dimarts, 4 de març de 2008

Coses que passen ... el protocol anglès

O els anglesos protocol·laris...

Imagina't per un moment que arribes a la URV amb un contracte com investigador, com a investigador visitant o dins un projecte de recerca. Uns mesos després d'arribar, reps una invitació:

"El Rector de la URV el convida a una recepció a casa seva el dia 4 de Març"

Surrealista no? Jo pensaria

Ein? Com? Ein? Are you talking to me?

Pos nens, la setmana passada vaig rebre una invitació per una recepció informal a casa del Rector de la Universitat. Em demanaven confirmació:

We would like to invite you, as a new member of staff, to an
informal reception at the Vice-Chancellor’s Lodge, 12 Sefton
Park Road, on Tuesday 4 March 2008.

The reception will start at 6.30pm and end at approximately
8.30pm
. Your Head of Department will also be invited. Please
let us know if you have any special dietary requirements


I vaig pensar

Ein? Com? Ein? Are you talking to me (pronunciat are iou talquin tu mi?)

I a continuació vaig pensar...

Are you talking to me?

I després de flipar una estoneta més, vaig pensar "Què cony! Això s'ha de veure!"

Així que avui, cap a les 18.20 m'he posat la gavardina, el bombí, he agafat el bastó amb puny de marfil i els binocles, m'he pentinat el bigoti en punta i he sortit als freds carrers de Liverpool. Una ullada al cel m'ha deixat veure alguna estrella, el que volia dir que la pluja no m'acompanyaria... i que a les 18.30 ja fa estona que és de nit

Després de mirar el mapa, el planificador de viatges de la companyia de transports metropolitans i el google maps (que si em perdo amb tanta preparació em dono d'òsties), m'he dirigit a Hardman Street (un tio dur) i he agafat el 80A. El trajecte havia de durar uns 10 minuts, així que he decidit anar de peus. Passats 5 minuts i gràcies al meu instint sobrenatural ...ehemmm... de pura xorra, vaja, veig que passem per un carrer amb un rètol: Sefton Park Road.

Ostia! Si és aquí! (Oh my god! I have already arrived! ... ja, ja se que no és la traducció literal però és que amb bombí,binocles i en anglès sóc més fi)

Agafant-me el bombí i amb els bigotis al vent he sortit corrent de l'autobús ... d'això ... després de que aquest parés.

M'he dirigit cap al carrer de torn i he estat buscant ... 15 minunts ... la puta casa. De fet, he arribat a preguntar a una mena de residència mèdica, on m'ha atès una infermera molt simpàtica altament impressionada pel meu bombí. Però ningú sabia on estava el número 12.

Després de buscar, l'he trobat ... diga-li casa, diga-li mansió al costat d'un parc.

M'ha rebut la Senyora de la casa, qui m'ha recollit la gavardina i el bombí rebent-me molt agradablement. M'he pentinat els bigotis, m'he posat el bastó sota l'aixella, m'he ajustat els binocles i m'he dirigit cap al rebedor on unes 15 persones xerraven animadament bevent una copa. M'he drigit cap a una taula amb begudes, on dos cambrers m'han donat a escollir vi blanc, vi negre o un refresc.

Amb una copa de vi negre a la mà, m'he internat en el grup de gent. Aquí és on entra en joc una de les costums més agradables i envejables dels anglesos: La cultura de Pubs.

L'anglès de tota la vida sortia de la feina i anava al Pub. Allà es podia trobar rodejat de desconeguts xerrant ... no passa res. Demana't una pinta, digues hola i ... ja estàs dins una conversa. I parlo en passat per que degut a la pujada de preus la gent ja no passa el temps als Pubs (una llàstima).

Doncs gràcies a aquesta cultura, i al fet de que tots érem conscients de que ningú coneixia ningú, instants després em presentava al més proper i encetàvem una conversa.

A continuació ha arribat el sopar. A una sala, sobre una taula gran i ben parada ens esperava un buffet lliure. Després d'omplir-me el plat he anat cap a la saleta ... diga-li saleta, diga-li salota. Amb sofàs ben rococos, prestatgeries farcides de llibres, sostres alts amb motllures de guix, parets empaperades amb una cenefa discreta i una llar de foc encesa... el més semblant a una mansió victoriana que et puguis imaginar. Allà ens hem anat seient i xerrant. Un matemàtic, un biòleg, un metge, ... un noi de cambrils que fa el doctorat a Wyoming (no és conya) i que casi li cau la llàgrima quan hem començat a parlar català.

I en això ve el Rector, em pregunta si sóc jo el de Barcelona i si sé com va el Barça (juga el Barça-Celtic de Champions) ... per que ell és de Glasgow ... ups ... glup ... casi m'ennuego amb el troç de Roast Beef ... però em diu, amb un somriure, que ell és dels Rangers... Don't panic... I support Barça tonight

Després del sopar, més conversa i un café ... amb llet, per que aquí prendre's el cafè sol és poc menys que un suïcidi gustatiu.

Tota una experiència. És el que tenen els anglesos, capaços de desesperar-te amb burocràcia i omplir-te de formularis, però amb aquests detalls ... protocolaris? detallistes? Tant fa. Però no m'imagino ni el més mínim passar una nit així allà d'on vinc.

Au doncs, nens. Buenas noches ... ... ... y Buena suerte (jejejeeee ... per favoooor)

4 comentaris:

Edu ha dit...

Jaja això m'ha recordat un sopar de gala que vaig fer en un hivernacle al mig d'un parc de Liverpool. Va ser un sopar fred dolentíssim, però va venir seguit d'una after-party party en un pis d'estudiants que va resultar de lo més divertida.

Gràcies per enllaçar el meu blog!

Asimetrich ha dit...

De res,ja feia temps que el seguia. Felicitats pel blog!.

Així que un sopar de gala a un hivernacle? jajaja... encara no n'he fet cap d'aquests, però a aquest pas crec que tot arribarà, aquesta gent ja no sap que inventar.

Albertinho ha dit...

vaya vaya vaya....ja sabia jo que allí on hi hagues jalar gratis i beguda t'hi apuntaries per fer créixer els michelins!!!! :)

Molt bé molt bé!!! Veig que ja has conegut al rector i tot. A mi m'ha quedat dos dubtes....el rector va sopar o es va dedicar a mirar com ho feieu? I la segona...van preparar un buffet lliure per un quants? Oh my God I can believe you!!! :)

Asimetrich ha dit...

jajaja. Sí senyor. I el rector i la seva rectora ... dic senyora van sopar també. El buffet lliure era de catering, igual que els cambrers...i soposo que pagat per la universitat... com pots veure a mi també em van quedar molts dubtes. Per exemple si la casa del rector era realment la seva casa o era com la casa del primer ministre... és a dir, que és una casa reservada pel rector i quan s'acaba el mandat has de fotre el camp. Per que tenia pinta de ser així, ja que tenia nom de residencia oficial ... i també ho semblava.

Coses d'aquelles que no t'atreveixes a preguntar al moment ... però bé ... va ser, si més no, diferent al que estic acostumat.

Ah, i quan hi ha menjar gratis m'apunto per fer créixer els ABDOMINALS ... res de michelins homeeee.