La hipòtesis de Gaia

El planeta blau. La Terra. Casa nostra.

És un planeta més o es tracta d’una excepció, d’una raresa de l’univers?. Si la Terra fos un satèl·lit més del sol estaria en equilibri químic, com la resta de planetes del nostre sistema solar. De ser així, totes les reaccions possibles ja s’haurien donat i avui l’atmosfera de La Terra estaria composada per un 99% de CO2 i la vida, tal i com la coneixem, no existiria. Què ho fa que això no sigui així?

Al 1969 el Químic James Lovelock postula la hipòtesis de Gaia. Diu que la Terra és un sistema que tendeix a l’equilibri (que no en equilibri) precisament per la vida que alberga. És la vida la que actua regulant la temperatura, la composició química i la salinitat mantenint les condicions adients per si mateixa. La vida doncs, composada per milions d’espècies, microscòpiques o gegants, animals o vegetals, la vida com un tot afecta el seu entorn fent possible la seva existència a La Terra.

És una harmonia basada en la interrelació entre totes les espècies on el mínim canvi en un petit paràmetre pot canviar-ho tot. La vida és doncs com una enorme tela d’aranya on la més petita vibració s’estén per tots els punts de la xarxa...

L’aigua. L’oceà. L’última frontera.

L’autèntic pulmó del planeta són els oceans. Un dels seus habitants, el fitoplàncton, éssers unicel·lulars fotosintètics, esdevenen l’autèntic mecanisme de defensa de La Terra i de la vida per que són ells -i no l’Amazonia- els que ens regalen a la resta d’éssers vius l’oxigen que respirem. Però poden tindre altres funcions... i podrien esdevindre la solució al canvi climàtic.

A més de produir oxigen, també emet dimethyl sulfide (DMS), un sulfur orgànic volàtil. El professor David Siegel i el Doctor Dierdre Tool descrivien ja al 2004 un fet asombrós relacionat amb la producció de DMS pel fitoplàncton.

Van trobar que la producció de DMS per aquests éssers unicel·lulars respon en un 90% a la radiació UV. De fet, durant els mesos d’estiu la producció de DMS de l’oceà és enorme. A més, la quantitat de DMS superficial és reemplaçada totalment en qüestió d’uns pocs dies, responent perfectament i d’una forma dinàmica a la insolació. La importància del DMS radica en que, un cop a l’atmosfera, genera gran quantitat de compostos sulfurats que actuen com a nucli de condensació pels núvols.

Així, el fitoplàncton genera nuvolositat quan es troba, literalment, amb insolació. D’aquesta manera redueix la radiació UV i la temperatura. El fitoplàncton, petits éssers invisibles a l’ull nu, moradors incansables de l’oceà, aliment d’espècies marines i guardià del nostre planeta.

Aquests éssers microscòpics són un bon exemple de com la vida modifica el clima per mantindre’s a si mateixa, de com intervé sobre els processos químics del nostre planeta trencant l’equilibri i fent de La Terra un lloc per viure.

La hipòtesis de Gaia ens aporta una de les visions més poètiques de la vida, però segurament és la definició més encertada que s'ha fet mai.