Buscant els secrets de l'eterna joventut

La veritat, no sé que pensaria si un bon dia se m’apropés algú i em preguntés “Vols viure eternament?” Segurament li diria que no, deu ser un pal enorme. Però si s’apropés algú i em preguntés “Vols no envellir?” llavors m’ho pensaria seriosament. Sí, ja sé que hi ha tot allò de “ La arruga es bella” o “Sabe más el diablo por viejo que por diablo”, però, sincerament, la arruga ben posada pot ser bella, però més bella és la turgència. I això del diablo, bé, sap més per haver viscut més temps i haver guanyat experiència, però no pas per tindre problemes de pròstata, estar mig sordo i haver de dissenyar un pla d’atac cada cop que ha de baixar l’escala de davant de casa. Deixant de banda la vida eterna, el no envellir seria tot un punt.

Perquè envellim? De fet, no hi ha cap raó pràctica des del punt de vista de la natura. Si visquéssim eternament seria un problema, ja que superpoblaríem el planeta en poques generacions i acabaríem per col•lapsar l’ordre natural en uns pocs centenars d’anys. Llavors, morir és necessari i sostenible (com diria un de ICV). Però realment cal envellir? És necessari? Aporta alguna avantatja evolutiva? No podríem morir amb 60-70 anys sense haver de patir el que la vellesa suposa?.

Per entendre-ho cal fer-nos una altra pregunta: Perquè estem aquí? Tots ho sabem, el nostre objectiu únic des de que naixem és transferir la nostra dotació genètica, reproduir-nos. Quina és la finalitat d’això? No ho sé, a cas hi ha algun premi per l’espècie que arribi més lluny transferint els seus gens? Formem part d’una competició de resistència sense saber-ho? Massa preguntes.

Però el cert és que tot ésser viu del planeta està aquí amb l’objectiu de reproduir-se. De fet, què és un home? Un home és un penis i dos testicles que pengen rodejats de tota una parafernàlia (resta del cos) que assegura la supervivència de l’aparell reproductiu fins a una edat fèrtil. Res més. Això a tu, si ets home, no et ve de nou, les dones ens ho recorden constantment: “Només penses amb la polla!” És clar, senyora, he vingut al món per fecundar-la. Elles diuen molt (i nosaltres els hi hem de riure la gràcia si no volem ser titllats de masclistes) però hi ha una cosa que deuen ignorar, i és que elles no són més que una vagina, matriu, unes trompes de fal•lopi amb els respectius òvuls, tot rodejat d’una parafernàlia (resta del cos) destinada a la supervivència de l’aparell reproductiu fins a edat fèrtil.

Foto: representació artística de l'autèntica naturalesa de l'home

Edat fèrtil, vet aquí el rovell de l’ou (mai millor dit), la paraula clau. I és que un cop hem transmès els nostres gens, res més importa. Quan ja ens hem reproduït, ja no fem cap servei. A partir d’aquest moment, la natura s’oblida de nosaltres i ens deixa a mans dels radicals lliures que ens comencen a oxidar, a poc a poc, ens arruguen i ens putejen.

Però un moment. Si són els radicals lliures la causa de tot, perquè dimonis hi ha tan pocs estudis que hagin demostrat feacenment una relació entre el dany oxidatiu i la disfunció cel•lular que porta a l’envelliment? Que l'oxidació hi té a veure és cert, però calen més actors en aquesta pel•lícula per poder explicar tota l’historia. I aquests actors sembla que són gens (per variar).

La revista Cell publica un treball de científics de la Stanford University i la University of Colorado at Boulder en el que es van estudiar les diferències entre nemàtodes (cucs) joves i altres vells. Es van trobar fins a 1000 gens que s’expressen de forma diferent a la joventut respecte la vellesa. Però el més interessant és que tots aquests 1000 estan controlats per només tres, anomenats ETL-3, ETL-5 i ETL-6. i que codifiquen factors de transcripció: proteïnes que actuen com a interruptors, engegant o apagant l’expressió de gens. El curiós del cas és que aquests 3 gens es troben controlats per insulina, i ja sabem que els nivells d’insulina es controlen per l’ingesta (per la glucosa que ingerim, més aviat). Això es troba en la mateixa línia que diferents estudis que apunten a la restricció calòrica com una forma d’augmentar el temps de vida. I, t’enrecordes del post de la nutrigenòmica?, quan et deia que els nutrients que ingerim cada dia normalment modulen l’expressió dels nostres gens? Doncs resulta que la Quercetina, un compost contingut als vegetals, és capaç de mimetitzar els efectes de la restricció calòrica, fent un “reset” dels gens ETL-3, ETL-5 i ETL-6 als nivells que presenten els organismes més joves.

D’aquesta manera, coneixent aquests mecanismes genètics i genòmics implicats en l’envelliment, s’obren tot un munt de possibilitats i vies encara per explorar cap a l’eradicació de la vellesa i l’augment del nostre temps de vida. Quant de temps podrem viure al futur? Ni tu ni jo ens ho podem arribar a imaginar. Arribarà un dia en que la vellesa es pugui tractar com es tracta avui un refredat? Segurament.

Només una darrera reflexió. Segons aquest estudi, resulta que portem programada la vellesa a nivell genètic, la vellesa doncs no és només una coincidència. No envellim perquè ja haguem complert el nostre objectiu i el que ens passi a continuació no importi, sinó que forma part del nostre programa. Quin objectiu té doncs fer-se vell? Serà que al cap i a la fi sí que ens aporta un avantatge evolutiu? Quin deu ser?

el secret per viure més i millor: de 76 macacos a l'illa de Pascua

(o Buscant els secrets de l'eterna joventut. Part 2)

Què cal per allargar la vida? Cremites antiedad? iogurts amb bitxitos bons per activar les defenses? Cirurgia estètica? Res de tot això. Aconseguir viure molts anys amb bona qualitat de vida és tan senzill com menjar menys, però equilibrat.

El que s'anomena restricció calòrica ha donat resultats espectaculars en tots els models experimentals, des de llevats fins a ratolins, passant per cucs, aranyes i tot bitxo que et puguis imaginar. I els darrers resultats experimentals sobre la restricció calòrica arriben ben fresquets des de la revista Science, que publica el dia 10 d'aquest mes un treball dut a terme per un equip d'investigadors de la University of Wisconsin-Madison. Es tracta del primer estudi d'aquest tipus que es fa amb primats, i fou iniciat al 1989 amb 76 Macacos Rhesus i dut a terme fins avui. Els simis es van dividir en dos grups: Al primer se li va deixar lliure accés al menjar mentre que el segon grup ha viscut amb una dieta controlada, a on s'ha reduït un 30% la ingesta de calories. Què pensarien els del primer grup respecte els micos del segon? Segurament quelcom semblant a "Pringaoooooos". Però ja ho diu la dita: "Quien ríe el último ... patada en los huevos".

El que han observat és un augment significatiu en el temps de vida dels animals sotmesos a restricció calòrica respecte els animals amb lliure accés al menjar . Però el més espectacular han estat les millores de la qualitat de vida: La incidència de tumors cancerosos i malaltia cardiovascular als primats sotmesos a una dieta restrictiva ha estat de menys de la meitat. I encara més, el desenvolupament de diabetis o la desregulació del control de la glucosa plasmàtica encara està per aparèixer als simis sotmesos a restricció calòrica, mentre que als micos amb lliure accés al menjar la incidència d'aquestes afeccions és quelcom usual. De fet, aquest tipus de simis, vivint en captivitat, acostumen a desenvolupar diabetis, el que fa encara més meritoris els resultats associats a la restricció calòrica.

Però això no és tot, encara hi ha més. La salut del cervell dels macacos sota dieta restrictiva és millor que la dels seus veïns amb buffet lliure. No en general, però sí en àrees relacionades amb les capacitats motores i la velocitat mental. Així que ... Qui és el mico que riu ara? eeeeeh? Vaaaah, xulooooo zampabollooooos

I penso, sí, sí, tot això està molt bé. Però vols dir que cal estar d'"operación Bikini" tota la vida? Vols dir que no hi ha alguna cosa que pugui fer aquests efectes sense renunciar al tiberi del Diumenge? Doncs una possible resposta ens la donen investigadors del University of Texas Health Science Center, de San Antonio, a un treball publicat a Nature el 8 de Juliol.

I la substància miraculosa que ens podria fer allargar la vida arriba, ni més ni menys, que de l'illa de Pascua. Allà, al mig del pacífic, entre els mil·lenaris Moais es troba una substància anomenada Rapamycin en referència al nom de l'illa, Rapa-Nui. I no es tracta d'un compost vegetal ni animal, és un tipus d'antibiòtic d'origen bacterià que, de moment, sembla ser endèmic de l'illa de Pascua.




El curiós del cas és que la Rapamycin (o Rapamicina, suposo, en català) es coneix des del 1970, i ha estat utilitzada com a antifúngic i com a immunosupressor en trasplant d'òrgans. Però no ha estat fins ara que a aquest grup de recerca li ha donat per assajar-la per allargar la vida. I els resultats no poden ser més encoratjadors.

Van donar aquest compost a ratolins amb una edat equivalent a uns 60 anys humans. I, per sorpresa de tots, la vida d'aquests ratolins es va allargar entre un 28 i un 38 percent més que la dels companys que no prenien la Rapamycin. Aquests efectes longevitzants sembla que es deuen a la modulació d'una proteïna anomenada mTOR, la qual controla un fotimer de processos del metabolisme cel·lular i de resposta a l'estrés. I resulta que, per ritzar el ritz, fa una dècada el Dr Z. Dave Sharp va proposar que la mTOR podria estar estretament relacionada amb la restricció calòrica.

Així que, d'alguna manera, el secret per allargar i augmentar la qualitat de la vida es troba en una dieta baixa en calories o en prendre quelcom que la pugui simular, enganyant el nostre cos a nivell mol·lecular.

Però com pot ser que la restricció alimentària allargui la vida? No és tan estrany. Sens dubte la situació actual al primer món, pel que fa al menjar, és anòmala per l'espècie humana. Mai hem tingut tan accés a tan menjar com avui en dia. El problema deu ser que el nostre cos ha estat moldejat durant milers d'anys d'evolució per viure a la cerca de teca, havent-nos de guanyar el pa amb la suor del nostre front (bé això ho va dir Déu i no pas l'evolució, però pel cas tan fa). El que vol dir que, per la nostra pròpia naturalesa, estem dissenyats per funcionar millor amb poc menjar que amb l'excés amb el que vivim avui en dia.

Així que ja ho saps, si vols viure més i millor, menja poc (però equilibrat) ... o passa't per l'illa de Pascua a fer-li uns bons lametons als Moais.