La terra en expansió?

De ben petits ens han explicat la teoria de la tectònica de plaques i la deriva dels continents. Així s'expliquen les grans formacions, continents, serralades i grans fenòmens naturals com volcans, terratrèmols, etc... Però cap profe ens ha explicat la hipòtesis del dibuixant de còmics Neil Adams. Una hipòtesis que ens diu que la terra podria estar expandint-se.



Així, en Neil Adams explica la perfecta coincidència dels perfils continentals partint de que la terra era una esfera compacta fa uns pocs milions d'anys. La seva expansió hauria anat esquerdant la part més superficial del planeta i allunyant els diferents fragments, que avui coneixem com a continents. Així, suposant que els continents van ser una superfície homogènia, la posició actual dels continents suggeriria un augment progressiu de la curvatura del planeta deguda a l'expansió. La hipòtesis es fonamenta també en l'edat dels fons oceànics, que diferents estudis mostren com relativament (i sorprenentment) joves comparats amb la superfície terrestre. L'expansió del globus, doncs, també explicaria aquestes dades ja que suposa que els fons oceànics no existien al principi sinó que han anat apareixent a mesura que la terra creix.

Figura 1. L'expansió de la terra donaria explicació a la perfecta coincidència dels perfils continentals.




Per últim, entre altres coses, es fa referència a la presència dels dinosaures com a primers grans animals del planeta... i últims. No t'has preguntat mai perquè ara no hi ha animals tant grans? Segons la hipòtesis de l'expansió de la terra, per que a un planeta més petit i amb menys massa, la gravetat seria inferior a l'actual i això propiciaria la presència d'animals tant enormes com els dinosaures.



com passa amb totes les hipòtesis, hi ha detractors. Per que, com s'explica que augmenti la massa de la terra? D'on es treu la matèria necessària?

Així doncs, vivim a la superfície d'un globus que s'infla progressivament? I ara m'entra en canguelis ... I si peta què????



Us deixo un vídeo. És força espectacular i explica amb més profunditat el que us resumeixo al post.

Back to the future

Llegeixo a Scientific American:

"What U.S. universities need most is "some peace and quiet and order", acording to J.C. Warner, president of the Carnegie Institute of Technology. In an article published last month, he said that Government emphasis on applied research has so disorganized university work that many scientist are "living a life of intellectual chaos." Their energies have been channeled away from teaching and creative research and often are dissipated in administrative work. Many scientists, he added, have become restless, "to spend a semester or a year abroad, or in another institution ... or on glamorous missile or satellite project"."

L'article es troba dins un apartat de la revista anomenat 50, 100 & 150 years ago in Scientific American. Concretament és un article publicat al 1958... !!!!!

La història és que mentre llegia em venia al cap la situació de la recerca acadèmica al nostre país, on els titulars es veuen colgats de feina burocràtica i els investigadors (sobretot els joves) es veuen abocats a fer una estada a l'estranger, es vulgui o no... que si doctorat europeu, que si experiència internacional, ... la qüestió és marxar. Es perd el temps omplint paperassa per sol·licitar mil beques i en el millor dels casos ens concediran una, però sovint no es te aquesta sort. És a dir, que som capaços fins i tot de perdre diners i pagar-nos de la nostra butxaca una estada internacional, total per que "fa currículum".

Tampoc és res dolent, sortir a l'estranger ajuda en ho científic i en ho personal. I en un ambient viciat com el de les nostres universitats, és molt necessari per refrescar el cap i ampliar les idees i la visió expressament restringida que tenim de la recerca. Però a arrel de l'article d'en J.C. Warner, em pregunto si hauria de ser un imperatiu, si aquesta dèria per marxar no capfica massa al doctorand. Tant que deixa de pensar de forma creativa i aparca les noves idees per anar a l'estranger a "fer el que sigui"... però que sigui a l'estranger. Em pregunto si allò que hem interioritzat com a "normal" no és més que una conseqüència d'un sistema obsolet i ranci, tant vell i antiquat com el que tenien als U.S. de 1958. Em pregunto si hauria de ser tant necessari com ens han inculcat. Em pregunto si d'aquí 50 anys, el nostre país estarà a l'alçada dels U.S. d'avui (i parlo de recerca exclusivament).

Mapa global de l'efecte de l'home sobre els oceans

En DJ Raman m'ha fet arribar una informació que dona una visió molt més àmplia del que s'exposava al post gotes a l'oceà. Es tracta del primer mapa global de l'impacte de l'activitat humana sobre els oceans de La Terra.



A la revista Science de la setmana passada es publica el treball de 19 científics de diverses institucions col·laborant per un estudi conduit per la Universitat de California. L'estudi de diferents activitats humanes a l'oceà ha permès composar un total de 17 mapes globals diferents, que recullen des d'activitats pesqueres fins a canvi climàtic o pol·lució. I la superposició d'aquests 17 mapes resulta en el primer mapa global de l'impacte total humà sobre l'ecosistema més important de i per el nostre planeta.



El resultat és esfereïdor. Ni el mateix Ben Halpern, un dels líders del projecte, s'imaginava que el resultat pogués ser tant nefast. Si bé tots ens podíem fer una idea, la imatge és força descoratjadora. Veure que gairebé la totalitat dels oceans està afectada i que una enorme proporció ho està a alts nivells no és la millor noticia que podríem rebre. Però per altra banda ... que podíem esperar?.

Click sobre el mapa per veure'l en detall.

Pels més curiosos ... Com es va fer el mapa?


La concepció del mapa va incloure un procés fonamentat en 4 passos. El primer, la quantificació de l'impacte de les diferents activitats sobre els diferents ecosistemes marins.


En segon lloc, van recollir i processar dades a nivell global sobre quin ecosistema es troba a cada punt de l'oceà. I van fer el mateix amb les diferents activitats humanes que es desenvolupen arreu del món.


Al tercer pas, es processen conjuntament els resultat dels punts 1 i 2 obtenint-se una puntuació per cada lloc del món. Aquesta puntuació serà un índex de l'impacte que te una activitat determinada sobre un punt de l'oceà, on hi haurà un ecosistema concret. Així es defineix una "puntuació d'impacte humà" per cada lloc del món.


Per últim, utilitzant dades sobre la condició actual dels diferents ecosistemes, es pot "corregir" l'índex d'impacte a algunes zones, aconseguint un valor més proper a la realitat.


Tot i que hi ha certes activitats de les que es desconeix l'impacte "real" donada la manca de dades, aquest mapa proporciona una eina fonamental per determinar com cal regular les diferents activitats humanes per tal de preservar certs ecosistemes.

La ciència a fet la feina. Ara cal que els gestors li facin cas. De no ser així, aquest mapa global passarà de ser una eina potent a no ser més que un bonic pòster de colorins penjat a l'oficina d'algun oceanògraf.

Nota: Gràcies DJ Raman!! ;).

Ja em semblava estrany ...

... Que havent sortit la dreta més conservadora als carrers plorant per la ruptura d'Espanya i l'església satanitzant l'esquerra, l'exèrcit (el tercer poder defensor de la grande y libre) no s'hagués pronunciat. Però es veu que sí que ho havia fet ...

Encara haig de recollir la mandíbula del terra mentre escric això. A El País es recullen les "confessions" que el general Mena ha plasmat al llibre Militares. Los límites del silencio. Resulta que l' estatut aprovat pel parlament Català va esglaiar tant els defensors de la unitat Espanyola que estaven disposats a dur a terme el que al meu entendre es podria calificar de cop d'estat.

El general Mena, davant el Consejo Superior del Ejército, exposava què caldria fer en el cas que el congrés aprovés l'estatut tal i com va sortir del nostre país:

"Si esto se produce [pacto sobre el Estatuto catalán que no resuelva todos los problemas que preocupan a las Fuerzas Armadas] con la aquiescencia del Gobierno, alguien tendrá que decir algo. Pero ¿quién es ese alguien? Por supuesto que no puede ser un militar. La confianza en la Justicia (entiéndase Tribunal Constitucional) no pasa por su mejor momento. Entonces, ¿quién? Afortunadamente contamos con una institución que salvó la democracia en España el famoso 23-F. Llegado el caso tendrá que ser esa misma institución [La Corona] respaldada firmemente por las Fuerzas Armadas, la que salvaguarde la unidad de España si los políticos la ponen en peligro y la Justicia no interviene".

Curiós, si més no, que s'apel·li a "la defensa de la democracia" per tal de justificar un cop d'estat.

Després de tot això, Mena va ser destituït pel llavors ministre de defensa Bono. Però el més preocupant és que admet:

"Tan solo uno"- referint-se a altres generals - "se ofreció a secundar mi actitud, a lo que me negué rotundamente pues, como le dije, el efecto que yo perseguía ya se había conseguido [...]. Cuatro se mostraron de acuerdo con lo que había dicho, deseándome suerte ante el panorama que se avecinaba".

"El efecto que yo perseguía ya se había conseguido". És a dir, la infusió de la por. El xantatge a l'Estat, l 'extorsió al govern i a la democràcia. Un home, amb 30000 militars a les seves ordres imposa la seva voluntat i la seva "particular" visió de l'estat al mateix govern. El que em porta a pensar...

Els retalls que va patir l'Estatut Català van ser deguts a l'adaptació del text a la constitució (com ens han volgut colar) o responen al xantatge d'estaments "més poderosos"?.

Què hi ha, en aquest context, d'una reforma de la constitució que porti a Espanya cap a un estat plurinacional? Fins on hauríem d'arribar els Catalans el dia que ens prenguéssim seriosament l'autodeterminació?

Coses que passen. El meu company de pis

Ah, no sabies que tinc un company de pis?

Bé,jo tampoc fins la setmana passada:

Era un divendres fosc. Vaig sortir del despatx, era tard i els diferents casos oberts en els que havia estat treballant m'havien embotat el cap. Un cop al carrer vaig aixecar els ulls per comprovar que la pluja encara era una realitat als carrers foscos de la gran ciutat. Em vaig calar el barret i vaig pujar-me les solapes de la gavardina. Impassible, com un un espectre, em vaig dirigir cap al meu pis al número 13 de Prescot Street.

Després de deixar la gavardina i el barret a l'entrada vaig dirigir-me cap a la cuina a servir-me un got de whiskey i pendre-me'l mirant per la finestra cap a l'infinit... a l'estil dels detectius. Encenc el llum i inmediatament veig que hi ha una cosa que no està al seu lloc. Una hombra. Fosca. Ràpida. Àgil. PELUDA. Corre pel marbre de la cuina i s'amaga darrere el microones. Jo, amb la sang freda que em caracteritza, tinc la clàssica reacció d'un detectiu curtit en mil batalles:

Ostia Ostia Ostia!!!!!

Què era? Empasso saliva. No m'ho puc creure. Mardito Roedore!!!!

Fredament (com una nena espantada) aixeco el microones i allà està....

La Bèstia!!! ... de 5 centímetres

La bèstia em mira amb ulls assassins i fa un bot. Jo, en una reacció calculada, més pròpia d'un llinx que d'un humà deixo caure el microones (en realitat ho vaig fer perque em vaig cagar les calces) i la bèstia (de 5 centímetres) queda atrapada i comença a cridar (Jo més ... per espantar-lo més que res ... ejemmm). És el moment:

En este gallinero sólo hay sitio para un gallo, pequeño.

Aixeco el mànec de l'escombra. Estic disposat a acabar-ho tot. Jo no pago 400 lliures al mes per compartir el pis!!. Apreto el puny. La meva respiració s'accelera. Estic apunt de ... MATAR... amb una escombra (gran arma de destrucció massiva)

...

...

I no va el molt cabró i s'escapa?

Salta a terra, corre com una bèstia (which is) i es fica dins un forat al darrere d'un moble de la cuina. Bé. Ja sé per on ha entrat.

I aquí és quan comença el Momento CSI:

Primera pregunta. Com s'ho fa un ratolí per pujar fins al marbre de la cuina?. Els ratolins són àgils i ràpids ... però es caguen arreu i deixen rastre. Així que segueixo unes cagades i dedueixo que va pujar a una prestatgeria que està a mitja alçada. D'aquí va pujar al cubell de les escombraries i d'aquí va saltar al marbre.

Frase Horatio del dia: "Es rápido, ágil y listo ... pero tiene un grave problema de esfínteres"

Degut alproblema d'esfínters l'he posat l'àlies de Kagoncete.

Quin era el mòbil?

Les taronges. Sí sí. Tenia unes taronges a sobre del marbre. Dolces, rodones i turgents... (ep,que parlo de taronges de menjar eh?). I la olor sens dubte va atraure al sospitós.

Com va entrar?

Pos per on va sortir.

Escenari, mòbil i arma del crim. Cas resolt.

O no?

En realitat no es tracta d'un delinqüent comú ... és un autèntic psicòpata!!!. Un assassí en sèrie

Avui arribo, un dia més, amb el barret, la gavardina i el meu aire Humphrey Bogart característic (riure). Obro la porta del carrer i començo a pujar les escales. Sento un soroll al darrere. Paro. Em giro lentament, repassant mentalment les meves classes de Niu-jitsu, kung-fu i pressing catch. I allà estaven ... La veïna del primer i la veïna del tercer... coi ... això pren aires de peli porno.

La del tercer, Búlgara, em diu amb cara de pena que te un problema.

There's a mouse in my kitchen...

Is it still there?

Yes. But doesn't move

em ... Is he alive?

(riure) Of course he is. Can you help me?

Així que ens dirigim cap al tercer pis, jo i la noia de la peli. I allà estava. No sé si era en Kagoncete o un germà. Però quan l'he vist allà, fet pols, amb serioses dificultats per respirar, m'he enrecordat del moment microones ... allò li va fer mal, segur. He agafat una caixa i l'he posat dins sense cap problema i l'he portat al container de la brossa. Les veines m'ho han agraït amb 5 hores de sexe continu.

PD. Ara ho escric i em fa pena (el ratolí, no ho del sexe... ho del sexe em fa riure a mi mateix). En realitat era molt guapet, gris i amb el cap betejat amb linies marrons (el ratolí, eh?). Semblava un hamster.

Felicitats, Kosovo

En contra de la legalitat Sèrbia, però dins del dret i la legitimitat d'un poble, Kosovo s'ha declarat avui independent democràticament. Felicitats al poble de Kosovo per aquest pas tant important a la seva història. Cal doncs donar el màxim recolzament al poble Kosovar desde la Unió Europea i garantir la seguretat d'aquest nou país a través dels organismes internacionals.

La hipòtesis de Gaia

El planeta blau. La Terra. Casa nostra.

És un planeta més o es tracta d’una excepció, d’una raresa de l’univers?. Si la Terra fos un satèl·lit més del sol estaria en equilibri químic, com la resta de planetes del nostre sistema solar. De ser així, totes les reaccions possibles ja s’haurien donat i avui l’atmosfera de La Terra estaria composada per un 99% de CO2 i la vida, tal i com la coneixem, no existiria. Què ho fa que això no sigui així?

Al 1969 el Químic James Lovelock postula la hipòtesis de Gaia. Diu que la Terra és un sistema que tendeix a l’equilibri (que no en equilibri) precisament per la vida que alberga. És la vida la que actua regulant la temperatura, la composició química i la salinitat mantenint les condicions adients per si mateixa. La vida doncs, composada per milions d’espècies, microscòpiques o gegants, animals o vegetals, la vida com un tot afecta el seu entorn fent possible la seva existència a La Terra.

És una harmonia basada en la interrelació entre totes les espècies on el mínim canvi en un petit paràmetre pot canviar-ho tot. La vida és doncs com una enorme tela d’aranya on la més petita vibració s’estén per tots els punts de la xarxa...

L’aigua. L’oceà. L’última frontera.

L’autèntic pulmó del planeta són els oceans. Un dels seus habitants, el fitoplàncton, éssers unicel·lulars fotosintètics, esdevenen l’autèntic mecanisme de defensa de La Terra i de la vida per que són ells -i no l’Amazonia- els que ens regalen a la resta d’éssers vius l’oxigen que respirem. Però poden tindre altres funcions... i podrien esdevindre la solució al canvi climàtic.

A més de produir oxigen, també emet dimethyl sulfide (DMS), un sulfur orgànic volàtil. El professor David Siegel i el Doctor Dierdre Tool descrivien ja al 2004 un fet asombrós relacionat amb la producció de DMS pel fitoplàncton.

Van trobar que la producció de DMS per aquests éssers unicel·lulars respon en un 90% a la radiació UV. De fet, durant els mesos d’estiu la producció de DMS de l’oceà és enorme. A més, la quantitat de DMS superficial és reemplaçada totalment en qüestió d’uns pocs dies, responent perfectament i d’una forma dinàmica a la insolació. La importància del DMS radica en que, un cop a l’atmosfera, genera gran quantitat de compostos sulfurats que actuen com a nucli de condensació pels núvols.

Així, el fitoplàncton genera nuvolositat quan es troba, literalment, amb insolació. D’aquesta manera redueix la radiació UV i la temperatura. El fitoplàncton, petits éssers invisibles a l’ull nu, moradors incansables de l’oceà, aliment d’espècies marines i guardià del nostre planeta.

Aquests éssers microscòpics són un bon exemple de com la vida modifica el clima per mantindre’s a si mateixa, de com intervé sobre els processos químics del nostre planeta trencant l’equilibri i fent de La Terra un lloc per viure.

La hipòtesis de Gaia ens aporta una de les visions més poètiques de la vida, però segurament és la definició més encertada que s'ha fet mai.

Gotes a l'oceà

Què és una gota d’aigua comparada amb l’oceà? No res, tant sols una partícula enmig d’un univers que sembla infinit. I si enlloc d’una gota d’aigua posem un raspall de dents? Què és un raspall de dents comparat amb l’oceà? No res, una altra partícula insignificant en un altre espai infinit. I així, anem pensant que el mar s’ho traga tot i que les nostres deixalles “es dissolen” enmig de l’oceà. I és per aquesta mentalitat mitjaval pel que després passa el que passa.

La Algalita Marine Research Foundation denuncia que a l’oceà Pacífic sura una gran massa de deixalles de plàstic, atrapades a dues zones de depressió, on els corrents giren en cercles mantenint al seu interior una gran sopa de porqueria plàstica, desde caiacs fins a legos, passant per raspalls de dents o encenedors. Aquests abocadors, de fet, ocupen una extensió que dobla la dels estats units, i es calcula que poden contindre-hi fins a 100 milions de tones d’escombraries. Els plàstics, però, formen una capa translúcida que no es veu desde els satèl·lits i només és detectable navegant-hi pel mig. De fet va ser així com un tal Mr Moore la va descobrir mentre navegava per una zona de l’oceà que normalment eviten els vaixells de pesca i comercials degut als febles corrents. Es va passar uns quants dies veient merda sota el seu iot. I amb els seus diners va fundar Algalita.

Figura (click aquí per veure-la a tamany complert): Esquema de la gran massa de merda. Font: The independent

L’efecte del plàstic sobre l’ecosistema marí te unes conseqüències devastadores. Pot ser és hora de començar a pensar si realment necessitem tants plàstics per viure. I, de ser així, potser comencem a pensar amb una mica de lògica i a reconèixer que els nostres actes, tot i que semblin una gota d’aigua al mig de l’oceà, potser tenen conseqüències. I és que el mar no s’ho traga tot.

animals fluorescents

És sorprenent el que ens pot oferir l’enginyeria genètica. Peixos, gats, ratolins, porcs ... tots fluorescents, animals manipulats genèticament que llueixen en la foscor.

Les proteïnes fluorescents estan a l’ordre del dia. Si volem veure en directe com es mou una hormona dins la cèl·lula, podem fusionar-la a una proteïna fluorescent i podrem traçar el seu periple intracel·lular gràcies a aquest "marcatge", desde que es sintetitza al Reticle Endoplasmàtic fins el seu transcurs pel Golgi i la seva secreció. En altres casos, el marcatge de cèl·lules cancerígenes amb proteïnes fluorescents ens permet seguir-les en el procés de metàstasi. Així, gràcies a la fluorescència es poden estudiar processos complicats d'una forma relativament senzilla.

Però és d’alguna utilitat dotar aquests animals del dubtable honor de brillar sota llum negra? És a dir, quin interès te fer que un animal expressi una proteïna fluorescent tal qual?. En principi la única utilitat que te és demostrar que és possible introduir material genètic funcional a les cèl·lules d’un ésser viu. Dit així pot sonar frívol, però implica tot un munt de possibilitats. Entre elles un dels objectius de l’enginyeria genètica, la humanització d’animals.

Durant els darrers anys s’han trobat certs casos en els que no és possible utilitzar un animal com a model similar a un humà. Això vol dir que un fàrmac actiu en un ratolí podria no ser-ho a una persona. El mateix ocorre en altres àmbits més allunyats de la recerca farmacològica, com pot ser l’estudi de certs mecanismes que porten a malalties ja sigui neurodegeneratives o cardiovasculars. Per aquest motiu la humanització d’animals d’experimentació és un camp que aixeca cert interès. De moment existeixen empreses que comercialitzen ratolins humanitzats mitjançant la tecnologia del Knock-in, la substitució d’un gen del ratolí pel seu homòleg humà. Però un sol gen potser no és prou. Perquè no humanitzar tot un metabolisme o tot un òrgan? Actualment, per que les tècniques de transgènesis encara no ens permeten fer manipulacions tant complexes.

Sí, són ratolinets fluorescents al costat de ratolinets que no han heretat aquesta característica

Per tal de poder manipular el genoma animal d'una forma àmplia calen tècniques potents, i això és el que es busca en l’actualitat mitjançant l’emergent tecnologia de la clonació animal. Continuament surten noves tècniques, nous procediments que permeten insertar DNA dins el genoma dels animals d'experimentació. I per comprovar la validesa d'un nou mètode d'aquest tipus, cal demostrar que és possible usar-lo per introduïr material genètic. I la demostració més evident i senzilla pot ser intorduir una proteïna fluorescent. .. perque "salta a la vista" que la nova tècnica funciona. I no només veurem si funciona, sinó en quin grau... podrem fer-nos una idea de quant DNA s'ha introduït de forma exitosa al genoma i també si la seva expressió és localitzada o ubiqua. per que no és el mateix tindre un porquet amb (només) peulles fluorescents, que tot un senyor porc fluorescent, del que podem fer unes bones butifarrotes fluorescents!.

Tot plegat, més indicis de cap a on pot anar i que pot fer la biotecnologia actual. I, tot plegat, certa barreja de sensacions, des de l’admiració per les possibilitats de la tècnica fins a la perplexitat que ens deixa els pels de punta, precisament, per veure del que som capaços.

Per acabar us deixo un vídeo sobre porcs fluorescents i ... l’únic animal fluorescent que podeu comprar per tindre a casa vostra: peixos de colors ... . I es que qualssevol tecnologia és susceptible d’usar-se de forma frívola.

Déu és del PP

Després de l’esperpèntica manifestació en contra del govern que els Obispus van organitzar a Madrid el 30 de Desembre, em preguntava perquè ara, de cop, l’església penja els hàbits, s’agafa al micròfon i es dedica a fer mítings. A favor de la família, deia el seu eslògan. I qui està en contra?. Tot vestidets amb les seves millors gales, farcits d’or i pedreria, es van dedicar a dir perles davant una multitud assedegada de revenja electoral. El mateix Cardenal Rouco Sifred ... Varela afirmava que “la legislación en España va por detrás de los derechos humanos”.

Però com si allò no tingués prou “pinta” de míting, ahir els Obispus fan públic un manifest demanant implícitament el vot pel PP. Deu ser que després de veure el show d’Espe (Aguirre) i Gallardón, el paiaso del Pizarro (fixatge estrella per aquesta campanya ... ui cuidaooo) i les enquestes d’intenció de vot, Déu nostru senyor s’ha posat les mans al cap i s’ha aparegut als Obispus Espanyols i els ha dit (amb veu profunda i una mica d’eco): “Mireusté, vota al PP ... shishishi”.

Si l’església, portadora de la paraula de Déu nostru senyor, ens diu que cal votar al PP, deu ser que Déu és PPero. Ara ho veig clar tot, des del principi. Déu és un liberal, per això va crear el paradís, on tothom vivia menjant gominoles i piruletes per que tot era xauxa i xerinol·la ... una autèntica Espanya capitalista PPera... sense pobres que embrutessin els carrers, ni rojos tocacollons, ni immigrants delinqüents. I va fer Adan, l’home, que vestia amb un pàmpol sobre els genitals... i un jersei Tommi Hilfig.. Hinfing ... collons com es digui, lligat al coll. I després va vindre Eva, la perfecta ama de casa. En aquest món capitalista i suuuuperliberal va arribar llavors una serp independentista amiga de los terroristas, es va camelar a la Eva amb una poma i va provocar el trencament d’Espanya... portant a Adan i a Eva a un món de meeeeerda ple de rojos, maricons i moros... on s’havia de treballar per guanyar-se el pa i no valia “ficar-se en política per forrar-se” (Zaplana dixit). Un món on el mateix PPmari Aznar havia de parlar “catalán en la intimidad” i dir-li a ETA “movimiento de liberación vasco” per tal de conservar el bigoti. A partir de llavors, tot va ser horrible.

Per tal d’arreglar aquest pitote, Déu va enviar d’erasmus al seu fill Jesús, acollit per la verge Maria (mestressa de casa) i en Josep, un empresari de la construcció (.. de casetes de fusta). Jesús va néixer a Betlem dins un estable de suro al costat d’un riu de paper de plata. El fill de Déu havia de dedicar-se a estendre la paraula del seu pare. Però el puto crio es va dedicar a anar parlant d’amor i mariconades i, a més, ho compartia tot... vaja, que li va sortir comunista el molt cabró. Així que nostru senyor el va haver de crusificar i inventar-se una altra cosa, l’esglèsia. Però va resultar que els Obispus es van dedicar a la sodomia i a l’engordiment, fent de tot menys predicar la paraula liberal. I va haver d’inventar-se una altra cosa... A Franco. Tot va anar com la seda, Espanya era una bassa d’oli. Tot estava ben encarrilat amb Franco... però no va el fill de puta i es mor?. Així que Déu va haver d’inventar una altra cosa ... el PP. Per això ara els Obispus, encapçalats pel cardenal Rouco Sifred ... Varela ens transmeten la paraula de Déu nostru senyor: Voteu al PP... amén.