dijous, 13 de desembre de 2007

Gernikako Bakearen Museoa



Avui et parlaré d’un museu petit, situat a Gernika. És el museu de la Pau, o més aviat s’hauria de dir el museu de perquè cal la Pau. Potser aquesta atracció no és el que més crida l’atenció dins una ciutat amb tants atractius, i potser no és exactament el que s’entén per “atracció turística”, sobretot per que ens parla d’una d’aquestes veritats incòmodes.

L’exposició itinerant d’aquell dia tractava l’atac nuclear a la ciutat d’Iroshima. Era a una sala petita, amb només uns quants panells i un audiovisual. Però n’hi havia prou. Al curt recorregut es donaven xifres, moltes xifres. zeros i més zeros de patiment i angoixa: víctimes, nivells de radiactivitat, quilòmetres de destrucció, anys i generacions que van patir i patiran les conseqüències de les radiacions, ... Tot acompanyat per fotografies explícites, res de tapar les vergonyes, res d’estalviar-te l’horror. Era tant vívid que aquelles imatges en blanc i negre prenien color i moviment. No calia més, n’hi havia prou amb uns pocs metres ... D’allà varem sortir amb els punys tancats de ràbia, l’estómac remogut i una sensació de vergonya enorme per pertànyer a l’espècie més imbècil que ha poblat la terra, l’espècie humana.

Més tard, a un pis superior, et trobes amb possibles “teories per la pau”. Tot un munt de missatges i frases cèlebres, aquelles que la majoria hem llegit o escoltat centenars de vegades, Gandhi, Mandela, La Fontaine, Desmond Tutu. Frases que recobren el sentit i deixen de ser un eslògan més dins aquell museu. És curiós com podem accedir de forma immediata al testimoni de la Guerra, mentre que la Pau es veu relegada a l’àmbit teòric.

A continuació entres a una petita sala. Un cartell adverteix que pot resultar claustrofòbic. Hi entrem uns pocs, deu persones com a molt, és un espai reduït. De cop, et trobes a un menjador, el menjador d’una casa de Gernika de l’any 1937. Al calendari que penja d’una de les parets hi destaca el 26 d’Abril. Tothom seu a uns bancs, amb l’esquena recolzada a la paret. Nosaltres, com havíem deixat passar a la gent ens trobem sense lloc i ens toca seure a terra, al costat d’una finestra per on entren els raigs del sol. Al mig del menjador la típica taula de fusta ben guarnida i quatre cadires. El tic tac d’un rellotge i el rumor de la gent del carrer acompanyen la veu tranquil·la d’una dona madura, que explica la vida quotidiana de Gernika. Després sonen les sirenes, ens ataquen!. El rebombori al carrer precedeix al silenci més absolut, i després... primer el rumor dels avions de la legió Còndor. Després el soroll de les bombes. Sirenes. Primeres explosions, uns quilòmetres més enllà. El terra tremola. El sol s’amaga. El soroll dels motors dels bombarders es barreja amb les explosions. S’apropen. Els tenim a sobre. De cop, la meitat del menjador desapareix (En realitat només ens trobàvem a mig menjador, l’altre meitat era el reflex de la nostra estança a un gran mirall). Estem sepultats, el mirall s’ha il·luminat per darrere, convertint-se en una simple paret de vidre que deixa veure un sostre colapsat que amenaça amb omplir-nos de runa. Les vigues de fusta han cedit, la pedra ens cau a sobre. S’obre una petita porta i tots marxem en silenci, a pas lleuger, quant abans sortim millor.

Estem a una sala atapeïda de fotos i testimonis gràfics sobre el bombardeig de Gernika. Ens haguéssim quedat allà hores i hores. Entre les portades de diari, un cartell d’aquells de la guerra civil, amb aquells dissenys esplèndids que resa “Catalans, ajudem als germans bascos”. Una portada del ABC, diari republicà. Sí, sí, com han canviat les coses no?. Després et vas submergint en la lectura de les notícies sobre el bombardeig que es van escriure llavors. I te n’adones de com és la guerra, del poder de la manipulació de la informació. Tots els diaris del costat Nacional destacaven la notícia “El incendio de Gernika”. Llegeixo i no m’ho puc creure. Volien fer creure que aquella destrucció l’havia provocat el bàndol republicà amb benzina. Deien que havien incendiat la ciutat amb la finalitat d’esperonar els seus propis homes. Com era possible? Em va vindre al cap ... bé ... diguem que només faltava la frase “se barajan dos líneas de investigación”.

Per acabar, a l’últim pis ens esperava una joia, els esbossos de Picasso pel Gernika. Dibuixos a llapis, proves de color (sí sí, hi havia color), anotacions. Esbossos que et transporten al “com es va fer” del Gernika. La intimitat de la immensa obra, tota pels teus ulls.

Varem sortir tard, el dia s’acabava i amenaçava pluja. Ens acompanyava la sensació que les coses no han canviat gens, que sota les runes sempre hi haurà persones, no importa de quin bàndol, i que res no pot justificar la guerra. I mentre xerràvem sobre la visita, tot sortint del museu, segurament no deixava de morir gent a algun lloc del món, com va passar a Gernika o a Hiroshima. És un petit museu, però n’hi ha prou.



1 comentari:

Prisma ha dit...

Colpidor, sens dubte. El relat, el video... tot plegat. Com a comentari, només voldria explicar que quan jo era petit vaig anar a Guernika. Quan dic molt petit vull dir 6 anyets i ja aleshores vaig sentir una sensació agredolça gràcies al que el meu pare ens va explicar. No entenia massa bé perquè ni què va passar ni qui va fer el que va fer. Però aleshores fas molt més cas de les sensacions que no pasa ara. Res més encertat oi? La sensibilitat continua intacte i la pell de gallina rebrota amb documents com aquest. Gràcis asimetrich. Cal tenir memòria històrica només pel fet de recordar qui som, qui hem estat i en el que ens hem convertit.
Els meus pares canten en una Coral i fa poc van anar a Guernika. Només dir-te que les llàgrimes d'emocíó van sovintejar. Cal prendre aquest relleu i no deixar que s'assequin mai.