microorganismes per salvar el món

Al post de la hipòtesis de Gaia vaig introduir el fitoplàncton i com aquests vegetals marins responen a la insolació induint la generació de núvols. Aquesta propietat, juntament amb la seva capacitat per fixar CO2 i produir Oxigen (són el pulmó de La Terra), els situa com un element a tindre en compte en la lluita contra el canvi climàtic.

Hi ha un problema, però, i és que l'escalfament global també afecta aquests organismes. Al 2006 el grup d’en Michael Behrenfeld publicava a Nature el seu estudi sobre la resposta del fitoplàncton a la temperatura de l’oceà. Mitjançant les dades del satèl·lit SeaWiFS de la NASA (Figura 1) van poder monitoritzar la població mundial de fitoplàncton durant el període que va de 1997 al 2004.

Figura 1. El fitoplàncton vist desde l'espai. Gràcies a imatges com aquesta es pot estudiar la població d'aquests organismes. La presència de masses de fitoplàncton "decolora" el blau fosc de l'oceà.

La particularitat d’aquest període és que al 1997 finalitzava el fenomen El Niño més important del que es te registre. Durant El Niño, la temperatura de l’oceà augmenta. Posteriorment arriba La Niña, el refredament de les aigües. El que van observar fou un important creixement del fitoplàncton a mesura que l’oceà es refredava, entre 1997 i 1998 (figura 2), com a conseqüència de La Niña. Malauradament, durant els anys posteriors, i degut a l’escalfament global, la massa de fitoplàncton ha patit un decrement constant fins el 2004.

Figura 2. Representació de les temperatures marines (esquerra, el blau representa baixes temperatures) i de la població de fitoplàncton (a la dreta, el fitoplàncton es representa en verd). Durant el Niño, la temperatura de l'oceà augmenta (a dalt esquerra), disminuint la població de fitoplàncton (dalt dreta). En disminuir la temperatura oceànica (baix esquerra) la població de plàncton augmenta (abaix dreta)

Així, donat que l’escalfament perjudica el creixement del fitoplàncton, no podem esperar que aquests organismes ens salvin el cul. Encara més, la pèrdua de massa podria resultar en una menor fixació de CO2 i una reducció de la nuvolositat, arribant a accelerar l’escalfament global. Pot ser els nostres aliats oceànics necessitin una empenta, pot ser hem de començar a pensar que nosaltres em iniciat el canvi i que en les nostres mans està la plena responsabilitat per arreglar el que hem desfet. Doncs bé, posem-nos-hi.

Com podem fer créixer el fitoplàncton?

Viatgem a les illes Galàpagos. Al 1995, un grup d’oceanògrafs es van posar a estudiar la “Desolate Zone”, una àrea de 400 Km al sud-oest de les Galàpagos on hi ha una molt baixa població de plàncton. La hipòtesis dels investigadors era que la zona estava tant desolada degut a la mancança de ferro, un nutrient vital. Així que per comprovar la seva hipòtesis van llençar-hi mitja tona de ferro.

Com a resultat, el plàncton va començar a créixer tant que les aigües es van tornar verdes. Al final de l’experiment, els científics van calcular que la petita zona re-fertilitzada havia absorbit unes 7000 tones de CO2, l’equivalent a 2000 arbres adults.

Encoratjador? Bé, només hi ha un problema. En general, a l’oceà hi ha quantitat suficient de ferro pel fitoplàncton i posar-ne més no solucionaria res.

Sortim de les Galàpagos i viatgem cap a Australia, al port de Sidney, on el professor Ian Jones de la University of Sidney es trobava estudiant els efectes de la pluja sobre el port de la ciutat. Llavors van arribar les inundacions. La gran quantitat d’aigua va arrossegar els nutrients procedents dels conreus propers a la ciutat i el professor Jones va assistir a un aflorament espectacular del fitoplàncton a les aigües del port. Quin era el nutrient capaç de provocar aquest "Blooming"? El Nitrogen, o els compostos nitrogenats.

Així, el professor Jones dona un pas més en l’estratègia per impulsar el creixement del plàncton. La seva idea és suplementar les aigües amb Urea, una font raonable de Nitrogen.

Quin és el principal problema d’aquesta suplementació?

Bàsicament, que en el moment que s’acabi el suplement de nitrogen, el plàncton morirà. Per tant caldria mantindre una aportació constant d'Urea. Però ho més fotut és que el volum vegetal en descomposició atrauria als bacteris, que provocarien una disminució de l’oxigen dissolt... un gran problema per qualssevol ecosistema marí... Difícil, molt difícil. És tot un repte. Actualment s’està treballant extensament per trobar una solució al problema, començant per entendre el comportament d’aquests organismes i arribant a diferents estratègies per fer-los créixer. Un cop més l’oceà es revela com el gran desconegut del nostre planeta... l’oceà, l'última frontera, ple de possibilitats i segurament protagonista de la nova era.