Dubtes ... reflexions ... contradiccions

A arrel d’una sèrie d’incursions a blocs de caire lliberal (neoliberal, de fet) em pregunto perquè pica tant fort el liberalisme a la nostra societat, perquè està de moda.

Una de les principals premisses d’aquesta tendència de pensament és la llibertat i l’individualisme. És a dir, que les persones arribin al màxim nivell de prosperitat potencial que posseeixin d’acord amb els valors, actituds i coneixements que tinguin.

Per altra banda, assumeixen que l’Estat ha de servir a l’individu i no a l’inrevés. Creuen, per tant, en l’estat de dret com un conjunt de lleis que garantitzi la igualtat de tots els individus, evitant els privilegis.

En matèria d’economia, que tot es regeixi per la llei de la oferta i la demanda, de la competència. I que l’estat ha de reduir els impostos a la mínima expressió, eliminant qualssevol restricció sobre comerç o producció. Però sense deixar de banda, diuen, la defensa dels més febles (subsidis per atur, pensions públiques, beneficència) i contra els més forts (arancels, subsidis a la producció).

Em resulta si més no divertit. En primer lloc, mínims impostos però defensa dels més “febles”. Bé, sobre qui ha de recaure l’enorme responsabilitat de definir “feblesa”? És feble un pagès que ha de plegar perquè ha de vendre el seu producte per sota el preu de cost? En principi sí. Però, és clar, aquesta és la conseqüència lògica de la competència. Per tant un lliberal podria pensar que el pagès no ha tingut els “valors, coneixements i actitud” suficients com per prosperar. No vull dir que el lliberal donaria una patada al cul al pagès, això dependrà de la persona... però si ho volgués fer, estaria emparat pel liberalisme. Sense impostos no hi ha ajuts socials. Fins a quin punt hem de renunciar als ajuts socials o a la sanitat universal per tal de pagar menys impostos? Deu ser que la definició de "feblesa" del liberal està condicionada al volum d'imposts que vulgui pagar.

I quan es parla de competència, ja sí que m’entra el riure. Només cal anar a veure com es mou el preu de la benzina o de la telefonia. Es pacten preus a tots els sectors. I el que no et cobren per una banda, t’ho endollen per una altra. Quina és la solució? Lleis per fomentar la competència... i ja tornem a tindre-la liada, perquè en principi l’estat no hauria de poder intervindre. Però és clar, com es tracta de defensar la competència ... potser sí que el liberalisme accepta l’intervencionisme de l’Estat en aquest cas ... bé doncs, quan intervé l’estat i quan no? És més, intervé o no intervé? En què quedem? I, sobretot, fins a on pot arribar a intervindre?... força enrevessat tot plegat ...

...És clar, que el liberalisme econòmic es basa en una competència perfecta, a on no es pactin els preus ... pitjor m’ho poses llavors. Això és tant probable com que jo aixequi ara mateix el cap i vegi un elefant rosa volant ...

... ????

Mirant cap a Catalunya, ens trobem amb altres paradoxes dels que s’autoanomenen lliberals. Un exemple pot ser el Català. Està clar que tots podem deduir quin dels dos idiomes és el feble, Català o Castellà. Si, segons el lliberalisme, l’Estat ha d’estar al meu servei, jo vull que defensi el Català, per que és la meva llengua. Si ha de defensar “al feble”, que defensi al Català, ja que si no es perdrà. Això contrasta amb partits autodenominats lliberals a Catalunya com Ciutadans... “libertad! Libertad!”. Aquests partits clamen que volen tindre la llibertat de poder escollir entre Català i Castellà, i diuen que no hi ha llibertat a Catalunya. Però el que no hi ha és llibertat de la seva, I què hi ha de la meva llibertat? Què hi ha de la llibertat de la majoria del poble Català que ha escollit democràticament un govern que defensi el Català?. Hem de renunciar els Catalans a la nostra llibertat perquè una minoria es trobi agust?. Si els Catalans necessitéssim llibertat lingüística, partits com Ciutadans o el PP estarien al govern ... i on són? Ai, lliberals Espanyolistes, que només volen la llibertat per a ells.

En el cas d’Espanya, el liberalisme espanyolista (tampoc voldria generalitzar massa parlant de liberals en general) em sembla tant sols un nom que es posen els de dretes perquè és més maco que dir-se fatxa o intolerant. Odien el Català i els Catalans perque sí, per defecte. Neguen el canvi climàtic, volen convencer de que la globalització és bona i estan convençuts que en una societat capitalista tot és xauxa. I ni esmenten l'ajuda altruista al tercer món. En definitiva, que tenen el pensament del nen ric que no ha sortit mai del seu barri de rics i la seva escola de rics. Una ullada a diferents webs de joves liberals Espanyolistes fa que te n'adonis de fins a quin punt viuen allunyats de la societat que els envolta... no és estrany, donat el seu "individualisme", que hagin oblidat el concepte de companyerisme. Una moda de fills de papà com qualssevol altre...

... O a qui collons se li acudiria un eslògan com aquest?

Tot plegat, una altra corrent de pensament més. Abans va ser el comunisme, es va posar en pràctica i s’ha vist, sobradament, que no funciona. Ara li toca al lliberalisme. Serà qüestió de posar-ho en pràctica per veure que tampoc aquesta ideologia funciona en favor nostre. I quan parlem del liberal Espanyolista ... bé, llavors ens desplacem a un altre nivell, al nivell de la intolerància i de l’autoritarisme ... un ésser dogmàtic esclau d'unes idees que creu que són seves, però mai tindrà la certesa ... .Precisament allò que no li hauria de passar mai a un lliberal ... Contradictori, no?