Llegeixo a Scientific American:
"What U.S. universities need most is "some peace and quiet and order", acording to J.C. Warner, president of the Carnegie Institute of Technology. In an article published last month, he said that Government emphasis on applied research has so disorganized university work that many scientist are "living a life of intellectual chaos." Their energies have been channeled away from teaching and creative research and often are dissipated in administrative work. Many scientists, he added, have become restless, "to spend a semester or a year abroad, or in another institution ... or on glamorous missile or satellite project"."
L'article es troba dins un apartat de la revista anomenat 50, 100 & 150 years ago in Scientific American. Concretament és un article publicat al 1958... !!!!!
La història és que mentre llegia em venia al cap la situació de la recerca acadèmica al nostre país, on els titulars es veuen colgats de feina burocràtica i els investigadors (sobretot els joves) es veuen abocats a fer una estada a l'estranger, es vulgui o no... que si doctorat europeu, que si experiència internacional, ... la qüestió és marxar. Es perd el temps omplint paperassa per sol·licitar mil beques i en el millor dels casos ens concediran una, però sovint no es te aquesta sort. És a dir, que som capaços fins i tot de perdre diners i pagar-nos de la nostra butxaca una estada internacional, total per que "fa currículum".
Tampoc és res dolent, sortir a l'estranger ajuda en ho científic i en ho personal. I en un ambient viciat com el de les nostres universitats, és molt necessari per refrescar el cap i ampliar les idees i la visió expressament restringida que tenim de la recerca. Però a arrel de l'article d'en J.C. Warner, em pregunto si hauria de ser un imperatiu, si aquesta dèria per marxar no capfica massa al doctorand. Tant que deixa de pensar de forma creativa i aparca les noves idees per anar a l'estranger a "fer el que sigui"... però que sigui a l'estranger. Em pregunto si allò que hem interioritzat com a "normal" no és més que una conseqüència d'un sistema obsolet i ranci, tant vell i antiquat com el que tenien als U.S. de 1958. Em pregunto si hauria de ser tant necessari com ens han inculcat. Em pregunto si d'aquí 50 anys, el nostre país estarà a l'alçada dels U.S. d'avui (i parlo de recerca exclusivament).
"What U.S. universities need most is "some peace and quiet and order", acording to J.C. Warner, president of the Carnegie Institute of Technology. In an article published last month, he said that Government emphasis on applied research has so disorganized university work that many scientist are "living a life of intellectual chaos." Their energies have been channeled away from teaching and creative research and often are dissipated in administrative work. Many scientists, he added, have become restless, "to spend a semester or a year abroad, or in another institution ... or on glamorous missile or satellite project"."
L'article es troba dins un apartat de la revista anomenat 50, 100 & 150 years ago in Scientific American. Concretament és un article publicat al 1958... !!!!!
La història és que mentre llegia em venia al cap la situació de la recerca acadèmica al nostre país, on els titulars es veuen colgats de feina burocràtica i els investigadors (sobretot els joves) es veuen abocats a fer una estada a l'estranger, es vulgui o no... que si doctorat europeu, que si experiència internacional, ... la qüestió és marxar. Es perd el temps omplint paperassa per sol·licitar mil beques i en el millor dels casos ens concediran una, però sovint no es te aquesta sort. És a dir, que som capaços fins i tot de perdre diners i pagar-nos de la nostra butxaca una estada internacional, total per que "fa currículum".
Tampoc és res dolent, sortir a l'estranger ajuda en ho científic i en ho personal. I en un ambient viciat com el de les nostres universitats, és molt necessari per refrescar el cap i ampliar les idees i la visió expressament restringida que tenim de la recerca. Però a arrel de l'article d'en J.C. Warner, em pregunto si hauria de ser un imperatiu, si aquesta dèria per marxar no capfica massa al doctorand. Tant que deixa de pensar de forma creativa i aparca les noves idees per anar a l'estranger a "fer el que sigui"... però que sigui a l'estranger. Em pregunto si allò que hem interioritzat com a "normal" no és més que una conseqüència d'un sistema obsolet i ranci, tant vell i antiquat com el que tenien als U.S. de 1958. Em pregunto si hauria de ser tant necessari com ens han inculcat. Em pregunto si d'aquí 50 anys, el nostre país estarà a l'alçada dels U.S. d'avui (i parlo de recerca exclusivament).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada