gràcies MacGyver

Recordo aquella època a la que només hi havia una cosa capaç de buidar de nens els carrers del barri. Ja podíem estar al mig d'una jugada clau pel desempat de la gran final d'ataquigol que enfrontava els del bloc número 92 contra els del 90, al vell mig d'una intensa partida del bote o explorant els inhòspits racons de la fàbrica Gior. Sempre hi havia un germà, un pare, un tiet que sortia al balcó per cridar, com si d'una sirena advertint d'un atac aeri es tractés "Que empieza MacGyveeeeer!!!". El que passava a continuació era un caos perfectament ordenat en que tot crio amb els genolls pelats sabia perfectament el que havia de fer: Córrer. En qüestió de segons tot el xivarri i les pilotades a la porta del garatge deixaven pas a un silenci sobrecollidor. I tots davant del televisor ens deixàvem transportar per aquella música.




És ben sabut que tots i cadascun dels trucs i els invents que utilitzava en MacGyver tenien un fonament científic i eren totalment verídics. I qui s'atreveixi a discutir aquest punt se les veurà amb mi a la sortida, perquè aquest bon senyor, barreja d'heroi i font de saviesa, em va salvar la vida fa uns mesos. En un dels seus episodis, en Mac (és que ja és com de la família) havia de fugir d'una habitació a la que l'havien tancat. Però per fer-ho, abans havia d'apagar una bombeta a la que no arribava i l'interruptor era a fora de l'estança. L'únic que tenia a mà era un nebulitzador amb aigua, objecte imprescindible dins un zulo, com és ben sabut. En MacGyver va agafar el nebulitzador, va ruixar la bombeta i aquesta va esclatar, ja tenia via lliure. Com ja he dit abans, ciència en estat pur!. Ens ho demostren els Myth Busters al següent vídeo. I la seva paraula és com la del Senyor nostre que està dalt del sostre (I qui s'atreveixi a discutir aquest punt...)




Fa uns mesos jo mateix estava segrestat, no per malfactors com en MacGyver, sinó pels retortijons del meu intestí, al lavabo. Es tracta d'un bany que no compleix la legislació sobre seguretat al vàter, i la llum la fa una bombeta que no disposa de cap aplic que la protegeixi. Doncs allà estava jo, interpretant la cavalgata de las walkirias en do sostingut (bé, massa no es sostenia) quan sento "psssssssssss". Uix, vaig pensar, qui em crida?. El primer que vaig fer va ser mirar dins la tassa del vàter... ... Sí, què passa? Pos és un pensament com un altre. Després un segon psssssssssssssss. Venia d'adalt. En mirar cap al sostre em va sorprendre una incipient taca d'humitat. Tot seguit els meus ulls es van fixar en una gota d'aigua que es precipitava cap als meus peus. La veïna del segon tenia una fuga al seu lavabo i l'aigua havia seguit el camí més directe cap abaix: el fil de la llum. Pssssssssssssss. El soroll era l'aigua que s'evaporava quan entrava en contacte amb la bombeta calenta. I en aquell moment em va vindre al cap en MacGyver i el nebulitzador.

Vaig reaccionar en qüestió de segons, com fan els herois, i vaig empendre una heroica fugida amb els pantalons a l'alçada dels turmells i corrent com només els grans herois saben fer, que tot i recordar a la salvatge cavalcada d'un pingüí, necessita de tècnica i un dur entrenament realitzat a base d'oblidar-se de canviar el rotllo de paper un cop s'ha acabat. I just quan vaig sortir de sota la bombeta BANG!, va esclatar en 152346 troços. Gràcies MacGyver!.

Però és que aquest personatge no només és un home d'acció. Els seus episodis eren tota una lliçó d'antropologia i història. Què me'n dius si no de la lliçó que ens va donar sobre Euskadi?




I si el MacGyver diu que els bascos són Chicanos amb boina que criden com els apaches mentre fan rapel, ho són. I punto!. I és per tot això, i molt més, que nomeno en MacGiver com a protector, patró i doctor honoris causa d'aquest blog.