuhiko Mikoshiva

Després de la correctíssima presentació del Dr Nikoshiva per part del vice-degà de recerca i la cap de Fisiologia, la sala va esclatar en una ovació per rebre al mestre. I un japonés petit, més calb que a la foto però amb el mateix semblant càlid, s’aixecà i es dirigí cap a l’atril. Enmig dels aplaudiments es va parar uns segons per saludar al públic amb una reverència a l’estil japonès. Amb calma, va començar la seva exposició amb un accent entranyable, em semblava un híbrid entre mestre Ioda i el professor de Karate Kid.

Ompliria línies i línies només resumint tot el que va explicar. Va ser al•lucinant. Però no només el que explicava sinó com ho explicava. Com a mi m’agrada. Com aquell que explica una història que no té res a veure amb ciència o amb complicats dissenys experimentals. El Dr Nikoshiva estava exultant, s’emocionava, “Aquest descobriment va ser al•lucinant!” deia de tant en tant explicant els resultats d’un experiment genial. Em vaig sentir com un nen petit escoltant embadalit un conte de mags i fades. Només va haver-hi un moment en el que vaig despistar-me, va ser quan, amb una frase, una miserable frase, va donar explicació a un fet que feia anys que no entenia malgrat haver-ho estudiat durant la carrera i haver-li donat voltes vàries vegades. Una frase. La vaig gravar a la memòria i vaig tornar a deixar-me endur pel Katsuhiko Nikoshiva. Aquell petit japonès es movia a dalt i a baix mentre parlava, em feia riure o em mantenia en tensió a voluntat. Com és possible? Parlava de ciència, pura i dura, de resultats objectius i imparcials però alhora transmetia, em feia sentir, com quan una pel•lícula o un bon llibre et transporta al misteri, al suspens o a l’eufòria. Hi ha gent nascuda per això, deuen ser pocs, però divendres vaig tindre la sort de topar-me amb un d’aquests personatges que et retornen a l'infantesa amb la seva il•lusió, amb un d’aquests únics i irrepetibles contadors d’històries.