terra negra

(de taparrabos, ciutats perdudes i estranys enginys II)

Volem en l'espai fins a Sudamèrica i en el temps fins al segle XVI.

Quan Francisco de Orellana es va embarcar en l'expedició que al 1541 organitzava Gonzalo Pizarro a través dels Andes, mai s'hagués imaginat com d'injusta seria la història amb ell.

Un any després de l'inici d'aquella expedició, que tenia la missió de trobar el país de la canyella, Orellana, Pizarro i els seus homes es trobaven extenuats, derrotats pel fracàs, i van decidir construir un veler que els portés riu Coca avall. Temps després les provisions eren escasses i ja havien perdut 140 Espanyols dels 220 inicials i 3000 dels 4000 indis que els acompanyaven. Arribat aquest punt, Orellana va decidir continuar riu avall acompanyat d'una cinquantena d'homes per mirar de trobar provisions.

Va navegar durant 4800 kilòmetres, sent el primer Europeu en solcar les aigües d'un riu que ell mateix va batejar com a Amazones en ser atacats per una tribu de ferotges guerreres que li van recordar a les amazones de la mitologia grega. Quan va arribar a Cubagua, exhaust, es va embarcar cap a Espanya.

Un cop a la cort de Carlos I, Francisco de Orellana va explicar una història fantàstica sobre el que havia vist en la travessia d'aquell enorme riu. Parlà de ribes poblades per multituds d'indígenes, de magnífiques viandes, fruites i conreus. I de grans ciutats al vell mig de la selva, connectades per grans carreteres de molts metres d'amplada guanyades a la vegetació. Una gran civilització s'amagava sota l'espessor de l'amazonia.

Però quan els conqueridors van tornar a aquella zona no van poder trobar res del que l'Orellana havia descrit. I se'l va prendre per un boig fantasiós i exagerat amb ànsies de protagonisme.

I així quedà la seva història durant segles, fins als nostres dies. El que va dir aquell expedicionari no podia ser veritat, doncs no es va trobar ni la més mínima pista de ciutats o vies de comunicació. A més, l'assentament d'una gran civilització en aquelles contrades era impossible per la manca d'aliment. Pot semblar paradòxic, però malgrat ser una selva, la terra de l'amazonia és tremendament ingrata, "infèrtil" per qualsevol tipus de cultiu de consum, limitant-se l'explotació d'aquell sòl al conreu d'un escàs i insuficient número de vegetals.

Però, i si la història d'en Francisco Orellana fos veritat?.

No ha estat fins fa molt poc, quan aquest blog ja existia, que s'han trobat les restes d'una ciutat al cor de l'Amazones. Una ciutat que s'adapta sorprenentment a tot allò que va descriure l'expedicionari en els seus suposats deliris. Però una ciutat no fa civilització. I queda per resoldre el gran enigma: Com s'alimentava aquella gent si l'agricultura era impossible?. Caldria que disposessin d'una tecnologia revolucionària que permetés conrear aquell sòl. Com podria una simple "tribu" amazònica desenvolupar un coneixement que avui seria tota una revolució tecnològica i una solució al creixent problema de la manca de conreus? Doncs no es sap, però el tenien. Es diu Terra Negra.

La coneguda com a Terra Preta, terra negra en portuguès, és un tipus de terra molt especial, excepcionalment fèrtil i que es troba al llarg i ample de la conca de l'Amazones, però de forma discontinua, seguint patrons que recorden als dels assentaments humans. De fet, actualment l'origen més acceptat d'aquest sòl és l'antropogènic, doncs està formada de carbó vegetal, sòl natural, fragments d'objectes de ceràmica, desfetes orgàniques com residus vegetals, fems i espines de peix, i una varietat de microorganismes increïblement elevada.

De fet, la terra negra és com un petit ecosistema en sí mateixa, on la porositat del carbó vegetal reté els nutrients, aporta gran quantitat de carboni i afavoreix el creixement microbià, de forma que 6 mesos després de conrear-la, pot tornar a usar-se. Això contrasta amb els 8 o 10 anys que necessiten els sòls Amazònics per recuperar-se. Fins i tot es coneix un cas en el que aquesta terra ha estat sent conreada contínuament durant més de 40 anys per una població autòctona sense perdre la seva fertilitat. La dada més contundent, però, és que avui en dia la terra negra feta abans de l'arribada dels europeus a Amèrica continua sent igual de fèrtil que llavors.

La terra negra (dreta) comparada amb el sòl normal de l'amazonia (esquerra)

Com s'ho van fer els antics Amazònics per desenvolupar aquesta tecnologia encara es desconeix, així com la importància de cadascun dels seus components en el manteniment de la fertilitat. És important la presència de certs microorganismes? Quin és el paper de la ceràmica que s'hi troba? Quina és la procedència del carbó? Són un munt de misteris que encara resten per resoldre. És curiós, fins i tot sembla que la història ens vulgui donar una cruel lliçó, però potser la solució del major problema al que s'enfronten molts milions de persones avui en dia, el conreu de sols infèrtils, hauria estat en mans d'una antiga civilització exterminada fa segles per l'ànsia de poder dels conqueridors.

Més informació: Wikipedia, Blog del Juan José Ibáñez (CSIC-València)

el misteri de "La Vila del Sis" strikes back

Fa poc repassava alguns posts i vaig anar a topar amb el de La Mussara. I rellegint els comentaris em vaig trobar amb un que no havia vist abans escrit per una visitant anònima, com desat misteriosament per una mà fantasmal i etèria. La seva experiència em va deixar glaçat. Diu així:

Fa poc vaig anar amb una amiga a la Mussara (segons se els pares dels meus vis eran de alla)..vaig fer fotos per tot arreu..li vaig dir a la meva amiga que esperaes devant de la iglesia que jo anava darrera un moment a fer fotos .Just darrera amb vaig asenta de esquena a la igleia i vaig comencar a fer fotos .i havia un silencia que te invitava aa quedarte molta estona .....despres amb vaig gira i vaig fer fotos a la pared de darrera de la iglesia i just on jo havia estat asentada...no se el temps que vaig esta alla ..de sobte vaig senti que amb cridavan amb un to de veu una mica nervioss ,dons es veu que feia molta estona que havia marxt..( la veritat es quella el temps semblaba quiet).
la meva sorpresa va ser quan vaig mira las fotos ni havian dos de elles que tenian un crecle de color blau un blau precioss i si miravas be es veien dintre del cercle una especia de aiguas vermellosas....aquestas fotos van ser just damunt on vaig seure ,damunt una pedra , darrera la esclesia....amb vaig quedar gelada..............

Ho haveu vist?!. Si ja ho diuen que quan el riu sona és perquè al maig cada dia un raig. Una experiència escalofriannnnnnteeeee a on surten tots els elements: l'esglèsia, una pedra, una absència prolongada en el temps i ... serà possible? Proves gràfiques!. Seran aquestes les primeres imatges de la vila del sis?

Així que em dirigeixo a aquesta visitant anònima, en el cas que, per aquelles coses d'intenet, estigui llegint aquest post : Em podries enviar les fotos? vaaaaaaaaa porfaaaaaaaa, estic que em pujo per les parets!.

Què en penses tu d'aquests temes? Els refuses o ets dels qui els dóna el benefici del dubte? Sigui com sigui, no t'agradaria veure les suposades fotos?

un món abarrotat

Segons la Wikipedia, el cens mundial de balenes geperudes és d'uns 80000 exemplars. Això podria ser alarmant, doncs és menys que la població humana d'una ciutat mitjana com Tarragona. En canvi, si ens mirem el número de formigues que habiten el nostre planeta segurament els humans ens veuríem a la mateixa inferioritat que les balenes.

Vist així podria semblar que el número ideal d'individus d'una espècie és relatiu. No obstant, per molt que ho relativitzem, diria que si hi ha una cosa que sobra en aquest món són humans. En som uns 7 000 000 000. Que dius, sí, i què? Doncs el principal problema és que fa uns 50 anys erem uns 3 000 000 000 i al 1750 menys de 1000 000 000. El que implica que, mentre en 200 anys la població mundial va créixer en 2000 000 000 d'individus, durant els darrers 50 anys l'increment ha estat d'uns 4000 000 000. Massa números? Doncs anem a pel gràfic:



No és una mica desproporcionat?

Si seguim en aquesta dinàmica, no caldrà que els de Madrid es plantegin organitzar els jocs Olímpics del 2020, a no ser que pretenguin fer una marató on els atletes avancin a base de colzades entre la multitud i els llençadors de pes comptin la distància assolida en número de caps badats. Però deixem de banda les cares agres dels madrilenys i alegrem-nos pels de Rio (Es diran Riusencs?).

De fet, ni Madrid ni Europa, ni tan sols la resta de països industrialitzats no són els responsables ja que aquest augment espectacular de la població es deu al creixement incontrolat dels països en vies de desenvolupament, sobretot asiàtics. La causa d'aquest creixement sembla prou evident: la millora de la qualitat de vida fa que vivim més temps i que la supervivència de la nostra descendència tingui un èxit espectacular si el comparem amb la resta d'animals de la Terra. Però el que també és evident és que aquesta superpoblació representa un gran problema: Calen més aliments i més recursos energètics, el que fa que es sobreexplotin els recursos naturals amb el conseqüent preu mediambiental. I això, junt amb el canvi climàtic, representa un problema de grans dimensions per a la creixent població dels països més pobres, exposada a episodis de sequera i hambrunes.

Sembla doncs que el futur de molta gent , de milions de persones, passa inevitablement per la sostenibilitat. Uuuups, palabro!. Aquesta és una paraula que acostuma a associar-se amb certs grups polítics o/i amb un tipus de tarannà determinat. Això no és res dolent, però és possible que la paraula provoqui cert rebuig per simple associació d'idees. Així que demano un petit esforç per tal de foragitar certs personatges del nostre cap (NNNOOOOOOOOO!).

Pel que fa al desenvolupament i creixement sostenibles, el Consortium for Integration of Population , Health and Environment (CIPHE) està duent a terme una prova pilot a Addis Ababa, Etiòpia, per tal d'aconseguir un desenvolupament que integri la planificació familiar amb tècniques d'agricultura sostenible. La idea és tan simple com donar l'oportunitat d'adaptar el creixement de les famílies als recursos naturals, alhora que s'intenta adaptar aquests recursos a les condicions ambientals. Per fer-ho, s'ha aconseguit transformar els camps estèrils en zones acceptables per l'agricultura a base de nodrir la terra amb compost animal i unes plantes conegudes com a "vetiver grass". Es tracta de vegetals originaris de la Índia, però molt cultivats arreu del món per la seva capacitat de retindre la humitat del sòl. El secret es troba a les seves arrels, que enlloc de crèixer horitzontalment sota la superfície del terra s'enfonsen entre 2 i 4 metres en vertical. D'aquesta manera s'aconsegueix que l'aigua quedi retinguda, permetent el conreu d'altres vegetals. A més, paral·lelament s'està fent una campanya informativa sobre contracepció i planificació familiar per tal que l'esforç dels 14000 habitants de Wichi no quedi en paper mullat si les famílies comencen a créixer gràcies als nous temps de bonança derivats dels nous conreus.

Es tracta d'una iniciativa pionera però, pel que sembla, de conceptes difícils d'assimilar: De 37 països que admeten la dificultat d'alimentar a tota la seva població, només 6, incloent-hi Etiòpia, han desenvolupat estratègies per fomentar la planificació familiar i la contracepció.

Però és clar, tenim nosaltres cap dret per fer una crida per la contenció als països pobres o en vies de desenvolupament i quedar-nos tan amples?. És evident que a Europa o Estats Units no creixem a un ritme tan bèstia, però sí que tenim una enorme responsabilitat en la degradació mediambiental i el consum dels recursos mundials de forma directa i indirecta. Un dels principals problemes del canvi climàtic, del que tenim gran part de culpa els Occidentals i Asiàtics, és l'impacte sobre la població dels països pobres i en vies de desenvolupament. La sostenibilitat i la contenció, doncs, no han de ser exclusives del tercer món, sinó que hauria de ser compartida per tothom.

I'm back ... again

Doncs sí, ja torno a estar aquí. Encara em trobo en procés d'adaptació, doncs no acabo de fer-me a la idea de que Liverpool ja formi part del meu passat. També m'haig de readaptar a les formes de fer d'aquí, com tindre present que els diumenges està tot tancat, que dinar porta el seu temps i que dir bon dia i fer petar la xerradeta són costums molt arrelats i, què coi, molt sans. Però, a banda de tot això, el canvi més notable és que porto un alleugeriment a les esquenes que fa temps que no experimentava.

Aprofito també l'avinentesa per agrair els ànims rebuts als bonics comentaris que em vau deixar al meu últim post Liverpoolenc. Sens dubte són un motiu més per continuar amb nòmades. Per cert, tindrà sentit ara que es continuï dient nòmades aquest blog? Si ha de ser per la meva condició, segurament no, tot i que el futur és incert i no es sap mai què pot passar. Però, a banda del que faci o deixi de fer, crec que amb el temps hem agafat la sana costum de viatjar post a post en l'espai i el temps buscant descobriments, treballs científics i curiositats sobre el món que ens envolta... Som nòmades o no? Jo crec que sí.

Així que continuarem navegant, arriem les veles!

fins ara Catosfèrics!

Nens i nenes, petits i grans, senyores i senyors, faig una petita pausa al blog. En aquests dies incerts encamino els meus passos cap a un nou projecte més gran, més interessant, més ambiciós, més de tot. Es tracta d'un gir de 360 graus. Sí sí, de 360, has llegit bé, perquè torno al camp al que vaig començar. Fins i tot torno al mateix lloc on em vaig doctorar, tot i que només de forma provisional, doncs és tan novedós aquest nou repte que ni tan sols s'ha acabat de fer l'edifici i els laboratoris (diga-li novedós, diga-li lentorroooos).

El que no sé és si podré continuar amb nòmades però faré tot el possible, doncs encara em queda molt per aprendre i explicar, tant com curiositat porto a dins. No obstant, aquest nou projecte serà exigent, demanarà més temps i molt esforç. Podria això acabar amb la meva vida virtual de blogger? Pos ves a saber... Tornar tornaré, ja sigui per acomiadar-me o per continuar aprenent sobre el món que ens envolta fins i tot amb més força. Perquè de força en tinc més que mai!. Aquest és un d'aquells trens que passa un cop a la vida, així que m'hi haig de llençar malgrat que pugui donar amb el cul a les vies.



Goodbye Liverpool!




















(Oi que sembla que m'hagi enganxat els nacasones amb la tapa del vàter? hihihi)

Ens veiem en uns dies, Catosfèrics/es.

escoltant les plantes

De teories n'hi ha de molts tipus i colors. I avui en porto una acabada de sortir del forn que ens parla de la possibilitat de que els animals haguem aprés, al llarg de milions d'anys d'evolució, a escoltar les advertències que ens transmeten els nostres companys de planeta, els vegetals. Es diu Xenohormesis


Segons expliquen en Konrad T. Howitz, de BIOMOL International i en David A. sinclair, de la Harvard Medical School, a la revista Cell, els heteròtrofs (animals i fongs) som capaços de sentir les senyals químiques sintetitzades per les plantes quan aquestes es troben en condicions d'estrès. Aquesta capacitat ens permetria als animals preparar-nos per l'adversitat quan les condicions ambientals són encara favorables. Però anem per passos...

I és que les plantes també s'estressen a la seva manera. Posem per cas una vinya, què la pot estressar? Que els seus gutims siguin més petits que els de la veïna? Veure apropar-se el veremador amb les tisores de poda?. No pas, afortunadament el regne vegetal no coneix l'enveja o la por, però es pot estressar quan les condicions ambientals són desfavorables, com és el cas d'una disminució de la irrigació, una infecció o la manca de nutrients. En aquestes situacions excepcionals la planta genera certs metabòlits secundaris, molècules que no es sintetitzen en condicions normals i no formen part de cap metabolisme primari (imprescindible pel dia a dia). En la majoria de casos, però, es desconeix la funció d'aquestes molècules o quina avantatge li donen al vegetal. I com lliguen aquests metabòlits vegetals de resposta a l'estrès amb l'adaptació dels animals a futures condicions desfavorables?

Imaginem què passaria si l'animal fos capaç d'avançar-se a una època d'escassetat gràcies a una advertència. I per il·lustrar-ho recorrerem a un vell amic, en Kagoncete. Imaginem una època en la que les pluges han estat escasses: Els rius han baixat el seu cabal però d'aigua encara n'hi ha. La irrigació de les plantes ha estat minsa però encara fan fruits. En Kagoncete encara podrà beure aigua, disposarà del mateix aliment que a l'estació anterior i no se n'adonarà de que s'apropa una època de vaques flaques on les plantes potser moriran i no disposarà de massa aliment. Així, quan la sequera es faci patent enganxarà al nostre protagonista en calces. No obstant, les plantes sí que han notat aquest canvi i s'han estressat, sintetitzant els metabòlits secundaris. En Kagoncete, en menjar-se la planta estressada ingerirà aquestes molècules que, un cop dins el seu cos, començaran a actuar com si fossin hormones, modificant el metabolisme energètic de l'animal.

D'aquesta forma, quan l'època d'escassetat arribi l'animal haurà patit un canvi (ha guanyat pes o, senzillament, utilitza l'energia del menjar d'una forma diferent) que el fa estar ben adaptat a les noves condicions i li permetrà sobreviure un temps addicional.

Canvi metabòlic dius? Toooooma mecanisme adaptatiu, pallús!

Es tracta d'un tipus de comunicació que no utilitza les paraules, els gestos o les expressions facials, sinó molècules. Dins el nostre cos això ocorre contínuament: Quan ingerim glucosa el pàncrees secreta insulina, una hormona que "comunica" a gran part dels nostres òrgans l'arribada d'aquest nutrient. Tenint en compte aquest concepte de comunicació molecular, la teoria de la Xenohormesis ens diu que no només som capaços de sentir les nostres pròpies hormones, sinó que, amb el temps, hem desenvolupat la capacitat de sentir les molècules d'estrès de les plantes com si fossin les nostres pròpies senyals, com a missatges d'advertiment, una habilitat que ens ha facilitat el llarg camí de l'evolució.

Seria possible aprofitar aquests metabòlits secundaris de les plantes al nostre favor? He parlat d'animals, i nosaltres també ho som, pel que és molt possible que també siguem sensibles a aquestes molècules d'estrès. No en va molts dels fàrmacs basats en productes naturals que utilitzem nosaltres són metabòlits secundaris de plantes. Al seu text, en Howard i en Sinclair ens posen com a exemple els polifenols del raïm, abundants al vi negre, uns metabòlits secundaris amb força propietats beneficioses pel nostre cos. Al grup de Nutrigenòmica de la URV, a Tarragona (no ens cal anar més lluny) ja fa temps que s'investiguen aquests composts, havent-se descrit efectes sobre el metabolisme de lípids, de la glucosa i el sistema inmunitari. Així, la teoria de la Xenohormesis ens parla d'evolució, però entendre-la en profunditat ens obre tot un ventall de possibilitats per poder identificar noves molècules amb diferents propietats. Però, com a totes les noves teories, només el temps i la recerca l'establiran o la refutaran.

gràcies MacGyver

Recordo aquella època a la que només hi havia una cosa capaç de buidar de nens els carrers del barri. Ja podíem estar al mig d'una jugada clau pel desempat de la gran final d'ataquigol que enfrontava els del bloc número 92 contra els del 90, al vell mig d'una intensa partida del bote o explorant els inhòspits racons de la fàbrica Gior. Sempre hi havia un germà, un pare, un tiet que sortia al balcó per cridar, com si d'una sirena advertint d'un atac aeri es tractés "Que empieza MacGyveeeeer!!!". El que passava a continuació era un caos perfectament ordenat en que tot crio amb els genolls pelats sabia perfectament el que havia de fer: Córrer. En qüestió de segons tot el xivarri i les pilotades a la porta del garatge deixaven pas a un silenci sobrecollidor. I tots davant del televisor ens deixàvem transportar per aquella música.




És ben sabut que tots i cadascun dels trucs i els invents que utilitzava en MacGyver tenien un fonament científic i eren totalment verídics. I qui s'atreveixi a discutir aquest punt se les veurà amb mi a la sortida, perquè aquest bon senyor, barreja d'heroi i font de saviesa, em va salvar la vida fa uns mesos. En un dels seus episodis, en Mac (és que ja és com de la família) havia de fugir d'una habitació a la que l'havien tancat. Però per fer-ho, abans havia d'apagar una bombeta a la que no arribava i l'interruptor era a fora de l'estança. L'únic que tenia a mà era un nebulitzador amb aigua, objecte imprescindible dins un zulo, com és ben sabut. En MacGyver va agafar el nebulitzador, va ruixar la bombeta i aquesta va esclatar, ja tenia via lliure. Com ja he dit abans, ciència en estat pur!. Ens ho demostren els Myth Busters al següent vídeo. I la seva paraula és com la del Senyor nostre que està dalt del sostre (I qui s'atreveixi a discutir aquest punt...)




Fa uns mesos jo mateix estava segrestat, no per malfactors com en MacGyver, sinó pels retortijons del meu intestí, al lavabo. Es tracta d'un bany que no compleix la legislació sobre seguretat al vàter, i la llum la fa una bombeta que no disposa de cap aplic que la protegeixi. Doncs allà estava jo, interpretant la cavalgata de las walkirias en do sostingut (bé, massa no es sostenia) quan sento "psssssssssss". Uix, vaig pensar, qui em crida?. El primer que vaig fer va ser mirar dins la tassa del vàter... ... Sí, què passa? Pos és un pensament com un altre. Després un segon psssssssssssssss. Venia d'adalt. En mirar cap al sostre em va sorprendre una incipient taca d'humitat. Tot seguit els meus ulls es van fixar en una gota d'aigua que es precipitava cap als meus peus. La veïna del segon tenia una fuga al seu lavabo i l'aigua havia seguit el camí més directe cap abaix: el fil de la llum. Pssssssssssssss. El soroll era l'aigua que s'evaporava quan entrava en contacte amb la bombeta calenta. I en aquell moment em va vindre al cap en MacGyver i el nebulitzador.

Vaig reaccionar en qüestió de segons, com fan els herois, i vaig empendre una heroica fugida amb els pantalons a l'alçada dels turmells i corrent com només els grans herois saben fer, que tot i recordar a la salvatge cavalcada d'un pingüí, necessita de tècnica i un dur entrenament realitzat a base d'oblidar-se de canviar el rotllo de paper un cop s'ha acabat. I just quan vaig sortir de sota la bombeta BANG!, va esclatar en 152346 troços. Gràcies MacGyver!.

Però és que aquest personatge no només és un home d'acció. Els seus episodis eren tota una lliçó d'antropologia i història. Què me'n dius si no de la lliçó que ens va donar sobre Euskadi?




I si el MacGyver diu que els bascos són Chicanos amb boina que criden com els apaches mentre fan rapel, ho són. I punto!. I és per tot això, i molt més, que nomeno en MacGiver com a protector, patró i doctor honoris causa d'aquest blog.

ho sé però no m'enrecordo

Com es diu la capital d'Arabia Saudí? Què vas dinar el Dissabte? Com es diu l'actor que feia de Mc Gyver? Si has pogut respondre ja pots deixar de llegir, aguafiestes!. Si ets d'aquells que s'han quedat amb la sensació "mmmmhh ... mmmmmh ... ho tinc a la punta de la llengua", t'interessarà saber que segurament saps la resposta, però no la recordes. Aquest record al que no pots accedir segurament no s'ha volatilitzat, potser no ha desaparegut, sinó que continua al teu cervell. Això sí, tancat i barrat entre sinapsis neuronals.

Al menys així ho assegura el neurobiòleg Jeffrey Johnson, que en declaracions a Wired Science assegura que encara que no puguis recordar els detalls del dinar del Dissabte "Podríem extreure informació del que vas menjar de la teva activitat cerebral, encara que tu no hi puguis accedir de forma conscient".

Com és possible? Doncs, un cop més, gràcies a un escànner de ressonància magnètica funcional (fMRI), un trasto del que ja s'ha parlat abans en aquest blog i que serveix per monitoritzar a temps real l'activitat cerebral de forma molt acurada. Per dur a terme aquest estudi publicat a Neuron aquest mes, els investigadors van recórrer a l'ajuda d'onze noies i cinc nois, estudiants tots ells, als qui van posar dins el fMRI. A cadascú se li va ensenyar un llistat de paraules, primer havien de dir-la al revés, i després havien de dir perquè podria ser usada i imaginar com la dibuixaria un artista. Llavors els donaven descans i, vint minuts després, els investigadors els tronaven a ensenyar la llista als joves i els demanaven que recordessin tot el que poguessin del que havien dit anteriorment.

Així, els estudiants havien de bucejar als seus records, desencadenant el que es coneix com a restauració (traducció meva de reinstatement), un procés en el que el cervell torna a repetir el mateix patró d'activitat que en el moment en que es generava el record. I és que, pel que sembla, des del punt de vista de la neurobiologia un record no és més que un patró determinat d'activitat cerebral.

Mentre l'estudiant intentava recordar tot el que havia dit sobre la paraula, al monitor del fMRI es podia veure un patró d'activitat idèntic al generat pel cervell del jove 20 minuts abans, mentre parlava sobre la paraula. La restauració era perfecte en tots els casos. No obstant, n'hi havia que afirmaven no poder recordar el que havien dit. Però al fMRI el record apareixia intacte, estava gravat al cervell, tot i que era inaccessible.

La següent qüestió és durant quant de temps es pot retindre aquest tipus de records. Hores? Dies? Mesos? Anys?!!. T'imagines el que podrien extreure del teu cap amb un fMRI en un futur?. Cada vegada es sap més sobre el cervell i els processos biològics encarregats de la generació dels records i el funcionament de la nostra ment. Es comença a saber tant que pot resultar fins i tot inquietannnnnteeeee.