Dedicat a la nova doctora (Tot i que al principi et soni a xinès).
La revista New Scientist es fa resó d’un recent descobriment que obre noves vies pel tractament d’infeccions degudes a bacteris resistents a antibiòtics. Investigadors de la universitat de Wisconsin han descobert que certes barreges de polímers són altament efectives per aniquilar bacteris, sense ésser necessari recórrer als cada cop menys efectius antibiòtics. És un avenç realment important, però què fa que hagi aixecat tant rebombori com per sortir a New Scientist? Doncs la xamba, ni més ni menys.
Resulta que aquests investigadors intentaven reproduir l’acció de certes proteïnes naturals del nostre sistema immune, les “host-defence peptides”. Es creu que aquestes actuen adherint-se a la membrana dels bacteris i obrint-hi porus, matant així al germen. El problema amb les host-defence peptides, és que maten tot allò al que s’enganxen, incloent-hi glòbuls vermells. Així,La Shannon Stahl
Però, és clar, necessitaven incloure al seu experiment un control negatiu, és a dir, un tractament similar al dels biopolímers però que resultés innocu, per estar segurs que l’efecte dels biopolímers no és degut a la seva naturalesa polimèrica -i per tant gens selectiu-, sinó al seu efecte exclusiu sobre la membrana dels bacteris. I per fer aquest control negatiu van escollir una barreja de polímers qualssevol.
La seva sorpresa va arribar en constatar que els nous biopolímers ultrasofisticats eren ... bé ... una merda punxada a un pal, incapaços de matar una mosca, mentre que els usats com a control negatiu presentaven una eficàcia sorprenent matant bacteris i no afectaven als glòbuls vermells, eren fins i tot millors que els host-defence peptides!. Sclinc!
I és que el món de la ciència està plagat d’exemples del que ja es coneix com a Serendipia, que ve de Serendipity en anglès, llengua en la que tampoc vol dir res. Però és el terme utilitzat per la capacitat de fer descobriments afortunats.
Ara sí. Mentre escric això em ve al cap una estada al Baylor College of Medicine. Recordo la meva cara d’estupor mentre observava els valors de luminometria d’un experiment. El primer que vaig pensar va ser algo així com “Merda, l’he tornat a cagar...”. D’aquesta manera tant “serendipitesca” varem començar a estudiar si certs compostos naturals interaccionen amb receptors nuclears. Poc després, la flamant nova Doctora Vaqué, a un treball inclós a la seva tesis sense precedents i ensense aturador, ha tret l’entrellat del que jo vaig considerar un error.
Es diu que l'autèntic mèrit de la serendipia és tindre la capacitat de parar-se davant l'aparent error, estudiar-ho, formular hipòtesis i finalment demostrar que allò que inicialment semblava impossible és una realitat. Jo no vaig tindre aquesta capacitat, només vaig obtindre les dades i li vaig plantejar el problema. Ella va acceptar el repte, el va estudiar i finalment ha pogut explicar de la forma més elegant el que jo mai m'hauria imaginat. Has resolt el problema. Tot en un temps rècord i sotmesa a la pressió més absoluta. És per això que des d'aquí vull mostra-te la meva admiració. Gràcies pel teu treball, estaré sempre en deute.
La revista New Scientist es fa resó d’un recent descobriment que obre noves vies pel tractament d’infeccions degudes a bacteris resistents a antibiòtics. Investigadors de la universitat de Wisconsin han descobert que certes barreges de polímers són altament efectives per aniquilar bacteris, sense ésser necessari recórrer als cada cop menys efectius antibiòtics. És un avenç realment important, però què fa que hagi aixecat tant rebombori com per sortir a New Scientist? Doncs la xamba, ni més ni menys.
Resulta que aquests investigadors intentaven reproduir l’acció de certes proteïnes naturals del nostre sistema immune, les “host-defence peptides”. Es creu que aquestes actuen adherint-se a la membrana dels bacteris i obrint-hi porus, matant així al germen. El problema amb les host-defence peptides, és que maten tot allò al que s’enganxen, incloent-hi glòbuls vermells. Així,
Però, és clar, necessitaven incloure al seu experiment un control negatiu, és a dir, un tractament similar al dels biopolímers però que resultés innocu, per estar segurs que l’efecte dels biopolímers no és degut a la seva naturalesa polimèrica -i per tant gens selectiu-, sinó al seu efecte exclusiu sobre la membrana dels bacteris. I per fer aquest control negatiu van escollir una barreja de polímers qualssevol.
La seva sorpresa va arribar en constatar que els nous biopolímers ultrasofisticats eren ... bé ... una merda punxada a un pal, incapaços de matar una mosca, mentre que els usats com a control negatiu presentaven una eficàcia sorprenent matant bacteris i no afectaven als glòbuls vermells, eren fins i tot millors que els host-defence peptides!. Sclinc!
I és que el món de la ciència està plagat d’exemples del que ja es coneix com a Serendipia, que ve de Serendipity en anglès, llengua en la que tampoc vol dir res. Però és el terme utilitzat per la capacitat de fer descobriments afortunats.
Ara sí. Mentre escric això em ve al cap una estada al Baylor College of Medicine. Recordo la meva cara d’estupor mentre observava els valors de luminometria d’un experiment. El primer que vaig pensar va ser algo així com “Merda, l’he tornat a cagar...”. D’aquesta manera tant “serendipitesca” varem començar a estudiar si certs compostos naturals interaccionen amb receptors nuclears. Poc després, la flamant nova Doctora Vaqué, a un treball inclós a la seva tesis sense precedents i ensense aturador, ha tret l’entrellat del que jo vaig considerar un error.
Es diu que l'autèntic mèrit de la serendipia és tindre la capacitat de parar-se davant l'aparent error, estudiar-ho, formular hipòtesis i finalment demostrar que allò que inicialment semblava impossible és una realitat. Jo no vaig tindre aquesta capacitat, només vaig obtindre les dades i li vaig plantejar el problema. Ella va acceptar el repte, el va estudiar i finalment ha pogut explicar de la forma més elegant el que jo mai m'hauria imaginat. Has resolt el problema. Tot en un temps rècord i sotmesa a la pressió més absoluta. És per això que des d'aquí vull mostra-te la meva admiració. Gràcies pel teu treball, estaré sempre en deute.
3 comentaris:
Nòmade, jo també em voldria afegir a la felicitació de la nova doctora. Però en primer lloc dir que m'ha encantat aquest post, l'he trobat molt elegant. Has pogut mostrat la teva admiració per la nova doctora sense necessitat de nombrar-la ni donar detalls, i evidentment, quan ella llegeixi el post s'hi reconeixerà. Bé, pot ser a la primera part del post no massa jejejejeje!
Ara si, la meva felicitació per a la nova doctora. Segons el que vaig veure el dia de la teva defensa, més que una tesi, el que ha escrit és una "biblia", una guia molt valuosa per a la futura generació de doctors. Has obert una autopista en mig d'un territori verge, en mig d'un desert. Ara el gran repte dels que venen darrera teu, és ser capaços de crear carreteres que enllacin aquesta autopista amb un poblet anomenat èxit.
A veure si ara la nova doctora, que ja té més temps lliure, es decideix a crear el "primer blog femení" ;)
Ui quan de sabó que hi ha per aquí....quan de piloteo!!! jejejeje!!! Que no Montserrat que t'ho mereixes!!! M'afegeixo a les felicitacions i en la línea que diu també el llindar, ja que lo que comenta el Josep no ho conec tant. Has obert un camí i has posat la bioinformàtica al sevei del teu grup, transformant-la d'una cosa surrealista a una cosa útil com per exemple, treure el entrellat aquest que comentava l'asymetrich. Per cert, un cop més i també afegint-me a les felicitacions del llindar, un post molt ingeniós! ;)
Per cert Asymetrich crec que la serendipia aquesta seria lo que necessitaria jo per acabar la p... tesi!
Who knows where to download XRumer 5.0 Palladium?
Help, please. All recommend this program to effectively advertise on the Internet, this is the best program!
Publica un comentari a l'entrada